dissabte, 18 de febrer del 2012

ELS TRITONS



Solfejava amb ma cosina “dale que dale” un dos tres quatre . Do, Sol , Mi, fa . Quin conyassu el LAZ...!! Que no!!! , estiguis atent... va Miquel ....que estem perdent el temps , si no has de estar al cas, et fotre un bolet he? , torne-m'hi ;Un , dos tres quatre...ad infinitum .Quin avorriment. Deus de l'Olimp !! com podien ser les Muses tan soses.??. No vaig aprendre res, i ho vaig entendre tot. .Molts anys mes tard, vaig fer de músic, tot i que jo no ho soc de músic, perquè no en tinc ni puta idea d'allò del un dos tres quatre. L'únic que vaig pillar de tant d'anar a solfa fou quelcom que no em van ensenyar pas .O vaig incorporar sense adonar-me'n i fins molts anys després no vaig saber que ho sabia.. Resulta que la musica te una ànima voluble i variable com una cortesana del segle de les llums, que tan pot ser una ploramiques, com una bagassa contenta o una “d'arrepentida”. O una terrible xisclaire de pel·lícula de terror. Els Intervals et poden transportar per un immens panorama de colors emocionals i per a mi això es la música .Tot lo altre ho deixo pels esportistes, i la gent jove que saben contar de memòria i desenvolupen noves sinapsis neuronals a la velocitat de la llum. El meu cervell Pòlio-encefalític, es un disc dur ple de clústers cremats, inhàbils i funciona sortejant obstacles i fent dreceres entre lòbuls i pre-frontals, còrtex i tàlems. Sistemes d'Activació Reticular e Hipocamps, tan sobrecarregats que ja no es poden ni desfragmentar. Per tant ; No es que jo tinga una relació malaltissa amb la música.  Es que jo estic malalt i la meva relació amb tot : es malaltissa. Que no vol dir forçosament , negativa , insuficient, incapaç, irresponsable . Només soc una mica peculiar. -Que diu la genial i pallassa Linda Perry, la cantant del 4 Non Blonde, a la maravellosa cançó : Wats Up ....; ??...A SI!!! parlàvem dels Intervals i la seva gama Pantone infinita de colors emocionals, cada un te la seva pròpia dèria i “especial” manera d'expressar-se. Per exemple una Sexta Menor pot ser molt trista i una quinta pot resultar Gòtica, com les filles del Sapatero o Antiga de veritat com la muralla de Balaguer i de vegades extremadament forçuda, també com la muralla de Balaguer. Per altra banda es ben cert que aquestes atribucions son aleatòries perquè depenen molt dels context i de la freqüència. Com un Tritó, que es molt dissonant però no ho serà si el col·loques entre acords de 7ª dominant (Si b, Mi, Sol. I també entre acords de DO.) Del Tritó ja en parlarem mes a fons perquè de tots els intervals es el més exòtic...i paorós...
Les Quintes, Ai!! les Quintes m'encanten, tenen una ànima consistent, d'una noblesa arcaica, com els mobles ben fets d'època, o els castells de la vora del Rhin. De tota una octava, les quintes son els intervals més estables. Diguem que s'arrapen be a la carretera com els cotxes de gama alta .Això mateix!!. Podríem dir que les quintes son els intervals de gama alta ; Com un Jaguar, un Rolls Roice, un Mercedes, un Saab i fins i tot un Lamborgini... son de bona família les Quintes, potser una mica Pijis? Si se n'abusa?
I els Tritons dels que parlavam?- Un tritó a part de ser una varietat de sargantana, verinosa. Es de fet una Quarta augmentada o si t'ho mires des de dalt una Quinta disminuïda, de totes les mandangues de les que estem parlant, els tritons son les que provoquen més basarda , angoixa, fins hi tot terror o por declarada i desbocada. Els Tritons son els dolents de la pel·lícula. Ningú com un Tritó per terroritzar a la canalla en una peli de Vampirs .Ja en parlarem , ja en parlarem...

LOS DOMINGOS DE RADIO BALAGUER "COMPLACIENDO A SUS AMISTADES" 
--Emisoras del Mobimiento---

De quines Novenes,  vol que parli, Xiquet de cal Ribera ?, de les de la Verge del Miracle , de les que fan les Clarisses, de les del Sant Crist . Les Monges de la Vetlla, o de les dels antics Franciscans de  Sant Domènec; Hores d'ara. Digna estada precrematoria, per a una Ciutat tant Il·lustre com es la nostra. Clar que amb això de les Novenes depens més dels emoluments que no pas del so en Si. Do? Fa, La Si-ntonia Re-petitiva del Do-sari de les 7 a l'Esglèssia del Mi-racle? Amb les seves rítmiques i pausades respiracions i Avemaries a distintes velocitats. Segons sia el primer misteri, el segon, o els de dolor o els de goig. Potser si ho comparéssim amb els Mantres que diuen els Budistes.- molts més rics en tonalitats i notes greus.- però al capdavall també rítmicament ventilatoris. Arribariem a la conclusió de que ve a ser el mateix . Les novenes corresponen en llenguatge modern al lament de l'insigne trobaire Jueu convertit per obra i gràcia de Jesús el Crist al Catolicisme Romà: Robert Zimmerman alias Bob Dylan en Knockin' On Heaven's Door, es a dir les Novenes son per a plantar-te de morros davant Sant Pere. No es estrany per tan, que l'Anacrusa( pulsió espàstica ad libitum del músic, que executa en estat aparent de trànsit, abans de l'accent fort d'un compàs i que provoca ansietat anticipatória en els oients fanatitzats), sigui un recurs habitual del Ritmat-Blues. -Que Vos coneixeu prou be, segons consta en al anals històrics de la Musica popular Lleidatana.- Perquè produeix una exitació o eufòria taquicàrdica i un pel Lluciferina...No endebades a les portes del cel: Tots serem Jutjats . I Altrament el Nové Manament diu clarament "No consentiràs pensaments ni desitjos impurs". D'ací deu venir el nom de Novena, es a dir passar gana de cuixa durant 9 hores, dies, segons , minuts, intervals sempre de nou en nou. De pensament, que d'obra ja se'n ocupa el cinqué. Encara que per a mi es van equivocar. El sisé si escau molt millor per a fer un capicua perfecte de Manaments!! de deprivacions sexuals...696969696969696969. Per això podriem afirmar que les Novenes combinades amb l'efecte crustricanal, indueixen estats alterats de la consciencia i per tant son fins a cert punt , clarament enteógenes.
També en altres SI-stemes "d'afinació", com per exemple el de  la música dels Sufís, Secta islàmica molt coneguda per tenir la mania de girar en espiral i arribar al nirvana amb tal esotèrica pràctica. Es poden arribar a duplicar el nombre de notes per octava, osia fins a 24 notes. Ço que crea inapelablement unatre sistema d'intervals, on de ben segur hi trobaríem; Les Novenes!! que Vos demaneu amb tanta premura. Essent Vos una mica Tunissià d'adopció , de ben segur en tindrà més informació, que jo mateix al respecte. Perquè jo, d'aixós que li parlo,  no en se rés, ni ganes... Prou feina tinc en conservar intacta la meva ignorant puresa...
Sempre a la seva disposició.
El saluda atentament.
Banga



dijous, 16 de febrer del 2012

TOT DEU TENIR UN SIMBOL AMAGAT

Tot deu tenir un símbol amagat:

l'aigua del pou, la lluna que s'hi apaga,
que faci vent i udoli el somni alat,
aquests estels, aquesta nit obaga...
Però no el sé, el fons de les figures
que a sota el fang algú ha inscrit amb signes
d'un alfabet remot: imatges pures
si sou vidents -pels orbs, lletres malignes.
Quan entri al pou tot el que sé ho sabré
a l'inrevés. L'enteniment s'empassa
codis de cec: damunt de l'aigua plou.

(No sap ningú com destriar el clixé
del psalm ocult, però ens hi afanyem amb traça
car som un pou a dins d'un altre pou.)

DIABLES D'ESCUMA (PREMI VICENT ANCRES ESTELLÈS 1980) PROA .OSSA MENOR) JOANN BARCELÒ I CULLERÉS



De les Benignes que es van quedar per a vestir  Sants , aquesta es potser la que més m'agrada , te un aire de blues, però no es un blues i està mes inspirada en Celentano que en BBKing, No quadrara mai perquè la vaig viciar de tan cantar-la sense músics i ara no sabria cantar-la d'una altra amnera sense que perdés l'eixarm. M'es igual un dia faré un disc de cançons descuadrades, que son les més bones que he fet mai , les que no quadren ,ni marquen el pas i van al seu rotllo .Perquè coi la música ha d'anar sempre encotillada pel compàs? i si em dona la gana de saltar- me la norma , que passa , que em fotran una multa o que? , i a mi que m'enfot el que diguin els obsessius del ritme !!! el veritable ritme es aquell que fa que una cosa que no quadra t'agradi igual que una que quadra . Mas difícil todavia señores!!!!salto triple mortal con folre i manilla!!!Ttarrrrrriiiiiiiiii fan les gralles!!! creieu que el primers joglars es preocupaven massa de si quadrava o no el compàs amb que cantaven les cançons dels pijos Nobles desvaguerats que es deien a si mateixos Trobaires (Ara no se per que en diem trobadors?) . Pos No . Jo he vist partitures d'aquells temps i no se si quadraven però per a mi que no.Espera que vaig  a buscar-ne una ara torno....

 Guillaume Apollinaire (Roma, 26 d'agost de 1880 - París, 9 de novembre de 1918) va ser un escriptor en francès, capdavanter del moviment surrealista.


A VORE, ON SON ELS COMPASSOS, ON SON? O COM ESTAN REPRESENTATS ,!!!! jeejejejej: no hi ha compassos. N'aven per lliure a l'any mil!!!!!
Així que jo també i n'iré a partir d'ara ja no quadraré mai més La Insumisió musical comença per fer descuadrar el compàs !!! Visca la revolució!!! 

Tot deu tenir un símbol amagat!!!!

dissabte, 11 de febrer del 2012

HOME BOSCÓS

Soc un home boscós. Com ja va dir Lo Vilaro de Peramola (Lo Poeta). Tirant a cepat i amb una mata de cabells flonjos d'un negre virolat de vermell de sang de tronc. I de carbó d'alsina. Tinc les mans grosses i amples. Fortes com per donar un mastegot o penjar-me del arbres. Però només hi tinc durícies a les puntes dels dits de la mà esquerra, ja sabeu perquè. I si no ho sabeu us ho diré : de tant tocar lo llaüt. Y els braços els tinc llargs i un pel arquejats, musculats de tant d'anar amb Croses o remar cadires de rodes. De les cames no en parlo gaire perquè no son el meu orgull. Me les estimo molt, i si no fos així ja no caminaria, però només em donen disgustos. Tinc la mirada d'en Banga , la d'un gat , d'un aligot...i a les bultres, els ulls se'm tornen del color milvert de les fulles de l'heura, dels lliris i els pollancres. I també com l'aigua remansada de les tolles del riu. De tant d'anar a pescar de nen, els ulls se'm claven al moviment subtil dels peixos a sota de l'onatge lleu de les voreres i als pensaments dels rostres. Soc un home boscós, em vaig criar entre arnes i carboneres. Vaig créixer de pa amb mel, oli i tomates, figues, mores, anous i avellanes i xocolata del piló. Sota els penya-segats del Montsec, i per aixós; Soc sec i abrupte com la terra que em va fer. I dolç com la fruita madurada amb llum de lluna plena. I soc home de poques hòsties quan m'humilien. També soc  gran devot de la Verge de Colobó i faig exvots a l'ermita de Pedra.I si algun dia em perdo i no apareixo; Busqueu-me pel congost de Montrebei o pels Masos de Millà. I no us oblideu de mirar a dins de la Pertusa o de les Torres de Cas. Podria estar dormint espaterrat a l'ombra de l'abisme. Em sé de ben petit el nom del bolets de les rouredes  i les obagues molsoses del Montclús i  el de les herbes, totes, les bones i les dolentes. A mi ja no em cal viatjar amb avions que no van enlloc. Jo ja em se la barreja per anar on vulgui sense pagar un duro. A mi no em calen Ales Delta per volar. Ja em sé totes les dreceres. Soc un Home boscós. Soc a mig camí de la saviesa i ho sé. I també sé d'aquí a no res, que ja seré un vell venerable. Porteu-me flors- Soc un rebel d'aquells que fracassaren. Però no uns meneu a engany ni m'han vençut ni m'ha virat la idea. Busqueu un roure de mil anys o una alzina de dos mil i enterreu-me  allí als seu peus. No vull que ningú em cremi com fan  amb les deixalles. No vull que m'incinerin  com a una víctima de guerra .Vull que lentament els cucs "facin un sopar fred amb el meu cos" . Com s'ha fet sempre en terres meves. Soc un home boscós. I tinc el "braç potent de les fúries de la terra", d'anar a trompellons per les pedreres, em vaig tornar valent, més que la mort. Tot i que no ho era...
I tan us don un moc com un besuc i tan me val un plor que una abraçada.
  
Miquel Àngel Tena-Rúbies . Dissabte, 11 de febrer de 1912






Fotos: Xavier Romero

dilluns, 6 de febrer del 2012

BON DILLUMLLS LLUMINOS A TOTHOM

RES MES!!! O Potser No...


Banga. Personatge de L'obra ULLS DE GAT MEQUER de Joann Barceló I Cullerés , Es un dibuix de JORDI BULBENA Primera Edició La Galera .1979 . Narrativa , adaptada al teatre pel director teatral Jaume Jovells als voltants de l'any 1987-88


Novela de literatura infantil que fou un gran èxit tan de vendes com de crítica . En Paraules de Josep Vallverdú ; Possiblement El més gran representat del gènere amb el permís de Joaquim Carbó, clar, "l'únic escriptor de literatura,per a nens i nenes , que em fa por, es en Joan Barceló",Paraules pronunciades pel Josep Vallverdú a la sala D'exposicions de L'Ajuntament de Balaguer durant la presentació d'un interessant i exhaustiu llibre sobre els ocells de Balaguer i les seves rodalies a la Comarca de la Noguera. Obra del seu nebot Xavier Aixalà, llavors resident a Balaguer i bon amic meu. I a qui des-de aquesta  referència, envio una abraçada molt forta.

dimecres, 1 de febrer del 2012

POEMA XXV - EL PIS DE LA BADIA - MIQUEL ÀNGEL RIERA

Allunya-vos de mi se veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor , al budellam o al penis
i el meu paisatge està sotmés al seu domini,
obeidor tot jo al seu codi de  signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica.
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
pequé me sent molt viu quan la tristesa em mata
i un no se què m'empeny a aportar-hi prosèlits.
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la,
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.
A vegades no sé si em dol o si m'agrada.

dimarts, 31 de gener del 2012

DIÀLEG




DIÀLEG

-Trencarem un got de vidre,
deia l'amiga a l'amant.
I com la terra, ajaguda
amb tot d'espigues de blat,
t'ensenyaré la mà plana
amb arestes de cristall.
Emmorenida, l'esquena
et fa una corba suau.
Ja no la volem la roba,
ja no la voldríem mai.
Passadissos de misteri
tenen racons vellutats.
La lluna ens mirarà, roja
i rodona al finestral...
Ai, quin rellotge d'arena!
Ai, quin rajolí de sang!
--Tu seràs el got de vidre,
deia l'amic a l'amant.
Ella somriu, tota nua,
amb una mica d'esglai.

     Jordi Pàmias i Grau
"Cançons de la nit benigna"
Tià de sa Real. Manacor 1980
Música:Miquel Àngel Tena


De totes les Cançons Benignes i nocturnes que vaig fer des-del 1999- 1980 al 1985 i a les que podríem afegir els temes que conformaven la sintonia de l'obra teatral que en Jaume Jovells va adaptar magníficament de la novela "ULLS DE GAT MESQUER"  del Joann Barceló . De fet només en varem encabir en un disc deu temes. No hi havia més espai en aquells temps. La cara d'un LP donava per a uns 18 minuts justets si no volies que els temes finals ja sonessin malament. D'en Jordi Pàmias es van quedar pel camí quatre temes del seu Llibre que donava títol al projecte. d'en Barceló , entre el "Clam de la pedra" , de Pas de dansa a "Tot deu tenir un símbol amagat" de Diables d'Escuma. I "Caldran Princesetes" de No saps veure l'espai que t'envolta"  i el"Lirà Lirà" dels Ulls de Gat Mesquer.  Hi havia tota una munió de cançons que no van veure la llum , ni tan sols me les vaig plantejar . En Josep Pons em va dir "Tu grava'm amb una Revox el disc en l'ordre com el voldries que sortís i llavors veurem com queda i si hem de fer algun canvi... Hi havia algunes cançons de la família del "Turo de cada Vila" que a mi no em feien el pes perquè les trobava massa fàcils, comercials ...Després em vaig adonar que allò es el que més agradava al públic. Podríem haver fet un disc de turronets i de cançonetes com aquesta i encara ahuriem tingut més penetració al mercat. Però quan vaig gravar les Benignes, jo ja estava de tornada , de fet la Cançó catalana i tot el seu mundillo ja m'interessava molt poc , estava molt més interessat en descobrir materials com les cançons de Pandero , i feia una mica com L'Artur Blasco, salvant les enormes distàncies entre el Mestre i L'alumne. Buscava i rebuscava per la Noguera , l'Urgell i el Segrià, per les Garrigues fins a Ulldemolins, l'origen de la jota i de les cançons de Ronda.. Això m'interessava més que competir amb L'Isaac, en Muntaner,La Marina o fins hi tot amb el meu bon amic Miquel Pujadó. Arribar a fer ombra al Llach. No era possible, perqué era una questió d'Estat. Ni els que podrien fer-ho estaven interessats . En Subirachs passa com d'ací a Roma i si vol li fot vint voltes , el cas es que l'equilibri entre fer cançons comercials per a tenir èxit o fer bones cançons i no tenir-lo, només el va resoldre en llach a costa d'ell mateix segurament. Cada persona es un mon i cada artista una galaxia...  El motiu pel que no es va fer un disc doble on potser les Benignes haurien donat tot el tomb a l'obra d'en Barceló i d'en Pàmias d'una manera més completa; Fou purament econòmic . Edigsa en aquell temps amb un Pufo de milions amb la SGAE, (que mai van pagar i per tant tampoc van cobrar els artistes de la Cançó aquesta estafa s'haurie d'investigar a fons, i també les raóns polítiques que van permetre un frau tan colossal sense que ningú en parlés ni mica. Ara potser ja a prescrit, oi? )Edigsa estava moribunda i de cap manera si haurien jugat los quartos amb un projecte tan car . (Ara ho deixo i desprès continuo que ha vingut lo metge a punxar-me...) 
Ja soc ací unaltre colp. !!! La Teràpia Neural , mitiga el dolor i millora el meu estat general , però t'has de deixar acribillar cada x temps amb una dilució de Procaina amb suero fisiologic que bloqueja o estimula neurotransmisors i coses molt complicades d'explicar ací, un dia en parlarem a fons. Ara encara estic una mica grogui, pero em trobo força be. Com us deia les Benignes foren un projecte que es va quedar a mig camí del que ahuria d'haver estat .  Tot i que dit i fet i ben comtat, em va costar tres milions i mig de les antigues i enyorades pesetes. Ara acabar el projecte , fer- els altres materials amb les mateixes condicions de músics i de Maquines  analògiques , una Taula Amek analógica de valvules . Ara es un somni impossible de trobar i tenir a disposició al Josep Pons. Es impensable perque ara es el director de l'Orquestra Nacional i esta sempre pel planeta. Així que Ai! tempus Fugit!!. Si faig alguna cosa seràn coses noves i amb uns altres recursos i plantejaments. Sempre i quan pugui fer-ho - que per ara encara que hagi fet alguna actuació- no vol pas dir que estigui en condicions físiques de fer un disc perque com diu la Ló fer pessigolles a l'anim no es pas bufar i fer ampolles Perque en un disc , en una pintura , en una novela o en una Fotografia , si no t'hi deixes la pell i una part de l'ànima, sino tota , mai  dels mais valdrà res, encara que en venguis deu millions a tot el mon, seguirà sent un simulacre. I  Jo soc, vaig triar ser:  un artista i no un simulacre...

dilluns, 30 de gener del 2012

FOIX

Ai!! mestre Foix, mestre Foix , que be que cantaves tu i que inòcuos i bordegassos els teus fills... ...Quina llàstima que el teu art, fos tan mal utilitzat per una colleta de trepes i mamons per a distreure la parla de tot un poble .Tanmateix no es culpa teva que et prenguessin de model per fer emmudir la protesta de socarrel.

"Ho sap tohom i és profecia... 
"diu mestre Foix prop del taulell.
Ho sap tothom: son vint, la sara,
i trenta duros, el tortell.

                                             Josep Miquel Servià 

divendres, 27 de gener del 2012

TORNEM A ESCOLTAR AL MESTRE ARA QUE ENS VOLEN APEDAÇAR EL CUL AMB REFORMES......




QUE LI PASSA A L'AIGUA DE LA GOTA D'AIGUA QUE CAU AL MAR? 


Bueno.,,, soc un JIPPI i que?Teniem tota la raó. Ara es veu tan clar com l'aigua de la font...



Quan estàs a baix i tens problemes
i necessites cures d'amor
I res, res va bé
Tanca els ulls i pensa en mi
I aviat hi seré
Per il · luminar fins i tot la teva nit més fosca

Acabes de dir el meu nom
I saps on estic
Vinc corrents a veure't una altra vegada
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és cridar
I vindré.
Tens un amic

Si el cel a sobre teu
Creix fosc i ple de núvols
I aquest vell vent del nord comença a bufar
Mantingueu el cap junts
I crida el meu nom en veu alta
Aviat em sentiràs trucant a la teva porta

Acabes de dir el meu nom
I saps on estic
Vinc corrent a veure't una altra vegada
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és cridar
I jo hi seré
No és bo saber que
tens un amic?

Quan la gent pot ser tan freda
Que fan mal i et deixen desert
I prenen la teva ànima si els deixes
Oh, però no els deixis!

Acabes de dir el meu nom
I saps on estic
Vinc corrent a veure't una altra vegada
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és cridar
I hi seré
Tens un amic


La Lletra l'Aportat la Carme Rosanas la que sempre esta al peu del canó. Bravo!!!!

dimarts, 24 de gener del 2012

TOTAL : ES UN SONET!!!

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Joan Barceló i Cullerés

diumenge, 22 de gener del 2012

Maria Cinta -Ràdio Capvespre


Em va costar Deu i ajuda convèncer a L'Escribà de les bondats d'aquest tema. Ell amb la seva sensibilitat per detectar èxits , va tenir "La Flaca " d'en Pau Donés durant mesos voltant per la taula i ho depreciava perquè deia que aquest tipus de patxanga la feia millor la Salseta . Jo m'escoltava aquell tema i flipava de les posivilitats que tenia d'enganxar massivament com despres va ser , va perdre el tren i no que que jo no li digués sovint "això del Jarabe de palo" podria petar he? , aixó podria ser una sorpresa, -Que va!! tu somnies truites aixó està mes vist que el TVEO .... Bueno tu sabràs. Aquesta sequencia va tenir lloc a l'oficina de Salseta Discos un munt de vegades . Endementres en RAMON MUNS; Extraordinari compositor i autor de lletres molt "clavades"; Un cantautor que no ha estat prou considerat. Com tants i tants que no interessen perque diuen les coses clares... Em va parlar d'un disc que estava fent la Maria Cinta on ell hi participava com a lletrista i em va passar una maqueta, en sentir varies de les canços jo em vaig retrovar amb aquella veu evellutada i afinada com un delicat instrument que es la Maria Cinta. La vaig conèixer als 14 anys un dia que va venir a cantar al meu Col·legi i era tan extremadament bonica que m'en vaig colar nomes de veure-la. com tots els adolescents que ens la miravem com si fos la nostra particular Sylvie Vartan. Salvant les distàncies està clar, la que fou la donna del Jonny Hollyday , i sense desmereixer-la del tot, no li arriba artistíscament ni a la sola de la sabata a la MARIA CINTA ...  Ara tenia la possibilitat de produi-li- mes aviat editar-li un disc, per-que una professional com la Maria Cinta, no permet que ningú li produeixi un disc, que no sigui del seu cercle de musics de confiança...el guitarrista EDUARD DE NEGRI va fer la producció artística - impecable, qualitat garantitzada . I ben fet que fa. I vaig proposar-me fer-ho, a pesar de la reticència de L'Escribà i vaig apretar i tirar endavant quasi sense ni el seu permís , ell va deixar fer, però no hi va posar res. Només més tard quan va veure que Radio Capvespre es convertia en un éxit i també en un clàssic. Perquè que aquesta canço va mes enllà de l'èxit: es una canço per a passar a la història ... llavors va començar a fer el Pavo , com sempre i a emportar-se el mèrits , tot i que com sempre també es va emportar els calers.... Aquesta es la meva versió, la seva pot ser molt diferent, perque ell sempre te la raó i no reconeixerà mai que els seus éxits son els meus encenrts en un 8o%.-O més. Després, com sempre i no se perquè, segurament a l'hora de liquidar o pels impagables cagarros contractuals del Sr. Iniesta, va fer emprenyar a la Maria Cinta i no m'extranyaria gens que la "merda " me l'hagués emportat jo, també com sempre....Ara tot això no te importàcia, la Maria Cinta va fer una cançó que ja es inolvidable , i a mi em queda l'orgull d'haver-hi fet de catalitzador per que es pugues editar. Res més a dir. La meva acera es escombrada . Qui la tingui plena de fulles seques o podrides que agafi l'escombra .

dimarts, 17 de gener del 2012

JOANN BARCELO (PAS DE DANSA) la Poligrafa 1982- MIQUEL ÀNGEL TENA 1983

   DANSA FINAL REMEX by Miquel Angel Tena

DANSA FINAL


Vull resumir què és ser feliç:
menjar, dormir, assaborir el paisatge
i jeure amb dona d'or en llit ben llis,
passar pel món sense pagar peatge.
Jo ja en tinc prou: m'ho dic quan parlo
amb mi,
davant l'espill de plata renegrida,
el ventre ple, als dits el vi més fi,
imaginant mullers de molta mida.
(Però no és cert. Llegiu, si no, aquest vers)
L'he fet potser perquè el necessitava,
com l'aigua al mar, com l'òliba la nit.
Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,
foragitar del rostre moc i bava,
no reflectir en paper el propi neguit

dilluns, 16 de gener del 2012

VENUS

 
 

 


Parole de Vénus:
Là un dard venimeux
Là un socle trompeur
Plus loin
Une souche à demi-trempée
Dans un liquide saumâtre
Plein de décoctions
D’acide…
Qui vous rongerait les os et puis
L’inévitable
Clairière amie
Vaste, accueillante
Les fruits à portée de main
Et les délices divers
Dissimulés dans les entrailles d’une canopée
Plus haut que les nues…
Elle est née des caprices
Elle est née des caprices
Pommes d’or, pêches de diamant
Pommes d’or, pêches de diamant
Des cerises qui rosissaient ou grossissaient
Lorsque deux doigts s’en emparaient
La pluie et la rosée
La pluie et la rosée
Toutes ces choses avec lesquelles
Il était bon d’aller
Guidé par une étoile
Peut-être celle-là
Première à éclairer la nuit
Première à éclairer la nuit
Première à éclairer la nuit
Vénus
Vénus
Vénus

Là un dard venimeux
Là un socle trompeur
Plus loin
Une souche à demi-trempée
Dans un liquide saumâtre
Et d’acide…
Probablement qui vous rongerait les os
Et puis
Les fruits à portée de main
Et les délices divers
Dissimulés dans les entrailles d’une canopée
Elle est née des caprices
Elle est née des caprices
Pommes d’or, pêches de diamant
Pommes d’or, pêches de diamant
Et ces cerises qui grossissaient lorsque
La pluie et la rosée
Toutes ces choses
Guidées par une étoile
Guidées par une étoile
Première à éclairer la nuit
Vénus
Vénus
Vénus
Vénus

Elle est née des caprices
Elle est née des caprices
Pommes d’or, pêches de diamant
Pommes d’or, pêches de diamant
Et ces cerises qui grossissaient lorsque
La pluie et la rosée
Toutes ces choses
Guidées par une étoile
Guidées par une étoile
Première à éclairer la nuit
Vénus
Vénus
Vénus
Vénus

DORM ..DORM Joann Barceló 1980 , Cançons de la nit benigna 1983


Tenies foc als anys i ara dorms i no et queixes
la mort ja t'ha posat les mans de seda als ulls...

dissabte, 14 de gener del 2012

dijous, 12 de gener del 2012

HOME NU -JORDI PÀMIAS I GRAU -CANÇONS DE LA NIT BENIGNA




HOME NU


Del teu cos en surt
una pedra blanca
amb fona d'amor
destrament llançada
l'aigua de l'estany
ara perd la calma.
Si a la nit, la dona
s'ha tornat manyaga,
i et cosia tot
amb fil de rialles,
per fines escletxes
del balcó de casa
entrarà la llum de la matinada.
Meravella és
moure l'aigua mansa,
gratar la foscor
del pou de la mare
i, en la nit total,
encendre una flama.
Quan llances el roc
la joia et delata.

Jordi Pàmias i Grau "Cançons de la nit benigna"Tià de sa Real.  Manacor 1980
Música:Miquel Àngel Tena

dimarts, 10 de gener del 2012

CARTA AMB ADREÇA

Una nit no dorms per que tens el pensament urgint-te a posar ordre per que de cop l’edat t’ha deixat sol a la cantonada, com qui abandona a un cec al ajudar-lo a creuar. I en enfilar la vorera del carreró que mena a la vellesa i potser per que el destí acaba regint mig be les coses, l’has començat a veure una mica distinta de com la veies. Ara potser més a l’abast, com si tota la vida hagués estat molt lluny i un tel de boira blanca us hagués fumat el territori on forçosament, per llei natural, teníeu dret tots dos a respirar. I m'ha passat que els fills, un dia et miren amb un punxó posat a l’ull, com si fossis tu, qui els hi ha llençat el dard enverinat que a tots ens pertoca dur clavat al muscle de la vida. T’adones que no, que tu els estimes com pots i no ens saps més. Son ells que tenen por i també per que en tastar la fel de la seva pròpia ració de dolor, busquen culpable i el troben...i que això també et toca de voler-ho i fer-t’ho teu, doncs aquest es un assumpte de família, de la mateixa lletada que l’amor. I veus que tu també duus una estella encastada sota la pell de l’ànima. Que ja es temps de treure-la com qui es treu un ull de poll o una molèstia acostumada. I en resultar que les coses sempre giren en espiral i s’eixamplen, entens que hi ets a temps de trobar la manera de dir-li que ho has fet. I només de pensar de fer-ho, ja tot s’acaba i tot es nou. Com un regal d’aniversari. I encara que no fos així, que molt possiblement no ho sigui, per que ja li es massa difícil d'entendre. O dones per bo. Fas, com si, el gest d’alegria del teu fill, en parlar amb ella, et confirmés, que tots aquests viaranys difícils per a on ens ha conduït la vida, només han estat dreceres extraviades de l’amor.
Més,  Ai!, hi ha un seguici d'estirp, que vas crear tu, en el teu viure errat, una descendència de les idees, un tuf de voltor que et domina el vellejar, que t'amaga  un secret innoble, quelcom decidit per fe de l'odi i la rancúnia  i contra el que no si pot fer res. No hi a la paraula al diccionari per a definir i dir-li nom a tant d'oprobi . L'has errat,  però no amb mi , jo no soc Brutus, qui et clavarà el punyal, serà el Caim que tot lo dia t'afalaga i t'odia pel dessota, qui al final et tocarà la mort i en farà un negoci brut. Jo no hi seré per a veureu. No en sé de ser tan fals. I  traïdor . No en soc de tant dolent... com per demés, jo ja he fet net amb tu i la meva acera es escombrada. Ni a punta de pistola et tocaria un pel o et faria fer res fora llei. Per això hi ha el perdó i es va donar a l'home el poder per a exercir-lo. A! mes al voltor no l'he de perdonar pas jo sol, sinó Tu.  Un Àliga Reial, mai es rebaixa al davant d'un rapinyaire, oportunista i el fuig i no s'hi barreja, i espera . Espera encar que sigui la vida, tota, que posi el coll a l'abast de l'urpa- No hi ha perdó pel lladre de tombes i misèries. Encar que només sigui un instant, li clavarà l´'ungla a l'artèria  desplomada com qui esclafa damunt les estovalles a un insecte verinós. I després el tira a terra per a rematar-lo amb el taló. Per si n'hagués quedat algun dubte que fos del tot inofensiu...per la canalla. 

diumenge, 25 de desembre del 2011

LA BELLESA DE L'HOME - POEMA XI


XI

Signaré amb creu de guix
el pam de terra erma per on pelluquen viure
asseguts a l'esglaó de la voravia
o perduts pel laberint de les cantonades humides,
immòbils al portal orinat que mai no travessen les alegries
els que nasqueren minvats:
el nan,
el coix,
el que te la cara de fetus,
el que té les orelles travessades per la claror,
el que te el gest pàl·lid,
el que duu les mosques com a expressió de la cara,
el que te el cap que li trabuca,
el que s'embruta els pantalons sense adonar-se'n,
el que te gep i mira amb tristor els excursionistes amb motxilla,
el grandolàs que te la veu de nina,
el mut,
el cec,
el cec-i-mut,
el que te el cor a la dreta,
el que està compromès a viure dins d'un llit de posts,
el que te una salud que rebenta i rebenta,
el que té el fal·lus micoi  i gira la conversa quan es parla de dones,
el que te el nom escrit a la llista municipal dels marietes,
el que tremola,
el que té els dos peus esquerrans,
el tartamús.
el que duu posada cadira de rodes
i tots quants
sense saber per què
ens han donat avantatge.
Si puc
retardar les llàgrimes,
qui sap
si de creu
en creu
de guix,
Assoliré
destriar
les línies de força
que em mantenen dret
enmig del panorama.
                                                  14-III-1972

Miquel àngel Riera “La bellesa de l'Home” Palma ,Editorial Moll, 1979 ( col, Blanquerna, nº22)

dijous, 22 de desembre del 2011

BON NADAL !!!

El radi macrocosmic de l'angle de l'ala de l'Angel
coincideix exactament amb proporcions microcòsmiques
amb el diàmetre d'una llàgrima de dona jove que plora per que esta sola.
la Dona no ha de medir mes de metre seixanta i tres i
la distància entre els seus ulls no ha de superar
mai els 4'5 centímetres o la circumferència de la llàgrima
es veuria afectada en un micró .Cosa que encara que sembli poca cosa
afectaria sobre manera l'ordre de l'univers.
Donat que l'ala de l'Angel es en realitat
la vela que recull el vent d'electrons i partícules divines
que dignifica el moviment de les estrelles.
Sense aquesta dignificació no tendria cap sentit
que girés l'univers en dextrògin o a l'inrevés
ja que la carga emocional de la llàgrima
de la dona es la que dona l'impuls a l'Ala angèlica
que genera el moviment de l'émbon central
de tots els universos. I que coincideix 
paradoxal ment amb l'energia generada
a petita escala, esta clar , pel moviment
dels amants en la consumació del coit.
Ve't-en ací doncs la simbologia universal
de la Verge i el nen, reeproduit en totes les cultures
com a mite creacional de la civilització.
Per tant el 25 de Desembre. Fum. Fum. Fum.
Celebració de l'equinoci d'hivern a l'Imperi Romà
i anteriors Imperis com L'Egipsi I el Babylonic,
Significa indefectiblement que el sexe es el motor de L'Univers.
I que es absolutament imprescindible que la verge deixi de ser-ho.
per que l'Ala de l'Angel segueixi complint la seva funció 
de font energètica espiritual del gran Èmbol-Falus central.
Que nodreix d'energia al cos Deístic al que pertanyem 
talment com si fóssim microchips destinats a una funció determinada, 
en la continua, i eterna substitució celu-lar.
I si no: llegiu-vos la paràbola dels talents.

BON NADAL!!!

dimarts, 20 de desembre del 2011

COS MEU ------ JORDI PÀMIAS I GRAU

 





COS MEU

T'agombolaran
mans de nit humida,
dits d'aigua de llac...
Et faran un bes
les fonts amagades
a l'últim recer.
Se t'emportarà
el vaixell d'escuma
d'un riu encisat.
Et posarà un vel
de cristalls, a l'alba,
el blanc gebre, esquerp...
T'amanyagarà
per darrera volta
l'aigua de la mar.

Jordi Pàmias i Grau "Cançons de la nit benigna" Tià de sa Real.  Manacor 1980







dilluns, 19 de desembre del 2011

TARDA DE PLUJA MÀRIUS TORRES




 "De tots els Pianistes amb els qui he tingut el gust o el disgust de treballar, en Joan Riba en destaca per la seva honestedat i el seu bon gust. Si pugués triar. Ara aniria amb dos pianos de cua, com en Trenet,  l'un pel Xavier Palà i L'altre pel Joan Riba amb aquestos dos genis, m'atreviria a donar la volta al mon".


Molt aviat ens varem adonar que aquell acordió era una desmesura i que si be en el disc podia estar mig justificat, si la cançó s'hagues dit "Tarda de tempesta" clar... en els directes no el faríem pas . Desprès de quasi be un any i mig d'estar fora de combat per causa d'un accident de trànsit, varem començar els assajos amb en Joan Riba al Piano, en Joan Vayreda a la Flauta travessera, L'Aurora Gassull al Cello, l'Oriol Camprodon al Clarinet. En Pere Bardagí als violins. El treball d'en Riba fou molt bo i meticulós. En Joan es un pianista detallista i molt sensible. Les cançons d'en Màrius li anaven com un guà, i, en Joan Vayreda també i va posar l'anima, varem arribar molt alt durant els assajos. L'Oriol com sempre estava fantàstic, encara que com sempre, tenia massa feina, però alguna cosa no marxava, i sobre tot el que no marxava era jo; Que desprès de l'accident ja no vaig tornar a ser ni la meitat del mateix, que ja només n'era la meitat del que hauria d'haver estat. Irremisiblement em perdia en mig d'unes melodies que jo mateix havia composat i que havia'm bestit amb en Josep Pons i n'a Maria Rosa Ribas, milimetre a milimetre,  durant un treball que havia durat mes de tres anys, les coneixia tant que no em podia creure que em perdés en una entrada o de cop em saltés una estrofa sensera. Tampoc no hi havia prou concerts, alguns si, però no prou per a mantenir el grup cohesionat. L'Aurora va començar a tenir problemes auditius i finalment va abandonar el Cello. Jo ni m'aguantava dret. Així que encara que en Riba i en Vayreda van romandre fidels al projecte.  Tot va caure com una casa vella, sense remei ni perdó. Eren temps d'esforços molt grans per guanys misèrrims.. De vegades em pregunto coses que fan mal... I com és possible que aquest país s'aguanti dret amb tants de Botiflers manant i desmanant.- La Neuròtica tonteria de L'Espriu que no hauria d'haver escrit mai allò de "em quedaré aquí fins a la mort....car estimo amb un desesperat dolor...."  !! Andà a ca gal·la mamon!!! m'hauria d'haver quedat a Alemanya mil vegades, en lloc d'aguantar aquest país de garrulàssos i botiguers que no llegeixen ni un llibre a l'any... i es pensen que Pau Casals va escriure el Cants del Ocells...

dissabte, 17 de desembre del 2011

L'EMPERADOR DEL BOSC SOLAR


Xavier Palà a la Fundació Tèknikos de Verdú

L'Emperador del Bosc Solar
té uns diplomàtics disbauxats
que amb els arcans juguen a daus
i es rifen folls el cor del món.
L'ajuden savis de cartró
que a mitjanit, i d'amagat,
espien crims de l'univers
ben enfonyats a cada raig
perquè no els vegin de l'Olimp.
L'Emperador del Bosc Solar
va fer ocultar grans altaveus
al fons dels mars i oceans
per desvetllar-nos cada nit
amb el bramul dels seus sospirs,         
per espantar l'aire i el foc.
I es va encabir un vestit de so
amb els filets de núvols d'or
que va robar a la mà del vent.
L'Emperador del Bosc Solar
ha fet molts pactes amb l'Etern:
s'ha enllardissat els dits de cel,
s'ha capbussat en la foscor.
El trobareu pels carrerons
plegant cargols, caçant coloms,
dormint als bancs com un tarot,
tot preguntant als vianants:
"Que em comprareu un tros de sol?".

Joann Barceló i Cullerés "No saps veure l'Espai que t'envolta" Edició de l'Autor
Melodia: Miquel Àngel Tena-Rúbies
Versió al piano electric :  Xavier Palà


                      OLI  D'ANTONI COLLADO

dijous, 15 de desembre del 2011

AVIAT ALS ASILS -UNA VERSIO PER A PIANO DE XAVIER PALÀ

Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s'acosta,
i a les mans, consumides de tant d'haver captat,
la misèria i l'hivern curullaran l'almosta.

Un silenci profund i vivent com un hoste
s'instal.larà a les cambres del vell palau tancat,
i pels camins, allargassats sota la posta,
descendiran les clares nits sense pietat.

I, tanmateix, que bells, el violeta pàl.lid,
el verd brillant, encès d'or immaterial
d'aquest ponent d'octubre, orgullosament alt,

d'una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
Només, darrera els ulls, puja un vent aspre i càlid,
com d'una cova on crepités una fornal.

Màrius Torres

Melodia ;Miquel Àngel Tena
Versio per a piano :Xavier Palà

  Aviat als asils by Miquel Angel Tena

dimecres, 14 de desembre del 2011

AI, AMIC MEU... Avui un regalet:; Apa!

                                                                                                                        "Ai brusc Ponent que no saps desmentir
                                                                                                  la pietat amarga de les hores"
                                                                                                                                                        CLAM DE LA NEU  JORDI PÀMIAS

Ai, amic meu dels anys amb l'harmonia,
del viure lleu que no et cal amagar,
torno del risc, la pedra de les hores
m'atansa al cau del vell record que em nia.

Mentre la rutina 
confon el rastre
dels meus anys, lentament.

No tot el guany torna polsim la vida,
i no puc fer d'aquesta espera l'eix,
de l'hora quan el giny m'amara l'arma.
Si era bon brau demà fóra mentida.

Ara la rutina
la sensació d'haver viscut
un temps calent.

Tinc a la mà l'ocell de la paraula
i el fermo avar per tal de bé escanyar-lo,
si el deslliuro les urpes de la vida
no em faran ser l'imbècil de la faula?

Ara la rutina
del temps del si
fa sol o no fa vent...

Ai, amic meu no trobo la sortida.
Sempre estaré mig ebri mig vident
d'aquest absurd i atent a l'escarment.

 Lletra i Música :Miquel Àngel Tena


FITXA TÈCNICA:

*GUITARRA ELÈCTRICA: RAMON LLATJOS, J.L. ESQUER
*GUITARRA CLÀSSICA : FELIU GASSULL
*GUITARRA ACÚSTICA: OSCAR MAS, MANEL MONTAÑÉS
*BAIX: RAFAEL ESCOTÉ
*BATERIA: EZEQUIEL "SAKI" GUILLEN
*PERCUSSIÓ :PEDRITO MARTIN
*CLARINET:JOAN ALBERT AMARGÓS
*PIANO :JOSEP PONS
* QUARTET DE CAMARA DEL LICEU 1982-83
*VEUS: MIQUEL ÀNGEL TENA, MANEL MONTAÑES, OSCAR MAS , J.L.ESQUER, JOAN ALBERT AMARGÓS
*DIRECCIÓ ARTÍSTICA I ARRANJAMENT :JOSEP LLUIS ESQUER
*TÈCNIC DE SO: JOAN ALBERT MORALEDA

En Jordi Pàmias m'havia enviat un original mecanoscrit del CLAM DE LA NEU publicat al 1977 però que fou escrit uns anys abans, i ,jo me'l vaig endur cap a Alemanya en un d'aquells viatges que hi feia mig d'amagat de tothom per tal de guanyar prou diners com per aparentar que vivia sense treballar... Je je, n'hi ha que encara s'ho pensen que jo he viscut tota la vida sense treballar .-Tontets!!- el cas es que de tornada amb el tren,  després d'em papar-me d'aquell llibre misteriós, insòlit, dintre el conjunt de la producció poètica d'en Pàmies, vaig escriure aquest remake que fou un a manera de explicar-li perquè tornava cap a Lleida .L'havia escrit o l'havia trucat , no ho recordo be, fent-li saber els meus plans de tornar als meus territoris primordials, volia tornar a Balaguer a descansar , estava esgotat, vivia d'una manera massa frenètica i ja ni m'aguantava dret. A Dusseldorf m'havia tornat a trencar el genoll , els de l'Hotel, varen pagar l'operació perquè l'assegurança només en cobria una part, precisament perquè m'havia trencat el genoll de la cama amb sequeles de polio, si hagués estat l'altra ho haurien pagat senser, - (Perquè en diuen: Companyies d'Assegurances , d'aquestes empreses de xorisos?). No em va costar ni un duro. Ells varen considerar-ho un accident laboral -de fet vaig caure baixant de l'escenari i la trencadissa de tendons i ròtula fou tan dolorosa que vaig perdre el coneixement una estona. Els elegants i educats Alemanys que sopaben varen fer un Hoooooo!!!en sentir aquell sorroll sinistre, despres ja no vaig sentir res mes. Em vaig despertar al sofa del Director que ja havia trucat a l'ambulància i em preguntava preocupat com em trobava, en mitja hora ja era al quiròfan , d'això s'en diu eficàcia Alenanya!!!  En aquelles circumstàncies , enguixat com anava, encara vaig estar -hi un més i mig més fent coses d'en Cafrune i d'en Victor Jara. També cantava cançons d'en Barbat, les del disc de la teulada, que agradaven molt a la gent.. "...No fa gaires anys jo era un infant de bona fe...." Finalment em vaig acomiadar d'ells, amb la promesa de tornar-hi quan estigués millor. En arribar al carrer París , només en arribar, vaig fer la música del poema que havia escrit al tren i que havia enviat al Jordi desde l'estació de Ginebra, durant un transbord. Al cap d'uns dies varem anar a L'Alguer amb en David al Violoncel i en varem fer una de les primeres versions encara mig apedaçada. .D'aquella anada a l'Alguer, millor ni parlar-ne, perquè fou un desastre d'organització que feia pena. Em van posar una cadira i un micro a 20 metres dels monitors, varem tenir que demanar-ne un altra per que el David no podia pas tocar dret, i ni tan sols tenia un micròfon per l'instrument, al fons de l'escenari, ni tan sols veia al públic i en veure allò; Que era una falta de respecte del 40 , jo vaig passar de tot vaig engegar dues cançons i me'n vaig anar a l'hotel emprenyat com una mona. Encara no vaig execar-me de la cadira, que l'Esbart Dansaire de Rubí ja evolucionava talmen una colla de papallones ocupant aquells vintipico de metres ....  No se qui hi havia al darrera d'aquella ensarronada, però m'ho imagino ...Es un tipus de mariconada que porta la firma d'un que jo se i que no diré. Que més voldrie!!!
Vaig tornar a Balaguer. I en quatre dies vaig anar a viure a Lleida. El desànim era absolut,


dimarts, 13 de desembre del 2011

MIQUEL TRILLA , POETA I COMARCANT



El vaig conèixer, quan ja el coneixia de tota la vida, s'havia casat amb la noia mes guapa del barri, l'Elena que quan passava pel davant de casa em feia pensar amb la Marilyn Mornroe. I venia del seminari, amb un bagatge cultural molt sòlid . I una Ètica com una pedra de molí. Escrivia poesies i havia tingut un fracàs , que l'havia deixat contra el paredo. En aquestes, que ens varem fer amics . Molt amics. Amics d'aquells que s'expliquen coses que no expliques a gairebé ningú , i ell va saber de mi coses que només sap ell . Les sap i les va patir igual que jo .De vegades la vida crea vincles que fan de substituts dels que aparentment haurien de complir la seva funció natural .En Miquel Trilla es el meu Germà gran. Sovint tinc la urgent necessitat de trucar-lo només per a fer-la petar, sovint em truca ell , no per res, només per si em faltés alguna cosa o per quedar de veure'ns la pròxima vegada que caigui pel poble. En Miquel Trilla es un poeta de Balaguer , ço que vol dir que a Barcelona no saben qui és.-encara-  Perquè la crosta pedant i esnob de "La gran oferta Cultural" de Barcelona es pensa que ja en té prou amb el que passa a "La Mata". Jo que ja fa molts anys que mi !PIIIIITTTT! al damunt d'aquesta crosta, i m'enfout com una merda de gos que m'hagues barrat el pas a l'acera de Joaquim Costa... i que  m'interessa molt més el que passa , s'escriu , es diu i es viu a "Comarques". Mil vegades més del que pugui aparentment passar a la Ciutat ...perque´; Considero que la cultura urbana es un fracàs absolut i una ratonera on la gent es tornen forçosament egoistes i agressius, per que s'han se donar cops de colzes per a poder passar o per a ser "algú" , Algú tan efímer com un perfum de moda... amb una preciosa etiqueta dissenyada per  algun Merdós que va de que es algú, també...i te una marca de rellotges que porten una màquina xinesa a dintre i valen un paston  i així d'algu en algú, corre la veu de que ni ha un que es un Algú ... i llavors surt a TV3 i queda consagrat com a portanveu d'alguna tonteria que interessa promocionar per a tenir a la gent enssarronada... Nostro senyor los perdoni....
A Pagès, al meu poble, això no passa aixines. Lo TRILLA fa tota la vida que escriu poemes i tots ho sabem i te una obra que no te l'acabes , i li fot vint voltes al més pedant dels pedants que pugui produir L'Ateneu Barcelonès o l'ultim bareto culturetes de moda . Lo Miquel Trilla ha depurat el seu escriure amb el seu viure , ha viscut i a escrit a l'ensems sense fer escarafalls, ni tirar a la tómbola dels premis, perquè es un home sincer i sense ínfules, que escriu perquè li agrada i li ve de mena i per que en té el talent per fer-ho i cada dia ho fa millor i ja fa molts anys que ho fa millor que molts que ja son Algú, perquè han ratat un premi ... Ja Ja!! Premis de Poesia ....JoJo!!JO!!!! N'hi ha per a partir-se lo cul, si no fes tanta pena...


Com qui no sap res d'allò que sabem els dos,
parlava amb tu,
i et rellegia el seny i el pensament de sempre.
senzill com ets,
com l'aire tebi d'un matí d'Abril.
bondadós i noble,
sempre t'he vist així.
Sense pols ni capes, ni ressols estranys,
als plecs dels nostres dies.
Encara dic:
de tu sempre n'aprenc.

Miquel Trilla "De versos i paraules" Pagès Editors Lleida 2005

dilluns, 12 de desembre del 2011

IMMORTAL MORT QUE ET MORS.... ALAIN BASHUNG: IMMORTAL



POT UNA CANÇO FER-TE IMMORTAL?  SI!

LA NUIT JE MENS

On m'a vu dans le Vercors
Sauter à l'élastique
Voleur d'amphores
Au fond des criques
J'ai fait la cour a des murènes
J'ai fais l'amour
J'ai fait le mort
T'etais pas née
A la station balnéaire
tu t'es pas fait prier
J'etais gant de crin, geyser
Pour un peu, je trempais
Histoire d'eau

[Refrain] :
La nuit je mens
Je prends des trains
a travers la plaine
La nuit je mens
Je m'en lave les mains.

J'ai dans les bottes
des montagnes de questions
Ou subsiste encore ton écho
Ou subsiste encore ton écho.
J'ai fait la saison
dans cette boite crânienne
Tes pensées, je les faisais miennes
T'accaparer, seulement t'accaparer
d'estrade en estrade
J'ai fait danser tant de malentendus
Des kilomètres de vie en rose
Un jour au cirque
Un autre a chercher a te plaire
dresseur de loulous
Dynamiteur d'aqueducs

[Refrain]

J'ai dans les bottes
des montagnes de questions
Ou subsiste encore ton écho
Ou subsiste encore ton écho.
On m'a vu dans le Vercors
Sauter à l'élastique
Voleur d'amphores
Au fond des criques
J'ai fait la cour a des murènes
J'ai fais l'amour
J'ai fait le mort
T'etais pas née
La nuit je mens
Je prends des trains a travers la plaine
La nuit je mens Je m'en lave les mains.
J'ai dans les bottes des montagnes de questions
Ou subsiste encore ton écho
Ou subsiste encore ton écho.

la nuit je mens...

ALAIN BASHUNG


Gràcies Carmeta per fer-me la feina de buscar la lletra. Ara ja la pot llegir tot-hom per dedins i pel defora  . A mi aquest Cantautor Rockero Francés; Es que em posa el pels de punta!!!

dissabte, 10 de desembre del 2011

LLIBRE DE VIATGES 44

Molt poc sovint , i més últimament
que ens tornem ronsos i poc de sortir de casa...
una tarda  vas a fer companyia
i de pas a menjar peixet de la costa.
I ensopegues de morros amb una  una serie de senyals
d'aquelles que en Jung en deia sincronicitats,
i els vells del meu poble coincidències.
I et maravella una casa que amaga una intenció sota un decorat de fades,
i uns amics, encara uns mig desconeguts,
que no amaguen res, com no sigui les ganes de fer-te feliç.
I deixes passar la tarda com relliscant per l'herba,
i t'amares de tot allò que no es veu , ni es diu ,
i de tot allò que hi es però es fa el dissimulat.
Per que son coses que pertanyen als territoris inexplorats de l'ànima.
I quan ja fosqueja; te'n vas ---Amb el pericardi
una miqueta inflat, apretant-te el cor com una ma carinyosa.
I et prens dues pastilletes vermelles d'aquelles...
No fos que s'apapalloneigi massa i es marqui un 6 per 9
Enlloc del 4 per 4 que li toca per llei .
I en arribar a Sant Pol. Desprès d'un llarg silenci...
Dius "em sento be, estic contenta ...m'agraden aquesta gent...
i com que de vegades som com un de sol:
resulta que ho dius, tu també, al mateix precís instant que jo...
De vegades hi ha qui dona manyacs als sentiments,
i ho fa com aquell que ni se n'adona...

Miquel Àngel Tena-Rúbies   -llibre de viatges - inèdit i pòstum  10/ 12/2011

dimecres, 7 de desembre del 2011

AMB LA LLEI A LA MA , NI HA UN QUE EM VOL FOLLAR!!! Buenuuuu diguem-ne ACONSELLAR....

POSAR TANQUES AL BOSC? ... AMB LA LLEI A LA MA JO SERIA CAPAÇA DE FER TANCAR AL PRSIDENT DELS ESTATS UNITS A LA GARXOLA... PERO LA LLEI ES LA LLEI PER TANT SI AQUEST ANONIM SE SENT OFÉS PER LA MEVA ACTIVITAT D'INTERCANVI I DIVULGACIÓ DE IDEES I CONTINGUTS I AMB LA LLEI A LA MÀ M'AMENAÇA , COM SI FOS UN TALIBÀ ,jO CAGADET DE POR -NO FOS QUE - ELL FOS UN JUTGE D'AQUELLS QUE MENGEN FETGE I ME TANQUÉS LO BLOG , COSA QUE EM DONARIA UN DISGUST MOLT GROS . DONCS TREC EL MATERIALS FORANIS , I LLESTOS -ANONIM: HAS GUANYAT!!! TREURÉ TOT EL QUE NO S'AJUSTI COMPLETAMENT AL DRET DE LA LLEI  i DE PAS FARÉ PUESTO PEQUÉ JA FA DIES QUE EM DIUEN QUE S'EM ACABA ...

dissabte, 3 de desembre del 2011

PEDRO SALINAS: QUAN TENIA 17 ANYS, VAIG DESCOBRIR QUE LA POESIA ERA UN REFUGI ON A PART DE PROTEGIR-TE DE LES GUERRES DEL MON, APRENIES A ESTIMAR... I FOU AQUEST HOME QUI EM VA ENSENYAR A AFERRAR-ME A L'AMOR. COM LA ÚNICA OPCIÓ QUE TENIA PER COMBATRE LA ESTULTÍCIA I LA MESQUINESA QUE EM RODEJAVA

                                  RETRATO DE MARISOL CALÈS

Pedro Salinas (1891-1951)


Mi única amante ya siemprey yo a tu lado, sin ti. Yo solo con la verdad.” Pedro Salinas.



Solo con la verdad, el poeta, o su poesía, como Orfeo con “la respuesta inflexible”, de su infierno. Poesía de verdad, es la poesía de Salinas. Y volviendo sobre su lectura, habría que añadir: verdad de poesía. Aquella verdad de la que leemos en un texto poético de Shakespeare: “que se parece a un cuento”. “Canto y cuento es la poesía”, decía nuestro poeta Antonio Machado. La poesía es canto y cuento de vida y de verdad.

La voz poética de Pedro Salinas, es una voz desnuda, novelada –ni de ilusión ni de deseo-, que nos dice claramente, sencillamente, en verdad, una poesía de verdad. Una poesía que nos enseña, una vez más, ahora, como siempre, que la poesía es verdad, que no es un estético artificio ilusorio; porque no es sombra, ni fantasma, sino verdad, la más insospechada, la más pura. Por eso, la poesía de Salinas, tiene razón de ser, es verdadera: porque tiene razón de ser humana, o sea, razón de ser moral. Es ésta la tradición más firme de la poesía, la de la poesía amorosa, lo que tuvo su expresión en Dante y en Petrarca como en Garcilaso y Lope de Vega, o como en los grandes románticos: los Goethe, Heine, Vigny, Baudelaire, Bécquer.... Poesía de verdad. Esa voz humana, desnuda, verdadera, de la poesía eterna es la que nos habla en los libros de Salinas.

“Este madrileño, de poesía y dibujo y nada color –decía Vicente Aleixandre- me traía a mí asociaciones sevillanas, cuando le veía”.

Pedro Salinas, nace en Madrid el 27 de noviembre de 1891. Cursó Derecho y Filosofía y Letras en la Universidad Central. Fue lector de español en la Sorbona entre 1914 y 1917. En 1915 contrajo matrimonio con Margarita Bonmartí, alicantina instalada en Argel. En 1918 ganó la cátedra de la Universidad de Sevilla. Allí tuvo por alumno a Luis Cernuda. El curso 1922-1923 lo pasó en Cambridge, también como lector. Desde 1926 vivió en Madrid, colaborando en el Centro de Estudios Históricos. En 1933 fundó la Universidad Internacional de Santander, cuyos cursos organizó hasta 1936, año en el que aceptó un puesto en Wellesley College (Vermont), de donde pasó, en 1939 a la University John Hopkins, en Baltimore. Los cursos 1942-1945 profesó en la de Río Piedras (Puerto Rico) y, durante los veranos, en el Middlebury College (Vermont). Su vida, pues, transcurrió en centros universitarios rodeado de jóvenes estudiantes de la literatura española: “No quiero callar la generosidad de este autor –decía Luis Cernuda-. Entre nosotros pocos escritores jóvenes habrá que no deban a esa generosidad, tan poco frecuente en el ámbito literario, algún favor importante o decisivo para un espíritu joven que busca su camino”. Pedro Salinas muere en Boston el 4 de diciembre de 1951.

Además de uno de los grandes poetas de la generación del 27, artista refinado del pensamiento y de la palabra, Pedro Salinas fue también un crítico de fina sensibilidad y un ensayista de notable lucidez.

Su gran amigo Jorge Guillén distingue en su trayectoria tres etapas. La primera comprendería los poemarios Presagios (1923), Seguro azar (1929) y Fábula y Signo (1931); en ellos está la huella de Juan Ramón Jiménez, por un lado y los nuevos caminos vanguardistas del ultraísmo y del futurismo por otro. No faltan, sin embargo, poemas amorosos que anuncian la segunda etapa, integrada por sus obras maestras, La voz a ti debida (1933) y Razón de amor (1936). Es, sin duda, la época de plena lírica del poeta. El amor pasa a ser exclusivo protagonista de los versos. La tercera etapa de su poesía se inicia con el exilio y la componen El contemplado (1946), Todo más claro y otros poemas (1949) y Confianza (1955). En ellos se da una irrupción del objetivismo y una actitud solidaria con el hombre que desembocará finalmente en un intimismo machadiano. Entre el resto de sus escritos conviene destacar sus piezas teatrales (Judith y el tirano, El dictador, La fuente del Arcángel o La cabeza de Medusa), la novela La bomba increíble (1950), los libros de narraciones Víspera del gozo (1926) y El desnudo impecable (1951) y la importante obra crítica entre las que mencionaremos títulos como Literatura Española del siglo XX (1941), Jorge Manrique (1947), La poesía de Rubén Darío (1947), El defensor (1948) y Ensayos de literatura hispánica (1958). Un recientísimo estudio sobre la obra de Pedro Salinas realizado por la licenciada en Filología Hispánica y doctora en Literatura Española, Natalia Vara Ferrero, de la Universidad del País Vasco, ha permitido recuperar textos inéditos de la narrativa del poeta.

La poesía tiene en Salinas uno de sus más apasionados amantes. “La lírica de Salinas –decía Azorín- no es la lírica de los anteriores poetas. Todo aquí es sencillo, natural, coherente... Acaso es esta poesía lírica la más avanzada, la más física, la más honda de toda Europa...” Cuán difícil es la poesía de Salinas sin dificultad aparente, una poesía sin más artificio literario que el indispensable para manifestarse poéticamente. Poesía con sus verdades propias; distintas, claras. Poesía de verdad. Y como dijera el poeta:”Tu verdad me asegura / que nada fue mentira”.


Francisco Arias Solis
e-mail: aarias@arrakis.es
URL: http://www.arrakis.es/~aarias



Despierta. El día te llama

Despierta. El día te llama
a tu vida: tu deber.
Y nada más que a vivir.
Arráncale ya a la noche
negadora y a la sombra
que lo celaba, ese cuerpo
por quién aguarda la luz
de puntillas, en el alba.
Ponte en pie, afirma la recta
voluntad simple de ser
pura virgen vertical.
Tómale el temple a tu cuerpo.
¿Frío, calor? Lo dirá
tu sangre contra la nieve
de detrás de la ventana;
lo dirá
el color en las mejillas.
Y mira al mundo. Y descansa
sin más hacer que añadir
tu perfección a otro día.
Tu tarea
es llevar la vida en alto,
jugar con ella, lanzarla
como una voz a las nubes,
a que recoja las luces
que se nos marcharon ya.
Ese es tu sino: vivirte.
No hagas nada.
Tu obra eres tú, nada más.

Pedro salinas, "La voz a ti debida"



Wake up. Day calls you

Wake up. Day calls you
to your life: your duty.
And to live, nothing more.
Root it out of the glum
night and the darkness
that covered your body
for which light waited a
on tiptoe in the dawn.
Stand up, affirm the straight
simple will to be
a pure slender virgin.
Test your bodys metal.
cold, heat? Your blood
will tell against the snow,
or behind the window.
The colour
in your cheeks will tell.
And look at people. Rest
doing no more than adding
your perfection to another
day. Your task
is to carry your life high,
and play with it, hurl it
like a voice to the clouds
so it may retrieve the light
already gone from us.
That is your fate: to live
Do nothing.
Your work is you, nothing more.
 


© Bishop proudly powered by Blogger. Template Design by isnaini dot com