L'any 1954 fou l'any de
l'epidèmia de Poliomielitis .Ja venia sent-ho durant molts anys i en
Jonas Salk i en Albert Sàbin , es barallaven a mort per imposar les
seves vacunes a tot el mon. El negoci obria les portes a la vacunació
massiva de la Polio i de TOT. Que vol dir tot ....El Mètodes
salvatges, eugenèsics i cruels de Hillary Koprowsky que havia
vacunat a Hospitals Psiquatrics , presons, i orfenats als EEUU i
desprès masivament al Congo amb cultius del virus Polio en ronyons
de chimpançe i mono verd amb un resultats desastrosos van forçar
“que no s'en parlés més” . Malgrat aquell “Criminal”,
continués tenint les patents universals dels procediments ... Cosa Bona!! fou l'any en que Facundo Cabral va nàixer com a Princep dels cantaires , com a Trobador universal...
De petit jo ja era molt
cantador... tornant de buscar bolets del Montsech , cantava una
cançó amb aires de Jota que sentia molt sovint per la “Radio
Balaguer” “ Emisoras del Mobimiento” . Molt temps
després vaig saber que el qui cantava “Cuando manda el corazon”
era en Manolo Escobar . Qui ha finat no fa gaires dies. I a qui vaig
tenir l'honor de conèixer personalment en un cinema de barri on
varem compartir butaca correlativa i filera amb la seva senyora
veient “EL Graduado”. Fixa't si en fa d'anys!! Ves per on, ma
padrí Esteve, n'era de la Franja d'Aragó . De sota Tamarit , d'un
llogarret que se'n diu Algaió... i la primera cançó que em vaig
aprendre de memòria era una Jota passada pel sedàs de la “copla...
“
N'era un crio solitari
Jo. No em volien al futbol, ni a tocar i parar , ni al mocador, ni al
cavallfort, i només jugava a boles , era el rey de les boles i com
que sempre guanyava tampoc volien jugar amb mi... m'ho feia sol,
fugint al riu a pescar i robant-li els llibres del Richmal Crompton,
el meu mitificat autor dels “Guillermos” a ma cosí... . En Salgari el treia de la
biblioteca de la “Caixa” i el Jules Verne també, com algunes coses del Jack London i fins hi tot del Beadelaire que no entenia ni papa ...de per tot on podia ,
alguns de la Tia Nuri i altres de Can Colapi... Sempre d'amagat això
si . Llegir no era ben vist a ca meva ... es veu que tenia alguna
cosa que veure amb el “pecat”. Me vaig flipàr una tarda de
diumenge veient la TV en blanc i negre. Després de la “Reina por
un dia ¨ varen sortir els Brincos, amb les seves capes negres en
imitació del Loock dels Beatles a Help!!i en clau de “Tuno”
Aquella tarda li vaig dir a ma mare ... Mira Jo vull fer com
aquestos!!! i ella Ca!! aquesta gent son gent de mala vida!!! que has
de fer TU !! calla calla!!. Però vaig començar a demanar una
guitarra per Reis, amb una constància tal que després de dos anys,
mon pare va anar a can “Guarro” la botiga de musica del carrer
major de lleida i em va comprar una guitarra feta a València per
“TATAY Hermanos” .. que després es varen passar al plàstic ...
Era fotut perquè passava
una mica com amb els llibres, tocar la guitarra tampoc era gaire ben
vist i l'instrument tenia una funció més aviat decorativa ... al
igual que un piano que anys desprès varen comprar per fer veure que
la nena tocava un instrument de “senyoreta”. Als 15 anys després
d'una operació triple a la cama dreta que va durar del Juliol fins
al febrer... vaig començar a inventar cançons -No se d'on me
sortien les cançons ... No eren meves . Tenia la certesa de que no
era res que jo sabes fer, mes aviat quelcom estrany que m'era dit o
dictat... Això si , cada vegada que em sortia “Un bolet” era el
crio mes feliç del mon ... Un dia que em varen cridar pels altaveus,
d'aquell internat tenebrós. Perquè tenia visita , em vaig trobar a
mon pare amb un posat greu i sever a la sala de visites . D'entrada
no em va dir res . Nomes em va clavar una bufetada i després em va
fer jurar que no tornaria a cantar mai més!! I Jo vaig Jurar amb els
dits creuats a l'esquena. Havia cantat al Price de Barcelona i la
cosa va acabar amb els cavalls de la policia entrant a dins per
dispersar la gent. Algún Caballer Català li havia explicat... No
cal dir que no vaig complir el Jurament. Ni pensava complir-lo, en el
moment de ser forçat a emetre'l . Que Deu em perdoni per no
renunciar, per una bufetada , a la cosa mes meravellosa que m'ha
regalat... Les vergonyes del meu pare ... i de la familia de “Carques
Falangistes” que eren els seus germans . Les difamacions constants
, que acaben contaminant -ho tot com un oli de motor brut... i els
pals a les rodes. Només m'ho van posar difícil, però no van poder
amb mi. Ni podran. Ni que em fotessin sis tiros com al Facundo,
podrien mai, perquè no n'hi ha propaganda mes bona per a un
cantador, un trobador autèntic, que el que li fotin quatre tiros,
Facundo Cabral era conegut pel seu discurs valent i espiritualment
agosarat i deshinibit!! Però a pocs anys del seu Assassinat : el seu
missatge ha donat deu vegades la volta al mon així que no el varen
matar , si es el que volien ... el varen pujar als Altars.. Je je No
soy de aquí , ni soy de allà.... !!! Pobrecito aquel cabron!!
piensa que el pobre soy yo ....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada