Allunya-vos de mi se veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor , al budellam o al penis
i el meu paisatge està sotmés al seu domini,
obeidor tot jo al seu codi de signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica.
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
pequé me sent molt viu quan la tristesa em mata
i un no se què m'empeny a aportar-hi prosèlits.
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la,
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.
A vegades no sé si em dol o si m'agrada.
Uf! quina intensitat, aquest poema, aquesta tristesa... aquesta lluita...
ResponEliminaJo no sóc una persona trista habitualment, però quan n'estic no vull pas que s'allunyin de mi, necessito més que mai, companyia i proximitats. I acabo sempre oblidant-la però no pas occint-la amb ràbia, sinó suaument... deixant que s'escoli per alguna escletxa ... poc a poc...
En Riera tenia una profunda tristesa arrelada al moll de l'os del seu viure ,per això en parla com una cosa acostumada com un cataclisme recurrent del qual millor no deixar-hi participar als seus peruqe el en "podria fer contagi" ell lluita contra la trestesa , la depressió que tot sovint el prenia com un mal somni .Odiava aquesta condició per aixó vol occir-la aniquilar-la ... A mi em passa igual , en varem parlar moltes vegades ... no es pot fer res contra això Jo ara ho sé , resto a l'espera de que passi perque també se que no dura per sempre...
ResponElimina