La vaig veure asseguda en un banc de la plaça d'Olot. Desentonava, rodejada de fulles , escombraires i algun borratxí. Tan ben vestida i tan bella , plorava amb un desconsol urgent. Mirava al seu redós amb un tic de confusió .Com si busqués alguna nansa on agafar-se. Com si se l'estigués enduguent un vent secret . Això es el que semblava. I. Era Tan Bonica que feia patir. Jo, assegut al cotxe esperava que vinguessin de comprar , escoltava aquesta cançó i la mirava . Llavors la vaig veure... mes aviat ella va veure que la veia... i va fer un esbos de somrrís com si es disculpés... vaig decidir sortir del cotxe i anar-li a dir que; No estava sola . Que la tristesa no dura sempre... I em va dir; - No .. si no estic trista .. ploro d'alegria . M'havien dit que tenia un càncer i ara resulta que fou un error de diagnòstic .No tinc cap càncer !! I jo, perplex per gir inesperat de la situació .Li vaig dir: es igual .No estàs sola!! Em va donar un peto apresurat i va sortir corrent . En quatre gambades es va girar i em va dir : Tu tampoc n'estàs de sol.
