CARTES DEL TROBADOR GUIRAUD DE BORNEILH

"Vols saber de mi?"

Josep Mª Divins

Remet a Carner Ribalta "Les Fades de Montmur"
i a Gerard de Sède "El tresor Càtar"
i a Martí de Riquer "Els Trobadors"

...-Vull deixar dit, primer que res, que jo som Feliu de Montmur
qui he trobat arreu i per molts anys, sense saber ni de lluny lo secret
del trobar clus, doncs lo meu cant era leu i pla i entenedor com tal
per a tothom i tan mundà que el temps amb lo seu pas el féu caduc.
fou un matí boirós, gebrat, del pleniluni de desembre, encara en somnis
que a Montmur estant, jugaba amb fades, i em vaig topar amb un munt de pedres
que puc jurar que abans no hi eren. Al capdamunt algu hi deixà durant la nit
un pergamí al meu nom.
Endur-me'l cap al meu recer vaig correr encuriosit. Escrit en un llenguatge molt antic
i deteriorat, com si fes segles fos escrit, em va costar dies d'estudi i acaraments poder-lo dexifrar.
L'autors d'aquell galimaties era un tal Guiraud de Borneilh
Llemosí , trobador del segle XII, qui saludava al pleniluni amb versos críptics i sense més presentacions m'endegava els seguents en la llengua antiga de Tolosa:

"Que sens eschartats
Adui prez e'l dona
Si com l'ochaizona
No- sens escaissatz;
Mai be cre
Que ges chans, ancse,
No val al comensament
Tan com pois, can on l'enten"

Que traduït pot dir poc més o menys:

"Un sentit rebuscat
Té molt més valor
Si se li retreu
Ser un contrasentit engavanyat;
Crec fermament
Que mai cap cant val al començament, tant,
Com després quan es comprèn"

M'eixeco, i reso

Reso desesperadament, demano com un lladre a punt de robar, prego amb obstinació, m'humilio fins al "glop definitiu", faig una llista dels meus desoris, segueixo traduïnt els moviments de l'ànima, la que em fa ser quelcom més que un simi normatitzat. Parlo amb ell, el crido, l'espero, m'hi entrego, busco qui he faltat, perdono al meu germà, m'acaricio el cor, escombro la meva vorera, faig el que puc, penso en vosaltres, faig amb vosaltres. Llavors desperto. La religió del mon es una matança.
Reso desesperadament, demano...

Si, Si que us ho diré...

ET DIRÉ QUE T'ESTIM

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho diré davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.


"El Pis de la badia"
Columna 1992 1ª edició
Miquel Àngel Riera

EL PIS DE LA BADIA

Musica i veu Miquel Àngel Tena
Arranjaments i producció musical Pau Gabarrella

"EL PIS DE LA BADIA"

He estat pujant a peu al pis de la badia

com un infant intens frisós d'anar a fira

i, en veure'm ja pel quart, he trobat que semblava

com si m'hagués quedat l'edat endarrerida

rodolant cap avall mentre jo prosseguia

grimpant el darrer tram amb l'ajut d'unes ales

que essent part del meu cos ja feia temps no usava.

He arribat al sisè lleuger com la pelussa

que escampen els ocells a trenc de primavera

i aborrallona el vent pels racons de la tarda.

Però tot just obrir, he vist per la barana

que circumda el balcó tot un rengler de xifres

simulant no ser més que un estol d'oronelles.

M'he trobat molt feixuc, gravat per la tristesa

de sentir-me ferit per la fredor d'uns signes

que se'm claven al cor talment un escarràs.

I, en guaitar pel balcó, he estat a temps de veure

per un instant molt breu però prou per delmar-me

l'espectre de la mort tombant la cantonada.

Miquel Àngel Riera "El Pis de la Badia"

Columna 1993 2ª edició

Arribaré de nit, sense ni avisar a casa
i faré un escorriall per les hombres del viure.
Tu ja te n'aniràs a jeure a la llitera
deixant-me absurd com mai m'hagués pogut sentir.
Me menjaré l'alcohol que mata la cadència
de l'amor que tenia i que no vindrà mai.
I adormiré potser per l'àmbit de les hores
l'intent d'aconseguir la minsa pau interna.
Més tard me n'aniré, fugiré com un vent,
amb una breu tronada de porta i d'ascensor.
Tronat! Me sents tronant...Plorant em tronen plors
al fons de la mirada, de vidres d'accidents,
de sangs als hospitals, de violències nul·les.
I em refrego amb un mon que mai m'ha d'excedir,
que quan pels regs del cos m'hi corren les urgències:
no em tocarà ni un pèl per l'amor que em pertoca,
sinó que em moriré com qualsevol cosota...

La casa prop de la via 1993 El turó Manacor

UN CAS DE SINDROME POSTPOLIO DETALLAT

Pacient de 55 anys. Afectat de Pòliomielitis infantil als 18 mesos

Varies operacions de correcció de atrofia muscular i dismetria, durant l'adolescència.

Història de la simptomatologia SPP:

A partir dels 15-16 anys i després d'una operació múltiple a la cama dreta que va comportar una llarga estada al llit i un d'estres important quan al nivell de dolor i molèsties pots-operatóries.

Comença a presentar problemes diversos com:

marejos, taquicàrdies, problemes digestius i esofàgics, dificultats en l'atenció i la memòria.

Intolerància al fred,somnolència, insomni de conciliació, i estats d'esgotament físic i mental que son esporàdics i de causa difícilment identificable.

Un reputat metge generalista de Barcelona, el tracta amb Diazepam , Polisilan gel , i antiacids,

i atribueix el problema a una estat d'ansietat provocat pel fet d'estar internat en un col·legi.

A pesar del tractament els problemes segueixen. Els estats de fatiga i obnubilació es van repetint i s'associen a una ansietat continua derivada del malestar físic i la inseguretat a l'hora d'afrontar els estudis. El mateix metge el tracta amb Surmontil , un antidepresiu de primera generació.

Es fa una exploració pisicològica i se li fan repetir una serie de probes (el psicòleg que fa l'exploració fa un comentari *(no me lo puedo creer!). A l'informe s'aconsella als pares que facin fer un electroencefalograma per si hi hagés alguna causa orgànica dels resultats de l'exploració sense aclarir massa que es el que han trobat. També es fa una visita psiquiàtrica que només informa de que el xicot esta acomplexat per la seva coixera...

Els pares aconsellats per un metge de família decideixen no fer res.

El rendiment escolar es precari a pesar del esforç , s'adona que no reté les coses i que li falla la memòria.

Paralelament desenvolupa una gran facilitat pel llenguatge i l'escriptura , la poesia i la música (per ser precisos una facilitat per la part melòdica de la música i un cert conflicte amb la part rítmica)

Els estats de fatiga es van repetint i quan arriba a la Universitat es tractat amb antidepressius. Es queixa de fatiga i dolor muscular, indigestió, formigueig i altres símptomes poc específics.

Els metges acaben establint que tot es producte d'un estat depressiu hipocondríac.

Segueix per temporades la medicació amb antidepressius i ansiolítics també amb antiàcids.

A tercer curs abandona la carrera per que li es impossible concentrar-se.

Es dedica a la música per que troba que es un ofici que no li demana un esforç continuat tal com una feina convencional.

L'any 1987 pateix un greu accident automobilístic amb diverses fractures .La fatiga i el dolor augmenten significativament després de l'estança hospitalària així com les dificultats de concentració. Apareixen al·lèrgies, problemes respiratoris i en la deglució, així com dolor articular, muscular i neuropàtic.

Segueix essent diagnosticat de depressiu crònic fins que un psiquiatra l'envia a un neuròleg que inicia una bateria de proves que dura més o menys un any i mig. Al Cap d'aquest temps es diagnosticat de Síndrome Post-polio. I per consell del metge, degut al seu estat de gran fatiga i dolor, agafa la baixa laboral.

Després de uns 8 mesos de descans i en comprovar-se que el seu estat no millora, deixa definitivament el mon laboral.

Han calgut uns 40 anys per establir un diagnòstic correcte. No cal dir que aquesta es una historia comuna en la majoria d'afectats per la sindrome post-polio.

Actualment el pacient no està en absolut deprimit, l'any 2007 se li fa un test psicològic exaustiu per part de l'equip de la unitat de Fatiga Crònica USFC, i es detecta clarament un desequilibri entre la activitat lobular cerebral i pre-frontal. que confirma el diagnòstic , també s'estableix un coeficient intel·lectual de *142!. Amb una estratègia correcta de activitat- descans pot portar una vida satisfactòria dins els límits de la malaltia, segueix dedicant-se en la mida que pot. A la música i a la literatura malgrat els problemes de memòria immediata , memòria del treball, i atenció.

POEMA

Vaciada de todo contenido egoista,
como una prenda bien limpia i colgada al sol,
me entrego.
Espero que hagas conmigo, de mi, lo que anhelo.
Poco a poco, no oso hacerlo mas deprisa,
te dejo dibujar un proyecto de amor.
Sentí como plasmabas mis formas interiores
y justo en el momento en el que esculpias mi corazón:
vi, quizás lo vimos los dos, caer un rayo
aparentemente circunflexo, como un arcoiris,
con el principio y su fin incontrolables.
Esa luz, a mis ojos una plàstica concordia de los sentidos,
barnizó la obra y la musicó,
con latidos de ritmos asombrosos
dejandola, por el momento,
inacabada.


A. Scano Lai 30.7.95