EL LLOP LELO

Al Montsec, ja fa molts anys, hi havia una manada de llops, eren uns llops “casolans”, més rossos que grisos, coneguts de la gent que de tant veure'ls els hi havia adjudicat un nom a cadascun i tot... la manada es mantenia en els seus territoris i mai interferia amb els pastors ni amb els pagesos que feinejaven a l'altiplà de Gabrieló, com en un pacte tàcit de mutu respecte i de no agressió. El cap dels llops era l'Ullal, li deien així perquè a part de ser mes fosc, -quasi be negre-, tenia uns molt llargs i afilats ullals blancs que ensenyava sovint a la mes mínima indisciplina des seus congèneres. En la societat dels llops, el cap de la manada estableix els límits del territori, va sempre amb la cua alçada i és l'únic que pot cobrir les femelles. Els altres llops, els de segona categoria, tenien que portar la cua entre les cames, disminuir la seva agressivitat cap a L'Ullal i el seu impuls sexual per les femelles. No tenien dret a aparellar-se i estaven en un permanent conflicte emocional per la seva pèrdua de dret al territori . Si poguessin matarien a L'Ullal, però no poden i ho saben. Ell llop negre és massa gran i poderós, es dominant i te els ullals mot més desenvolupats que els altres : En erigir-se com a cap, quan s'estava formant la manada i els altres llops eren joves, la seva transformació fou producte de tota una cadena de fenòmens hormonals que li van permetre adquirir més força i més preeminència sobre els altres. Modificant inclús el color del pelatge , el seu tamany i les seves dents. Encara que algun dels llops secundaris pogués tenir la sort de matar-lo, no tindria temps per adaptar-se al seu nou estatus de Cap i els altres el matarien també o moriria de por per que la responsabilitat l'ofegaria. Moriria d'un infart per estrès!!!

No sabria restablir els límits del territori, ni imposar als altres la política de relació amb els humans que protegia a la manada. Per aquesta raó l'Ullal n'era respectat pels pastors que inclús arribaven a dir sovint “Que duri molts anys aquest llop negre perquè d'ençà que hi es ell, les coses van molt be per a tothom”

Una mati rúfol i fredós, una colla de caçadors de Barcelona, amb la seva acostumada desconeixença de l'equilibri de les coses, es va trobar a l'Ullal al damunt d'una gran pedra, marcant el seu territori, davant dels qui considerava uns intrusos. Perseguien un porc senglar, però en veure aquell exemplar de llop tan gran i magnífic, el seu instint depredador mancat de seny, els va fer disparar sense ni pensar qui era aquell llop majestuós, que semblava no tenir-los cap mena de por. L'Ullal va morir pel dispar d'un estúpid caçador de ciutat que anava vestit de militar i que de seguida es va voler fet una foto aixecant el cap del gran llop com si hagués fet una gran proesa.

Entre la manada hi havia un llop boig, Un que de cadell s'havia despenyat per la Canal de l'Embut i uns pastors l'havien trobat mig mort prop de la font de Gabrieló, el van dur al veterinari, i el van curar de les múltiples fractures que s'havia ocasionat amb la caiguda... el van tenir prop de sis mesos engabiat i com que era cadell el van tractar com a un gosset i va compartir gàbia i menjar amb els gossos d'atura d'un pagués que vivia al Mas d'en Gasol al camí de sant Alís. Com que creixia de presa i de vegades ensenyava les dents als altres, aviat van decidir tornar-lo a aviar al territori dels llops i ell com era natural es va reincorporar a la manada com un llop secundari

...Però..Vet ací que aquella experiència amb els humans, els ramats i els gossos d'atura, que havia viscut, sumada al conflicte de l'accident terrorífic que va tenir, el van fer tornar més agosarat que el altres. No s'enfrontava directament a l'Ullal però feia una mica el que volia , “anava per lliure” es permetia llicències amb les femelles i de vegades anava fins als Masos a tornar a veure als seus antics amics .A la vall li deien el Llop Lelo, perquè no es comportava ni com un llop ni com un gos i no seguia ben be els estrictes paràmetres de la seva especie. L'Ullal el tolerava perquè estava desconcertat amb el seu comportament erràtic i els humans l'acollien amb displicència perquè el consideraven un llop boig i carinyos com un gos .Però de fet el Llop Lelo, era un gos dominant quan estava entre els gossos dels pastors perquè només el veien arribar que tots abaixaven la cua i li retien el coll . Segurament que la manada no s'esperava que al morir l'Ullal i començar les lluites rituals per a substituir-lo

- El llop boig comencés a canviar el color del pelatge i a aparellar-se amb les femelles sense que li ensenyessin les dents  De fet les femelles ja l'havien triat com a substitut del llop negre perquè ja els havia pessigat els malucs motes vegades, mentre es feia el “Lelo”. Algun llop secundari li va voler plantar cara  però els seus ullals ja eren mes llargs que els de qualsevol llop de la manada i també era més gran i poderós degut a que durant un bon temps de la seva creixença va ser alimentat amb molta cura pels humans. No va tenir cap problema per a fer-se el Cap de la manada.

La seva comprensió instintiva dels dos mons el va fer de seguida un cap encara més eficaç que l'Ullal i els pastors van trobar mot encertat que fos ell qui s'acabés imposant als altres llops... Si la manada hagués començat a invadir el territori de les pastures, ells mateixos haurien anat a matar al cap per tal de que canviessin de comportament. I ho haurien fet encara que haguessin tingut que eliminar a tota la manada .Perquè els pagesos no estan d'hòsties !!! i son molt més dominants que els llops!!

I Així fou com el llop xalat “Lo Lelo” que li deia la canalla del poble, que n'havia tingut un ensurt paorós de cadell i havia viscut una experiència extraordinària per a un llop, va esdevenir cap de la última manada de llops que quedava a la Vall d'Àger.

                                                          Al Françesc Puigpelat -autor de "Els Llops" en homenatge