XAVIER BARÓ .... LA MÀGICA OLIVERA....o La solitut del Trobador de fons.....

-Comentar l'última entrega discogràfica del Xavier Baró- LA MÀGICA OLIVERA-; és  un repte i és perillós, com a mínim arriscat, perquè om no es un crític musical, ni ganes, encara que com a company  trobaire i de pal poètic, podria emetre qualque crítica amb una bona floritura argumental. No m'interesa gens ni criticar i desfer-me en alabances . M'interesa l'obra concreta i els seus efectes a llarg plaç. Talment un pintor acumula obra i va marcant un traç que defineix la seva evolució . En Xavier Baró a fet de la seva obra musical tot una gran paleta de colors i de "ÈPOQUES". D'ençà de molt jove a l'Institut de Lleida, on ens varem conèixer. La seva recerca ha estat incansable i constant. Del Rock progressiu, fins a Rimbaud, de la cançó desproveïda d'aliatges inútils, fins a la consecució de la fusió amb l'arrel mes fonda. L'element més important del camí iniciàtic d'aquest trobador del segle X , reencarnat als XX i XXI, és precisament el seu propi redescobriment. En el moment en que les cançons més definitòries de la identitat de les nostres terres i de la nostra gent i les seves pròpies cançons s'identifiquen absolutament i no es poden distingir; sinó que miris els crèdits de la portada del disc, en aquest moment, dic , és quan el trobador es reencarna completament i es fa poble, es lliura de tota la morralla circumstancial, i oportunista del moment històric que li ha tocat de viure i esdevé etern i universal . Connecta amb el conscient col·lectiu del país, de la gent i del temps. No és tracta de cap novetat. Als Catarlans ens ha calgut fer això durant més d'un mileni per tal de conservar el nostre destí comú, i actualment , lluny de modes, i de interessos econòmics , lluny de brillantors artificials que devaluen el cant fins a límits vergonyosos, convertint la Troba en una mena de histèrica persecució del triomf personal ,al preu de l'horterada més desficiosa i vulgar. No es pot  fer una altra cosa que agrair-li al Trobador que encar sigui prou valent per seguir a la Dama . Prou integre per plantar cara a l'amoR, sense por a la foguera. Xavier Baró va més enllà d'allò que els Orbs entenen que es cantar, reprèn l'eixarm de la nostra memòria  i la retorna al seu lloc. O fa sense dispendis tècnics, ni escarafalls "productius". Senzill , tal com és , no tal com volen que sigui,  com ho fan els qui saben que estan de pas i que quatre petjades basten perquè algúns trobin el camí..

DEMA CONCERT A CALELLA DE LA COSTA AMB XAVIER BARÓ

Demà a l'hora de sopar farem un concert "manu a manu" amb el Xavier Baró a EL PLA DELS ENCANTS, de CALELLA de la Costa , al costat de l'Estació . Farem cançons d'arrel i venerarem la "Màgica Olivera", si voleu venir podeu sopar allí mateix , unja truiteta de bolets o algun plat casola de bona qualitrat endementres ens escolteu lo cantat. I sou convitats.

D'EL BLOG D'EN RAPHEL PHERRER

Cabrum i aristocràcia

Raphel Pherrer

Polítics amb sous vitalicis, dret a pensió amb només set anys de feina, expresidents col·locats en altes instàncies d'empresses -amb sous astronòmics-,  banquers amb immenses primes, vols en primera classe, hotels de luxe, esplèndids berenars durant algunes reunions, grans sous, viatges de franc amb excuses institucionals, regals entre institucions, primeres fileres reservades als espectacles amb assistencia d'autoritats, cotxes amb xòfer, tractament especial d' honorabilitat, tribunals especials pels qui no poden ser jutjats amb el cabrum... Això no és una aristocràcia en tota? Al diccionari trobam la definició: aristocràcia és  la classe noble d'una nació, provincia, etc, el govern exercit per aquesta classe; o classe social que sobresurt d'entre les altres per alguna raó. No vivim, doncs, dins d' una soberana aristocràcia? Ara la Telefònica, que fa poc va anunciar que deixaria al carrer 5.600 treballadors del cabrum, ha anunciat que bonificarà els alts directius amb 450 mil·lions d'euros. Això no és una puta, descarada, repugnant i cruel aristocràcia que mentre oprimeix el poble planer engreixa aquesta banda de privilegiats? El segle XVIII, a França, es va produir la revolució francesa, que passà per la guillotina els nobles, el clero i les més altes burgesies. Les causes d'aquella revolució foren la incapacitat de les classes governants per fer front als problemes de l'estat, la indecisió de la monarquía, els impostos excessius que ofegaven els camperols i l'empobriment dels treballadors, entre d'altres. Us recorda alguna cosa aquella situació? La revolució començà quan la gent va dir prou, el cabrum s'armà, sortí al carrer disposat a eliminar la immensa paparra que els xuclava la sang sense donar-los res a canvi, més que opressió i abús. Sort tenen avui dia els polítics, la capellanada d' èlit, els banquers, les monarquies europees -engreixades amb garroves daurades; sort  tenen que la gent s'hagi tornat ximple com un moixet i que s'hagi abolit la guillotina, perquè si aquests aristòcrates haguessin viscut el segle de la revolució francesa i a França ja tendrien el cap a un parell de metres del cos. Tenen molta sort aquests aristòcrates contemporanis, de moment. Però la situació és especialment preocupant perquè les grans revolucions sorgeixen de sobte, fruit de la desesperació, la fam, la desolació social, la manca d'horitzonts i de futur i això és el sentiment col·lectiu que dia a dia arrela més entre el cabrum. Famílies que perden la casa i la feina, persones que no tenen per menjar, sous que van cap avall, impostos ofegadors, abusives i generalitzades tases i una absència d'accions útils per part de la nova aristocràcia, els quals membres s'estiren la perruca a les sales de palau per temes estúpids, banals, mentre el cabrum s'ofega als carrerons de les democràcies fingides. Hi és el foc i l'olla ja bull a les totes.

Gabriel Ferrater :LITERATURA

LITERATURA

Tan vehement, va dir-se un calamar,
faig el ridícul: un raig fi de tinta
ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perduda l'abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-se objectivat en l'arabesc
i fer-s'hi encara veure, subjectiu.
De l'urc de no amagar-se gaire, en deia
sinceritat:: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l'estil.
Lliurat a l'esperança que els espasmes 
de l'aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l'inefable el va temptar.
 
Gabriel Ferrater,  Barcelona: Edicions 62, 1979,

Gabriel Ferrater: Cançó del gosar poder

Cançó del gosar poder

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.
Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.
Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.
Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.
Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

 

Gabriel Ferrater, Cançó del gosar poder. Barcelona: Edicions 62, 1979, p.147.

D'AMORS,D?ENYORS I D'ALTRES COSES MARIA ZORAIDA BURGOSC MATHEU I PREMI MÀRIUS TORRES 1971

Bonnie and Clyde
van afusellar la nit passada
per arterioscleròtics,
tots els poetes sociorrealistes
que tímidament s'amagaven encara als aparadors.
Alguns van ésser tan sols decapitats
i parlaven uns mots abans de fondre's
en la prehistòria dels seixanta.
De sobte les tarjes entraven i sortien i ballaven
per les computadores poètiques:
cinc marilyns,
quatre somnis records sadomasoquistes,
alghun Guevara ernesto che,
Machín Breton Yvonne de Carlo
i dos Fitgerald à la recherche de la jeune fille
of  Long Island.
I resultava tant punyeterament intel·ligent
que gairebé em feien oblidar
que malgrat la llunyania dels records
seguien vigents els mites
i un mon
on podia ser encara un crim
parlar evasivament de noies i d'ametllers en flor.

Maria Zoraida Burgos Matheu , "D'AMORS D'ENYORS I D'ALTRES COSES"
I Premi Màrius Torres , Esbart Màrius Torres del Sícoris Club, Lleida 1971