TORNEM A ESCOLTAR AL MESTRE ARA QUE ENS VOLEN APEDAÇAR EL CUL AMB REFORMES......

QUE LI PASSA A L'AIGUA DE LA GOTA D'AIGUA QUE CAU AL MAR? 

Bueno.,,, soc un JIPPI i que?Teniem tota la raó. Ara es veu tan clar com l'aigua de la font...

Quan estàs a baix i tens problemes
i necessites cures d'amor
I res, res va bé
Tanca els ulls i pensa en mi
I aviat hi seré
Per il · luminar fins i tot la teva nit més fosca

Acabes de dir el meu nom
I saps on estic
Vinc corrents a veure't una altra vegada
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és cridar
I vindré.
Tens un amic

Si el cel a sobre teu
Creix fosc i ple de núvols
I aquest vell vent del nord comença a bufar
Mantingueu el cap junts
I crida el meu nom en veu alta
Aviat em sentiràs trucant a la teva porta

Acabes de dir el meu nom
I saps on estic
Vinc corrent a veure't una altra vegada
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és cridar
I jo hi seré
No és bo saber que
tens un amic?

Quan la gent pot ser tan freda
Que fan mal i et deixen desert
I prenen la teva ànima si els deixes
Oh, però no els deixis!

Acabes de dir el meu nom
I saps on estic
Vinc corrent a veure't una altra vegada
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és cridar
I hi seré
Tens un amic


La Lletra l'Aportat la Carme Rosanas la que sempre esta al peu del canó. Bravo!!!!

TOTAL : ES UN SONET!!!

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Joan Barceló i Cullerés

Maria Cinta -Ràdio Capvespre

Em va costar Deu i ajuda convèncer a L'Escribà de les bondats d'aquest tema. Ell amb la seva sensibilitat per detectar èxits , va tenir "La Flaca " d'en Pau Donés durant mesos voltant per la taula i ho depreciava perquè deia que aquest tipus de patxanga la feia millor la Salseta . Jo m'escoltava aquell tema i flipava de les posivilitats que tenia d'enganxar massivament com despres va ser , va perdre el tren i no que que jo no li digués sovint "això del Jarabe de palo" podria petar he? , aixó podria ser una sorpresa, -Que va!! tu somnies truites aixó està mes vist que el TVEO .... Bueno tu sabràs. Aquesta sequencia va tenir lloc a l'oficina de Salseta Discos un munt de vegades . Endementres en RAMON MUNS; Extraordinari compositor i autor de lletres molt "clavades"; Un cantautor que no ha estat prou considerat. Com tants i tants que no interessen perque diuen les coses clares... Em va parlar d'un disc que estava fent la Maria Cinta on ell hi participava com a lletrista i em va passar una maqueta, en sentir varies de les canços jo em vaig retrovar amb aquella veu evellutada i afinada com un delicat instrument que es la Maria Cinta. La vaig conèixer als 14 anys un dia que va venir a cantar al meu Col·legi i era tan extremadament bonica que m'en vaig colar nomes de veure-la. com tots els adolescents que ens la miravem com si fos la nostra particular Sylvie Vartan. Salvant les distàncies està clar, la que fou la donna del Jonny Hollyday , i sense desmereixer-la del tot, no li arriba artistíscament ni a la sola de la sabata a la MARIA CINTA ...  Ara tenia la possibilitat de produi-li- mes aviat editar-li un disc, per-que una professional com la Maria Cinta, no permet que ningú li produeixi un disc, que no sigui del seu cercle de musics de confiança...el guitarrista EDUARD DE NEGRI va fer la producció artística - impecable, qualitat garantitzada . I ben fet que fa. I vaig proposar-me fer-ho, a pesar de la reticència de L'Escribà i vaig apretar i tirar endavant quasi sense ni el seu permís , ell va deixar fer, però no hi va posar res. Només més tard quan va veure que Radio Capvespre es convertia en un éxit i també en un clàssic. Perquè que aquesta canço va mes enllà de l'èxit: es una canço per a passar a la història ... llavors va començar a fer el Pavo , com sempre i a emportar-se el mèrits , tot i que com sempre també es va emportar els calers.... Aquesta es la meva versió, la seva pot ser molt diferent, perque ell sempre te la raó i no reconeixerà mai que els seus éxits son els meus encenrts en un 8o%.-O més. Després, com sempre i no se perquè, segurament a l'hora de liquidar o pels impagables cagarros contractuals del Sr. Iniesta, va fer emprenyar a la Maria Cinta i no m'extranyaria gens que la "merda " me l'hagués emportat jo, també com sempre....Ara tot això no te importàcia, la Maria Cinta va fer una cançó que ja es inolvidable , i a mi em queda l'orgull d'haver-hi fet de catalitzador per que es pugues editar. Res més a dir. La meva acera es escombrada . Qui la tingui plena de fulles seques o podrides que agafi l'escombra .

JOANN BARCELO (PAS DE DANSA) la Poligrafa 1982- MIQUEL ÀNGEL TENA 1983

   DANSA FINAL REMEX by Miquel Angel Tena

DANSA FINAL

Vull resumir què és ser feliç:
menjar, dormir, assaborir el paisatge
i jeure amb dona d'or en llit ben llis,
passar pel món sense pagar peatge.
Jo ja en tinc prou: m'ho dic quan parlo
amb mi,
davant l'espill de plata renegrida,
el ventre ple, als dits el vi més fi,
imaginant mullers de molta mida.
(Però no és cert. Llegiu, si no, aquest vers)
L'he fet potser perquè el necessitava,
com l'aigua al mar, com l'òliba la nit.
Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,
foragitar del rostre moc i bava,
no reflectir en paper el propi neguit

VENUS

 

 

 

Parole de Vénus:

Là un dard venimeux
Là un socle trompeur
Plus loin
Une souche à demi-trempée
Dans un liquide saumâtre
Plein de décoctions
D’acide…
Qui vous rongerait les os et puis
L’inévitable
Clairière amie
Vaste, accueillante
Les fruits à portée de main
Et les délices divers
Dissimulés dans les entrailles d’une canopée
Plus haut que les nues…
Elle est née des caprices
Elle est née des caprices
Pommes d’or, pêches de diamant
Pommes d’or, pêches de diamant
Des cerises qui rosissaient ou grossissaient
Lorsque deux doigts s’en emparaient
La pluie et la rosée
La pluie et la rosée
Toutes ces choses avec lesquelles
Il était bon d’aller
Guidé par une étoile
Peut-être celle-là
Première à éclairer la nuit
Première à éclairer la nuit
Première à éclairer la nuit
Vénus
Vénus
Vénus

Là un dard venimeux
Là un socle trompeur
Plus loin
Une souche à demi-trempée
Dans un liquide saumâtre
Et d’acide…
Probablement qui vous rongerait les os
Et puis
Les fruits à portée de main
Et les délices divers
Dissimulés dans les entrailles d’une canopée
Elle est née des caprices
Elle est née des caprices
Pommes d’or, pêches de diamant
Pommes d’or, pêches de diamant
Et ces cerises qui grossissaient lorsque
La pluie et la rosée
Toutes ces choses
Guidées par une étoile
Guidées par une étoile
Première à éclairer la nuit
Vénus
Vénus
Vénus
Vénus

Elle est née des caprices
Elle est née des caprices
Pommes d’or, pêches de diamant
Pommes d’or, pêches de diamant
Et ces cerises qui grossissaient lorsque
La pluie et la rosée
Toutes ces choses
Guidées par une étoile
Guidées par une étoile
Première à éclairer la nuit
Vénus
Vénus
Vénus
Vénus

DORM ..DORM Joann Barceló 1980 , Cançons de la nit benigna 1983

Tenies foc als anys i ara dorms i no et queixes

la mort ja t'ha posat les mans de seda als ulls...

"I avanço el pensament a la porta de la llengua, que aboca la par(au)la "

cantireta: ELS HOMES QUE ESCRIUEN
Com que avui estic molt gandul us remeto a la Cantireta que ha fet una entrada magnífica la primera frase es genial.

HOME NU -JORDI PÀMIAS I GRAU -CANÇONS DE LA NIT BENIGNA

HOME NU


Del teu cos en surt
una pedra blanca
amb fona d'amor
destrament llançada
l'aigua de l'estany
ara perd la calma.
Si a la nit, la dona
s'ha tornat manyaga,
i et cosia tot
amb fil de rialles,
per fines escletxes
del balcó de casa
entrarà la llum de la matinada.
Meravella és
moure l'aigua mansa,
gratar la foscor
del pou de la mare
i, en la nit total,
encendre una flama.
Quan llances el roc
la joia et delata.

Jordi Pàmias i Grau "Cançons de la nit benigna"Tià de sa Real.  Manacor 1980
Música:Miquel Àngel Tena

CARTA AMB ADREÇA

Una nit no dorms per que tens el pensament urgint-te a posar ordre per que de cop l’edat t’ha deixat sol a la cantonada, com qui abandona a un cec al ajudar-lo a creuar. I en enfilar la vorera del carreró que mena a la vellesa i potser per que el destí acaba regint mig be les coses, l’has començat a veure una mica distinta de com la veies. Ara potser més a l’abast, com si tota la vida hagués estat molt lluny i un tel de boira blanca us hagués fumat el territori on forçosament, per llei natural, teníeu dret tots dos a respirar. I m'ha passat que els fills, un dia et miren amb un punxó posat a l’ull, com si fossis tu, qui els hi ha llençat el dard enverinat que a tots ens pertoca dur clavat al muscle de la vida. T’adones que no, que tu els estimes com pots i no ens saps més. Son ells que tenen por i també per que en tastar la fel de la seva pròpia ració de dolor, busquen culpable i el troben...i que això també et toca de voler-ho i fer-t’ho teu, doncs aquest es un assumpte de família, de la mateixa lletada que l’amor. I veus que tu també duus una estella encastada sota la pell de l’ànima. Que ja es temps de treure-la com qui es treu un ull de poll o una molèstia acostumada. I en resultar que les coses sempre giren en espiral i s’eixamplen, entens que hi ets a temps de trobar la manera de dir-li que ho has fet. I només de pensar de fer-ho, ja tot s’acaba i tot es nou. Com un regal d’aniversari. I encara que no fos així, que molt possiblement no ho sigui, per que ja li es massa difícil d'entendre. O dones per bo. Fas, com si, el gest d’alegria del teu fill, en parlar amb ella, et confirmés, que tots aquests viaranys difícils per a on ens ha conduït la vida, només han estat dreceres extraviades de l’amor.

Més,  Ai!, hi ha un seguici d'estirp, que vas crear tu, en el teu viure errat, una descendència de les idees, un tuf de voltor que et domina el vellejar, que t'amaga  un secret innoble, quelcom decidit per fe de l'odi i la rancúnia  i contra el que no si pot fer res. No hi a la paraula al diccionari per a definir i dir-li nom a tant d'oprobi . L'has errat,  però no amb mi , jo no soc Brutus, qui et clavarà el punyal, serà el Caim que tot lo dia t'afalaga i t'odia pel dessota, qui al final et tocarà la mort i en farà un negoci brut. Jo no hi seré per a veureu. No en sé de ser tan fals. I  traïdor . No en soc de tant dolent... com per demés, jo ja he fet net amb tu i la meva acera es escombrada. Ni a punta de pistola et tocaria un pel o et faria fer res fora llei. Per això hi ha el perdó i es va donar a l'home el poder per a exercir-lo. A! mes al voltor no l'he de perdonar pas jo sol, sinó Tu.  Un Àliga Reial, mai es rebaixa al davant d'un rapinyaire, oportunista i el fuig i no s'hi barreja, i espera . Espera encar que sigui la vida, tota, que posi el coll a l'abast de l'urpa- No hi ha perdó pel lladre de tombes i misèries. Encar que només sigui un instant, li clavarà l´'ungla a l'artèria  desplomada com qui esclafa damunt les estovalles a un insecte verinós. I després el tira a terra per a rematar-lo amb el taló. Per si n'hagués quedat algun dubte que fos del tot inofensiu...per la canalla. 

LA BELLESA DE L'HOME - POEMA XI

XI

Signaré amb creu de guix

el pam de terra erma per on pelluquen viure
asseguts a l'esglaó de la voravia
o perduts pel laberint de les cantonades humides,
immòbils al portal orinat que mai no travessen les alegries
els que nasqueren minvats:
el nan,
el coix,
el que te la cara de fetus,
el que té les orelles travessades per la claror,
el que te el gest pàl·lid,
el que duu les mosques com a expressió de la cara,
el que te el cap que li trabuca,
el que s'embruta els pantalons sense adonar-se'n,
el que te gep i mira amb tristor els excursionistes amb motxilla,
el grandolàs que te la veu de nina,
el mut,
el cec,
el cec-i-mut,
el que te el cor a la dreta,
el que està compromès a viure dins d'un llit de posts,
el que te una salud que rebenta i rebenta,
el que té el fal·lus micoi  i gira la conversa quan es parla de dones,
el que te el nom escrit a la llista municipal dels marietes,
el que tremola,
el que té els dos peus esquerrans,
el tartamús.
el que duu posada cadira de rodes
i tots quants
sense saber per què
ens han donat avantatge.
Si puc
retardar les llàgrimes,
qui sap
si de creu
en creu
de guix,
Assoliré
destriar
les línies de força
que em mantenen dret
enmig del panorama.
                                                  14-III-1972

Miquel àngel Riera “La bellesa de l'Home” Palma ,Editorial Moll, 1979 ( col, Blanquerna, nº22)

BON NADAL !!!

El radi macrocosmic de l'angle de l'ala de l'Angel

coincideix exactament amb proporcions microcòsmiques

amb el diàmetre d'una llàgrima de dona jove que plora per que esta sola.

la Dona no ha de medir mes de metre seixanta i tres i

la distància entre els seus ulls no ha de superar

mai els 4'5 centímetres o la circumferència de la llàgrima

es veuria afectada en un micró .Cosa que encara que sembli poca cosa

afectaria sobre manera l'ordre de l'univers.

Donat que l'ala de l'Angel es en realitat

la vela que recull el vent d'electrons i partícules divines

que dignifica el moviment de les estrelles.

Sense aquesta dignificació no tendria cap sentit

que girés l'univers en dextrògin o a l'inrevés

ja que la carga emocional de la llàgrima

de la dona es la que dona l'impuls a l'Ala angèlica

que genera el moviment de l'émbon central

de tots els universos. I que coincideix 

paradoxal ment amb l'energia generada

a petita escala, esta clar , pel moviment

dels amants en la consumació del coit.

Ve't-en ací doncs la simbologia universal

de la Verge i el nen, reeproduit en totes les cultures

com a mite creacional de la civilització.

Per tant el 25 de Desembre. Fum. Fum. Fum.

Celebració de l'equinoci d'hivern a l'Imperi Romà

i anteriors Imperis com L'Egipsi I el Babylonic,

Significa indefectiblement que el sexe es el motor de L'Univers.

I que es absolutament imprescindible que la verge deixi de ser-ho.

per que l'Ala de l'Angel segueixi complint la seva funció 

de font energètica espiritual del gran Èmbol-Falus central.

Que nodreix d'energia al cos Deístic al que pertanyem 

talment com si fóssim microchips destinats a una funció determinada, 
en la continua, i eterna substitució celu-lar.

I si no: llegiu-vos la paràbola dels talents.

BON NADAL!!!

COS MEU ------ JORDI PÀMIAS I GRAU

 





COS MEU

T'agombolaran
mans de nit humida,
dits d'aigua de llac...
Et faran un bes
les fonts amagades
a l'últim recer.
Se t'emportarà
el vaixell d'escuma
d'un riu encisat.
Et posarà un vel
de cristalls, a l'alba,
el blanc gebre, esquerp...
T'amanyagarà
per darrera volta
l'aigua de la mar.

Jordi Pàmias i Grau "Cançons de la nit benigna" Tià de sa Real.  Manacor 1980

TARDA DE PLUJA MÀRIUS TORRES

Particelles : JOAN RIBA 

 "De tots els Pianistes amb els qui he tingut el gust o el disgust de treballar, en Joan Riba en destaca per la seva honestedat i el seu bon gust. Si pugués triar. Ara aniria amb dos pianos de cua, com en Trenet,  l'un pel Xavier Palà i L'altre pel Joan Riba amb aquestos dos genis, m'atreviria a donar la volta al mon".

Molt aviat ens varem adonar que aquell acordió era una desmesura i que si be en el disc podia estar mig justificat, si la cançó s'hagues dit "Tarda de tempesta" clar... en els directes no el faríem pas . Desprès de quasi be un any i mig d'estar fora de combat per causa d'un accident de trànsit, varem començar els assajos amb en Joan Riba al Piano, en Joan Vayreda a la Flauta travessera, L'Aurora Gassull al Cello, l'Oriol Camprodon al Clarinet. En Pere Bardagí als violins. El treball d'en Riba fou molt bo i meticulós. En Joan es un pianista detallista i molt sensible. Les cançons d'en Màrius li anaven com un guà, i, en Joan Vayreda també i va posar l'anima, varem arribar molt alt durant els assajos. L'Oriol com sempre estava fantàstic, encara que com sempre, tenia massa feina, però alguna cosa no marxava, i sobre tot el que no marxava era jo; Que desprès de l'accident ja no vaig tornar a ser ni la meitat del mateix, que ja només n'era la meitat del que hauria d'haver estat. Irremisiblement em perdia en mig d'unes melodies que jo mateix havia composat i que havia'm bestit amb en Josep Pons i n'a Maria Rosa Ribas, milimetre a milimetre,  durant un treball que havia durat mes de tres anys, les coneixia tant que no em podia creure que em perdés en una entrada o de cop em saltés una estrofa sensera. Tampoc no hi havia prou concerts, alguns si, però no prou per a mantenir el grup cohesionat. L'Aurora va començar a tenir problemes auditius i finalment va abandonar el Cello. Jo ni m'aguantava dret. Així que encara que en Riba i en Vayreda van romandre fidels al projecte.  Tot va caure com una casa vella, sense remei ni perdó. Eren temps d'esforços molt grans per guanys misèrrims.. De vegades em pregunto coses que fan mal... I com és possible que aquest país s'aguanti dret amb tants de Botiflers manant i desmanant.- La Neuròtica tonteria de L'Espriu que no hauria d'haver escrit mai allò de "em quedaré aquí fins a la mort....car estimo amb un desesperat dolor...."  !! Andà a ca gal·la mamon!!! m'hauria d'haver quedat a Alemanya mil vegades, en lloc d'aguantar aquest país de garrulàssos i botiguers que no llegeixen ni un llibre a l'any... i es pensen que Pau Casals va escriure el Cants del Ocells...

   Tarda de pluja by Miquel Angel Tena

L'EMPERADOR DEL BOSC SOLAR

Xavier Palà a la Fundació Tèknikos de Verdú

L'Emperador del Bosc Solar

té uns diplomàtics disbauxats

que amb els arcans juguen a daus

i es rifen folls el cor del món.

L'ajuden savis de cartró

que a mitjanit, i d'amagat,

espien crims de l'univers

ben enfonyats a cada raig

perquè no els vegin de l'Olimp.

L'Emperador del Bosc Solar

va fer ocultar grans altaveus

al fons dels mars i oceans

per desvetllar-nos cada nit

amb el bramul dels seus sospirs,         

per espantar l'aire i el foc.

I es va encabir un vestit de so

amb els filets de núvols d'or

que va robar a la mà del vent.

L'Emperador del Bosc Solar

ha fet molts pactes amb l'Etern:

s'ha enllardissat els dits de cel,

s'ha capbussat en la foscor.

El trobareu pels carrerons

plegant cargols, caçant coloms,

dormint als bancs com un tarot,

tot preguntant als vianants:

"Que em comprareu un tros de sol?".

Joann Barceló i Cullerés "No saps veure l'Espai que t'envolta" Edició de l'Autor

Melodia: Miquel Àngel Tena-Rúbies

Versió al piano electric :  Xavier Palà

                      OLI  D'ANTONI COLLADO

AVIAT ALS ASILS -UNA VERSIO PER A PIANO DE XAVIER PALÀ

Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s'acosta,
i a les mans, consumides de tant d'haver captat,
la misèria i l'hivern curullaran l'almosta.

Un silenci profund i vivent com un hoste
s'instal.larà a les cambres del vell palau tancat,
i pels camins, allargassats sota la posta,
descendiran les clares nits sense pietat.

I, tanmateix, que bells, el violeta pàl.lid,
el verd brillant, encès d'or immaterial
d'aquest ponent d'octubre, orgullosament alt,

d'una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
Només, darrera els ulls, puja un vent aspre i càlid,
com d'una cova on crepités una fornal.

Màrius Torres

Melodia ;Miquel Àngel Tena
Versio per a piano :Xavier Palà

  Aviat als asils by Miquel Angel Tena

AI, AMIC MEU... Avui un regalet:; Apa!

                                                                                                                        "Ai brusc Ponent que no saps desmentir

                                                                                                  la pietat amarga de les hores"

                                                                                                                                                        CLAM DE LA NEU  JORDI PÀMIAS

Ai, amic meu dels anys amb l'harmonia,
del viure lleu que no et cal amagar,
torno del risc, la pedra de les hores
m'atansa al cau del vell record que em nia.

Mentre la rutina 

confon el rastre
dels meus anys, lentament.

No tot el guany torna polsim la vida,
i no puc fer d'aquesta espera l'eix,
de l'hora quan el giny m'amara l'arma.
Si era bon brau demà fóra mentida.

Ara la rutina
la sensació d'haver viscut
un temps calent.

Tinc a la mà l'ocell de la paraula
i el fermo avar per tal de bé escanyar-lo,
si el deslliuro les urpes de la vida
no em faran ser l'imbècil de la faula?

Ara la rutina
del temps del si
fa sol o no fa vent...

Ai, amic meu no trobo la sortida.
Sempre estaré mig ebri mig vident
d'aquest absurd i atent a l'escarment.

 Lletra i Música :Miquel Àngel Tena

FITXA TÈCNICA:

*GUITARRA ELÈCTRICA: RAMON LLATJOS, J.L. ESQUER
*GUITARRA CLÀSSICA : FELIU GASSULL
*GUITARRA ACÚSTICA: OSCAR MAS, MANEL MONTAÑÉS
*BAIX: RAFAEL ESCOTÉ
*BATERIA: EZEQUIEL "SAKI" GUILLEN
*PERCUSSIÓ :PEDRITO MARTIN
*CLARINET:JOAN ALBERT AMARGÓS
*PIANO :JOSEP PONS
* QUARTET DE CAMARA DEL LICEU 1982-83
*VEUS: MIQUEL ÀNGEL TENA, MANEL MONTAÑES, OSCAR MAS , J.L.ESQUER, JOAN ALBERT AMARGÓS
*DIRECCIÓ ARTÍSTICA I ARRANJAMENT :JOSEP LLUIS ESQUER
*TÈCNIC DE SO: JOAN ALBERT MORALEDA

En Jordi Pàmias m'havia enviat un original mecanoscrit del CLAM DE LA NEU publicat al 1977 però que fou escrit uns anys abans, i ,jo me'l vaig endur cap a Alemanya en un d'aquells viatges que hi feia mig d'amagat de tothom per tal de guanyar prou diners com per aparentar que vivia sense treballar... Je je, n'hi ha que encara s'ho pensen que jo he viscut tota la vida sense treballar .-Tontets!!- el cas es que de tornada amb el tren,  després d'em papar-me d'aquell llibre misteriós, insòlit, dintre el conjunt de la producció poètica d'en Pàmies, vaig escriure aquest remake que fou un a manera de explicar-li perquè tornava cap a Lleida .L'havia escrit o l'havia trucat , no ho recordo be, fent-li saber els meus plans de tornar als meus territoris primordials, volia tornar a Balaguer a descansar , estava esgotat, vivia d'una manera massa frenètica i ja ni m'aguantava dret. A Dusseldorf m'havia tornat a trencar el genoll , els de l'Hotel, varen pagar l'operació perquè l'assegurança només en cobria una part, precisament perquè m'havia trencat el genoll de la cama amb sequeles de polio, si hagués estat l'altra ho haurien pagat senser, - (Perquè en diuen: Companyies d'Assegurances , d'aquestes empreses de xorisos?). No em va costar ni un duro. Ells varen considerar-ho un accident laboral -de fet vaig caure baixant de l'escenari i la trencadissa de tendons i ròtula fou tan dolorosa que vaig perdre el coneixement una estona. Els elegants i educats Alemanys que sopaben varen fer un Hoooooo!!!en sentir aquell sorroll sinistre, despres ja no vaig sentir res mes. Em vaig despertar al sofa del Director que ja havia trucat a l'ambulància i em preguntava preocupat com em trobava, en mitja hora ja era al quiròfan , d'això s'en diu eficàcia Alenanya!!!  En aquelles circumstàncies , enguixat com anava, encara vaig estar -hi un més i mig més fent coses d'en Cafrune i d'en Victor Jara. També cantava cançons d'en Barbat, les del disc de la teulada, que agradaven molt a la gent.. "...No fa gaires anys jo era un infant de bona fe...." Finalment em vaig acomiadar d'ells, amb la promesa de tornar-hi quan estigués millor. En arribar al carrer París , només en arribar, vaig fer la música del poema que havia escrit al tren i que havia enviat al Jordi desde l'estació de Ginebra, durant un transbord. Al cap d'uns dies varem anar a L'Alguer amb en David al Violoncel i en varem fer una de les primeres versions encara mig apedaçada. .D'aquella anada a l'Alguer, millor ni parlar-ne, perquè fou un desastre d'organització que feia pena. Em van posar una cadira i un micro a 20 metres dels monitors, varem tenir que demanar-ne un altra per que el David no podia pas tocar dret, i ni tan sols tenia un micròfon per l'instrument, al fons de l'escenari, ni tan sols veia al públic i en veure allò; Que era una falta de respecte del 40 , jo vaig passar de tot vaig engegar dues cançons i me'n vaig anar a l'hotel emprenyat com una mona. Encara no vaig execar-me de la cadira, que l'Esbart Dansaire de Rubí ja evolucionava talmen una colla de papallones ocupant aquells vintipico de metres ....  No se qui hi havia al darrera d'aquella ensarronada, però m'ho imagino ...Es un tipus de mariconada que porta la firma d'un que jo se i que no diré. Que més voldrie!!!

Vaig tornar a Balaguer. I en quatre dies vaig anar a viure a Lleida. El desànim era absolut,

MIQUEL TRILLA , POETA I COMARCANT

El vaig conèixer, quan ja el coneixia de tota la vida, s'havia casat amb la noia mes guapa del barri, l'Elena que quan passava pel davant de casa em feia pensar amb la Marilyn Mornroe. I venia del seminari, amb un bagatge cultural molt sòlid . I una Ètica com una pedra de molí. Escrivia poesies i havia tingut un fracàs , que l'havia deixat contra el paredo. En aquestes, que ens varem fer amics . Molt amics. Amics d'aquells que s'expliquen coses que no expliques a gairebé ningú , i ell va saber de mi coses que només sap ell . Les sap i les va patir igual que jo .De vegades la vida crea vincles que fan de substituts dels que aparentment haurien de complir la seva funció natural .En Miquel Trilla es el meu Germà gran. Sovint tinc la urgent necessitat de trucar-lo només per a fer-la petar, sovint em truca ell , no per res, només per si em faltés alguna cosa o per quedar de veure'ns la pròxima vegada que caigui pel poble. En Miquel Trilla es un poeta de Balaguer , ço que vol dir que a Barcelona no saben qui és.-encara-  Perquè la crosta pedant i esnob de "La gran oferta Cultural" de Barcelona es pensa que ja en té prou amb el que passa a "La Mata". Jo que ja fa molts anys que mi !PIIIIITTTT! al damunt d'aquesta crosta, i m'enfout com una merda de gos que m'hagues barrat el pas a l'acera de Joaquim Costa... i que  m'interessa molt més el que passa , s'escriu , es diu i es viu a "Comarques". Mil vegades més del que pugui aparentment passar a la Ciutat ...perque´; Considero que la cultura urbana es un fracàs absolut i una ratonera on la gent es tornen forçosament egoistes i agressius, per que s'han se donar cops de colzes per a poder passar o per a ser "algú" , Algú tan efímer com un perfum de moda... amb una preciosa etiqueta dissenyada per  algun Merdós que va de que es algú, també...i te una marca de rellotges que porten una màquina xinesa a dintre i valen un paston  i així d'algu en algú, corre la veu de que ni ha un que es un Algú ... i llavors surt a TV3 i queda consagrat com a portanveu d'alguna tonteria que interessa promocionar per a tenir a la gent enssarronada... Nostro senyor los perdoni....

A Pagès, al meu poble, això no passa aixines. Lo TRILLA fa tota la vida que escriu poemes i tots ho sabem i te una obra que no te l'acabes , i li fot vint voltes al més pedant dels pedants que pugui produir L'Ateneu Barcelonès o l'ultim bareto culturetes de moda . Lo Miquel Trilla ha depurat el seu escriure amb el seu viure , ha viscut i a escrit a l'ensems sense fer escarafalls, ni tirar a la tómbola dels premis, perquè es un home sincer i sense ínfules, que escriu perquè li agrada i li ve de mena i per que en té el talent per fer-ho i cada dia ho fa millor i ja fa molts anys que ho fa millor que molts que ja son Algú, perquè han ratat un premi ... Ja Ja!! Premis de Poesia ....JoJo!!JO!!!! N'hi ha per a partir-se lo cul, si no fes tanta pena...

Com qui no sap res d'allò que sabem els dos,

parlava amb tu,

i et rellegia el seny i el pensament de sempre.

senzill com ets,

com l'aire tebi d'un matí d'Abril.

bondadós i noble,

sempre t'he vist així.

Sense pols ni capes, ni ressols estranys,

als plecs dels nostres dies.

Encara dic:

de tu sempre n'aprenc.

Miquel Trilla "De versos i paraules" Pagès Editors Lleida 2005

IMMORTAL MORT QUE ET MORS.... ALAIN BASHUNG: IMMORTAL

POT UNA CANÇO FER-TE IMMORTAL?  SI!

LA NUIT JE MENS

On m'a vu dans le Vercors
Sauter à l'élastique
Voleur d'amphores
Au fond des criques
J'ai fait la cour a des murènes
J'ai fais l'amour
J'ai fait le mort
T'etais pas née
A la station balnéaire
tu t'es pas fait prier
J'etais gant de crin, geyser
Pour un peu, je trempais
Histoire d'eau

[Refrain] :
La nuit je mens
Je prends des trains
a travers la plaine
La nuit je mens
Je m'en lave les mains.

J'ai dans les bottes
des montagnes de questions
Ou subsiste encore ton écho
Ou subsiste encore ton écho.
J'ai fait la saison
dans cette boite crânienne
Tes pensées, je les faisais miennes
T'accaparer, seulement t'accaparer
d'estrade en estrade
J'ai fait danser tant de malentendus
Des kilomètres de vie en rose
Un jour au cirque
Un autre a chercher a te plaire
dresseur de loulous
Dynamiteur d'aqueducs

[Refrain]

J'ai dans les bottes
des montagnes de questions
Ou subsiste encore ton écho
Ou subsiste encore ton écho.
On m'a vu dans le Vercors
Sauter à l'élastique
Voleur d'amphores
Au fond des criques
J'ai fait la cour a des murènes
J'ai fais l'amour
J'ai fait le mort
T'etais pas née
La nuit je mens
Je prends des trains a travers la plaine
La nuit je mens Je m'en lave les mains.
J'ai dans les bottes des montagnes de questions
Ou subsiste encore ton écho
Ou subsiste encore ton écho.

la nuit je mens...

ALAIN BASHUNG


Gràcies Carmeta per fer-me la feina de buscar la lletra. Ara ja la pot llegir tot-hom per dedins i pel defora  . A mi aquest Cantautor Rockero Francés; Es que em posa el pels de punta!!!

LLIBRE DE VIATGES 44

Molt poc sovint , i més últimament
que ens tornem ronsos i poc de sortir de casa...
una tarda  vas a fer companyia
i de pas a menjar peixet de la costa.
I ensopegues de morros amb una  una serie de senyals
d'aquelles que en Jung en deia sincronicitats,
i els vells del meu poble coincidències.
I et maravella una casa que amaga una intenció sota un decorat de fades,
i uns amics, encara uns mig desconeguts,
que no amaguen res, com no sigui les ganes de fer-te feliç.
I deixes passar la tarda com relliscant per l'herba,
i t'amares de tot allò que no es veu , ni es diu ,
i de tot allò que hi es però es fa el dissimulat.
Per que son coses que pertanyen als territoris inexplorats de l'ànima.
I quan ja fosqueja; te'n vas ---Amb el pericardi
una miqueta inflat, apretant-te el cor com una ma carinyosa.
I et prens dues pastilletes vermelles d'aquelles...
No fos que s'apapalloneigi massa i es marqui un 6 per 9
Enlloc del 4 per 4 que li toca per llei .
I en arribar a Sant Pol. Desprès d'un llarg silenci...
Dius "em sento be, estic contenta ...m'agraden aquesta gent...
i com que de vegades som com un de sol:
resulta que ho dius, tu també, al mateix precís instant que jo...
De vegades hi ha qui dona manyacs als sentiments,
i ho fa com aquell que ni se n'adona...

Miquel Àngel Tena-Rúbies   -llibre de viatges - inèdit i pòstum  10/ 12/2011

AMB LA LLEI A LA MA , NI HA UN QUE EM VOL FOLLAR!!! Buenuuuu diguem-ne ACONSELLAR....

POSAR TANQUES AL BOSC? ... AMB LA LLEI A LA MA JO SERIA CAPAÇA DE FER TANCAR AL PRSIDENT DELS ESTATS UNITS A LA GARXOLA... PERO LA LLEI ES LA LLEI PER TANT SI AQUEST ANONIM SE SENT OFÉS PER LA MEVA ACTIVITAT D'INTERCANVI I DIVULGACIÓ DE IDEES I CONTINGUTS I AMB LA LLEI A LA MÀ M'AMENAÇA , COM SI FOS UN TALIBÀ ,jO CAGADET DE POR -NO FOS QUE - ELL FOS UN JUTGE D'AQUELLS QUE MENGEN FETGE I ME TANQUÉS LO BLOG , COSA QUE EM DONARIA UN DISGUST MOLT GROS . DONCS TREC EL MATERIALS FORANIS , I LLESTOS -ANONIM: HAS GUANYAT!!! TREURÉ TOT EL QUE NO S'AJUSTI COMPLETAMENT AL DRET DE LA LLEI  i DE PAS FARÉ PUESTO PEQUÉ JA FA DIES QUE EM DIUEN QUE S'EM ACABA ...

PERQUE NO ES FOT A MONJA? PERQUE QUAN LA CONSCIÈNCIA EMERGEIG D'AQUESTA MANERA VOL DIR QUE S'ESTÀ COMETENT UN CRIM.

QUE VEN PAGADA DEU ANAR AQUESTA MINISTRA, PER A PODER SOBREVIURE A LA MALA  CONSCIÈNCIA . JO D'ELLA  EM POSARIA A MONJA PER A EXPIAR ETERNAMENT EL PECAT D'ANORREAR A MILIONS DE PERSONES I PORTAR-LES A LA MISÈRIA SI NO POT SUPORTAR LA VISIÓ DEL QUE ACABA DE FER;  IMAGINA'T ELS QUE ENS ESPERA....

ADEMÉS QUAN UN MINISTRE PLORA D'QUESTA MANERA DESPRES DE FER ALGUNA LLEI O ANUNCIAR ALGUNA DECICIÓ, ES QUE LI HAN POSAT UNA PISTOLA AL CAP PER A TENIR QUE FER-HO - QUI COLLON MANA DONQUIS ACÍ ??? 

NO SABEM QUI MANA . MANEN ELS MERCATS? MANEN ELS BANÇS, MANA EL FMI, MANA LA MAFIA INTERNACIONAL? QUI MANA? TANT COM PER A FER PLORAR A UNA MINISTRA D'ECONOMIA QUE ACABA DE SER NOMINADA, DESPRÉS UN COP D'ESTAT, QUE HA FET SALTAR AL BERLUSCONI , A QUI NO HI HAVIA MANERA DE FOTRE A FORA NI AMB TONELADES DE MERDA JUDICIAL ? QUI MANA???????????

QUI LI POSA LA PISTOLA AL CAP A AQUESTA SENYORA? QUE PLORA...

 

La vanguardia

PEDRO SALINAS: QUAN TENIA 17 ANYS, VAIG DESCOBRIR QUE LA POESIA ERA UN REFUGI ON A PART DE PROTEGIR-TE DE LES GUERRES DEL MON, APRENIES A ESTIMAR... I FOU AQUEST HOME QUI EM VA ENSENYAR A AFERRAR-ME A L'AMOR. COM LA ÚNICA OPCIÓ QUE TENIA PER COMBATRE LA ESTULTÍCIA I LA MESQUINESA QUE EM RODEJAVA

                                  RETRATO DE MARISOL CALÈS

Pedro Salinas (1891-1951)

“Mi única amante ya siemprey yo a tu lado, sin ti. Yo solo con la verdad.” Pedro Salinas.

Solo con la verdad, el poeta, o su poesía, como Orfeo con “la respuesta inflexible”, de su infierno. Poesía de verdad, es la poesía de Salinas. Y volviendo sobre su lectura, habría que añadir: verdad de poesía. Aquella verdad de la que leemos en un texto poético de Shakespeare: “que se parece a un cuento”. “Canto y cuento es la poesía”, decía nuestro poeta Antonio Machado. La poesía es canto y cuento de vida y de verdad.

La voz poética de Pedro Salinas, es una voz desnuda, novelada –ni de ilusión ni de deseo-, que nos dice claramente, sencillamente, en verdad, una poesía de verdad. Una poesía que nos enseña, una vez más, ahora, como siempre, que la poesía es verdad, que no es un estético artificio ilusorio; porque no es sombra, ni fantasma, sino verdad, la más insospechada, la más pura. Por eso, la poesía de Salinas, tiene razón de ser, es verdadera: porque tiene razón de ser humana, o sea, razón de ser moral. Es ésta la tradición más firme de la poesía, la de la poesía amorosa, lo que tuvo su expresión en Dante y en Petrarca como en Garcilaso y Lope de Vega, o como en los grandes románticos: los Goethe, Heine, Vigny, Baudelaire, Bécquer.... Poesía de verdad. Esa voz humana, desnuda, verdadera, de la poesía eterna es la que nos habla en los libros de Salinas.

“Este madrileño, de poesía y dibujo y nada color –decía Vicente Aleixandre- me traía a mí asociaciones sevillanas, cuando le veía”.

Pedro Salinas, nace en Madrid el 27 de noviembre de 1891. Cursó Derecho y Filosofía y Letras en la Universidad Central. Fue lector de español en la Sorbona entre 1914 y 1917. En 1915 contrajo matrimonio con Margarita Bonmartí, alicantina instalada en Argel. En 1918 ganó la cátedra de la Universidad de Sevilla. Allí tuvo por alumno a Luis Cernuda. El curso 1922-1923 lo pasó en Cambridge, también como lector. Desde 1926 vivió en Madrid, colaborando en el Centro de Estudios Históricos. En 1933 fundó la Universidad Internacional de Santander, cuyos cursos organizó hasta 1936, año en el que aceptó un puesto en Wellesley College (Vermont), de donde pasó, en 1939 a la University John Hopkins, en Baltimore. Los cursos 1942-1945 profesó en la de Río Piedras (Puerto Rico) y, durante los veranos, en el Middlebury College (Vermont). Su vida, pues, transcurrió en centros universitarios rodeado de jóvenes estudiantes de la literatura española: “No quiero callar la generosidad de este autor –decía Luis Cernuda-. Entre nosotros pocos escritores jóvenes habrá que no deban a esa generosidad, tan poco frecuente en el ámbito literario, algún favor importante o decisivo para un espíritu joven que busca su camino”. Pedro Salinas muere en Boston el 4 de diciembre de 1951.

Además de uno de los grandes poetas de la generación del 27, artista refinado del pensamiento y de la palabra, Pedro Salinas fue también un crítico de fina sensibilidad y un ensayista de notable lucidez.

Su gran amigo Jorge Guillén distingue en su trayectoria tres etapas. La primera comprendería los poemarios Presagios (1923), Seguro azar (1929) y Fábula y Signo (1931); en ellos está la huella de Juan Ramón Jiménez, por un lado y los nuevos caminos vanguardistas del ultraísmo y del futurismo por otro. No faltan, sin embargo, poemas amorosos que anuncian la segunda etapa, integrada por sus obras maestras, La voz a ti debida (1933) y Razón de amor (1936). Es, sin duda, la época de plena lírica del poeta. El amor pasa a ser exclusivo protagonista de los versos. La tercera etapa de su poesía se inicia con el exilio y la componen El contemplado (1946), Todo más claro y otros poemas (1949) y Confianza (1955). En ellos se da una irrupción del objetivismo y una actitud solidaria con el hombre que desembocará finalmente en un intimismo machadiano. Entre el resto de sus escritos conviene destacar sus piezas teatrales (Judith y el tirano, El dictador, La fuente del Arcángel o La cabeza de Medusa), la novela La bomba increíble (1950), los libros de narraciones Víspera del gozo (1926) y El desnudo impecable (1951) y la importante obra crítica entre las que mencionaremos títulos como Literatura Española del siglo XX (1941), Jorge Manrique (1947), La poesía de Rubén Darío (1947), El defensor (1948) y Ensayos de literatura hispánica (1958). Un recientísimo estudio sobre la obra de Pedro Salinas realizado por la licenciada en Filología Hispánica y doctora en Literatura Española, Natalia Vara Ferrero, de la Universidad del País Vasco, ha permitido recuperar textos inéditos de la narrativa del poeta.

La poesía tiene en Salinas uno de sus más apasionados amantes. “La lírica de Salinas –decía Azorín- no es la lírica de los anteriores poetas. Todo aquí es sencillo, natural, coherente... Acaso es esta poesía lírica la más avanzada, la más física, la más honda de toda Europa...” Cuán difícil es la poesía de Salinas sin dificultad aparente, una poesía sin más artificio literario que el indispensable para manifestarse poéticamente. Poesía con sus verdades propias; distintas, claras. Poesía de verdad. Y como dijera el poeta:”Tu verdad me asegura / que nada fue mentira”.

Francisco Arias Solis
e-mail: aarias@arrakis.es
URL: http://www.arrakis.es/~aarias

Despierta. El día te llama

Despierta. El día te llama
a tu vida: tu deber.
Y nada más que a vivir.
Arráncale ya a la noche
negadora y a la sombra
que lo celaba, ese cuerpo
por quién aguarda la luz
de puntillas, en el alba.
Ponte en pie, afirma la recta
voluntad simple de ser
pura virgen vertical.
Tómale el temple a tu cuerpo.
¿Frío, calor? Lo dirá
tu sangre contra la nieve
de detrás de la ventana;
lo dirá
el color en las mejillas.
Y mira al mundo. Y descansa
sin más hacer que añadir
tu perfección a otro día.
Tu tarea
es llevar la vida en alto,
jugar con ella, lanzarla
como una voz a las nubes,
a que recoja las luces
que se nos marcharon ya.
Ese es tu sino: vivirte.
No hagas nada.
Tu obra eres tú, nada más.

Pedro salinas, "La voz a ti debida"

Wake up. Day calls you

Wake up. Day calls you
to your life: your duty.
And to live, nothing more.
Root it out of the glum
night and the darkness
that covered your body
for which light waited a
on tiptoe in the dawn.
Stand up, affirm the straight
simple will to be
a pure slender virgin.
Test your bodys metal.
cold, heat? Your blood
will tell against the snow,
or behind the window.
The colour
in your cheeks will tell.
And look at people. Rest
doing no more than adding
your perfection to another
day. Your task
is to carry your life high,
and play with it, hurl it
like a voice to the clouds
so it may retrieve the light
already gone from us.
That is your fate: to live
Do nothing.
Your work is you, nothing more.

 Pedro Salinas


© Bishop proudly powered by Blogger. Template Design by isnaini dot com 

AVUI TOCA UNA MICA DE TRANSIT PER EGOLANDIA

Diari Lo Segre 

Com que no se quin correu te l'Andreu Lonçà   li demano a fet consumat permis per a posar el seu article , tan ben escrit i documentat sobre el que va passar a alpicat l'altre dia  i de pas donar-li les gràcies per ser-hi.

LOS MEUS FANS  us haurieu de donar pressa de venir a aquestos concenrts esporàdics que faig perqué qualque dia aquestes cançons ja no les canto més per que ja n'estic fins al morro de cantar morts i m'agafo la Les Paul i em foto a fer rock and rollo, com lo Lou Reed,  a vore si  encara hi soc a temps de pillar algun duro d'aquest puto negoci de misèries que es cantar amb català , que no dona ni donarà perqué "Així esta manalt del cel". O del Vaticà , perque això de cantar amb català o van inventar los Càtars i al Vaticà encara els fa molta por que algu els vulgui passar comptes de la matança de Beziers i de la última Cremà allà a Montsegur que entre pitos i flautes en van matar un munt de milers de catarlans i Clar si cantes en català ho tens pelut per que no et donaran ni pa i com que tenen tanta mala consciència igual t'assassinen i tot perque callis per sempre més i ja no digos res, que es lo que volen desde la primera gran reforma de l'Esglesia catolica que la varem fer los catarlans i per això mos tenen lo peu al coll i Bla Bla Bla Bla....Desbarroo?????

LIZANIA ES UN PAIS DONDE VIVE EL SR LIZANO QUE ES EL ULTIMO POETA QUE QUEDA....

CABALLITOS  (Jesús Lizano)

Que instalen caballitos

en todas las calles,

que llenen de caballitos las ciudades.

Siglos

llevamos con el invento de feria en feria

sin descubrir su humanísima aventura.

Que celebren los novios

su viaje en los caballitos,

de caballito en caballito.

Que cada familia tenga sus caballitos,

¡todos en los caballitos!

Que los amigos

hablen y sueñen y discutan

dando vueltas en los caballitos.

En ellos celebren sus consejos los ministros,

mientras queden ministros,

y en ellos se reúnan los señores obispos,

naturalmente, revestidos

de señores obispos,

mientras queden obispos.

Los pobres subirán para reírse del mundo

y los ricos

¡que suban los ricos a los caballitos

mientras todos los aplaudimos!

¡Y los señoritos!

¡Que suban los señoritos!

Y que acudan todos los solitarios, todos los vagabundos.

Y el congreso de los diputados

será el congreso de los caballitos.

Y los empresarios ¡qué risa, los empresarios!

Que suban los empresarios con los asalariados,

mientras existan salarios.

¡Los salarios del miedo!

Y, venga: comités centrales,

mafias, sectas, castas, clanes, etnias:

¡a los caballitos!

Y los músicos con los guardabosques

y el alcalde y los concejales

con las verduleras y los panaderos.

¡Viva! ¡Viva!,

gritarán los niños cuando vean

que suben los Honorables.

¡Venga, Honorables!:

¡A los caballitos!

Vamos a la ciudad a subir a los caballitos,

dirán los monjes a sus abades.

Y los académicos:

que se reúnan los académicos en los caballitos

y que se cierren todas las academias.

¡Ah, si todos los filósofos hubieran subido a los caballitos!

Que instalen caballitos en las cárceles,

en los cuarteles,

en los hospitales,

en los frenopáticos

y que se fuguen todos

montados en los caballitos.

Y todos los jueces a los caballitos,

¡venga! ¡venga!: ¡A los caballitos!

¿Y nada de procesos y de sentencias!

¡Ya vale de juzgar los efectos y no las causas!

¡A los caballitos!

Y que todos los funerales

se celebren montados en los caballitos

al paso silencioso y tranquilo de los caballitos.

Es la nueva ordenanza,

es el nuevo precepto:

¡todos a los caballitos!

¡La cabalgata de los caballitos!

¡Hacia la confederación de todos los caballitos!

Hasta que todos fuéramos niños…

Que aquest tio es de TOTS , així que també es meu

"Soy anarquista poético: mi mundo no es de este reino"

28/11/2011 - 00:00

Foto: Llibert Teixidó ( idem de adem idem)

Víctor - M. Amela ( no trobo el teu correu aixi que et demano permis per posar aquest a entrevista al meu blog, si hi tens algun inconvenient només cal que ho diguis....)

Lizania, su país

Libros, papeles y máquinas de escribir rotas se amontonan alrededor de Lizano en el salón de su casa. No tiene ordenador: "Sólo tengo desordenador", bromea. Luce una barba de profeta y de poeta. Su obra hasta el año 2000 está reunida en Lizania. Aventura poética (Lumen). Está muy enfermo, y antes de morir sueña con ver publicado el resto de su obra en Lizania. Aventura libertaria (con Manifiesto anarquista, Cartas al poder libertario, La vuelta al mundo en 80 años...): ¿alguien se presta a editarle? Acaba de publicar El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia (Virus editorial, con DVD de una lectura pública), y ¡Hola, compañeros!, manifiesto anarquista.

Qué es ser poeta?
Ser mensajero de la belleza.

¿Usted lo es?
No puedo evitarlo, como no puedo evitar hacer pipí. Es un imperativo de la naturaleza, una energía creativa que me tiene, que me vive.

Se nace poeta, pues.
Yo nací gracias al papa Pío XI: mis padres eran primos y sin su dispensa mi madre jamás se hubiese casado.

¿Cuándo comenzó a escribir poesía?
"Tiene usted madera de escritor", me dijo un profesor a los doce años. ¡Bah, eso es anecdótico! El artista lo es más allá de su voluntad. Es una fuerza que le tiene. El artista de verdad, quiero decir.

¿Hay artistas de mentira?
Sí, los que buscan premios, galardones, medallas, cargos, sillones de académico... Para el artista auténtico no hay amor propio, no hay vanidad.

¿Acaso no quiere reconocimiento?
El artista de verdad vive sólo para su obra, y su obra es para los demás. La obra no nace hasta que no llega a los demás. El artista sabe que no tiene mérito, que es la energía creativa la que le vive. Por eso no se le puede conocer ni juzgar sin leer su obra.

¿Cómo le han juzgado?
Muy bien, excepto desde el poder literario, y es lógico: en vez de buscar su apoyo he criticado que la cultura esté en manos del poder.

¿Y qué quiere el poder?
El poder agradece que guardes las formas, la educación, que seas adulador..., y yo no atildo mi indumentaria, no vigilo mi aspecto, olvido cuidarme...

Vaya...
Cuido mucho mi vida interior, y nada la exterior. A la burguesía le importa la forma, no el fondo: es normal que yo no les guste. ¡Pero que lean mi obra, que la lean!

¿Descubrirán a un anarquista?
De un anarquismo poético, no político.

¿Qué propone su anarquismo poético?
Fe en lo humano, fe en que podemos superar la estructura dominante-dominado, fe en que la ayuda mutua sea nuestra única ley y moral. ¡Basta ya eso de que las ideas estén por encima de las vidas! Todos somos compañeros. Mi patria es el mundo y mi familia es la humanidad.

Me temo que hoy su anarquismo poético no pinta mucho...
¡Mi mundo no es de este reino!

¿Veremos ese mundo que sueña?
El primer verso de mi primer libro fue "he descubierto tierra". Aquella tierra era la Acracia... Se verá cuando nos coordinemos en comunidades humanas, no políticas, no religiosas, no familiares...

¿Descubriremos esa tierra mediante la política?
No: en vez de vernos como fragmento de lo natural, como mamíferos humanos, la política nos obliga a vernos como fragmento de lo social que los dominantes controlan.

Pero necesitamos organizarnos...
Sí, pero no que unos pocos sean los que nos organicen, manipulen y, si conviene, nos destruyan, como en las guerras.

¿Cómo se ha ganado usted la vida?
Licenciado en Filosofía, impartí clases en un instituto durante unos años. El primer día anuncié a los alumnos: "¡Estáis todos aprobados, venid a clase sólo si queréis!". Y me hice llamar antiseñor. El director me conminó a cambiar de actitud.

¿Obedeció usted?
¡No! Y al tercer año dejaron de renovarme el contrato. Entonces me empleé como corrector literario de una editorial. Pero mi necesidad imperiosa de escribir poesía irritaba a mi jefe, que me denunció a su superior.

¿Y volvieron a despedirle?
Di a leer mi poesía al superior, ¡y entendió!: me puso un despachito para mí: a la vez que hacía mi trabajo como corrector, pude seguir escribiendo durante 22 años.

Tuvo suerte.
Sí, porque no se puede crear sin tiempo libre, sin libertad de pensar y sentir: por eso la compañera de mi vida ha sido la soledad.

¿No ha tenido amor?
Sí, he tenido amor y he tenido compañera. Un amor que ha sido el amor de mi vida... y una constante compañera: la soledad.

¿Y ahora?
Mi consuelo es hacer la compra cada mañana y saludar a las vendedoras del mercado, que me quieren mucho. Esto alimenta el alma. Saldré un día a la calle con un cartelito al cuello que diga: "Necesito cariño".

Habla de la conquista de la inocencia...
No se trata de conquistarla, sino de que sea ella la que nos conquiste. ¡La naturaleza!

¿Qué poetas le emocionan?
Todos los auténticos. Es ella, la poesía, la que me emociona. Pero se están muriendo los poetas. Mire, yo mismo...

¿Qué le pasa?
Leucemia. Me estoy muriendo. Estoy enfermo, agotado... ¡Pero no deprimido!

¿Le asusta la muerte?
En absoluto. Morir de viejo es natural. He llegado a viejo, he tenido muchas experiencias y lo comprendo mejor todo: está bien, no hay drama. He vivido.

¿Está contento?
Tampoco. Pero el intríngulis es tener vida interior. Y albergo la ilusión de ver publicada la segunda parte de Lizania antes de morir. Gastaré mis ahorros en editarme.

¿Nos despedimos con un poema suyo?
"El capitán / no es el capitán. / El capitán / es el mar...".

Una canço dels 24 poemes en tres temps FETA QUAN EN TENIA 23 I CANTADA EN QUASI TOTS ELS DIRECTES QUE HE FET EN MA VIDA.

El més difícil, doncs, és sobreviure

amb escates de vidre a les entranyes,

amb plom, en lloc de sang, a dins les venes.

Sobreviure: cordar-se les sabates,

treballar, fer l'amor, llegir poemes,

veure envellir la gent, cantar en veu alta,

amb escates de vidre a les entranyes

i plom, en lloc de sang, a dins les venes,

sense treure's els ulls, sense fer a miques

els subtils miralls del somni,

i esgüellar com un porc, de por o d'enveja

MIQUEL MARTI I POL" 24 POEMES EN TRES TEMPS" VERSIO CICLOSTILADA

I DISTRIBUIDA IL·LEGALMENT I QUE A MI EM VA REGALAR LA MEVA TIETA NURI QUE ERA LA DONA MÉS AVANÇADA D'AQUELL POBLE PLE DE POLS I DE BEATES ON VAIG NÀIXER.

...I plom en lloc de sang a dins les venes....(Miquel Mati i Pol)

Un matí et lleves amb el cos grimpat, les mans com dos garrots.
La boca un pa de llaç i els ulls enfarinats de vidre molt.
I mires esborronat el teu mirall i veus a un Español.
I et pren al ventre avall un gran desànim.
Una vergonya d'existir que no te mida,
ni remei, ni mida; ni ja ni un bri de vida
que valgui puta pena ser viscuda.
I et prens les deu pastilles de colors que saps que et refaran
la química identitat amb la que vius.
I conformement amb el que hi ha, ni intentes de clamar.
No hi ha cap cel del que abjurar.
La vida perviscuda es el regal que tens.
No vas saber matar-te quan calia.
T'ho han pres tot. També la dignitat.
I cada matí. Quan encara només ets un tros de fusta vella,

s'orina al teu damunt un fill de puta que riu, 

perquè sap que estàs lligat.

Miquel Àngel Tena-Rúbies  22/11/2011