dimarts, 19 de juliol del 2011

AIXO ENS PODRA ANAR BE : PERÒ COM SEMPRE LA PUTA MAFIA PEL MIG FOTENT-HO TOT

Publicado por Miguel Jara el 18 de julio de 2011
Hace unos pocos meses conocía a una científica española, Almudena Ramón Cueto, que lleva una carrera de Premio Nobel de Medicina. Tras muchos años investigando y publicando sus resultados en las mejores revistas de su ámbito ha descubierto cómo reparar la médula osea dañana en las personas parapléjicas y tetrapléjicas. Lo hace -ya lo ha documentado en ratas y primates- trasplantando células del bulbo olfatorio de ejemplares parapléjicos a su médula espinal y logrando así la regeneración de los nervios dañados. En el número de junio de la revista Discovery DSalud publiqué un reportaje extenso con entrevista a la científica incluida. Les resumo la historia.
El sistema nervioso es similar a un complejo circuito eléctrico en el que las neuronas dan las órdenes y hacen de “interruptores” y los nervios de “cables” que las transmiten mediante impulsos eléctricos haciendo que funcionen los órganos. Cuando las neuronas o los propios nervios se lesionan o degeneran puede interrumpirse el circuito dejando a unos y otros sin funcionalidad. En las lesiones medulares lo que se daña es “el cable”, el nervio que conduce la información. La médula espinal es la zona del sistema nervioso central que se halla alojada en el conducto raquídeo y posee 31 pares de nervios que se encargan de llevar los impulsos nerviosos desde el encéfalo a los órganos y músculos de tronco, cuello y extremidades y, paralelamente, las sensaciones de éstos hasta el cerebro.
En Europa hay actualmente unas ¡230.000 personas! con lesiones medulares; de hecho se producen 10.000 nuevos casos cada año. Muchas de ellas teniendo que hacer su vida en sillas de ruedas. La mayoría de los científicos, siguiendo las tesis del neurólogo Santiago Ramón y Cajal, afirman hoy que estas lesiones no tienen cura pero la doctora Almudena Ramón Cueto, investigadora responsable de la Unidad de Regeneración Neural Científica del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) -sita en el Instituto de Biomedicina de Valencia- lo desmiente. Es más, ha demostrado ya en animales que sí es posible recuperar la médula espinal dañada si no en todos los casos al menos en muchos. Primero en ratas y luego en monos, es decir, en primates no humanos. Un extraordinario trabajo realizado gracias a la Fundación Investigación en la Regeneración del Sistema Nervioso (Fundación IRSN) y al apoyo económico de instituciones como la Junta de Castilla y León, así como aportaciones de mecenas y particulares. Y asegura que no hay nada que impida pensar que eso mismo no sea posible conseguirlo en humanos.
¿Cómo? Trasplantado células del bulbo olfatorio de ejemplares parapléjicos a su médula espinal consiguiendo así la regeneración de los nervios dañados. Un descubrimiento extraordinario que podría permitir devolver la movilidad a cientos de miles de personas. De hecho en este momento ya hay más de 60 publicaciones científicas internacionales que confirman que las células obtenidas de la glía envolvente del bulbo olfatorio adulto permiten curar las lesiones medulares y otro tipo de lesiones y patologías del sistema nervioso. Lo que supone toda una validación internacional de la eficacia del método.
¿Y cómo se explica tal regeneración? Pues porque el trasplante de células de bulbo olfatorio a la médula perjudicada hace que los axones o conexiones de las neuronas dañadas de ésta se recuperen. La doctora Cueto hizo esa operación en más de dos decenas de ratas parapléjicas -todas ellas con inmovilidad en las patas traseras- y en todos los casos el trasplante les permitió volver a subir rampas de hasta 90º de inclinación; es decir, completamente verticales. La terapia tiene dos ventajas añadidas, es autóloga, el propio individuo se cura con “material” de su propio cuerpo y de aplicarse en humanos podría ser relativamente rápida y barata.
Se preguntarám por qué entonces no se la ha dado el Nobel a Cueto o por qué no se ensaya en humanos la técnica. La Fundación IRSN denuncia que el Instituto de Biomedicina de Valencia le está poniendo trabas para que continúe con sus investigaciones. Se sospecha que hay un grupo privado interesado en ofrecer lo mismo que Cueto pero con terapia génica para así beneficiarse con su patente. Eso se lo cuento en unos días si les interesa.

dimarts, 12 de juliol del 2011

GRAN NOTICIA GRIFOLS DA SEÑALES DE VIDA :INFORME SOBRE INMUNOGLOBULINAS

http://www.fbstib.org/imgdb//archivo_doc2528.pdf

Por esto te han matado por decir cosas que les molestan,querias levantar el espíritu de tus pueblos, empujar el alma hacia arriba . ESTO NO LES GUSTA A LOS AMOS DEL DINERO ;A LOS PATRONES QUE TE MATARON...

” No estás deprimido, estás distraído …
…Distraído de la vida que te puebla,
Distraído de la vida que te rodea,
Delfines, bosques, mares, montañas, ríos.
•No caigas en lo que cayó tu hermano, que sufre por un ser humano,
cuando en el mundo hay cinco mil seiscientos millones.
Además, no es tan malo vivir solo.
Yo lo paso bien, decidiendo a cada instante lo que quiero hacer y gracias a la soledad me conozco…… algo fundamental para vivir.

•No caigas en lo que cayó tu padre, que se siente viejo porque tiene setenta años, olvidando que Moisés dirigía el Éxodo a los ochenta y Rubinstein interpretaba como nadie a Chopin a los noventa, sólo por citar dos casos conocidos.

•No estás deprimido, estás distraído. Por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un sólo pelo de tu cabeza, por lo tanto no puedes ser dueño de nada.

•Además, la vida no te quita cosas: te libera de cosas… te alivia para que vueles más alto, para que alcances la plenitud.
De la cuna a la tumba es una escuela; por eso, lo que llamas problemas, son lecciones.
No perdiste a nadie: El que murió, simplemente se nos adelantó, porque para allá vamos todos. Además, lo mejor de él, el amor, sigue en tu corazón.

No hay muerte… hay mudanza.
Y del otro lado te espera gente maravillosa: Gandhi, Miguel Ángel,
Whitman, San Agustín, la Madre Teresa, tu abuelo y mi madre, que creía que la pobreza está más cerca del amor, porque el dinero nos distrae con demasiadas cosas y nos aleja, porque nos hace desconfiados.
•Haz sólo lo que amas y serás feliz. El que hace lo que ama, está benditamente condenado al éxito, que llegará cuando deba llegar, porque lo que debe ser, será y, llegará naturalmente.
No hagas nada por obligación ni por compromiso, sino por amor. Entonces habrá plenitud, y en esa plenitud todo es posible y sin esfuerzo, porque te mueve la fuerza natural de la vida, la que me levantó cuando se cayó el avión con mi mujer y mi hija; la que me mantuvo vivo cuando los médicos me diagnosticaban tres o cuatro meses de vida.

•Dios te puso un ser humano a cargo y eres tú mismo. A ti debes hacerte libre y feliz. Después podrás compartir la vida verdadera con los demás.

Recuerda : “Amarás al prójimo como a ti mismo”. Reconcíliate contigo, ponte frente al espejo y piensa que esa criatura que estás viendo es obra de Dios y decide ahora mismo ser feliz, porque la felicidad es una adquisición.

Además, la felicidad no es un derecho,
sino un deber; porque si no eres feliz, estás amargando a todo el barrio.
Un solo hombre que no tuvo ni talento ni valor para vivir,
mandó a matar a seis millones de hermanos judíos.

Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto, que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perusa, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el vino chileno, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileños, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman; la música de Mahler, Mozart, Chopin, Beethoven; las pinturas de Caravaggio, Rembrandt, Velázquez, Picasso y Tamayo, entre tantas maravillas.

•Y si tienes cáncer o sida, pueden pasar dos cosas y las dos son buenas:
si te gana, te libera del cuerpo que es tan molesto (tengo hambre, tengo frío, tengo sueño, tengo ganas, tengo razón, tengo dudas)… y si le ganas, serás más humilde, más agradecido… por lo tanto, fácilmente feliz, libre del tremendo peso de la culpa, la responsabilidad y la
vanidad, dispuesto a vivir cada instante profundamente, como debe ser.

•No estás deprimido, estás desocupado.
Ayuda al niño que te necesita, ese niño que será socio de tu hijo. Ayuda a los viejos y los jóvenes te ayudarán cuando lo seas.
Además, el servicio es una felicidad segura, como gozar de la naturaleza y cuidarla para el que vendrá.
Da sin medida y te darán sin medida.
Ama hasta convertirte en lo amado; más aún, hasta convertirte en el mismísimo Amor.
Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas.

•El bien es mayoría, pero no se nota porque es silencioso.
Una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que destruye, hay millones de caricias que alimentan a la vida. Vale la pena, ¿verdad?.

Si Dios tuviera un refrigerador, tendría tu foto pegada en él. Si Él tuviera una cartera, tu foto estaría dentro de ella. El te manda flores cada primavera. Él te manda un amanecer cada mañana. Cada vez que tú quieres hablar, Él te escucha, El puede vivir en cualquier parte del
universo, pero Él escogió tu corazón. Enfréntalo, amigo, ¡Él está loco por ti!

Dios no te prometió días sin dolor, risa sin tristeza, sol sin lluvia, pero él sí prometió fuerzas para cada día, consuelo para las lágrimas, y luz para el camino.

“Cuando la vida te presente mil razones para llorar, demuéstrale que tienes mil y una razones por las cuales sonreír”

http://es.wikipedia.org/wiki/Facundo_Cabral#cite_note-4

dissabte, 9 de juliol del 2011

Facundo

Que fecunda serà tu muerte Facundo
...Ellos no lo saben però El mismisimo Dios vendra de donde sea para mandar-los al infierno..
Que fecunda fue tu vida Facundo.
Tu muerte cambirà el mundo .
Porqué ya basta !! La ira estaba distraida tambien. 
Y todos los patrones del dinero seran puestos a dispòsicion de los tribunales del universo
Porqué esto es lo que ocurre cuando se distraen i matan a un Angel. Andaban distraidos con sus guerras...
Iremos de testigos Facundo , iremos por los planetas a pedir clemència para este mundo de simios assesinos.
I tu vida serà el gran poema de la paz y tu muerte el último disparo de la guerra.

diumenge, 19 de juny del 2011

VICTOR TORRES ENS DEIXA ...Mai podré oblidar la lliçó de vida que ens ha donat.

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l'ordenació que ha constel.lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d'una altra intensitat;
i tota vida és camí de soledat.
És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel.lació
fulgeix lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,
cap astre no pot mai brillar enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,
cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.
Màrius Torres,
18 de juny, 1942 |

dilluns, 6 de juny del 2011

MANEL MONTAÑÉS ...



Un dels qui van venir a vore com cantava a Verdú es aquest home de les terres de L'Ebre , empeltat a Balaguer de xicotet i que; Ara viu als desserts del Segrià...d'ençà ja fa mil anys que comparteix amb mi una certa manera de veure lo mon.Tot i que ell es un bluesman i jo un xiruques, hi ha un fil d'intimitat que ens converteix en còmplices... Capaç de fer cançons bellíssimes com aquesta o com "Les filles del General" que l'altre dia varem fer-li , expressament, amb l'arranjament original que ell va crear ....quan  fa... cincents anys varem grabar la cançó a l'Estudi del Santi Picó... amb lo Manu, allà a la vora de Canódrom.
Val a dir que El diumenge, va sonar molt i molt  millor.... quina llàstima. Total tot era un cable que feia "massa"

divendres, 27 de maig del 2011

JOSEP ESPUNYES , QUI VOL MES ACTUALITAT?

AUCA DEL PORC I JO


Existir voltat d'espectres
em mou a trencar respectes.
Es passeja damunt sang
per guardar el calçat del fang.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I mentida lleva en bloc
tot emprant porcell esnob.

Pel País molta façana
de la “Banca” Catalana.
Pel manobre es tota banca
vell taüt amb nova tanca.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I diner crida diner
sempre ben lluny de l'obrer.

El conreu de la cultura
no és pas prat pas de pastura.
Però sempre hi ha qui juga
amb la llet que el meix remuga.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I malgrat preus a l'abast
l'intel·lecte roman cast.

Doble corda gira el torn
pa cremat al sol del forn.
Amb el futbol, braus i teatre
s'alleugera el pernabatre.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I ningú per por de rebre
s'atreveix a alçar la llebre.

Prou! ( Se'm fa pesat treballar aquesta auca. )
Prou de mascarades i de disfresses!
Pels rostolls dels meu País, las de passar el rascle,
fermo segura certitud: poc home i molt de mascle.
I putes intel·lectuals. I una ètica que s'ascla...

Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa

Josep Espunyes
De “Temps de Manobre i L'Evangeli segons Sant Lluc”
Música : Josep Espunyes i Miquel Àngel Tena

dissabte, 21 de maig del 2011

ETICA

Està clar que l'home i la dona d'a peu conserva , una ètica , sigui la que sigui. L'Home encumbrat, l'Home i la dona de la Elit Política i Econòmica No tenen Ètica , se l'han venut durant el procés d'ascenció....

dimarts, 17 de maig del 2011

Poema VI

Acostumat
a presències lleus
i al domini tens del seu redos,
a fer-se la vida
com qui no fa ni viu.
A enguixar per fora
i esquitxar per dins.
A estimar damunt d'un receptari.
Ja tan acostumat
a ser fet passar per altri,
un enemic, un motllo,
l'escultura perfecta del desastre.
Avingut a esquivar penes
a remuntar vida
després d'encongir-se
fins al límit de l'alè.
Masegant mort
fent-li amistat tantes vegades,
tantes petjades, puntades al dret d'ésser.
Tanta vergonya... tant sorprès el seu cor
cada cop que la mirada o la paraula
s'hi claven com una punxa d'esbarzer a sota l'ungla.
Fora assenyat dir-te que això no ha d'existir
només per que ell ho vol?
Li fou donat poder per exercir el perdó
i en fa bon ús  i abús.
No esperis en và,  mai resprondrà
la teva voluntat de brega...
Que en pot saber de Tu,
si mai ha estat prou Jo
com per voler-se extens.
I, amb tot; t'acull dignament.
Si per mor d'atzar hi ha tocat,
ni que de resquill fos, atansar-se a entendre't;
Ja li ha semblat prou do.
I un fosc patac de llum
li ha fet girar el cap
a mirar endins,
a buscar on és. On existeix,
d'aquesta manera orfe, inhàbil.
Que no ho veus ? ... ho veus.
Tanta és la por...
Tanta en tens Tu?...
no m'ho puc creure.



La casa prop de la via , El Turó Manacor 1993
Revisat Abril 2011

divendres, 29 d’abril del 2011

XAVIER BARÓ .... LA MÀGICA OLIVERA....o La solitut del Trobador de fons.....


-Comentar l'última entrega discogràfica del Xavier Baró- LA MÀGICA OLIVERA-; és  un repte i és perillós, com a mínim arriscat, perquè om no es un crític musical, ni ganes, encara que com a company  trobaire i de pal poètic, podria emetre qualque crítica amb una bona floritura argumental. No m'interesa gens ni criticar i desfer-me en alabances . M'interesa l'obra concreta i els seus efectes a llarg plaç. Talment un pintor acumula obra i va marcant un traç que defineix la seva evolució . En Xavier Baró a fet de la seva obra musical tot una gran paleta de colors i de "ÈPOQUES". D'ençà de molt jove a l'Institut de Lleida, on ens varem conèixer. La seva recerca ha estat incansable i constant. Del Rock progressiu, fins a Rimbaud, de la cançó desproveïda d'aliatges inútils, fins a la consecució de la fusió amb l'arrel mes fonda. L'element més important del camí iniciàtic d'aquest trobador del segle X , reencarnat als XX i XXI, és precisament el seu propi redescobriment. En el moment en que les cançons més definitòries de la identitat de les nostres terres i de la nostra gent i les seves pròpies cançons s'identifiquen absolutament i no es poden distingir; sinó que miris els crèdits de la portada del disc, en aquest moment, dic , és quan el trobador es reencarna completament i es fa poble, es lliura de tota la morralla circumstancial, i oportunista del moment històric que li ha tocat de viure i esdevé etern i universal . Connecta amb el conscient col·lectiu del país, de la gent i del temps. No és tracta de cap novetat. Als Catarlans ens ha calgut fer això durant més d'un mileni per tal de conservar el nostre destí comú, i actualment , lluny de modes, i de interessos econòmics , lluny de brillantors artificials que devaluen el cant fins a límits vergonyosos, convertint la Troba en una mena de histèrica persecució del triomf personal ,al preu de l'horterada més desficiosa i vulgar. No es pot  fer una altra cosa que agrair-li al Trobador que encar sigui prou valent per seguir a la Dama . Prou integre per plantar cara a l'amoR, sense por a la foguera. Xavier Baró va més enllà d'allò que els Orbs entenen que es cantar, reprèn l'eixarm de la nostra memòria  i la retorna al seu lloc. O fa sense dispendis tècnics, ni escarafalls "productius". Senzill , tal com és , no tal com volen que sigui,  com ho fan els qui saben que estan de pas i que quatre petjades basten perquè algúns trobin el camí..

dijous, 28 d’abril del 2011

DEMA CONCERT A CALELLA DE LA COSTA AMB XAVIER BARÓ

Demà a l'hora de sopar farem un concert "manu a manu" amb el Xavier Baró a EL PLA DELS ENCANTS, de CALELLA de la Costa , al costat de l'Estació . Farem cançons d'arrel i venerarem la "Màgica Olivera", si voleu venir podeu sopar allí mateix , unja truiteta de bolets o algun plat casola de bona qualitrat endementres ens escolteu lo cantat. I sou convitats.

dissabte, 16 d’abril del 2011

D'EL BLOG D'EN RAPHEL PHERRER

Cabrum i aristocràcia

Raphel Pherrer





Polítics amb sous vitalicis, dret a pensió amb només set anys de feina, expresidents col·locats en altes instàncies d'empresses -amb sous astronòmics-,  banquers amb immenses primes, vols en primera classe, hotels de luxe, esplèndids berenars durant algunes reunions, grans sous, viatges de franc amb excuses institucionals, regals entre institucions, primeres fileres reservades als espectacles amb assistencia d'autoritats, cotxes amb xòfer, tractament especial d' honorabilitat, tribunals especials pels qui no poden ser jutjats amb el cabrum... Això no és una aristocràcia en tota? Al diccionari trobam la definició: aristocràcia és  la classe noble d'una nació, provincia, etc, el govern exercit per aquesta classe; o classe social que sobresurt d'entre les altres per alguna raó. No vivim, doncs, dins d' una soberana aristocràcia? Ara la Telefònica, que fa poc va anunciar que deixaria al carrer 5.600 treballadors del cabrum, ha anunciat que bonificarà els alts directius amb 450 mil·lions d'euros. Això no és una puta, descarada, repugnant i cruel aristocràcia que mentre oprimeix el poble planer engreixa aquesta banda de privilegiats? El segle XVIII, a França, es va produir la revolució francesa, que passà per la guillotina els nobles, el clero i les més altes burgesies. Les causes d'aquella revolució foren la incapacitat de les classes governants per fer front als problemes de l'estat, la indecisió de la monarquía, els impostos excessius que ofegaven els camperols i l'empobriment dels treballadors, entre d'altres. Us recorda alguna cosa aquella situació? La revolució començà quan la gent va dir prou, el cabrum s'armà, sortí al carrer disposat a eliminar la immensa paparra que els xuclava la sang sense donar-los res a canvi, més que opressió i abús. Sort tenen avui dia els polítics, la capellanada d' èlit, els banquers, les monarquies europees -engreixades amb garroves daurades; sort  tenen que la gent s'hagi tornat ximple com un moixet i que s'hagi abolit la guillotina, perquè si aquests aristòcrates haguessin viscut el segle de la revolució francesa i a França ja tendrien el cap a un parell de metres del cos. Tenen molta sort aquests aristòcrates contemporanis, de moment. Però la situació és especialment preocupant perquè les grans revolucions sorgeixen de sobte, fruit de la desesperació, la fam, la desolació social, la manca d'horitzonts i de futur i això és el sentiment col·lectiu que dia a dia arrela més entre el cabrum. Famílies que perden la casa i la feina, persones que no tenen per menjar, sous que van cap avall, impostos ofegadors, abusives i generalitzades tases i una absència d'accions útils per part de la nova aristocràcia, els quals membres s'estiren la perruca a les sales de palau per temes estúpids, banals, mentre el cabrum s'ofega als carrerons de les democràcies fingides. Hi és el foc i l'olla ja bull a les totes.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Gabriel Ferrater :LITERATURA


LITERATURA

Tan vehement, va dir-se un calamar,
faig el ridícul: un raig fi de tinta
ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perduda l'abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-se objectivat en l'arabesc
i fer-s'hi encara veure, subjectiu.
De l'urc de no amagar-se gaire, en deia
sinceritat:: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l'estil.
Lliurat a l'esperança que els espasmes 
de l'aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l'inefable el va temptar.
 
Gabriel Ferrater,  Barcelona: Edicions 62, 1979,

Gabriel Ferrater: Cançó del gosar poder


Cançó del gosar poder

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.
 
Gabriel Ferrater, Cançó del gosar poder. Barcelona: Edicions 62, 1979, p.147.

dilluns, 11 d’abril del 2011

D'AMORS,D?ENYORS I D'ALTRES COSES MARIA ZORAIDA BURGOSC MATHEU I PREMI MÀRIUS TORRES 1971

Bonnie and Clyde
van afusellar la nit passada
per arterioscleròtics,
tots els poetes sociorrealistes
que tímidament s'amagaven encara als aparadors.
Alguns van ésser tan sols decapitats
i parlaven uns mots abans de fondre's
en la prehistòria dels seixanta.
De sobte les tarjes entraven i sortien i ballaven
per les computadores poètiques:
cinc marilyns,
quatre somnis records sadomasoquistes,
alghun Guevara ernesto che,
Machín Breton Yvonne de Carlo
i dos Fitgerald à la recherche de la jeune fille
of  Long Island.
I resultava tant punyeterament intel·ligent
que gairebé em feien oblidar
que malgrat la llunyania dels records
seguien vigents els mites
i un mon
on podia ser encara un crim
parlar evasivament de noies i d'ametllers en flor.

Maria Zoraida Burgos Matheu , "D'AMORS D'ENYORS I D'ALTRES COSES"
I Premi Màrius Torres , Esbart Màrius Torres del Sícoris Club, Lleida 1971

dimecres, 23 de març del 2011

L'ANTON SALA-CORNADO

Segurament algú es preguntarà com és que no he parlat gens de L'Antón , ni del seu viatge , i us diré només una cosa , "ell no ha mort , és de vacances"

VELER NOCTURN

Santa nit.Plàcida nit.El sol etern ens il·lumina.

Busco les fulles de música - murtra florida? -amagades
als plecs de les veles del crit de la nit i ombrejades de sol.
Melodies eternes i noves s'enfilen als cims de la por,
de la joia i la feina. Vivim d'esperança i servei, cada dia
i cada any, com les oques del Mas de la Pau, a les eres del Cel.
Tanmateix, cada instant, ben igual, és perfecte pel so diferent
i relluca amb un ritme imprecís i subtil que no es deixa atrapar.
No he trobat les trompetes i sonen els grills i les flautes nocturnes.
Perdut al velam no conec la cangrea ni els flocs, el velatxo,
la gàbia baixa, ni l'ull dels nusos de dalt, les banderes i els corbs.
Arraulit a la cofa major miro el mar com la ma acollidora
que ens torna a la terra. I a l'alba que neix merleteja un colom.
 

divendres, 18 de març del 2011

AVUI CONCERT!!!

Avui a s'horabaixa n'irem a Sant Feliu (Cagada Pastroret - no era Sant f  Feliu era Molins de  Rei) amb el Músic i Pianista Xavier Palà a fer un concert que serà un tastet de tot el d'abans i el del mig i lo d'ara , que sinó es molt aborrit!! Aquesta es la segona vegada que dic que si quan abans deia que no, i encara que no les tinc totes, la veritat , veritat es que em fa molta ilusió de tornar-hi .La maquinaria només esta a mig  gas, però ja es prou per disfrutar , es tracta de passar el dia sense cansar-me. gens,  suprimint ambsolutament l'estres, i arribar al concert en condicions físiques acceptables. El demés ja corre a càrrec meu, si disfruto cantant llavors ja tot surt be . Andavant les adestrals!!! que diu lo meu amic Xavier Baró....

dilluns, 14 de març del 2011

XXVII

Només néxer,
et sorprengué la tombarella de la gespa,
el plaer furtiu del sucre,
lladreguet de melmelada, infant.
Barrufell d'un estret cercle de sotanes
el pinso quet'inflava era per polls
i tu ja volaves ;pota coixa, ànima de càntir,
ales d'esparver.
Si més no, alguna pregunta
se't quedava a mitja llengua,
peròel teu casc d'armat
ja era el més estrafolari.
Amb una passa distinta
anaves posant fites esencials
finsque vas deixar de banda
la capacitat de comprensió dels  idòlatres.
-recorda el bany amb gris, l'inconegut,
l'ocellet picot delsdies
i la dificultosa adaptacióa l'alquimica
respiració dels gènis.
--Escriu en desacord amb els cànons,
l'anima en lava
les nits de pleniluni, amb sargantanes
i els matinms vulgars del cafè--.
Ara ja saps que timbalers com nosaltres
ressonen als clatells del homes i dones que llegeixen.
Que de vegades ens donen aliatges triomfals o una flor pansida.
I que, com a mes lluny, arribem a ser estels dormilegues a les tauletes de nit.
Completament d'acord.
També saps que ens arriba l'hora
d'abandonar les bagasses, i les caçeres.
Repetim troballes , perdem el fil dels mots
i assistim a l'ineludible retorn dels pecats establerts.
Saps que vierem allò que el cos és incapaç de viure,
que teranyines de records i vins ardent
ens diran totes les raons, però serà tard,
i que de porucs no ens lligarem a un llaç de cànem.
Si no fos que em de morir poc temps més tard d'una cirrossi,
de vells o potser d'insuficiència,
tindria recança de dir que hi prenc part en tot això
-"Com l'aigua el mar com l'óliba la nit"-
I si dubto, si me'n penedeixo,
diràs a tots que és mentida
que la por m'ha clivellat com un gel l'ànima,
o que m'he perdut.


Miquel Àngel Tena-Rúbies  La Casa prop de la via , el Turó, Manacor 1993

Aquest poema te es seu inici en una classe magistral sobre poesia que en Jordi Pàmias ens va fer un dia qualsevol a l'Institut Marius Torres de Lleida - en aquell temps anomenat "Jaime Balmes"-Como no-
Tenia uns disset anys, potser ja dibuit, i ja algun anys després, en una llarga conversa d'una tarda de poesia pintura i música a Menàrguens, amb en Joann Barceló. Li vaig acabar de donar forma . Necessitava un interlocutor i el Joann amb la seva innata saviesa poètica va encetar una conversa sobre la vanitat que pululava per les esfèriques capelletes poètiques del pàís, el traidoris-me i l'amiguis-me, dels premis i les adulacions d'anada i vinguda. Varem parlar de la passió que ambdós sentiem per la poesia. De la nostre ferma i ressoluda intenció de no deixar mai de ser qui érem, ni de fer bandera d'on érem. Moltes coses més varem dir aquella tarda , però ja no ho recordo, només tinc aquest poema que vaig rematar en arribar a casa. I que 
encara subcric amb totes les seves consequències.

dissabte, 12 de març del 2011

Biennnnnnnn !!! Yupyyyy Jo no he sigut mai fan de ningu, pero de la Perry si que son un fan !!!!!!!

Linda Perry may be best known as the producer and songwriter of such pop hits as “Beautiful” by Christina Aguilera, “Get the Party Started” by Pink, and “What You Waiting For” by Gwen Stefani.But Perry, 45, says that's not who she really is.
In her latest incarnation, she's a Deep Dark Robot.
Perry and Palm Desert native Tony Tornay recently formed Deep Dark Robot as Perry's first true band collaboration since the early 1990s alternative group, 4 Non Blondes. They'll launch their first tour Saturday at the Date Shed in Indio to support their debut CD, “8 Songs About A Girl,” due out March 22.
Their first single, “Won't You Be My Girl,” available online, combines both artists' punk and melodic sensibilities.
“The misconception everybody has of me is that I'm ‘Get the Party Started' and (‘Beautiful'),” Perry said in a recent phone interview with Tornay. “But I cater to the people I'm with. 4 Non Blondes was 4 Non Blondes because that was a band I was in with four other people. Linda Perry's ‘In Flight' record was me drunk and trying to figure out what the (bleep) just happened in my life. Linda Perry right now in Deep Dark Robot is me and Tony.”
Perry won't describe the romantic breakup that led her to write “8 Songs About A Girl” because she says the songs are self-explanatory. But it was inspired by Clementine Ford, actress Cybill Shepherd's daughter and Tornay's best friend.
“She actually was a muse,” Perry said, “a beautiful muse who broke my heart. ‘8 Songs About A Girl' is about one girl.”
Perry met Tornay while he and Ford were enjoying a Journey tribute band at a Los Angeles nightclub. Ford and Perry weren't dating yet and Tornay seemed to be trying to keep it that way.
“Tony was her ‘wing man' as a chaperone,” Perry said, “because Clementine thought I was going to kill her.
“I was totally being a jerk,” Tornay admitted, “but we ended up hanging out and the more we talked the more it was like, ‘Whoa! I really like you!' We were actually flying to Las Vegas for my wife's birthday and she said, ‘Hey, do you want to do this band thing?' I was like, ‘Sure!' Then we talked about it and it just sort of happened.”

dimecres, 16 de febrer del 2011

segueixo escoltant al Xavier Baró i no me'n canso cosa que m'indica que el material es sincer i honest i no te trampa


   La catedral de joglaria by khlamor

TRILOGIA

D'ençà de la publicació de LA CASA PROP DE LA VIA per mor de la insistència de Miquel Àngel Riera , a dins la col·lecció el TURÓ ,germana petita, per dir-ho d'alguna manera, de Tià de Sa Real , amb dues col·leccions de poesia editades a Manacor per Miquel Àngel Riera i el seu bon amic Pere Rosselló Bover sota els auspicis monetaris de "SA NOSTRA". Allà per l'any 1993. .No havia pas volgut publicar res més , en paper. Primerament perquè jo de fet no compartia gens l'entusiasme d'en Riera per la meva poesia. Una proba n'es que tan sols un 10  o a molt allargar un 15 % dels meus escrits pretesament poètics, han acabat en cançons, ço que indica lo poc que m'enamoren. Abans posaria més fàcilment música a una prosa del Saramago, que a un poema meu. Amb els anys aquesta furibunda autocrítica s'ha anat alleugerint , potser per que ara em perdono més no tenir-ne ni puta idea i ser un autèntic putero en qüestions de poesia. Tanmateix un bon gruix d'aquestos poemes parlen d'una peripècia vital difícil d'objectivar.Fàcil de subjectivar. Massa humana ? Massa bèstia ?. Molta sang ?. Poca traça ?. De ben segur que mai he estat un poeta de fineses.  Veig ara que he viscut com un poeta. Això si , la meva vida es tot un poema, mes aviat de brotxa gorda a mig camí entre el lletrista de cançons i el deixeble de Jordi Pàmies, qui em donà i m'ensenyà el gust per l'estètica , o en Riera qui m'encomanà la saviesa del viure entre brases i foguerades. O Màrius Torres que em va capgirar l'ànima i em va fer patir com un cabró, perquè em va fer fora del mon . Jo de fet soc un budista en l'última reencarnació. Si la faig la pago d'immediat. Mario Aige, mort abans de fer els trenta, per un Post-Polio maltractat, músic, amant d'Endrix, i de Ian Dury; De fet soc jo. Qui també m'hauria volgut morir esventrat com ell per tal d'estalviar-me la incerta travessa que esdevé travessar lo desert sense ni un mínim punt de referència. Per una ironia de la sincronicitat, he arribat a platja als 58 , en un estat llastimós, però viu i encara amb ganes de follar. Podia ben be haver acabat topant amb les parets d l'Atlas i palmar de set, confirmant tot pronòstic. Però no . Ara soc més viu que als quaranta i m'emprenya que molta de la gent que sap de mi, però no massa, encara es pensi que m'he passat la vida fent surf pels Psiquiàtrics. Això no es de tot cert, als psiquiàtrics no m'hi volien, perquè jo, lo que tenia era un conflicte espiritual. A tot estirar: Filosòfic. I un postpolio sense diagnosticar desde els 15 anys i segurament d'abans.
I encara i brego i o faré la resta dels meus dies si els Deus em son propicis i no permeten que em perdi darrera les sirenes... vull dir que brego amb la questió espiritual , pas a veure amb cap religió he? no us meneu a confusions, que avui en dia us porten a l'hort  amb quatre fulletons aquestos Monoteistes dels collons que han convertit lo mon en un bany de sang....

LLIBRE DE MÀRIO . REEDICIO REVISADA

dimarts, 15 de febrer del 2011

TORNAR DE TU , PROPERA REEDICIÓ REVISADA

LA CASA PROP DE LA VIA . PROPERA REEDICIÓ REVISADA

Res mai es el que semblai en aquest poemari el de menys era la casa , el de més fou la trencadissa que em provocà la traició. La constatació de que m'acababa de casar amb una dona que no pensava complir cap dels pactes previs al casori...  i que l'amor por arribar a convertir-se en la més gran tortura, quan no es correspós en la mida que s'entrega.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Sabiduria popular...

El mayor placer de una persona inteligente es aparentar ser idiota delante de un idiota que aparenta ser inteligente.

divendres, 4 de febrer del 2011

XAVIER BARÓ : LA MÀGICA OLIVERA

M'erstic escoltant "la Màgica Olivera " de Xavier Baró i cada cop que l'escolto flipo mes pepinos, mandarines, blat de moro,rabanets i escarxofes , borraines, trompetes de la Mort, bolets de marge, cascalls, Mariarialla, datura, tot amanidet amb una dossi extremadament delicada de Bondat. Seguiré experimentant abans no us en fací una ressenya completa...

divendres, 28 de gener del 2011

El conte de Na Hipotequeta
Raphel Pherrer
 
No fa gaire, hi havia una al·lota molt guapa que vivia a un poblet de qualsevol indret i nomia Hipotequeta. Sa mare, que era mileurista(i arribava a final de mes amb els ulls en blanc), li demanà que s’endugués els seus estalvis de tota la vida a la  padrina, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, perquè creuar per davant dels bancs i de les institucions polítiques era molt perillós, ja que per allà sempre hi rondava el llop.     
Na Hipotequeta va recollir els estalvis familiars i es va posar en camí. De sobte, va veure el llop, baixant d'un cotxe blindat ple de personal de seguretat, amb un ramellet de fotògrafs i càmeres de televisió envoltant-lo.
- On vas, guapa? - li va preguntar el llop amb la seva veu de roda de premsa.
- A casa de la meva padrina, per dur-li uns quants estalvis - va dir Na Hipotequeta.
Aleshores el llop li va donar un caramull de fullaraca, i mentre na Hipotequeta s'entretenia mirant catàlegs del carrefour, ofertes de viatges, immobiliàries i d'altres luxes que li feien il·lusió, però que no es podia comprar, el llop se'n va anar a casa de la padrina, va tocar suaument a la porta i la velleta li va obrir pensant que era Na Hipotequeta.
El llop va devorar la padrina i es posà la gorra de la malaurada, es va ficar al llit i esperà na Hipotequeta, que arribà tot d'una i se li acostà; va advertir que la velleta estava molt canviada, sobretot pels consells que començà a donar-li:
- No et preocupis, gasta tot allò que vulguis, compra electrodomèstics nous a la mareta, feis dos bon viatges a l'any, construïu una casa nova, comprau la millor roba de moda als fills, telèfons mòbils dels més cars, aturau-vos al súper a comprar un llamàntol cada cop que us en faci ganes, canviau els mobles de tota la casa, adquiriu d'una vegada el monovolum, que la padrineta us protegirà.
- Però això no pot ser - digué innocentment Na Hipotequeta - vós sabeu que no ens ho podem permetre!
La falsa padrina li digué:
- Que no et fies de mi? Que no t'he dit que "España va bien", "que no hay síntomas de recesión y Españiiiia es el único país que..." Així que pots gastar tots els doblers que vulguis. Però això sí, has de posar una signatura aquí i veuràs com tots els teus somnis es faran realitat!
- Padrineta, quins interessos bancaris em cobres!
-  Són per robar-te millor, estimadona.
- Padrineta, quines ofertes de compra!
-Són per endeutar-te millor, reineta.
- Padrineta -digué finalment Na Hipotequeta, en veure que la seva interlocutora no era la padrina assenyada de sempre- quines promeses electorals més generoses!
- Són per menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va llançar sobre Na Hipotequeta i la va devorar, a ella amb tots els estalvis.
Mentrestant, un caçador de Valladolid, que s'assemblava molt a Mr. Bean i havia vist com el llop entrava a casa de la pobra padrineta, va decidir anar-hi, així que demanà ajut a un segador, que passava per allà, que duia un carretó ple d'hipoteques "subprime" i tots dos junts arribaren al lloc. Varen veure que la porta de la casa estava oberta de pint en ample, i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava, a causa dels estalvis que acabava de berenar-se. Aleshores el caçador de Valladolid i en Miguel, amb una flassada amb bitllets del Banc d'Espanya estampats,  taparen amorosament el llop fins a la barbeta, perquè no es constipàs, li prepararen una tassa de xocolata ben calenteta i tornaren a pujar al seu cotxe oficial, amb la seva missió complerta, deixant el compte de la lliura de xocolata a la pobra padrineta. Se'n anaren tot d'una, no podien perdre més temps, tenien rodes de premsa, convencions, viatges de política exterior, visites d'alt llinatge, programes de televisió en què anar a explicar la seva immensa tasca!
 
                                            oOo

Khlämør Discos Almacelles ANUNCIA LA SORTIDA DE "LA MAGICA OLIVERA" DE XAVIER BARÓ

Amb una portada alegórica al meu gust genial, acaba de sortir l'ultim treball de Xavier Baró.Us en Faré un comentari més endavant , pel que he sentit Baró s'atança cada com més a l'esència , es deixa de collonades "productives" i va a la cançó pura, es a dir: una melodia enganxada talment una germana siamesa a la paraula.
Ja en parlarem...

dijous, 27 de gener del 2011

ANTONIO COLLADO 1973- 1998 . UN LLIBRE PER LLEGIR MIRANT


                 ARTE EDICIONES

 


Sota la inicativa de Maria José Mas , una de les grans i apasionades crítiques d'art que tenim al nostre pais, i amb la seva esplèndida Biografia i Anàlisis d'obra amb la que presenta al Pintor , aquest Llibre editat per ARTE Ediciones l'any 1998 con muy buen gusto y calidad. Expone una muestra de la extensa e intensa producción pictórica de Antonio Collado , un pintor que pinta , no se come la olla con empanadas pseudo psicóticas para justificar “que Pinta” . Un dia lejano me dijo resuelto... Necesito demostrar-me a mi mismo que de verdad soy un pintor … . Doy fe de que lo hizo , se impuso un horario de ocho horas diarias de trabajo en el estudio i muchas veces la luz de las ventanitas redondas del Estudio de la Plaça Mercadal de Balaguer delataben que en Collado seguia pintant de nit perque estava absolutament capturat per la seva obra. L'Antonio Collado es un home d'una voluntad artística  insólita y molt poderosa . La seva obra va creixer en volum i qualitat a mida que va anar creixent com a persona. La seva evolució es fa palesa en aquesta Edició. Si podeu aconsseguir el llibre, us trobareu amb una obra que descriu una linea ascendent sense decaure mai, que augmenta de potència com una música , que aprofondeix com un poema, i que impresiona. Si vas a l'estudi d'en Collado, ara ja a Barcelona, en surts corprés , impresionat ,perqué aquests quadres que en el llibre son reproduccions fotografiques d'una gran qualitat , - Fetes per Josep Mª Astudillo,, Toni Balcells, i el mateixAntonio Collado, al viu i en directe impresionen els sentits -tots- . Jo que ja hi hauria d'estar acostumat, quan hi vaig , que no hi vaig gaire ultimament, sempre en surto trasbalsat. Massa potència creativa per a els meus sentits...En Collado em fa sentir petitet com un aprenent. Perqué jo soc lent i em menjo la olla tot el dia amb els meus dubtes, però ell Pinta 8 hores al dia, encara que ja han passat trenta anys, de quan érem joves i voliem ser artistes , 
a Balaguer.  
Enveja , pura enveja...

 















dissabte, 22 de gener del 2011

ANTONIO COLLADO - EL VOYEUR DEL PARC GÜELL


… El voyeur del Parc Güell fou un piròman transformista que fugí de la ciutat sobrevivent de tantes llunes de mar, incendis i unicornes de pertot que quan les cantonades del Barri Gòtic se'n assabentaren, van dixar anar una llarga i abundant pixarada de plors.

-Ell- L'alegria del carrer, l'heroi de la nit, guillant-se com un lladre aneu a saber per quins ravals!

La fulla bruixa que en realitat és la pamela del transformista quan intenta seduir-se el temptà set cops i el conjurà que no marxés. Però tossut i penedit de la seva vida cràpula la deixà al vent que tant li bufa i prengué l'Alsina de Ponent on dius que l'estiu es més cofoi i més calent.

Exercí de sereno i de mestre conillaire i canvià subtilment d'aparença, per tal de no llevar sospites a les gents poc acostumades a l'estrafolari. No fos que la manca de discreció el delatés alquimista dels colors del foc i de la Foscúria.

Fidel a la seva dèria d'antigor seguia de nits i amagat fent transformacions i preparant incendis, tant secretament que durant l'estiu n'esclatà un bon grapat per La Noguera, L'Urgell ,i el Segrià ,però ningú va sabre mai qui calà foc a les palleres.

I encara un últim secret: el voyeur del Parc Güell fou també i en altre temps, in inventor d'artefactes Fantàstics que morí per causa dels seus ginys, cremant amb dues bruixes, una de santa i l'altra autèntica. Tots tres llençaren ensems una terrible maledicció als seus botxins i per als fills dels seus fills...
Vet ací la venjança...


 Publicat l'any 1982 a la revista ESCRIBIM A LES PARETS 
 nº9   -  (Poemes a l'oli ) DIBUIXOS: ANTONIO COLLADO





dissabte, 15 de gener del 2011

"EL CARÇ " FOU LA PRESÓ DE SANT PERE DE RIBES

Parlàvem i parlàvem, i discutíem també, entre cançó i cançó,
em tenies de trobador full time, m'entrenaves...m'estrenaves...
I cercabes en mi la saba d'uns Deus anomenats, maduresa, responsabilitat...
d'aquell Deu famós anomenat Equilibri, del Miquelangel
i ens oblidàvem del que era el  més actiu en aquells dies
el Deu que es diu Bondat.
Sense ell jo ja ni llavors no fora viu , Carme.
Jo tan ple de fàstics, negat completament a viure,
remenant per les farmàcies...
tan perdut de tristesa que feia mal per on tocava.
Les parets del palau totes plenes de ditades
de les meves mans nocturnes cercant sortides...
furgant pel rebost de la cuina mentre tu dormies o potser no, que no dormies.
Només em salvava el Deu Bondat llavors encarnat de nou en tu.
M'hauria donat  fins a l'última partícula
d' haver sabut que hi eres.
Deambulaves pel meu redós, em vigilaves
com un amic patidor , et tenia fit a fit i no et veia.
Potser si que m'havia de deixar atrapar pel sofriment encara més profund
per a ser posat de genolls per la seva potència.
La Bondat del Deu tenia la força d'un vent furiós
que dispersava la morralla del actes errats que encadenava;
dia rera dia , Carme,  dia rera dia
dia rera dia...
                                                                                          A la Carme Nadal , Poetessa .


Miquel Àngel Tena-Rúbies
El Carç, Sant Pere de Ribes, finals d'Agost de 1996

dijous, 13 de gener del 2011

LA LLUM DELS ORFES






Els personatges dels set relats de La llum dels orfes formen part de l’enfilall inacabable d’orfes que caminen a les fosques buscant allò que han perdut. Tocats per menes d’orfenesa diferents, uns trobaran la llum que els faci avançar, i els altres s’hauran de seguir encomanant a allò que han deixat enrere. El llibre va guanyar el Premi 7lletres, 2007. “Algun dia això que escric serà una resposta, i les nenes sabran el que només elles han gosat preguntar. Tant de bo aleshores jo ho hagi arribat a entendre. Estic sola a Son Aians, la casa on la mare va viure els estius. Ara aquest lloc sembla abandonat, incomplet, com si tot el que ella va tocar també hagués començat a desaparèixer.”


Pagès Editors | col·lecció Lo marraco | ISBN 978-84-9779-573-9 | 12 €
144 pàgines | Publicat 19/11/2007 | 13,5x21 cm. | Prosa i Narrativa | Català 




Vaig conèxer en Jaume Ferrer  poc després de fer amistat amb el seu germà Rafel Ferrer . Un gèni de la Joglaria i de la literatura priodistica que va apaivagar la meva enyorança i aborriment durant una llarga temporada de feina en l'empresa privada a Palma de Mallorca. En Rafel m'esperava aguantant la barra d'un café al carrer Marqués Marqués , el dia que ens varem citar per mor de l'amistat comuna amb el Dr. Manel Romaní, unaltre geni escondit de la Joglaria Catarlana soterrada de fa mil anys sota disfresses diverses. Fou el temps en que també vaig conèixer a Miquel Àngel Riera i estic parlant dels anys 1984-1985 . Osia que han passat molts anys... amb lo Rafel hem anat mantenint una llarga i distant amistat telefónica sobre tot, amb el Dr. Romaní varem dinar l'altre dia a ca seva a l'aixample de Barcelona i amb en Jaume Ferrer ens em  anat trobant en circumstàncies médiques diverses fins i tot de vegades ben "rocambolesques" com en un judici al que una advocada agosarada va citar per defensar-me d'una situació força curiosa amb la guardia urbana de Barcelona. Val a dir que la seva declaració fou decisiva per guanyar el judici. El Dr. Jaume Ferrer és Neumóleg i treballa com a tal . Però el que no sabia ningú es que escriu .Discretament escriu , i un dia va presentar-se a un premi literari i el va guanyar...fins i tot el seu germà em va trucar per fer-me partícep de la seva sorpresa. Una excelent literatura i una grata sorpresa la que ens va donar en Jaume Joan Ferrer. Us recomano que busqueu aquest llibre i que el llegiu perqué també us endureu una grata, bondadosa, sorpresa.

dimecres, 5 de gener del 2011

CANÇONS I MÉS CANÇONS

XIV
La meva cançó,
quan la lluna és alta,
uneix, amb un fil,
somnis i paraules.
Jordi Pàmias



Estimaré la cançó, sí, més enllà
d’allò que els orbs entenen per cantar,
que és ben trobar el fat que en resta
de viure com qui trepitja la collita
madura dels raïms de la vida,
exaltant-s’hi en l’esperit que s’hi anuncia.
 
Practicaré la cançó, sí, la veu del vers
que em xiula com un vent al ritme
de la branca a la finestra i de la pluja
als vidres en un xàfec, com un tel hialí,
previ al verger de molsa molla i verd
de fulla i vida i boira de terra que respira.

Estudiaré la cançó, sí, la paraula
molt abans que el tambor, el so
del gemec de l’home, el panteix
inherent a la sofrença infinita
pel repte inabastable de viure
i deixar viure en fracàs mil·lenari.

I cantaré la cançó, sí, que és l’alè
de l’esperança del qui birba
la paraula exacta, el nom de cada cosa,
per tal de gosar viure en vetlla enfront dels homes.
Congregant-s’hi en l’harmonia coral.
Amb la nota mes clara de l'acord ben travat .


Miquel Àngel Tena-Rúbies
Tornar de Tu , Suports virtuals A.C. 2004 Mollet del Vallès

dijous, 30 de desembre del 2010

DE PART DEL MEU AMIC JOAN BISCARRI

2.011: AQUEST ANY, SÍ !!!

Nota: El "SÍ" és com un cistell on cadascú hi podeu posar allò que volgueu: salut, amor, sexe com el d'abans, moments de felicitat d'aquells que hom s'en adona només quan ja han passat, esperança com la dels visionaris, il·lusió com la dels xiquets la nit de reis, pau interior com la de l'Stabat Mater de Pergolesi, dies de sol d'hivern, que és el que més s'agraeix, amabilitat en les mirades que ens trobem pel carrer, escalfor d'amistat quan ens sentim les mans fredes, mots pronunciats a cau d'orella, còmplices o comfidents, dies de vi i de roses rescatats d'una joventut antiga, paraules tan noves com les primeres que vam aprendre a pronunciar, o noves ocasions per engreixar aquest àlbum de fotos de la memòria al que alguns en diuen vida.

En qualsevol cas, 2.011: AQUEST ANY, SÍ !!!

Joan

De la WEB de HISPASONIC

Sobre la "Ley Sinde", la música y el futuro del Universo conocido

My Plug In Baby hace 1 semana
La señora Ministra
Antes de empezar a escribir este artículo, dudé sobre la conveniencia, dada la polémica que suscita siempre estos temas, pero creo que es un ejercicio interesante compartir con vosotros mis reflexiones al respecto, que espero que reciban de forma crítica.
Hoy se vota la ley que el Gobierno metió por la puerta de atrás y que regula la penalización de las descargas de Internet con derechos de autor.
Antecedentes
En los últimos 10 años, y sin que la "industria" discográfica haya hecho nada positivo al respecto, han cambiado muchas cosas en el negocio discográfico mundial y en España. La llegada de Internet y el acceso a la información ha facilitado el intercambio de ficheros provistos de derechos de autor, gratuitamente, o con un pequeño coste, y de forma ajena a los canales de distribución que retribuyen a sus legítimos dueños o gestores.
La legislación española, permite el uso y copia de obras con copyright sin la autorización del dueño o gestor del mismo, siempre y cuando no haya ánimo de lucro.
La SGAE, apoyada por el lobby audiovisual estadounidense, y los distintos gobiernos de Estados Unidos, han presionado al Ministerio durante años para fabricar una ley a medida de sus intereses.
Los actores
Alrededor de la declive musical en España, se han dibujado varias posturas, con sus propios intereses y circunstancias:
  • Las compañías discográficas. Lo vieron venir y no hicieron nada. Han basado su negocio en la venta de soportes musicales, ignorando que su verdadera riqueza era el artista. Han perdido su función de banco, en el que costeaban las carreras musicales de sus artistas a cambio de de un 80 % de beneficios. Han llegado tan tarde y han tirado tanto dinero en acciones inútiles, que ahora son meros apéndices de sus propias editoriales.
  • Las sociedades de gestión de derechos. Encabezadas por la SGAE, han presionado e impuesto de forma poco elegante maneras de que, a pesar de que se vendan menos discos, ellos recauden cada año más. Además, lejos de revertir esa recaudación en su masa social y en mejorar la industria que la sostiene, se dedica a absorber instalaciones y negocios que compiten con una gran parte de sus propios socios.
  • Los internautas. Esos somos todos los que usamos Internet, incluidos tú y yo. Al internauta no le importa el paro, la crisis, la manipulación de/a la clase política o temas tan mundanos como el reparto desigual de la riqueza en el mundo. Lo que más nos afecta es que nos limiten el ocio o nos quiten algo que consideramos debe ser gratis por derecho.
  • Los sitios web de intercambio de enlaces. En teoría, son meros lugares donde los usuarios de Internet ejercen su derecho a la copia privada de forma organizada. La realidad es que las webs de intercambio están cargadas de publicidad y lucran, y mucho, a sus dueños. Han hecho protestas de "puertas cerradas" con éxito irregular.
  • Los creadores de opinión. En los últimos años, al calor de todos estos acontecimientos, han ido surgiendo creadores de opinión, más o menos cualificados, aportando su granito de arena revolucionario. Algunos, como Ignacio Escolar, acertaron con el momento que se vivía: Internet era novedad y un medio de promoción, sin la saturación actual. Otros, como David Bravo, le dieron un trasfondo legal, y con libro incluído, a la presión que desproporcionada que ejercía la SGAE en ese momento. Viendo el éxito que proporcionaba meterse con la SGAE, con debates de televisión incluidos, llegaron otros a remolque, entre los que destacaré Enrique Danz, "gurú" patrio de las nuevas tecnologías y Jorge Cortell, más radical que el resto y cuya mecha duró poco. La mayoría de ellos abogaban por música gratis, fuera SGAE y los músicos a vivir de los directos. Obviamente, ellos sí cobran por su trabajo.
  • Los medios de comunicación. Apoyan sin reservas el proteccionismo porque les interesa, y usan sus armas: manipulación y sesgo. Destacable la labor de El País y el, hoy medio desecho, grupo Prisa.
  • Los músicos, artistas e intérpretes. Se les dijo que la música debía ser gratis, que Internet (muy saturada) les salvaría y que deberían vivir de los directos. Son, junto a los autores, el colectivo más olvidado y machacado.
  • Los autores. Ver apartado anterior. Su peculiaridad es que no todos son músicos o intérpretes, así que si no hay forma de lucren con su trabajo.
Conclusiones
He estado tentado de escribir una larga conclusión permenorizando todos los puntos de vista, pero creo es más interesante ver la opinión de una comunidad que se ve afectada directamente, como es la de Hispasonic.
Os dejo dos reflexiones:
  • Me llama la atención es que es, como poco, curioso, que en un país donde la subvención lo copa todo (desde el tomate que te comes hasta el coche que conduces), la música haya sido abandonada a la suerte y a los intereses de unos pocos.
  • La "ley Sinde" probablemente acabará aprobándose, si no hoy, en otro momento, pero sin duda, los mayores perjudicados serán todos los que viven de la música, porque esta nueva legislación sólo acelera el castigo en interés de las grandes empresas y no dignifica la profesión.

dilluns, 27 de desembre del 2010

XAVIER RIBALTA. CANTA MÀRIUS TORRES. LA CONSECUCIÓ D'UN SOMNI.



CALDRAN ANYS DE TENACITAT, per aconsseguir trencar la crosta de la indiferència i de la incultura instutucional i arribar a portar al Poeta Màrius Torres a l'altura que es mereix i s'ha merescut sempre.- em vaig dir a mi mateix fa 25 anys.- Qui sigui el Trobador que ho faci es menys important que el fet de fer-se. Ha estat la perseverant labor de creació, una sort de decantació de pulsions al llarg dels anys, del Segarrenc Xavier Ribalta qui ho ha dut a terme i ho ha fet amb la major dignitat que es podia fer. Sense trair la pròpia música inherent a la Poesia de Torres, sense ni la més mínima concessió al "pastelet" faciló i oportunista. Amb exigència i amb orgull. Perquè també cal sentir orgull de pertinença i de saber endinsar-se a l'entranya de la boira sense cap basarda, per a poder gosar bastir una obra de la magnitud que ha proposat en XAVIER RIBALTA .No es pot entregar un treball de musicació d'un poeta com Màrius Torres fet amb una guitarra blanca i un calaixó .Com tampoc es pot fer amb Miquel Àngel Riera , o amb Margarit, o Blai Bonet. Comadira, Viladot o Pàmias. No podem destruir el nostre propi nivell cultural, rebaixant-lo a costos de quatre perres. Caldrà que L'Equip del flamant guanyador de les eleccions que en aquests moments pren possessió, estigui a l'altura. Molt més a l'altura del que estava quan va CIU perdre la Generalitat. Ha pujat el nivell i no hauria de tornar a baixar...- ._Val a dir que la incorporació de Ferran Mascarell,com a Conseller de Cultura, fa albirar almenys un gir intel·ligent en la mediocre politica cultural que CIU va dur a terme durant massa anys. Com a Cantautor i com a deixeble de la poesia de MÀRIUS TORRES; He de felicitar emotivament i sincera a Xavier Ribalta per la seva titànica empresa i pels altíssims, exccelents i  molt inspirats resultats artístics  assolits en la seva obra de translació musical, d'una poesia que, per ella mateixa, ja és música pura de l`anima. Nosaltres; Jo i els hereus dels trobaires de l'any mil, -No pas aquesta púrria de lloros de l'Imperi que no saben d'on venen ni el que es fan- et faig i et feim, acatament com a mestre. En Leo Ferré, d'allà la seva illa del cel rúfol on viu ara, deu somriure de veure com li rasques, ja, les seves esponeroses celles pelades de mal aimé...Ha valgut la pena Xavier Ribalta, haver estat també al teu país, un mal aimé, si calia per a arribar a aquesta fita...