TRILOGIA

D'ençà de la publicació de LA CASA PROP DE LA VIA per mor de la insistència de Miquel Àngel Riera , a dins la col·lecció el TURÓ ,germana petita, per dir-ho d'alguna manera, de Tià de Sa Real , amb dues col·leccions de poesia editades a Manacor per Miquel Àngel Riera i el seu bon amic Pere Rosselló Bover sota els auspicis monetaris de "SA NOSTRA". Allà per l'any 1993. .No havia pas volgut publicar res més , en paper. Primerament perquè jo de fet no compartia gens l'entusiasme d'en Riera per la meva poesia. Una proba n'es que tan sols un 10  o a molt allargar un 15 % dels meus escrits pretesament poètics, han acabat en cançons, ço que indica lo poc que m'enamoren. Abans posaria més fàcilment música a una prosa del Saramago, que a un poema meu. Amb els anys aquesta furibunda autocrítica s'ha anat alleugerint , potser per que ara em perdono més no tenir-ne ni puta idea i ser un autèntic putero en qüestions de poesia. Tanmateix un bon gruix d'aquestos poemes parlen d'una peripècia vital difícil d'objectivar.Fàcil de subjectivar. Massa humana ? Massa bèstia ?. Molta sang ?. Poca traça ?. De ben segur que mai he estat un poeta de fineses.  Veig ara que he viscut com un poeta. Això si , la meva vida es tot un poema, mes aviat de brotxa gorda a mig camí entre el lletrista de cançons i el deixeble de Jordi Pàmies, qui em donà i m'ensenyà el gust per l'estètica , o en Riera qui m'encomanà la saviesa del viure entre brases i foguerades. O Màrius Torres que em va capgirar l'ànima i em va fer patir com un cabró, perquè em va fer fora del mon . Jo de fet soc un budista en l'última reencarnació. Si la faig la pago d'immediat. Mario Aige, mort abans de fer els trenta, per un Post-Polio maltractat, músic, amant d'Endrix, i de Ian Dury; De fet soc jo. Qui també m'hauria volgut morir esventrat com ell per tal d'estalviar-me la incerta travessa que esdevé travessar lo desert sense ni un mínim punt de referència. Per una ironia de la sincronicitat, he arribat a platja als 58 , en un estat llastimós, però viu i encara amb ganes de follar. Podia ben be haver acabat topant amb les parets d l'Atlas i palmar de set, confirmant tot pronòstic. Però no . Ara soc més viu que als quaranta i m'emprenya que molta de la gent que sap de mi, però no massa, encara es pensi que m'he passat la vida fent surf pels Psiquiàtrics. Això no es de tot cert, als psiquiàtrics no m'hi volien, perquè jo, lo que tenia era un conflicte espiritual. A tot estirar: Filosòfic. I un postpolio sense diagnosticar desde els 15 anys i segurament d'abans.

I encara i brego i o faré la resta dels meus dies si els Deus em son propicis i no permeten que em perdi darrera les sirenes... vull dir que brego amb la questió espiritual , pas a veure amb cap religió he? no us meneu a confusions, que avui en dia us porten a l'hort  amb quatre fulletons aquestos Monoteistes dels collons que han convertit lo mon en un bany de sang....