et sorprengué la tombarella de la gespa,
el plaer furtiu del sucre,
lladreguet de melmelada, infant.
Barrufell d'un estret cercle de sotanes
el pinso quet'inflava era per polls
i tu ja volaves ;pota coixa, ànima de càntir,
ales d'esparver.
Si més no, alguna pregunta
se't quedava a mitja llengua,
peròel teu casc d'armat
ja era el més estrafolari.
Amb una passa distinta
anaves posant fites esencials
finsque vas deixar de banda
la capacitat de comprensió dels idòlatres.
-recorda el bany amb gris, l'inconegut,
l'ocellet picot delsdies
i la dificultosa adaptacióa l'alquimica
respiració dels gènis.
--Escriu en desacord amb els cànons,
l'anima en lava
les nits de pleniluni, amb sargantanes
i els matinms vulgars del cafè--.
Ara ja saps que timbalers com nosaltres
ressonen als clatells del homes i dones que llegeixen.
Que de vegades ens donen aliatges triomfals o una flor pansida.
I que, com a mes lluny, arribem a ser estels dormilegues a les tauletes de nit.
Completament d'acord.
També saps que ens arriba l'hora
d'abandonar les bagasses, i les caçeres.
Repetim troballes , perdem el fil dels mots
i assistim a l'ineludible retorn dels pecats establerts.
Saps que vierem allò que el cos és incapaç de viure,
que teranyines de records i vins ardent
ens diran totes les raons, però serà tard,
i que de porucs no ens lligarem a un llaç de cànem.
Si no fos que em de morir poc temps més tard d'una cirrossi,
de vells o potser d'insuficiència,
tindria recança de dir que hi prenc part en tot això
-"Com l'aigua el mar com l'óliba la nit"-
I si dubto, si me'n penedeixo,
diràs a tots que és mentida
que la por m'ha clivellat com un gel l'ànima,
o que m'he perdut.
Miquel Àngel Tena-Rúbies La Casa prop de la via , el Turó, Manacor 1993
Aquest poema te es seu inici en una classe magistral sobre poesia que en Jordi Pàmias ens va fer un dia qualsevol a l'Institut Marius Torres de Lleida - en aquell temps anomenat "Jaime Balmes"-Como no-
Tenia uns disset anys, potser ja dibuit, i ja algun anys després, en una llarga conversa d'una tarda de poesia pintura i música a Menàrguens, amb en Joann Barceló. Li vaig acabar de donar forma . Necessitava un interlocutor i el Joann amb la seva innata saviesa poètica va encetar una conversa sobre la vanitat que pululava per les esfèriques capelletes poètiques del pàís, el traidoris-me i l'amiguis-me, dels premis i les adulacions d'anada i vinguda. Varem parlar de la passió que ambdós sentiem per la poesia. De la nostre ferma i ressoluda intenció de no deixar mai de ser qui érem, ni de fer bandera d'on érem. Moltes coses més varem dir aquella tarda , però ja no ho recordo, només tinc aquest poema que vaig rematar en arribar a casa. I que
encara subcric amb totes les seves consequències.
Miquel Àngel, em repeteixo, ja ho sé, però m'agrada molt que pengis poemes teus.
ResponEliminaI si ens expliques d'on ve i com va ser escrit, molt millor encara.
Timbalers com tu (o com vosaltres, si ho prefereixes) ressonen al meu clatell, amb les paraules, però també amb la música.
Llegeixo només, en aquest poema, el vers en cursiva de J Barceló que he sentit tants cops amb la teva música i la teva veu i m'emociona. Per més cops que l'escolti, m'emociona sempre.
Gràcies, Miquel Àngel. Una abraçada.
Ai Carmeta!! es que ets un trosset de pa, he?. De fet el que era de veritat un gran poeta era en Barceló jo només intentava seguir-li l'explicat peruqé era molt lent i ell molt ràpid , jo he anat creixent com a poeta fent muscle poc a poc, aprenent d'alguns amics que m'ajudaven a no deixar d'escriure i a no desanimar-me però al principi estaba molt insegur, molt bloquejat i no me'n sortia gairebé. Fins i tot ara passo temporades de bloqueix . Crec que es el meu cerbell qui no furrula be , però menys mal que ara ja no em prteocupa gens jo faré la meva obra xinoxano i el que en quedi de mi serà pels cucs i per aquells que els agradi que no pretenc pas ser ningú , ni deixar de ser-ho , només soc qui soc i m'agrada la poesia i la música (segons quina)c'est tout.
ResponEliminaFas bé! Ets qui ets i no cal ser res mes, :)
ResponElimina