Jo no volia córrer, tampoc podia ,es ben cert, però què difícil!!.
Primer el bolígraf negre, el bolígraf a d'escriure en negre ...
La butaca, vaig atansar la tauleta- però no ratllava.
Sense parlar de les ganes d'escriure en un folio.
Volia escriure en un folio però no en tenia cap,
Quina desgràcia en tota la casa no hi ha un folio!!!
No tenia tinta la ploma tampoc, feia dies que anava sense caputxó ...
S'ha secat la tinta .
Al final vaig tenir que pujar a dalt , al meu quarto
on dormo i on toco la guitarra quan estic nerviós.
Somio que algun dia seré un gran compositor,
que faré musica per les pel·lícules,
o que cantaré cançons com lo Jacks Brel...
"No em deixis.... seré l'hombra del teu gos"...
Si aprenc a fer una cançó com aquesta seré molt feliç.
Et seré franc a cops penso que si m'esforço prou
be podria arribar a fer-ho.
Al meu Quarto si que tinc tot lo necessari.
Torno a baixar les escales
i tot el meu cos fimbreja
com si estigués desllorigat ,
no sé si em costa més pujar o baixar...
Apa!! torna cap a dalt a pujar la llet a la meva germaneta.
La Roser es molt bonica i té 10 anys
Ara està malalteta, es costipa molt sovint
el nas li raja com una canella
i quan respira fa xiulets i te tos...
La Roser te por a les nits,
algunes nits plora com desesperada de por.
I jo no sé que fer..el meu germà el Jesús tampoc sap que fer.
He tornat a baixar i m'he posat a escriure això.
Perquè tinc tantes ganes d'escriure?,
necessito escriure .Potser es per que diuen que no parlo gaire.
Encara que sempre que dic alguna cosa em fan callar.
Vaig llegir coses del Samuel Beckett , allà al Col·legi,
Sobre tot els poemes i Molloi i Malone Meurt,
en Francès, sempre amb el diccionari, es pesat però
em va impressionar molt. Ara no sé per on tirar
només soc un crio que no sap res. Ja m'agradaria ser gran i savi, Ja!!
de vegades l'imito i al cap d'uns dies quan ho torno a llegir
em quedo sorprès . Puja el meu pare i obre la porta
No diu res només em mira com si estigues fent alguna cosa mal feta.
Es dolent escriure?
Ara em tornen a cridar que baixa . Apa! cap a baix o hi haurà tangana.
..........................
Ja veus m'ha fet baixar per a dir-me que havia de tornar a pujar
per a baixar la safata .... No volen que escrigui , ho ha fet expressa ment.
No sé quantes vegades pujo les escales al dia ,
aquestes vacances les pujaré dos mil vegades?
Mai aconsegueixo captar una xifra
tot el que té relació amb el càlcul em despista...
El Beckett es un matemàtic.No sé com em poden agradar
aquestes coses tan rares, ell es un vell i jo soc nen de 48 kilos.
Sembla que tot el que es vell ha de ser dolent
Perquè?
No veig gens de clar tot això dels Beatles i dels Rolligns Stones,
m'agrada el blues però no tota aquesta histèria , es agradable de sentir
però jo em sento molt apartat d'aquestes músiques,
m'agraden cançons passades de moda .No m'agrada la Moda!!!
A la merda la moda!!
Nen A sopar!!! aquesta frase em sona fatal,
jo mai tinc gana , m'obliguen a menjar ,
quan soc a l'internat no menjo rés , desprès m'escapo
i me'n vaig al bar i devoro tapes i bec cervesa.
Avui he begut vi, feia dies que no ho feia.
m'afecta molt el vi, mig got de vi em fa tornar la papa.
D'ençà que em vaig engatar a casa del Veí, que era un trompa,
no m'he pogut engatar més, abans vomito.
però si bec una miqueta, només una miqueta em marxa el cansament
i les cames van que volen..Tinc por de ser un borratxo...
Miquel!!! puja-li un vas d'aigua a la Roser-I no el tombis!!!
m'ha cridat ara ma mare.
........
Mentres pujava, s'ha mogut l'aigua i n'he tirat per les escales
per un moment quasi em cau tot per terra...
estic acostumat a creure que soc estable al caminar
Però sempre que em passen coses d'aquestes
em fa veure que no ho soc.. desprès em diuen que soc un desastre..
Potser si que soc un desastre. Segons ma mare no n'encerto mai ni una...
Es igual , no hi ha res a fer : quan venia cap a casa
la cama dreta anava sola cap a la dreta i l'esquerra seguia recta...
M'he posat a riure , soc el patachula mes chulo del barri ,
amb permís del Mario ,claro, que es més patachula que jo...
L'altre dia el Mario em va preguntar si a mi també em picaven les cames,
I jo li vaig dir a mi no em piquen però hi tinc formigues... millons de formigues.
Això!!! mateix ! Formigues No em piquen les cames!! hi tenim un niu de formigues.
Em va dir lo Mario, com si acabes de descobrir la sopa d'all
-A casa meva em diuen que estic carregat de manies- ...
A casa meva també. Anem a fotrens una cervesa? Oi tant!!
M'he posat a riure un altra vegada de vegades ric i no se perquè
unes altres vegades ploro molta estona seguida i tampoc se perquè.
Les botes noves m'han fet una tocadura al taló del peu dret
potser per això avui girava tan el peu cap a la dreta.
mon pare quan em veu caminar , em mira amb cara de mala llet,
de vegades em diu "si tu volguessis caminaries molt millor"
"posa't recte quan camines!" "ets un gandul!!" ..
Es veritat soc un gandul... no hi tinc res a fer , vaig néixer gandul .
Les coses que a mi em fan il·lusió, que em criden l'interés o que se'm donen be
als meus pares no els hi agraden gens.
M'hauria agradat fer el Batxillerat de lletres.. el Llatí m'anava molt be
Però ells em van matricular de ciències i jo amb això no puc,
no m'entero de res, quan em van passar a L'Institut , a primer curs,
em van fer saltar l'ingrés i no se ni fer divisions.
Com volen que entenga les equacions, a primer curs a l'Institut
tampoc ens van ensenyar res , ens fotien una suma de 30 per 30
i el profe es fotia a llegir el diari.... no sé ni el que es un quebrat!
Així que jo no soc jo perquè el que penso no ho puc dir
i he de fer veure que soc un altre.
Vaig llegir que Salvador Clotas diu que " ...si be un artista no te que ser forçosament
un esquizofrènic, té que estar al menys en disposició de ser-ho en qualsevol moment"
Així que tampoc deu ser tan greu tenir que fer comèdia tot el dia perquè no em fotin bronques.
No faig cas de ningú i procuro no dependre de ningú, però alego faig comèdia tot el dia
A ells els agrada el Miquelet Pobret- pobret !! pues vinga comèdia a veure si em deixen en pau!
Si sabessin el que penso d'ells ...
Intento entendre les causes de les coses , no m'interessen les coses superficials que a ells els preocupen tant.
m'agradaria poder estudiar música però es veu que això ara ho tinc prohibit.
I encara m'agradaria més que alguna de les de la colla de pijos on em va colocar ma mare,
deixés de explicar-me les seves penes d'amor i les seves calentures.
I escoltés les meves , que ja n'estic fart de ser el pare confessor de totes aquestes estretes calenta polles!
Miquel Àngel Tena-Rúbies. "Gest amagat" 1968. Inèdit.
Pocs dies després d'escriure això, va tocar d'anar al neuròleg, un Catedràtic pesseter que es donava unes ínfules de gran savi i que amb els anys ha resultat que era un fantasma i un mentider.(-Segons els seus informes la Polio només havia afectat la cama dreta-) però això no va ser mai cert, vaig quedar afectat de varis muscles importants de la cama esquerra, -que ha treballat tota la vida amb un sobreús que ara passa factura- també dels braços i de les mans, els muscles respiratoris i els intercostals i va arribar fins a les espatlles pel darrera de l'esquena. A part de lesions internes a l'esòfag, i a l'estòmac, que mai han funcionat correctament. També va quedar afectat el mecanisme de la deglució i una progressiva disfunció en la reacció retardada dels esfinters... i altres coses difícils d'objectivar, però que desde molt petit, em van fer la vida difícil. A mi la Polio no em va matar de miracle i em va deixar ple de lesions musculars, neurològiques, i també cerebrals, perqué ara, amb les ressonàncies magnètiques que m'han fet, es pot comprovar clarament les lesions bulbars i cerebel·loses, lesions diseminades per l'emisferi dret i el tàlam i l'hipotàlam, a part del RAS, el sistema d'activació reticular , que es el responsable de la vigilia i del son, que mai ha funcionat be. I que em va ocasionar la encefalitis provocada pel virus de la Pòlio. Mentrestant, jo era un Hipòcondriàc, que tenia la mania de queixar-me!!, cara a la meva família. L'ansietat, l'angoixa, i la confussió que em generaven les disfuncions vagals que tenia continuament, només me ho se jo... es possible que al pròxim que em tracti de "tio manies" li trenqui la cara sense més explicacions!. Aquell metge va enganyar als meus pares i sobre tot a mi, que mai vaig ser conscient de les meves limitacions reals). Els meus pares li van dir en aquella visita, que estava rar i que "tenia complexes" i no parlava gens i que quasi no sortia de casa.- me'n recordo clarament -perquè ells, mai havien comentat amb mi aquelles coses, només em posaven "cara perro" contínuament. Jo, mentres em vestia darrera del "biombu", vaig pensar que els complexes els tenien "ells", perque no m'acceptaven tal com era, Ara sé , fixa't per a on!! que tenia un cocient verbal altíssim, però cada vegada que deia alguna cosa em feien callar. O es burlaben del meu llenguatge. No m'ajudaven, negaven que tingués problemes fisics, era un gandul i prou. I jo ja pensava que si era diferent, no en tenia la culpa. I l'altre - "el Gran Doctor pesseter", de cop va decidir que era l'hora de tornar-me a operar. En uns pocs dies ja estava un altra vegada al quiròfan. Aquella vegada em va agafar mal preparat. La sorpresa i la precipitació de les probes clíniques per a la operació, em van fer venir molta angunia. Ja venia resabiat de la primera operació, als 11 anys, i d'una altra intervenció als tretze, per retardar el creixement, una animalada experimental, on vaig fer de conill... sabia que em farien mal. El meu pare va marxar, abans que entrés al quiròfan, per un viatge de negocis cap a França, i, això encara em va fer sentir més insegur. La cirurgia fou complicada i es va fer un auto-trasplantament de muscle i un allargament del tendó d'Aquil·les i algunes coses més al genoll, de fet fou una operació triple. El despertar de l'anestèssia fou horrorós, picaba amb els braços contra el llit i tenia tot el cos com si m'hagéssin electrocutat, com adormit, amb un formigueix bestial, tenia vòmits i estava molt marejat. El Dr. Portal, el cirurgià traumatòleg que em va operar, va venir a vorem quan estava despertant i recordo que va dir "Este chico es muy nervioso, demasiado nervioso..." durant aquells dies una infermera joveneta, que em cuidava a les nits, em va dir que durant la operació havia tingut un "paro", que els havia donat un susto, però em va fer prometre que no diria res, perqué li anava la feina. Aquella noia es quedava quasi tota la nit amb mi i em feia riure i em deia que jo seria el seu germa petit...conto que fou un amor de 15 dies entre una noia dolça i un marrec que li demanava que li donés morfina perqué no podia ressistir el dolor... Jo no vaig dir mai res, sobre allò i crec que els meus pares mai ho van saber. Vaig entrar i sortir del quiròfan varies vegades i no vaig tornar al col·legi fins després de Nadal, osia sis mesos d'operació i de guixos i de llit- Recordo que encara anava amb crosses i que havia d'anar a recuperació a la clínica de Lourdes, que estava a la Travessera de dalt...cantonada Escorial. Vaig tenir que tornar a aprendre de caminar. Sempre em diuen que amb aquella operació em va canviar el caràcter, però jo crec que el que va passar, es que es van consolidar uns trets que ja existien abans. D'aquella operació en vaig sortir sense por a la mort i sense por a res... També em vaig fer conscient de que la meva família i jo anàvem en direccions oposades i que mai ja no ens podríem entendre .El meu germà va assistir a les reunions de "Formación del Caràcter" o alguna flipada d'aquestes, amb el cap d'estudis de L'Institut. Un dèspota de L'Opus Dei. que era un Rock Water del 100% i va acabar amb una espondilitis anquilosant brutal, o quelcom semblant, malalties típiques de la rigidesa i crueltat mental cap a un mateixi i cap als altres. No sé si hi va anar gaires vegades, però entre l'integrisme catòlic de ma mare i la "santa" intransigència del "numerari" es va crear un abisme entre ell i jo. Ja no podíem ni lligar una frase, em sentia foragitat del seu àmbit, que d'alguna manera també era el meu i es va fitar una distància que no es corresponia per a res amb els anys que ens portem, total 18 mesos. Ens tractavem com uns estranys, tenia sempre la sensació de que s'avergonyia de mi, també la tenia amb el meu pare. I amb la mare era ja, de sempre, una guerra declarada i sense pietat. Fou una separació, emocional, ideològica, i fins i tot de "clase", en aquells temps jo deia als meus amics que m'havia "desclassat" de la meva familia. I segurament era cert. D'alguna manera jo veia les coses diferent , la vida per a mi ja era una altra cosa més que medrar per una feina o una posició social... De fet encara es així, tot i que amb els anys em anat pactat una "entente cordiale" tàcita. El meu pare m'asfixiava amb una sobreprotecció excessiva i castradora de qualque iniciativa que tingués, tant, que no em deixava fer rés, no podia anar d'excursió, ni tan sols al cinema si a ell no li donava la gana, ni sortir de nit amb els amics i quan ho feia a pesar seu i m'escapava a Mollerussa, es muntaven uns "pollos" desmesurats i melodramàtics i aquesta sobreatenció, vigilant i paranoica, em desanimava d'emprendre res, i em feia sentir culpable fins hi tot quan m'ho passava be. Ma mare, que es una Tourette, sense diagnòstic i per tant una obsessiva compulsiva de molt calibre, no em trobava ni una sola gràcia, em difamava obsesivament davant qui fos, ço que em provocava unes explosisons de ràbia i frustració que acabaven girant-se contra meu , en un cercle viciós torturant i neuròtic. Anava per les botigues dient que jo era "la seva Creu"!!! i em feia saber massa sovint que "ja havia arribat tard a tot arreu...". Em mirava i em tractava com si fos un pecat. De fet el seu pecat... perquè la meva Polio fou el resultat de la seva ignorància, per a no dir estupidesa, i això no ho ha pogut assumir mai. Ara em fa pena. Perqué ara veig que quan vaig agafar la Pòlio, ella es va desmuntar a peces, fou un estigma social i es va tornar literalment boja i tota la vida ha estat fingint tenir unes conviccions que no ha tingut mai. No va poder assumir-ho i afrontar-ho, la vergonya se la va menjar . Va escombrar-ho tot a sota l'alfombra i la ferum de la seva culpa va contaminar tota la familia. Llavors ja em vaig quedar definitivament aïllat. I em vaig anar fent un caràcter esquerp, mig autista i molt independent, alhora molt mancat d'afecte i d'autoestima...- Fou en aquells anys, 15.16.17. que vaig començar a composar cançons. Em fixava molt amb l'Enric Barbat i amb en Rafel Subirachs, també escoltava coses dels italians antics, i de la Barbara , en Ferrat, i en Leo Ferré, Brassens, més tard, també al Brel i al Celentano, que em feia molta gràcia, i a casa del meu oncle en Romà Pujades, escoltava música clàssica i el sentia tocar el piano, primer un de paret, negre gran i tètric, com un taüt, amb canelobres, i, ja més endavant un de cua d'un color caoba meravellós, recordo molt clara, la sensació de basarda de que totes aquelles coses, discos, llibres, música, cultura... mai serien accessibles per a mi.- M'havia passat la infància estudiant solfa amb ma cosina, l'Enriqueta Tena, que es una grandíssima directora de cant coral, però ara de música no en podia ni parlar. -Jo havia de ser Veterinari per decret- llei i el meu pare estava disposat a pagar set anys- o més, de carrera a Saragossa. Un dia vaig parlar amb en Pere Aiguadé - que ja era a Saragossa fent els estudis de Veterinària i ja estava posat amb la política i em va dir "Ni se t'acudeixi !! les passaràs mes putes que jo encara!!!. Alló es un feu de militars i enxufats del règim!! Si tenia algun dubte, en Pere me'l va aclarir ben clar. Ell potser ni se'n recorda, però jo si... Al meu germà, però, no el deixaven estudiar una Enginyeria Superior d'Electrònica, i el van obligar a fer un peritatge. I quan va voler seguir estudiant Esade, no el van ajudar tampoc. Mai entendré aquesta manera de procedir amb les nostres vides, ni que fóssim gossos de fira!!." tu has de saltar la corda i tu has de passar per l'aro de foc"- Un dia li vaig dir que jo no volia passar-me la vida xafant merda i que mai estudiaria Veterinària, i que si de cas faria medicina i ell em va contestar que si no l'obeia em tallaria l'aixeta, i així va ser. Em vaig matricular de Dret, com m'hauria pogut matricular de bomber. I passava amb vint duros a la setmana. I moltes vegades ni això. Sempre feia el ridícul amb els amics per que ells al menys tenien els mínims per anar pel mon, però jo no. Era un puteig sistemàtic i humiliant. Llavors, desprès de dos anys de Dret a Lleida, mort d'aborriment i d'angoixa: vaig fotre el camp. Vaig començar pel meu compte a ser qui soc i no qui volien qui fos. L'alcohol ja era l'anestèssic primari del dolor i l'ansietat tot i que no tenia gens de tolerància i deseguida em feia mal. I tot plegat una fugida cap endavant, sense Destí ni Nord. La única cosa que em mantenia viu era la poesia i la música. Si no hagués tingut aquest anclatge mental, espiritual, intel·lectual, creatiu, jo m'hauria tornat boig. Em vaig passejar per tota Europa, cantant tot tipus de cançons, per a bregar-me en l'ofici, era conscient que només era un aprenent d'un gènere- el gènere dels trobadors de l'any mil- que dura tota la vida, que és un camí iniciàtic, un Camí de Guerrers... Res a veure amb la música comercial, ni amb el triomf personal. Es el cami de gent soterrada , com en Baró, l'Ovidi, en Quico Pi, en Subirachs en Ramon Muns, en Pujadó , l'Enrric hernaez o en Barbat , gent que han fet d'aquest ofici un cami d'aprenentatge vital, que no te res a veure amb la fama que pugui generar, ni amb els diners que es pugin guanyar... En aquell temps, encara que d'una manera irregular, ja guanyava més diners que mon pare, (Un dia que m'ho va preguntar , com qui desprècia un negociant de chatarra i li vaig dir, doncs mira, aquesta temporada "Tant", i es va quedar lívid.) De la mateixa manera que els guanyava, els gastava, viatjant, comprant instruments i equips de so, que després llogava. M'agraden les màquines d'audio tant com a un motero una Harley Davisson. O em quedava 6 mesos a Florència o a París. Vivia en hotels, de vegades barats, de vegades cars, Vaig fer gires per l'alemanya de l'est, sense cap mena de problema, amb músics fabulosos. Assajavem a Essen i anàvem fins a Suècia, vaig cantar a Stockholm i a moltes ciutats del Bàltick. Em vaig comprar una gran casa de fusta, en un terreny de 6 hectàrees a la regió dels grans llacs a Polonia, que em va costar el mateix que una mòbil-home a Barcelona, i després la vaig posar a nom d'una parella de pagesos joves que buscaven una "terreta" per casar-se, perquè en aquells temps era molt complicat per un estranger com jo, fer-me'n amo, amb el règim comunista, que tampoc era tan comunista, vist d'aprop - un aiguabarreig de corrupteles- que ja trontollava, amb la pressió de Solidarnosck. Hi vaig passar moltes temporades i ells em tractaven tan amorosament, que varen ser el meu refugi espiritual durant uns anys. Després van tenir nens i nenes i treballaven molt a les terres dels voltants i jo tenia la sensació de que mes aviat feia nosa, de fet era una cosa més meva que seva, però vaig anar deixant de fer "el llarg viatge cap als llacs nevats". Ara mantenim contacte "virtual" i encara ens estimem molt. L'Escribà, L'Amo absolut de la Salseta per eliminació, es pensa que a Suisa només hi anava amb ell i l'Ignasi Miquel, l'arquitecte Lleidatà, que ja es va morir fa anys, però alego jo desapareixia per tornar-me'n cap amunt. A Suïssa hi feia contactes i lligava bolos per més endavant. Un cop que veníem de Paris amb una tia que ell s'havia lligat allí , em van deixar a Basel, Per que ells volien tirar cap a l'Est, pensant-se que jo baixaria amb tren fins a Port.bou. Però jo vaig tirar cap a Alemanya i vaig agafar un ferry fins a Noruega, allí m'hi vaig estar tres mesos, cantava per pubs i baretos a les nits i tenia molt d'èxit, vaig viure quasi tot el temps a casa d'un tio que era traductor i li encantava que li cantés cançons tradicionals catalanes. S'enyorava com un beneit aquell pobre català solitari d'Igualada. De nits sempre anàvem junts a cantar i tornàvem de tort. I molt sovint força ben acompanyats... Molts anys després vaig saber que s'havia fet ric muntant una empresa de traduccions per Internet. Llegia molta novela negra. Raymond Chandler, Dashiell Hammett, com està manat , Marc Behm... i molts altres, a part del Poirot, que m'encantava i sobre tot a la Patricia Highsmith, que em fascina encara per psicòtica i malgirbada; Jo era en Tom Ripley, jo era un Estrany en un tren... Vaig fer el que em va donar la gana, mentre el meu cos es deteriorava a tota velocitat. Cara als de casa, em posava la careta de tonto i "arreando", encara ho faig ara... ho faig amb tots els meus familiars ... ni me n'adono que ho faig ...-es com si un instint primordial em digues , "no manifestis qui ets, ni que penses, en realitat, perquè si ho veuen, et fotran la punyeta....". Als 25 anys ja estava fet papilla, la fatiga era tremenda i el dolor neuropàtic em tornava boig. La fama, fer discos, competir amb els de la cançó, ho trobava estúpid. Catalunya, la trobava estúpida. M'hauria quedat mil vegades a viure a Lucerna, o a Basel o a Friburgo, a Heildelberg... Una ciutat Universitària amb un ambient i una estètica insòlits, increibles, allò, per a mi , era el centre cultural d'Europa .... Va sortir la oportunitat de quedar-me un parell d'anys a Maneim- Dusseldorf, amb els gastos pagats i només em calia fer un parell de "passes" a les nits en un Hotel de luxe. Cantant tot el repertori de'n Cafrune i estaben contentíssims... L'Escribà i en Miquel o van rebutjar, però a mi m'interessava i els vaig trucar i els vaig oferir d'anar.hi sol, més be de preu. Ells em van dir que de fet era la meva veu la que els agradava més del grup i que si volia podiem probar-ho. Llavors jo vivia al carrer París, cantonada Villarroel, però al carrer París, no hi era mai, o quasi mai...de fet al final només m'hi vaig estar deu mesos, perquè me'n vaig cansar... i ja em sobraba la pasta, tanta pasta, que em vaig comprar un jaguar de segona mà i vaig pujar cap a Polònia i el hi vaig regalar el cotxe als meus pagesoss preferits, que alucinaven rabanets am aquell cotxe de luxe passat de moda- Fins i tot en qualsevol carreró de la Budapest més decadent, hauria estat més feliç, que no a Barcelona. Estic convençut de que tornar a Barcelona, a Lleida, tornar a casa, va ser el meu gran error. Vaig tornar per que em sentia malalt. Em va allargar la vida, es ara molt evident, perquè vaig frenar aquell ritme de vida nocturn i tòxic , (i dic tòxic per l'alcohol perquè jo mai he probat cap droga ilegal, ni tan sols els porros em fan cap gràcia.) I vaig plegar de beure, de ben segur, però quan vaig tornar, tan adolorit i cansat, la meva vida ja m'importava una puta merda. Els metges em deien que tenia una depressió major ... i em donaven antidepressius, que en tres mesos em posaven com una moto i llavors tornava a beure un dia, o dos i ja no podia més , acabava a l'hospital amb una fibril·lació, o amb un atac de pànic, els metges no van lligar mai la meva desmesurada reacció a la ingesta de alcohol, amb un trastorn neurològic, que era més que evident, Ja els val!!! també a alguns Psicòlegs que es feien pagar l'oro i el moro i que mai es van mirar la Polio com a possible causa de la meva "desestructuració". Només amb una repassada, haurien pogut escurçar un munt d'anys el meu sofriment, i s'haurien guanyat "honrradament" la pela que cobraben!!! Mamons! Fills de la gran Puta!!! La Síndrome Postpòlio ja estava manifestant-se amb tot el "seu esplendor". Jo pensava que tenia una polineuritis alcohòlica, com l'Estellés. Però això fou el primer que van descartar, quan a l'Hospital del Mar; Un neuròleg amable i tranquil, el Dr. Herraiz, sense ínfules de cap mena, em va dir "probablement teniu una nova patologia que està apareixent cada vegada més i a la que els americans en diuen Síndrome de Post-Polio, haurem de fer una bateria de probes per a descartar que no sigui cap altra cosa, però ja li dic que es molt possible que el seu malestar vingui d'això" De cop aquell bon home em va obrir les portes del cel, que havia estat colpejant tota la vida!!! ----"KNOCKING ON HEAVENS DOOR!!!!!"---. Després de quasi be un any i mig fent probes de tota mena em va confirmar el diagnòstic. Era: un dels primers casos clars de Sindrome Postolio diagnosticats a Barcelona - actualment ja n'hi ha centenars, milers... Uns anys després, confirmat també, sense cap mena de dubte, per l'equip de la Clínica Institut Guttmann, que actualment es el centre de referència del Post-Polio a Catalunya. Soc - Era: un gat moll. I ja no tenia ganes de viure, de vegades una perillosa desgana de viure, però en saber el que tenia, em van agafar unes enormes forces per lluitar. No he tornat a beure més d'aquella manera autodestructiva, alguna vegada machacat pel dolor o per algun disgust massa insofrible, se me n'ha anat l'olla, però ja he pogut... "With a Little Help from My Friends" frenar immediatament. I les consequències ja no han sigut mai més, aquelles tortures, ni desastres psíquics i físics. D'això ja fa quasi 16 anys. Ara ja tinc les eines per a viure com una persona normal i no com un fugitiu. Ara, malgrat el dolor, la fatiga, la desmemòria i de les limitacions que la SPP em comporta; Moltes vegades: soc feliç.
