El cos te memòria. El meu cos
s'en recorda de tu ,
del teu despreci..
Del desamor.
El meu cos te una memòria lacerant
del dolor, de l'abús, de la pérdua.
El meu cos es recorda de tu.
De les teves tortures.
Totes les célules del meu cos
es posen alerta quan et reconeixen...
Perqué tu has existit sempre
i sempre existiràs.
El meu cos no descansa mai,
està esgotat de ressistir l'embat dels tu .
Simi grotesc que maltracta tot qui toca.
Miquel Àngel Tena-Rúbies. "Gest amagat" 1968. Inèdit.
Miquel Àngel Tena-Rúbies. "Gest amagat" 1968. Inèdit.
No, Carme, de fet fou durant el primer any a l'internat , sempre hi ha entre els pollastres, aquell que pica més fort, la cresta dels altres, el gallet del galliner... A mi m'ha tocat de trobar-me'ls molt sovint barrant-me el pas. Només per a divertir-se o per a demostrar-se a ells mateixos que son els més machets ... Es un tipus d'humà que necessita trepitjar qui considera més dèbil... li surt de dins d'una manera automàtica. Un dia, un d'aquestos de qui ja ni recordo el nom, em va acorralar al passadís de la capella on havia estat escoltant la Toccata i Fuga en Re Menor de Bach, interpretada a l'Orgue, pel Miguel Àngel Calabria, un gran music i Organista que era l'únic amic que tenia entre aquella colla d'escapçats del coco i pedòfils justificats, que ens feien de exterminadors mentals. Em va tustar de valent tot insultant-me ...Uns que pujaven cap a la classe, van parar la sumanta d'osties i jo vaig córrer com vaig poder cap a infermeria, perquè em sortia sang del nas i de la boca... . Tocava classe de Matemàtiques i vaig arribar tard, i en arribar, sense dir res, vaig escriure aquesta cosa que potser és un poema, no ho tinc clar... a la pissarra, com un autómata... després em vaig asseure. El professor, que era farmacèutic i un seglar, que ja en devia estar informat, va pillar de seguida l'assumpte i va enviar a l'interfecte, directe al cap de la disciplina amb una nota. Al poc temps, aquell bèstia fou expulsat del col·legi per causa d'una altra baralla on s'havia abraonat contra un nano que tenia leucèmia i li havien caigut tots els cabells. A mi em van fer delegat de curs els companys de classe per majoria absoluta. El poder de la paraula fou el meu gran descobriment d'aquella experiència. Llàstima que encara em trobo gent de la mateixa mena massa sovint, al meu pas per la vida, i ara ja no em ve gens de gust que em facin sagnar pel nas o que em tirin per terra, em difàmin pública i privadament. O que em diguin que soc un esguerrat de merda... per exemple.
La pell de gallina... era el cirurgià? O és que vinc contaminada del post anterior?
ResponEliminaOstres, ostres, ostres... Miquel Àngel! Què bèstia el paio i que valent el teu gest de posar-te a escriure això a la pissarra. No sé pas com et van poder sortir aquestes paraules tan clares, tan ben dites, tan poètiques i tan sentides. Tens la meva admiració actual i retrospectiva! No m'estranya que et posessis la classe a la butxaca.
ResponEliminaI si encara hi ha algú que cregui que tu ets un esguerrat és que no té ni punyetera idea de què és un ésser humà autèntic i sencer.
Una abraçada ben forta.
No hi veig el mèrit, vaig escriure això sense pensar només vaig expressar el que i com em sentia , impotència , cansament de sempre rebre i només rebre... Encara em passa ara.
ResponEliminaAh! tu no hi veus el mèrit? Doncs en té i molt!
ResponEliminaNo saps quanta gent hi ha que per raons diverses se senten així, impotència, cansament i fins i tot ràbia i o bé no ho expressen de cap manera, així encara els hi fa més mal voltant per dins o bé ho expressen amb mala llet (amb perdó) i encara se'ls posa més gent en contra. Tu vas aconseguir que et votessin tots per delegat de classe. O sigui vas aconseguir que la gent et fes costat i no més rebuig. Se n'ha de saber. Molt a gent no en sap. Sí que té mèrit encara que no t'ho creguis. Molt.
No sempre es així carme , no sempre... ,per desgràcia jo també en tinc de mala llet i també acabo sent el que ha picat mes fort, després de que em collonin una i altra vegada i perdi la paciència. Això sempre acaba malament o menges merda o te la fan menjar el resultat sempre es el mateix un malestar de collons i una pèrdua irrecuperable . N'estic tant fart que de vegades em vooldria morir d'una puta vegada .
ResponEliminaMiquel Àngel, jo no dic que sigui sempre. però en aquella ocasió ho vas fer i va sortir bé. Vas trobar al manera. No sempre la trobem, però quan la trobem l'hem de saber reconèixer i mirar de practicar-la.
ResponEliminaT'entenc, t'entenc, però encara et queden coses per fer abans de morir-te... coses tant maques com les que has anat fent. De música i de veu. Que tens raó, que tens u7na veu i unes músiques que haurien d'estar molt més reconegudes. Tens raó.
Una abraçada, i no et moris encara, eh?
Mira, Carme, amb això del reconeixement , ja no hi jugo. Això ho diuen els crítics, a mi me la fot .Sempre he mantingut un perfil baix en aquestes questions. Perqué a l'hora de la veritat a mi no m'agrada gens ser un "home públic", "sortir a la foto" , "que parlin de mi" i totes aquestes coses a les que els "meus colegues" estan tant abocats. Com vaig escriure ja fa molts anys "mai mouré un sol dit per a fer-te creure de mi , res que vagi més enllà de les arrenls d'on vaig llucar". Jo par-lo de la meva peripècia vital , del meu camí cap a ser ,o intentar ser, una persona perfectible, de les meves pors o de les meves il·luison. No faig literatura de ficció, sinó de l'experiència .Per a mi la poesia es una eina per a coneixer millor qui , que, com soc i en relació als altres. Ja se que és subjectiu , I que? Ja se que molts escriptors fan novel·les on no parlen d'ells mateixos , encara que al capdavall acabin parlant sempre d'ells mateixos, perqué es el més natural del mon ...
ResponElimina