M'agrada la brisa
que passa pel pont
quan l'espill del riu,
de nit, doblega la ciutat a l'inrevés.
Quan vora un fanal es d'un dia estrany.
I per la bultra et perd l'engany..
M'agrada abocar-me a la barana del pont
quan es com si l'aigua fes córrer un gran vaixell
i jo partís d'un port emmirallat, cap als mars del Sud..
riu avall , cap als meandres del Delta i fins a la mar .
Amb ell.
M'agrada la brisa
que passa pel pont
m'agraden les cases
badallant de son i el riu fa olor de misteri
quan sota un fanal em sento molt sol
i a la vora d'un pollancre em pren el dol.
M'agrada quedar-me ben al mig del pont.
Mentre la gent dormen, el silenci nu, sota les teules,
a dins de les cambres closes.. i jo em sento un capità,
a punt de donar l'ordre de partir cap al demà...
Sense ells...
Miquel Àngel Tena-Rúbies "Gest amagat" inèdit- 1968)
Dolça melangia!
ResponEliminaÉs preciós, Miquel Àngel!
Per la bultra es guanya el mot.
ResponEliminaBuenuuuu ! la Bultra es el mot que els Balaguerins utilitzem per anomenar l'albreda que bordeja el riu , el bosquet humit i frescal que creix a la ribera...
ResponEliminaNo deu tenir res a veure però m'ha vingut al cap Girona.
ResponEliminaEl segre , Novesflors, li fot vin voltes a l'Onyar - passa't per Balaguer , quedat'hi una nit i ves al pont a qualsevol dels ponts o pssarel·les que ara hi ha i entendràs ben be la caçoneta--- tanmateix Girona serveix perfectament per a immaginar-la.
ResponElimina