diumenge, 16 d’octubre del 2011

HISPASÒNIC UNA WEB AMB MOLTES COSES QUE DIR

HISPASONIChttp://www.hispasonic.com/blogs/siete-pecados-capitales-artista/2798

Los siete pecados capitales... del artista

Lenguaje Musical hace 17 horas
Como introducción para este artículo desearía traer a nuestra memoria la película “acordes y desacuerdos” de Woddy Allen (aquél que la haya visto, si no tampoco importa), donde el autor nos lleva por la vida (mediante una falsa biografía) del “segundo mejor guitarrista del mundo” de Jazz en los años treinta. Un músico genial pero que como persona dejaba mucho que desear...
Esta película es una ficción pero la vida real de muchos artistas, de muchos genios (músicos, pintores, escritores...), nos demuestra que no tiene porque ir unida a la capacidad artística la de tener una “vida ejemplar”. A veces pasa, pero si el ser humano no es perfecto ¿por qué tendría que serlo el artista?.
En todo caso los artistas tenemos nuestras propias debilidades y “pecados” característicos, los cuales nos acompañan durante nuestro trabajo y nuestras aspiraciones. A modo de juego (insisto en esto último) se me ha ocurrido tratar de adaptar los siete pecados capitales al mundo del arte (no me preguntéis como he llegado a esta idea...). Inspirándome en ellos, por supuesto, desde una adaptación libre y manipulada...
 
Lujuria
Nuestra música es importante, pero ¿más que nuestra vida personal?.
Un artista puede trabajar incluso cuando duerme. Es muy complicado ponerle horario a una actividad artística (aunque hay artistas muy disciplinados, excepciones...). Cuando uno esta inmerso en el proceso de trabajo cuesta desengancharse de él. La salud puede resentirse si uno es excesivamente bohemio y no controla sus impulsos creativos. Pero que cada uno haga lo que quiera, ¿no?. El problema puede venir, quizá, con la gente que te rodea. Si uno tiene familia y amigos y quiere conservarlos probablemente tendrá que organizar su trabajo (una organización excesiva personalmente no creo que sea tampoco muy “sana” para la creatividad, salvo que uno sea un robot... o lleve intención de serlo). El “riesgo” no está en involucrarse al máximo o en meterse hasta las mismísimas entrañas de algo que nos apasiona (una obligación para un buen artista), sino en el tiempo que podemos pasar ahí, en esas “profundidades”. A un artista hay que exigirle que se involucre a tope, pero tu pareja, amigo, hijo... (por ejemplo) también puede exigirte un mínimo de involucración en ellos (yo tengo serios problemas con la “lujuria”... que nadie lo saque de contexto...). Además, como comentaba en este otro artículo (el que sólo de música sabe....), como artistas tampoco nos interesa estar rodeados exclusivamente de arte.
Pereza
Dejo el margen las connotaciones más obvias que sugiere este término en cualquier actividad. Quizá sea por la influencia mediática, pero da la sensación de que vivimos una época en la que se pretenden crear “éxitos” con más bien poco y esto a alguna gente que empieza y se acerca al mundo de la música se le contagia.
Un estribillo y una estrofa que recuerden a algún tema que funcionó para el gran público en su día y a ir tirando... Cuidando la parte técnica (la tecnología nos lo exige) pero descuidando la sustancia (la creatividad, en la música de consumo rápido, tiene, al parecer, menos poder de persuasión). Lo que aún no tengo claro es si es al gran público al que le interesa ese “más bien poco” o es a la voraz industria a la que le interesa mantener un público, que tal vez pudiera inclinar sus oídos hacia otros derroteros, consumiendo productos más opacos. Por lo tanto el origen de esta versión del “pecado” no sé si se encuentra en esos “productores” (que nadie se ofenda que no me refiero a él ;) ) o en los receptores.
(Ojo, que yo soy defensor de que con un “V IV I” se pueden hacer cosas estupendamente interesantes. Cuando digo “más bien poco” no me refiero a utilizar pocos elementos. En la simpleza a veces puede estar el medio o el secreto)
Gula
La gula incide en el abuso de una actividad (alimentarse) diaria que es indispensable para mantenerse con vida. Existen elementos indispensables para el músico. Un guitarrista sin guitarra poco tiene que hacer, pero quizá rodearse de demasiados instrumentos (lo dice uno que tiene unos cuantos más de los necesarios) no sólo no sea necesario sino que en ocasiones ralentiza el proceso de producción ¿Quién no ha estado horas buscando el sonido para un tema entre los miles de los que dispone, hoy en día, en esas gigantescas librerías?. Aquí todo dependerá del virtuosismo de cada uno para saber donde está tal y cual sonido y de como sacar el máximo partido a cada instrumento.
Ira
La paciencia es una virtud en cualquier cosa. En el proceso de creación por descontado, al menos para mí (ver artículo sobre la “lenteja”...).
El pasado año me hicieron una serie de encargos sobre un estilo que no había tratado nunca. Tuve días muy malos porque no lograba el “sonido” que precisaba el género. Estaba de mal humor, estaba enfadado. Pero ¿por qué? O mejor dicho, ¿con quién? Con quien me había hecho el encargo no, era una oportunidad de conocer escenarios diferentes. Además, el responsable en todo caso sería yo por haberlo aceptado. ¿Conmigo mismo?, pero si trabajaba día y noche... Sería injusto. Pero sí, era yo el responsable y merecía mi enojo. Había descuidado lo más importante, una de las cosas que me hizo convertirme en compositor. El placer de hacer música, el trayecto, el aprendizaje. Lo había olvidado, o lo había rechazado, sólo estaba pendiente del resultado, quería el resultado y ¡lo quería ya!. Hay cosas que no dependen de uno mismo y esas cosas no pueden convertirse en nuestro objetivo.
Por otro lado madurar una idea, darle forma, pulirla... lleva su tiempo, y ese tiempo es necesario. Y en ese tiempo podemos encontrarnos con el verdadero placer de hacer música (un placer, además, exento de “pecado capital”...).
Envidia
Cada autor es único y debería saberlo. Cada uno tiene algo que decir y tiene sus propias palabras de decirlo. He hablado mucho sobre esto en otros artículos por lo que no me enrollaré demasiado sobre esta idea.
En realidad querer ser como otro artista es ponernos el listón demasiado bajo. El listón debería encontrarse en la posición en la que uno llega a desarrollar su propio lenguaje: “Hablar”, artísticamente, usando sus propias palabras. Un listón que sólo puede superar él mismo.
Avaricia
Aprendiz de mucho, maestro de... más bien poco. Aunque debo reconocer que no es así en todos los casos, a veces me sorprende de lo que son capaces algunos (y esto me arrastra en parte al “pecado” anterior).
Es bueno aprender y tomar conciencia de qué es lo que se nos da mejor y exprimirlo al máximo. Si lo que queremos hacer no es lo que se nos da mejor, entonces tendremos que pelear por convertirlo en algo que lleguemos a ser capaces de hacer con los ojos cerrados (el conformismo probablemente sea un “pecado” mucho mayor). Pero hay que pelear. Intentar dominar muchos géneros, muchos instrumentos, nos esta quitando, quizá, un tiempo (que es limitado) para profundizar en aquello en donde más podemos aportar y donde mejor nos podemos desarrollar y crecer. Uno puede superar algunos “límites”, pero tal vez no haga falta que los intente superar todos (en una vida media de apenas, con suerte, 80 años). En un sentido similar: Está bien dedicar mucho tiempo al estudio pero también conviene reservar espacio para poner todo lo aprendido en práctica.
Soberbia
La soberbia, la vanidad, esta considerada por la mayoría de culturas/religiones el pecado principal. El padre de todos los anteriores... ¿La vanidad en el músico? Esto se merece un artículo aparte... ;)
 
Seguro que existen muchos más “pecados” pero yo he puesto el límite en aquellos que me sugerían los populares pecados capitales.
Para terminar reconocer que, por supuesto, soy un “pecador”. Creo que han encajado muy bien en mí cada uno de estos siete pecados capitales en lo que llevo de trayectoria como músico. Con algunos soy más “indulgente” pero con otros me peleo a menudo, ya que considero que ponen en riesgo mi desarrollo como artista y como persona. Pienso que las cosas nunca pueden quedarse quietas, continuamente tomamos decisiones (por activa o por pasiva). Todas esas decisiones, esa persona que construimos y damos forma día a día, se verá reflejada en nuestras obras como artistas. Aunque a veces parezca, como en el protagonista de la película de Woddy Allen, que la persona va por un lado y el arte va por otro. Supongo que porque las personas, en el fondo, en la mayoría de casos no son ni del todo “negras” ni del todo “blancas”. Y, por supuesto, ni del todo “grises”.
Juan Ramos

dimarts, 11 d’octubre del 2011

GUILLEM VILADOT, DE L'URC DEL COS A L'AMOR FÍSIC




 BESA'M DE BESOS


Besa'm de besos la boca, de besos
omple'm l'escrot; opera'm amb paciència
i mots la brasa del desitg; la ciència
del tot amor obre, estrena'n els resos.


Besa'm amb besos d'origen els pesos 
dels ous i fes-ne el motllo i la cadència
dels dits. Adula'm les natges, d'ardència
de llengua canta'n edictes encesos.


Besa'm de besos d'incendi l'esquena;
damunt dels gland deixa-hi estoles de
roses, i a l'anus pastura-hi la trena


dels llavis sense cap mida ni fre.
Besa'm de besos la boca. L'obscena
distància clou i emporta't tot l'alè.


GUILLEM VILADOT   AMOR FÍSIC,  Llibres del mall desembre de 1983


Fou un parell d'anys abans quan estava fent rodar les Benignes en directes esporàdics, per tal d'anar-les polint i triant . Varem recalar a Riella.- Agramunt-.  Lo poble de l'Apotecari Poeta que des de el "TEMPS D'ESTRENA" em tenia captivat, intrigat, meravellat i reptat. No m'atrevia gaire amb lo Viladot; Massa potència creativa, molta energia i un rerefons gens fàcil ...la podia cagar moltíssim amb ell. No era pas una fonteta de rajolí aquell home, era un doll, una segla, un canal!! 
Després de probar so i deixar-ho tot preparat per la missa major.  Vaig anar a veure'l a la farmàcia, em va fer pujar a una mena d'entre sol, on era evident que escrivia  per la quantitat de papers, arxius i una mena de caos organitzat que tant be conec . En xerrar una estona de poemes i cançons, d'en BARCELÓ, del disc que volia fer i tal... em va treure un parell de mecanoscrits  fotocopiats, que tenia en un calaix, i em va esputar: A veure si tens collons de posar-li música  amb aixós!! i jo valent que soc, li vaig dir que musicar un poema no era qüestió de collons sinó de que el poema cantés o no.-  Si els poemes em canten: dona-ho per fet!!. Doncs t'espero aquí mateix!! Era un reptador, li agradava provocar i "Epater", com a ningú que hagi conegut mai. Tenia un JO molt treballat i sense cap mena de pudor, un JO artístic segur d'ell mateix i alhora molt conscient de que ja era un pòstum. 
Eren els originals de dos llibres que havia escrit per a segellar boques i llengües envejoses, per a fer testament i manifest de la seva pròpia carnalitat. 
M'hi vaig posar de seguida. llavor jo vivia a Gerb l'espai creatiu més potent que mai he tingut.  Em va commoure profundament la seva valentia i deshinibició lèxica i poètica. Era com dir-los a tota aquella púrria de tiradors de premis de fira . A veure si teniu pebrots de parlar de les coses tal com jo ho faig !! A veure pandilla de mamons!! qui de vosaltres s'atreveix a dir que us passeu la vida llepant culs per a que us donguin un premi i un càrrec de gestor d'alguna Fundació!!
Era engrescador, Trangresor!! impúdic fins a la pròpia vergonya. Un temps després, quan ja cantava aquestes sonets,- (una forma poètica clàssica que se'm dona molt be de musicar, per cert) uns quants en vaig fer, bastants,- la gent em fugia dels concerts, no aguantaven l'impudorosa poesia que posava en evidència la decadència física d'un home que s'aferrava a la vida i al sexe com si es nega a deixar de jugar. Amb aquestos dos llibres en Viladot va demostrar que era un home valent i un grandíssim poeta. La tavernària crosta cultural Barcelonina, la pedanteria estúpida i oficialista dels qui administren el prestigi dels altres... va rebre aquest monument a l'home "tal com es", amb un gest despectiu. En Viladot ni es va immutar . Ja sabia que de Lleida estant mai de la vida seria ningú mes que un escriptor de comarques... Li'n fotia un rabanet , ell ja era el poeta més agosarat de la poesia catalana de tots els temps , l'home que va fer esclatar la poesia visual , l'esculptor de paraules i matèria que va donar vida a una obra monumental que encara han de descobrir la gran majoria de Catalanets. Talment fos un preludi bíblic en Viladot va morir d'una leucèmia al 1999. Lo pardal va volar: i amb ell un far d'interés literari i artístic que va minvar -queda el seu llegat però-  l'alegria de la revolta  a les terres del Sió.


BÉSA'M, SEÑOR,¡AMB ELS BESOS DE TA BOCA!(Càntic dels càntics 1:2, 8:6)




Poesia

  • Sopes amb pa torrat (1965)
  • Contrapoemes (1972)
  • Entre Opus i Opus (1973)
  • Amor físic (1983)
  • Urc del cos (1985)
  • Res comú (1997)
  • Poesia completa (1990-1996) (1998)
  • Papers de l'oblit (2000)

Novel·la i narrativa breu

  • Temps d'estrena. Barcelona: Selecta, 1959.
  • Els infants de Riella. Barcelona: Destino, 1965.
  • Erill avall. Barcelona: Alfaguara, 1966.
  • La gent i el vent. Barcelona: Selecta, 1967  1966)
  • La rel de panical (o L'arrel de panical). 1970. (inèdit fins el 1974)
  • La cendra. Barcelona: Nova Terra, 1972; Barcelona: Hogar del Libro, 1980, 2a ed.
  • Memòria de Riella Barcelona: Pòrtic, 1974. Tetralogia que inclou les obres de 1959 a 1974:
    • Temps d’estrena
    • Els infants de Riella
    • La gent i el vent
    • La rel del panical (fins aleshores inèdit)
  • Tingues memòria de mi. Barcelona: Galba, 1976.
  • Ricard. Barcelona: Galba, 1977.
  • La llei de pedra i altres històries. Barcelona: Pòrtic, 1979.
  • L'amo. Barcelona: Laia, 1982.
  • Discurs horitzontal. Barcelona: Pòrtic, 1982.
  • Memorial de Na Nona. Barcelona: El Mall, 1983.
  • Autostop a la ciutat submergida (1984)
  • Mà de reis. Barcelona: La Magrana, 1985.
  • Simetria. Barcelona: El Mall, 1986.
  • Ciutadà 000000000001. València: Tres i Quatre, 1989.
  • Joana. Barcelona: Columna, 1991.
  • Itineraris interiors. Lleida: La Mañana, 1992.
  • Carles. Barcelona: Columna, 1994.
  • Autobiografia de Déu. Barcelona: Columna, 1997.
  • El Trill: Els coixins, El poeta, El braser. Lleida: Pagès, 1998.
  • Els ulls. Barcelona: Columna, 1999.
  • Les vellicositats. Lleida: Pagès, 1999.
  • Ruth. Barcelona: Columna, 2000.
  • L'energia. Barcelona: Columna, 2001.

Altres

  • La finestra induïda (1980), assaig
  • El vell ocell (1982), per a infants
  • Simbad, el mariner (1982)
  • Professor Fluss. El televisor vivent (1982

dijous, 6 d’octubre del 2011

Cançons al Monestir...

 
VALLBONA DE LES MONGES

Un silenci que talla les hores
Una cambra nua una cel·la clara
Un claustre soliu
Un marc per les estrelles
Una tarima de fusta
Que no s’hi adiu
Fondré la reixa aquesta nit
D’un esgarip
Les cançons han de cantar
Sense clivelles.
Cofoi o trist de seguir viu
Vinc tant cansat del crit
De la suor i de la gent
Que m’esbalço en buit
Amaram d’ambar com tu saps
Làs vinc amiga cap a tu
Porta’m balla’m
Apodera’t de mi, calla’m
Entendreix-me
Destapa’t el pit
Novícia de l'amor que em cura

Miquel Àngel Tena-Rúbies  “Coses de cantar” 1975 Inèdit

dilluns, 3 d’octubre del 2011

FENHEDOR, QUE SOC

I tu, Àliga llunyana;
Fes ombriu a la buidor,
baixa a l'obaga,
al tremolí del fred.
L'intensitat de viure com si No,
d'estimar com si, Si.
Busca'm cada nit, apropa't.
Deixa't veure. Toca'm.
Però no m'escolis l'ànima.
Ja no em cal cap més mestratge
que estimar-te.



Miquel Àngel Tena-Rúbies "Gest amagat" 1968  inèdit

dimecres, 28 de setembre del 2011

A LA TEVA MANERA ...

                                                                                             “Fum i tabac      a la cambra oblidada
                                                                                                   on passo nits      fent versos fins a l'alba
                                                                                               parlant de tu     de mi i del mon hostil
                                                                         Filant ben prim”

Xavier Bru de Sala “La fi del Fil” 1973 “Premi Carles Riba 1972”
                                                                                      Proa, "Els llibres de L'Osa Menor" nº75


Vull fer l'intent       ja sé que altra vegada
no hi haurà flor       ni palmes ni basarda
          Ja se molt  be         per a on copsar-te el somni
Seré furtiu.

Puc be dir no      i també m'enganyo sol
potser vull plors     Em miro al teu mirall
si l'ultim mot      el dic fora del clos
Puc ser altiu

la Dama em cal         podré fer-ne poemes
si et tinc l'amor      veuré d'anar-hi a Roma
si em manca el sol           m'animarà la lluna
Moriré al viu

I aniré drut      al teu cau on febrejo
que no en puc fer      d'aquesta espera l'arc
tensat i llest       L'amor m'amara l'arma
Et soc captiu.



Miquel Àngel Tena-Rúbies 13 de Maig de 1974 inèdit

dilluns, 26 de setembre del 2011

Quina enveeja , Quina enveeja!!! Papallones i ocelletseeets!!




PRS SE Angelus
Enviado por Henry Amat el Sáb, 24/09/2011 - 03:53.

Paul Reed Smith ha aprovechado la 5ª edición del evento "Experience PRS", para presentar el nuevo modelo de guitarra acústica "SE Angelus".

Una guitarra con tapa sólida de Abeto y sistema de refuerzo “hybrid X”, cejuela y selletas de hueso, y los clásicos inlays con forma de pájaro en el diapasón.

La "SE Angelus" se presenta en dos versiones: “Standard” y “Custom”. La primera tiene aros y tapa trasera de Caoba con puente y diapasón de palorrosa. Mientras que el modelo "Custom" tiene aros y tapa trasera de Palorrosa con puente y diapasón de Ébano.

Inicialmente, la PRS "SE Angelus" estará disponible en cantidades limitadas a finales de 2011, y será un instrumento puramente acústico. La línea de productos se ampliará para incluir modelos electro-acusticos a principios de 2012.

En el siguiente vídeo, podéis ver al guitarrista Todd Bauchspies tocando con la versión "Custom" durante la presentación en el "Experience PRS".

Informació estreta de  http://www.guitarrista.com/

diumenge, 25 de setembre del 2011

RESCAT d'un poema del 69

Canto a Tolosa.
Conto contactes, actes,
mans i encaixades de mans.
Repetim, repeticions, repertori repetitiu.
portes de reservats.
PRIVEEEEE, avui de priva res de res...

HO BOY!
Zoraida!!! -treu-me d'ací!!.Ara vull ser a Tortosa!.
YOU CAME A LONG WAY, BABY.

Desempolsegar antics tractats de biofísica
al límit del cervell...
Se m'ha adormit un braç, ara tot el cos...
No se com puc estar cantant amb el cos tot adormit...
i només fem probes de so.

ACLARIMENT:
Aquest podria ésser un poema nou
però és un doloret de partera primerenca.
HO BOY!!
la ment buida...
deu,vint mil sindicalistes?
Collita del trenta-sis?.
Preludi.
Assaig...Que si que ja!!!
Sortim . La manta al cap!!!!
Canto....Marius Tòrres, "la Nit es un Palau a la teva mesura..."
a la segona estrofa ja no tremolo,
canto Viladot, "besa'm els pesos dels ous..." m'ho passo be..
canto a l'Espunyes,"Només rebre i sempre només rebre!!!."
Em canto a mi...Dorm, Dorm..
En canto una d'en Bashung."Volontaire"
Jo sol amb la guitarra. Mira si em cago de por !!!
Fer el "Volontaire" a França, sense els Noir Dèsir al radere: es una temeritat.
Estant contents !! els agrada!!. I jo també, m'agrada en Bashung!!
Es tot un detall, per la meva part...
Això va a més, em diu nosequí, ja hem fet deu CKILCS !!!
s'acaba, en volen més, i encara més. Canto Jordi Pàmias.
Anem a Plegar caragols, pugem al Turo de la vila, collim Cireres.
I fem la DANSA FINAL!!!
A la guitarra... Gemma Plandolit!!...
Al piano...NIPÎ!
al Contrabaix ...Jordi Sarraute!!!
a avioloncello Joaquim... Alabau??!!...
setze minuts de  picamans.
Qui es pensen que soc aquesta gent?
Si a mi no em foten ni cas a Barcelona!
Hem de tornar a sortir: va! vinga, va! unaltra i fora!!!
"Ai amic meu dels anys amb l'armonia..."
Aquesta els matarà de son;
Final Total...
S'han posat drets!, de cop s'han posat drets tots a l'hora!!!
Collón quina descarga d'endorfines!!!
Ostia,! quina borratxera!!! lo Sarraute riu com un beneït!!
fem reverències, mamons, que som a França!!
Això no pot ser bo per la cocotera...
El camerí es una ratonera. M'estic pixant per moments.
-A vingut la Madam del Llach,,, i m'ha petonejat
Segur que era ella. No pot ser d'altra.
Neteja'm el carmí de les galtes Gemma, com es treu aquest pringue?
-No hi han més discos ...sis capses de discos,
venen a que firmis els discos.
N'hi ha un que et vol dir no se que, diu que es de Lleida
- la Mare de Deu!!
Preguntal's si volen que tornem l'any que ve!!
Per la cosmopista, un autonauta va preguntar: tenim algun altre bolo, aviat?
-A Catalunya, NO.
Busca't un mànager Francés, va dir en Sarraute.

Miquel Àngel Tena-Rúbies.  Data incerta, inèdit i escrit a mà en un paperot. 
No està massa clar qui éren els músics i no m'en enrrecordo de tots, només d'alguns, però es igual en aquells temps n'ava amb aquestos...

dissabte, 24 de setembre del 2011

TERESA

                                                                             Llisquen dofins per la pell del record que s'encalma...
                                                                                  27 Poemes en tres temps Miquel Marti i Pol


Veure't clara al plom nocturn em costa massa.
Aquest poema es una signatura de rendició.
Parlar d'amor m'ajuda,-si m'incites-,
a fugir de la conversa.
Fes-me cas, fuig, t'estic temptant.
I si m'hi caus, t'hauré vençut.
I amb el poder, gosaré d'esclavitzar-te.
Allà cap on vaig. Es una terra infecunda,
caldrà molt de muscle per a fer-hi neixer cards...
Tu no ho resistiràs.
L'amor es l'esclau més desgraciat del temps.
El sexe les cadenes...
Ara,
-Tens lava a les orelles?

Miquel Àngel Tena-Rúbies   "Paraules geométriques" 1976 inèdit

dimecres, 21 de setembre del 2011

FREDOR.

He trobat la plaça blanca.
Fot un fret que em pelo.
L'aigua cau de les teulades,
a sanglotades.
Ja ni ploro; Em descongelo...

Miquel Àngel tena-Rúbies . Gest amagat 1968, Inèdit


Quan era petit, a Balaguer, hi feia un fret tundral, Siberià. Ara en fa, però no tant, dels balcons penjaven canelobres de gel que generava la mateixa boira pixarrosa, durant la nit. I que de vegades, en desgelar, eren un autèntic perill pels vianants, perquè queien com espases afilades. Aquest poema el vaig fer de memòria, mentre esperava l'autobús de l'Alsina Graells, a les 6 del mati, crec, per anar cap a Barcelona, un dilluns al dematí. Era tan trist tenir que marxar cap aquell internat de fàstics i solituds, que el fret em gelava les llàgrimes que no em permetia deixar anar... recordo que el vaig escriure al bitllet, amb un llapis, i una lletra molt petiteta... Quan ja érem a la carretera, cap allà a la creu dels 19. Uns homes innocents que van matar en un "Paseillo", ves a saber quins animals, o agents del "Satàlin", que varen provocar la guerra, perquè la guerra la varen gestar tant els uns com els altres. Doncs allí el vaig escriure, i recordo els camps de l'Urgell gebrats, blanquíssims, com si hagués fet una nevada i amb els arbres fruiters afilerats com guerrers de terracota, irisats de cristall blanc, fins allà on la boira volia deixar veure...  

divendres, 16 de setembre del 2011

MANEL MONTAÑES - XAVIER MONGE -- VERSIO DE "HOME NU"·

M'AGRADA LA BRISA QUE PASSA PEL PONT (Cançó)

M'agrada la brisa
que passa pel pont
quan l'espill del riu,
de nit, doblega la ciutat a l'inrevés.
Quan vora un fanal es d'un dia estrany.
I per la bultra et perd l'engany..
M'agrada abocar-me a la barana del pont
quan es com si l'aigua fes córrer un gran vaixell
i jo partís d'un port emmirallat, cap als mars del Sud..
riu avall ,  cap als meandres del Delta i fins a la mar .
Amb ell.

M'agrada la brisa
que passa pel pont
m'agraden les cases
badallant de son i el riu fa olor de misteri
quan sota un fanal em sento molt sol
i a la vora d'un pollancre em pren el dol.
M'agrada quedar-me ben al mig del pont.
Mentre la gent dormen, el silenci nu, sota les teules,
a dins de les cambres closes.. i jo em sento un capità,
a punt de donar l'ordre de partir cap al demà...
Sense ells...

Miquel Àngel Tena-Rúbies "Gest amagat" inèdit- 1968)

dimarts, 13 de setembre del 2011

MONES DE SEDA?

Si escoltes a John Cage, no hi trobaràs gaires adornaments a la seva musica , tampoc amb Setie , o amb Montpou... així tants altres compositors meravellosos que fan un estalvi de additaments que pot arribar fins al punt que les seves obres ratllin l'anorèxia ornamental . Quan feia de "Ministre" de programació musical de l'Ateneu Barcelonès, vaig fer venir no pocs compositors contemporanis que feien ballar els seus esquelets musicals damunt del piano de cua, amb una pasmosa indiferència .Vaig arribar a la conclusió de que la major part de la musica actual classico-Contemporània era una música extraviada,  esquerpa, inanimada, emocionalment psicòtica, aburrida fins a la homilia i refugi de musics que se les donen "d'alguna cosa que no son" osia: genis incompresos... Podria fotre canya fins a provocar la iracúndia de massa gent, a qui m'aprecio molt, així que pararé. Però el cas que ens ocupa ara es ; Posar "adornes" o no posar-n'hi. Si per exemple volem convertir una peça per a piano sol, en un conjunt de corda amb 10 violins 5 violes 4 cel·los i dos contrabaixos, estem fent una orquestació que és una composició musical nova o es operació d' estètica  de la peça origiràl?. Sempre donem més valor a l'acte creatiu; Per tant la peça original a piano sol es qui hauria de manar en l'escala del valor artístic, la translació del tema a un conjunt de corda seria més una qüestió tècnica més producte del caprici o de l'Ego del qui fa les particel·les...
Si en el meu cas faig un esquelet melòdic sobre un poema X .Em pregunto : Es del tot necessari afegir-li uns "Arranjaments" de cinc, deu o 15 instruments per a vestir de Rococó una peça que va néixer nua, nueta ?... El cant Gregorià no en te cap d'ornament i no per això deixa de ser bellíssim, magnificament solemne i de vegades emocionalment potentissim. La resposta podria ser una mica Budista .:"El Camí del mig", però llavors els treballs per a piano de'n Setie, o Montpou, quedarien als llims... No hi ha resposta.  Només com va dir Rach Miel "tinguis pressent que els additaments o l'ausècia additaments només haurien de potenciar la bellesa i la energia de la teva música, mai al contrari. "  Així que sense resposta però amb un únic objectiu "cercar la bellesa" .Quan una mona es de seda, ja no la cal vestir, es prou "mona" per ella mateixa... El meu pròxim disc(- que dic Ara!!! el meu pròxim projecte- ) es dirà "MONES DE SEDA" perqué de discos no crec que en faci mai cap més .....


Benaventurat aquell que un jorn lliurà la vida
al compromís vitenc de cercar la bellesa
fent palanca pel món, resseguint-li el misteri,
amb formes, sons, paraules, línies, gestos,
i, un jorn, ja sense ungles, de tant gratar fondo,
s’acara amb desesper a la collita d’ombres,
únic guany obtengut. Però és enterc i prova
de seguir provant més fins que, ja al límit,
es palpa el cos, es troba vell i pensa,
quan mira els resultats i no la hi torba: “Almanco
fóra bell no haver nat.” Però existeix, i calla.
També ho fóra morir, però no gosa.
I, cop en sec, ja al cim del desencant, s’adona
que la bellesa és allí, just de cercar-la.

Miquel Àngel Riera Nadal, sa Nostra , Manacor 1980 Llibre de benaventurances

dilluns, 12 de setembre del 2011

CANÇÓ DE NO ESTIMAR-TE

Voldria tenir un raig de paraules
per a poder-te dir
tota la foscor,l'esclat de basarda
despres de llençar una força, un pensar
després d'estimar tant, per a no estimar-te gens.
Per dir-te que han passat també aquest hivern
la neu i el fret , sense cremar res ni gelar.

Ara soc tan aprop teu. Com estàs tu lluny de mi...
I m'envolta la neu i el fret sense cremar res ni gelar...
Ara soc tan aprop teu . Com estas tu lluny de mi...
i m'envolta..

Voldria tirar un raig de paraules
per que en sabessis prou...
d'aquell pes al pit
que em deixa l'engoixa
i que em fa tornar un infant
pregant un petit perdó, per estimar-te tant
i buscant un motiu per a quedar-me sol.
I m'envolta a neu i el fret sense cremar res ni gelar.

Ara soc tan aprop teu. Com estàs tu lluny de mi...
I m'envolta la neu i el fret sense cremar res ni gelar...
Ara soc tan aprop teu . Com estas tu lluny de mi...
i m'envolta...


Miquel Àngel Tena-Rúbies.  Barcelona 1969.

En Manel Romaní, cirurgià, i boníssim compositor de cançons bellíssimes i un dels  millors amics que he tingut mai, tot i que no ens veiem prou sovint, per mor de circumstàcies diverses. Havia escrit una cançó d'amor preciosa ," No em deixis no , tinc por d'estar sol , vine aqui amb mi.../ com l'ocell que del niu se'n va i no hi torna mai més... / així tu un dia em deixaràs perdut i sol immens..." I jo em sentia incapàs de fer una cançó d'amor, perqué en aquells temps, els meus enamoraments eren purament platónics. En aquell temps a mi em rondava una fal·lera trista, per impossible. Per una noia del barri que també cantava cançons... en Nolo ja sap de qui parlo i ella també, així que millor que quedi entre nosaltres... han passat 42 anys ....Mare de Deu Sinyor!!! , com és possible !!! Aquest quadern de paper quadriculat que he redescobert, m'està fent  viure cada Flash Back !! que me n'hauré d'anar definitivament a Monjo si vull sobreviure....

divendres, 9 de setembre del 2011

Llibre de Benaventurances . Miquel Àngel Riera

Benaventurat aquell
que sempre esnsopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força ell d'existir
seguirà donant-s'hi la morrada més bèstia
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn de la tècnica de la travalada.
No desvia el cami, ans prossegueix i pensa.
"He caigut per que hi era. Encara hi som..
Just cau aquell que està dotat per fer-ho"

Miquel Àngel Riera . Llibre de Benaventurances.  Sa Nostra,  Manacor 1980

dijous, 8 de setembre del 2011

Memòria

El cos te memòria. El meu cos 
s'en recorda de tu , 
del teu despreci..
Del desamor.
El meu cos te una memòria lacerant
del dolor, de l'abús, de la pérdua.
El meu cos es recorda de tu.
De les teves tortures.
Totes les célules del meu cos
es posen alerta quan et reconeixen...
Perqué tu has existit sempre
i sempre existiràs.
El meu cos no descansa mai,
està esgotat de ressistir l'embat dels tu .
Simi grotesc que maltracta tot qui toca.

Miquel Àngel Tena-Rúbies. "Gest amagat" 1968. Inèdit.  


No, Carme, de fet fou durant el primer any a l'internat , sempre hi ha entre els pollastres, aquell que pica més fort, la cresta dels altres, el gallet del galliner... A mi m'ha tocat de trobar-me'ls molt sovint barrant-me el pas. Només per a divertir-se o per a demostrar-se a ells mateixos que son els més machets ... Es un tipus d'humà que necessita trepitjar qui considera més dèbil... li surt de dins d'una manera automàtica. Un dia, un d'aquestos de qui ja ni recordo el nom, em va acorralar al passadís de la capella on havia estat escoltant la Toccata i Fuga en Re Menor de Bach, interpretada a l'Orgue, pel Miguel Àngel Calabria, un gran music i Organista que era l'únic amic que tenia entre aquella colla d'escapçats del coco i pedòfils justificats, que ens feien de exterminadors mentals. Em va tustar de valent tot insultant-me ...Uns que pujaven cap a la classe, van parar la sumanta d'osties i jo vaig córrer com vaig poder cap a infermeria, perquè em sortia sang del nas i de la boca... . Tocava classe de Matemàtiques i vaig arribar tard, i en arribar, sense dir res, vaig escriure aquesta cosa que potser és un poema, no ho tinc clar... a la pissarra, com un autómata... després em vaig asseure. El professor, que era farmacèutic i un seglar, que ja en devia estar informat, va pillar de seguida l'assumpte i va enviar a l'interfecte, directe al cap de la disciplina amb una nota. Al poc temps, aquell bèstia fou expulsat del col·legi per causa d'una altra baralla on s'havia abraonat contra un nano que tenia leucèmia i li havien caigut tots els cabells.  A mi em van fer delegat de curs els companys de classe per majoria absoluta. El poder de la paraula fou el meu gran descobriment d'aquella experiència. Llàstima que encara em trobo gent de la mateixa mena massa sovint, al meu pas per la vida, i ara ja no em ve gens de gust que em facin sagnar pel nas o que em tirin per terra, em difàmin pública i privadament. O que em diguin que soc un esguerrat de merda... per exemple.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Divagar als 15 anys , Quan la Roser tenia 10 anys jo en tenia 15 , a punt de fer-ne 16

Jo no volia córrer, tampoc podia ,es ben cert, però què difícil!!.
Primer el bolígraf negre, el bolígraf a d'escriure en negre ...
La butaca, vaig atansar la tauleta- però no ratllava.
Sense parlar de les ganes d'escriure en un folio.
Volia escriure en un folio però no en tenia cap,
Quina desgràcia en tota la casa no hi ha un folio!!!
No tenia tinta la ploma tampoc, feia dies que anava sense caputxó ...
S'ha secat la tinta .
Al final vaig tenir que pujar a dalt , al meu  quarto
on dormo i on toco la guitarra quan estic nerviós.
Somio que algun dia seré un gran compositor,
que faré musica per les pel·lícules, 
o que cantaré cançons com lo Jacks Brel...
"No em deixis.... seré l'hombra del teu gos"...
Si aprenc a fer una cançó com aquesta seré molt feliç.
Et seré franc a cops penso que si m'esforço prou 
be podria arribar a fer-ho.
Al meu Quarto si que tinc tot lo necessari.
Torno a baixar les escales
i tot el meu cos fimbreja
com si estigués desllorigat ,
no sé si em costa més pujar o baixar...
Apa!! torna cap a dalt a pujar la llet a la meva germaneta.
La Roser es molt bonica i té 10 anys
Ara està malalteta, es costipa molt sovint
el nas li raja com una canella
i quan respira fa xiulets i te tos...
La Roser te por a les nits,
algunes nits plora com desesperada de por. 
I jo no sé que fer..el meu germà el Jesús tampoc sap que fer. 
He tornat a baixar i m'he posat a escriure això.
Perquè tinc tantes ganes d'escriure?,
necessito escriure .Potser es per que diuen que no parlo gaire.
Encara que sempre que dic alguna cosa em fan callar.
Vaig llegir coses del Samuel Beckett , allà al Col·legi,
Sobre tot els poemes i Molloi i Malone Meurt, 
en Francès, sempre amb el diccionari, es pesat però 
em va impressionar molt. Ara no sé per on tirar
només soc un crio que no sap res. Ja m'agradaria ser gran i savi, Ja!!
de vegades l'imito i al cap d'uns dies quan ho torno a llegir 
em quedo sorprès . Puja el meu pare i obre la porta 
No diu res només em mira com si estigues fent alguna cosa mal feta.
Es dolent escriure? 
Ara em tornen a cridar que baixa . Apa! cap a baix o hi haurà tangana.
..........................

Ja veus m'ha fet baixar per a dir-me que havia de tornar a pujar 
per a baixar la safata .... No volen que escrigui , ho ha fet expressa ment.
No sé quantes vegades pujo les escales al dia , 
aquestes vacances les pujaré dos mil vegades?
Mai aconsegueixo captar una xifra
tot el que té relació amb el càlcul em despista...

El Beckett es un matemàtic.No sé com em poden agradar
aquestes coses tan rares, ell es un vell i jo soc nen de 48 kilos.
Sembla que tot el que es vell ha de ser dolent
Perquè?
No veig gens de clar tot això dels Beatles i dels Rolligns Stones,
m'agrada el blues però no tota aquesta histèria , es agradable de sentir
però jo em sento molt apartat d'aquestes músiques,
m'agraden cançons passades de moda .No m'agrada la Moda!!!
A la merda la moda!!

Nen A sopar!!! aquesta frase em sona fatal,
jo mai tinc gana , m'obliguen a menjar , 
quan soc a l'internat no menjo rés , desprès m'escapo 
i me'n vaig al bar i devoro tapes i bec cervesa.
Avui he begut vi, feia dies que no ho feia.
m'afecta molt el vi, mig got de vi em fa tornar la papa.
D'ençà que em vaig engatar a casa del Veí, que era un trompa,
no m'he pogut engatar més, abans vomito.
però si bec una miqueta, només  una miqueta em marxa el cansament
i les cames van que volen..Tinc por de ser un borratxo...
Miquel!!! puja-li un vas d'aigua a la Roser-I no el tombis!!!
m'ha cridat ara ma mare.
........

Mentres pujava, s'ha mogut l'aigua i n'he tirat per les escales 
per un moment quasi em cau tot per terra...
estic acostumat a creure que soc estable al caminar
Però sempre que em passen coses d'aquestes 
em fa veure que no ho soc.. desprès em diuen que soc un desastre..
Potser si que soc un desastre. Segons ma mare no n'encerto mai ni una...
Es igual , no hi ha res a fer : quan venia cap a casa
la cama dreta anava sola cap a la dreta i l'esquerra seguia recta...
M'he posat a riure , soc el patachula mes chulo del barri , 
amb permís del Mario ,claro, que es més patachula que jo...
L'altre dia el Mario em va preguntar si a mi també em picaven les cames,
I jo li vaig dir a mi no em piquen però hi tinc formigues... millons de formigues.
Això!!! mateix ! Formigues No em piquen les cames!! hi tenim un niu de formigues.
Em va dir lo Mario, com si acabes de descobrir la sopa d'all
-A casa meva em diuen que estic carregat de manies- ...
A casa meva també. Anem a fotrens una cervesa? Oi tant!!
M'he posat a riure un altra vegada de vegades ric i no se perquè 
unes altres vegades ploro molta estona seguida i tampoc se perquè.

Les botes noves m'han fet una tocadura al taló del peu dret
potser per això avui girava tan el peu cap a la dreta.
mon pare quan em veu caminar , em mira amb cara de mala llet,
de vegades em diu "si tu volguessis caminaries molt millor"
"posa't recte quan camines!"  "ets un gandul!!" ..
Es veritat soc un gandul... no hi tinc res a  fer , vaig néixer gandul .
Les coses que a mi em fan il·lusió, que em criden l'interés o que se'm donen be
als meus pares no els hi agraden gens.
M'hauria agradat fer el Batxillerat de lletres.. el Llatí m'anava molt be 
Però ells em van matricular de ciències i jo amb això no puc, 
no m'entero de res, quan em van passar a L'Institut , a primer curs,
em van fer saltar l'ingrés i no se ni fer divisions.
Com volen que entenga les equacions, a primer curs a l'Institut
tampoc ens van ensenyar res , ens fotien una suma de 30 per 30 
i el profe es fotia a llegir el diari.... no sé ni el que es un quebrat!
Així que jo no soc jo perquè el que penso no ho puc dir
i he de fer veure que soc un altre.
Vaig llegir que Salvador Clotas diu que " ...si be un artista no te que ser forçosament 
un esquizofrènic, té que estar al menys en disposició de ser-ho en qualsevol moment"
Així que tampoc deu ser tan greu tenir que fer comèdia  tot el dia perquè no em fotin bronques.
No faig cas de ningú i procuro no dependre de ningú, però alego faig comèdia tot el dia 
A ells els agrada el Miquelet Pobret- pobret !! pues vinga comèdia a veure si em deixen en pau!
Si sabessin el que penso d'ells ... 
Intento entendre les causes de les coses , no m'interessen les coses superficials que a ells els preocupen tant.
m'agradaria poder estudiar música però es veu que això ara ho tinc prohibit.
I encara m'agradaria més que alguna de les de la colla de pijos on em va colocar ma mare,
deixés de explicar-me les seves penes d'amor i les seves calentures.
I escoltés les meves , que ja n'estic fart de ser el pare confessor de totes aquestes estretes calenta polles!

Miquel Àngel Tena-Rúbies. "Gest amagat" 1968. Inèdit. 


Pocs dies després d'escriure això, va tocar d'anar al neuròleg, un Catedràtic pesseter que es donava unes ínfules de gran savi i que amb els anys ha resultat que era un fantasma i un mentider.(-Segons els seus informes la Polio només havia afectat la cama dreta-) però això no va ser mai cert, vaig quedar afectat de varis muscles importants de la cama esquerra, -que ha treballat tota la vida amb un sobreús que ara passa factura- també dels braços i de les mans, els muscles respiratoris i els intercostals i va arribar fins a les espatlles pel darrera de l'esquena. A part de lesions internes a l'esòfag, i a l'estòmac, que mai han funcionat correctament. També va quedar afectat el mecanisme de la deglució i una progressiva disfunció en la reacció retardada dels esfinters...  i altres coses difícils d'objectivar, però que desde molt petit, em van fer la vida difícil. A mi la Polio no em va matar de miracle i em va deixar ple de lesions musculars, neurològiques, i també cerebrals, perqué ara, amb les ressonàncies magnètiques que m'han fet, es pot comprovar clarament les lesions bulbars i cerebel·loses, lesions diseminades per l'emisferi dret i el tàlam i l'hipotàlam, a part del RAS, el sistema d'activació reticular , que es el responsable de la vigilia i del son, que mai ha funcionat be. I que em va ocasionar la encefalitis provocada pel virus de la Pòlio. Mentrestant, jo era un Hipòcondriàc, que tenia la mania de queixar-me!!, cara a la meva família. L'ansietat, l'angoixa, i la confussió  que em generaven les disfuncions vagals que tenia continuament,  només me ho se jo... es possible que al pròxim que em tracti de "tio manies" li trenqui la cara sense més explicacions!. Aquell metge va enganyar als meus pares i sobre tot a mi, que mai vaig ser conscient de les meves limitacions reals). Els meus pares li van dir en aquella visita, que estava rar i que "tenia complexes" i no parlava gens i que  quasi no sortia de casa.- me'n recordo clarament -perquè ells, mai havien comentat amb mi aquelles coses, només em posaven "cara perro" contínuament. Jo, mentres em vestia darrera del "biombu", vaig pensar que els complexes els tenien "ells", perque no m'acceptaven tal com era, Ara sé , fixa't per a on!! que tenia un cocient verbal altíssim, però cada vegada que deia alguna cosa em feien callar. O es burlaben del meu llenguatge. No m'ajudaven, negaven que tingués problemes fisics, era un gandul i prou. I jo ja pensava que si era diferent, no en tenia la culpa. I l'altre - "el Gran Doctor pesseter", de cop va decidir que era l'hora de tornar-me a operar. En uns pocs dies ja estava un altra vegada al quiròfan. Aquella vegada em va agafar mal preparat. La sorpresa i la precipitació de les probes clíniques per a  la operació, em van fer venir molta angunia. Ja venia resabiat de la primera operació, als 11 anys, i d'una altra intervenció als tretze, per retardar el creixement, una animalada experimental, on vaig fer de conill... sabia que em farien mal. El meu pare va marxar, abans que entrés al quiròfan, per un viatge de negocis cap a França, i, això encara em va fer sentir més insegur. La cirurgia fou complicada i es va fer un auto-trasplantament de muscle i un allargament del tendó d'Aquil·les i algunes coses més al genoll, de fet fou una operació triple. El despertar de l'anestèssia fou horrorós, picaba amb els braços contra el llit i tenia tot el cos com si m'hagéssin electrocutat,  com adormit, amb un formigueix bestial, tenia vòmits i estava molt marejat. El Dr. Portal, el cirurgià traumatòleg que em va operar, va venir a vorem quan estava despertant i recordo que va dir "Este chico es muy nervioso, demasiado nervioso..." durant aquells dies una infermera joveneta, que em cuidava a les nits, em va dir que durant la operació havia tingut un "paro", que els havia donat un susto, però em va fer prometre que no diria res, perqué li anava la feina. Aquella noia es quedava quasi tota la nit amb mi i em feia riure i em deia que jo seria el seu germa petit...conto que fou un amor de 15 dies entre una noia dolça i un marrec que li demanava que li donés morfina perqué no podia ressistir el dolor... Jo no vaig dir mai res, sobre allò i crec que els meus pares mai ho van saber. Vaig entrar i sortir del quiròfan varies vegades i no vaig tornar al col·legi fins després de Nadal, osia sis mesos d'operació i de guixos i de llit- Recordo que encara anava amb crosses i que havia d'anar a recuperació a la clínica de Lourdes, que estava a la Travessera de dalt...cantonada Escorial. Vaig tenir que tornar a aprendre de caminar.  Sempre em diuen que amb aquella operació em va canviar el caràcter, però jo crec que el que va passar, es que es van consolidar uns trets que ja existien abans. D'aquella operació en vaig sortir sense por a la mort i sense por a res... També em vaig fer conscient de que la meva família i jo anàvem en direccions oposades i que mai ja no ens podríem entendre .El meu germà va assistir a les reunions de "Formación del Caràcter" o alguna flipada d'aquestes, amb el cap d'estudis de L'Institut. Un dèspota de L'Opus Dei. que era un Rock Water del 100% i va acabar amb una espondilitis anquilosant brutal, o quelcom semblant, malalties típiques de la rigidesa i crueltat mental cap a un mateixi i cap als altres. No sé si hi va anar gaires vegades, però entre l'integrisme catòlic de ma mare i la "santa" intransigència del "numerari" es va crear un abisme entre ell i jo. Ja no podíem ni lligar una frase,  em sentia foragitat  del seu àmbit, que d'alguna manera també era el meu i es va fitar una distància que no es corresponia per a res amb els anys que ens portem, total 18 mesos. Ens tractavem com  uns estranys, tenia sempre la sensació de que s'avergonyia de mi, també la tenia amb el meu pare. I amb la mare era ja, de sempre, una guerra declarada i sense pietat. Fou una separació, emocional, ideològica, i fins i tot de "clase", en aquells temps jo deia als meus amics que m'havia "desclassat" de la meva familia. I segurament era cert. D'alguna manera jo veia les coses diferent , la vida per a mi ja era una altra cosa més que medrar per una feina o una posició social... De fet encara es així,  tot i que amb els anys em anat pactat una "entente cordiale" tàcita. El meu pare m'asfixiava amb una sobreprotecció excessiva i castradora de qualque iniciativa que tingués, tant,  que no em deixava fer rés, no podia anar d'excursió, ni tan sols al cinema si a ell no li donava la gana, ni sortir de nit amb els amics i quan ho feia a pesar seu i m'escapava a Mollerussa, es muntaven uns "pollos" desmesurats i melodramàtics i aquesta sobreatenció, vigilant i paranoica, em desanimava d'emprendre res, i em feia sentir culpable fins hi tot quan m'ho passava be.  Ma mare, que es una  Tourette, sense diagnòstic i per tant una obsessiva compulsiva de molt calibre, no em trobava ni una sola gràcia, em difamava obsesivament davant qui fos, ço que em provocava unes explosisons de ràbia i frustració que acabaven girant-se contra meu , en un cercle viciós torturant i neuròtic. Anava per les botigues dient que jo era "la seva Creu"!!! i em feia saber  massa sovint que "ja havia arribat tard a tot arreu...". Em mirava i em tractava com si fos un pecat. De fet el seu pecat... perquè la meva Polio fou el resultat de la seva ignorància, per a no dir estupidesa, i això no ho ha pogut assumir mai. Ara em fa pena. Perqué ara veig que quan vaig agafar la Pòlio, ella es va desmuntar a peces,  fou un estigma social i es va tornar literalment boja i tota la vida ha estat fingint tenir unes conviccions que no ha tingut mai. No va poder assumir-ho i afrontar-ho, la vergonya se la va menjar . Va escombrar-ho tot a sota l'alfombra i la ferum  de la seva culpa va contaminar tota la familia.  Llavors ja em vaig quedar definitivament aïllat. I em vaig anar fent un caràcter esquerp, mig autista i molt independent, alhora molt mancat d'afecte i d'autoestima...- Fou en aquells anys, 15.16.17. que vaig començar a composar cançons. Em fixava molt amb l'Enric Barbat i amb en Rafel Subirachs, també escoltava coses dels italians antics, i de la Barbara , en Ferrat, i en Leo Ferré, Brassens, més tard, també al Brel i al Celentano, que em feia molta gràcia, i a casa del meu oncle en Romà Pujades, escoltava música clàssica i el sentia tocar el piano, primer un de paret, negre gran i tètric, com un taüt, amb canelobres, i, ja més endavant un  de cua d'un color caoba meravellós, recordo molt clara, la sensació de  basarda de que totes aquelles coses, discos, llibres, música, cultura... mai serien accessibles per a mi.- M'havia passat la infància estudiant solfa amb ma cosina, l'Enriqueta Tena, que es una grandíssima directora de cant coral,  però ara de música no en podia ni parlar. -Jo havia de ser Veterinari per decret- llei i el meu pare estava disposat a pagar set anys- o més,  de carrera a Saragossa. Un dia vaig parlar amb en Pere Aiguadé - que ja era a Saragossa fent els estudis de Veterinària i ja estava posat amb  la política i em va dir "Ni se t'acudeixi !! les passaràs mes putes que jo encara!!!. Alló es un feu de militars i enxufats del règim!! Si tenia algun dubte, en Pere me'l va aclarir ben clar. Ell potser ni se'n recorda, però jo si...  Al meu germà, però, no el deixaven estudiar una Enginyeria Superior d'Electrònica, i el van obligar a fer un peritatge. I quan va voler seguir estudiant Esade, no el van ajudar tampoc. Mai entendré aquesta manera de procedir amb les nostres vides, ni que fóssim gossos de fira!!." tu has de saltar la corda i tu has de passar per l'aro de foc"- Un dia li vaig dir que jo no volia passar-me la vida xafant merda i que mai estudiaria Veterinària, i que si de cas faria medicina i ell em va contestar que si no l'obeia em tallaria l'aixeta, i així va ser. Em vaig matricular de Dret, com m'hauria pogut matricular de bomber. I passava amb vint duros a la setmana. I moltes vegades ni això. Sempre feia el ridícul amb els amics per que ells al menys tenien els mínims per anar pel mon, però jo no. Era un puteig sistemàtic i humiliant. Llavors, desprès de dos anys de Dret a Lleida, mort d'aborriment i d'angoixa: vaig fotre el camp. Vaig començar pel meu compte a ser qui soc i no qui volien qui fos. L'alcohol ja era l'anestèssic primari del dolor i l'ansietat tot i que no tenia gens de tolerància i deseguida em feia mal. I tot plegat una fugida cap endavant, sense Destí ni Nord. La única cosa que em mantenia viu era la poesia i la música. Si no hagués tingut aquest anclatge mental, espiritual, intel·lectual, creatiu, jo m'hauria tornat boig. Em vaig passejar per tota Europa, cantant tot tipus de cançons, per a bregar-me en l'ofici, era conscient que només era un aprenent d'un gènere- el gènere dels trobadors de l'any mil-  que dura tota la vida, que és un camí iniciàtic, un Camí de Guerrers... Res a veure amb la música comercial, ni amb el triomf personal. Es el cami de gent soterrada , com en Baró, l'Ovidi, en Quico Pi, en Subirachs en Ramon Muns, en Pujadó , l'Enrric hernaez o en Barbat , gent que han fet d'aquest ofici un cami d'aprenentatge vital, que no te res a veure amb la fama que pugui generar, ni amb els diners que es pugin guanyar... En aquell temps, encara que d'una manera irregular, ja guanyava més diners que mon pare, (Un dia que m'ho va preguntar , com qui desprècia un negociant de chatarra i li vaig dir, doncs mira, aquesta temporada "Tant", i es va quedar lívid.)  De la mateixa manera que els guanyava, els gastava, viatjant, comprant instruments i equips de so, que després llogava. M'agraden les màquines d'audio tant com a un motero una Harley Davisson. O em quedava  6 mesos a Florència o a París.  Vivia en hotels, de vegades barats, de vegades cars,  Vaig fer gires per l'alemanya de l'est, sense cap mena de problema, amb músics fabulosos. Assajavem a Essen  i anàvem fins a Suècia, vaig  cantar a Stockholm i a moltes ciutats del Bàltick. Em vaig comprar una gran  casa de fusta, en un terreny de 6 hectàrees a la regió dels grans llacs a Polonia, que em va costar el mateix que una mòbil-home a Barcelona, i després la vaig posar a nom  d'una parella de pagesos joves que buscaven una "terreta" per casar-se, perquè en aquells temps era molt complicat per un estranger com jo, fer-me'n amo, amb el règim comunista, que tampoc era tan comunista, vist d'aprop - un aiguabarreig de corrupteles-   que ja trontollava, amb la pressió de Solidarnosck. Hi vaig passar moltes temporades i ells em tractaven tan amorosament, que varen ser el meu refugi espiritual durant uns anys. Després van tenir nens i nenes i treballaven molt a les terres dels voltants i jo tenia la sensació de que mes aviat feia nosa, de fet era una cosa més meva que seva, però vaig anar deixant de fer "el llarg viatge cap als llacs nevats". Ara mantenim contacte "virtual" i  encara ens estimem molt. L'Escribà, L'Amo absolut de la Salseta per eliminació, es pensa que a Suisa només hi anava amb ell i l'Ignasi Miquel, l'arquitecte Lleidatà, que ja es va morir fa anys,  però alego jo desapareixia per tornar-me'n cap amunt. A Suïssa hi feia contactes i lligava bolos per més endavant. Un cop que veníem de Paris amb una tia que ell s'havia lligat allí , em van deixar a Basel, Per que ells volien tirar cap a l'Est, pensant-se que jo baixaria amb tren fins a Port.bou. Però jo vaig tirar cap a Alemanya i vaig agafar un ferry fins a Noruega, allí m'hi vaig estar tres mesos, cantava per pubs i baretos a les nits i tenia molt d'èxit, vaig viure quasi tot el temps a casa d'un tio que era traductor i li encantava que li cantés cançons tradicionals catalanes. S'enyorava com un beneit aquell pobre català solitari d'Igualada.  De nits sempre anàvem junts a cantar i tornàvem de tort. I molt sovint força ben acompanyats... Molts anys després vaig saber que s'havia fet ric muntant una empresa de traduccions per Internet. Llegia molta novela negra. Raymond Chandler, Dashiell Hammett, com està manat ,  Marc Behm... i molts altres, a part del Poirot, que m'encantava i sobre tot a la Patricia Highsmith, que em fascina encara per psicòtica i malgirbada;  Jo era en Tom Ripley, jo era un Estrany en un tren... Vaig fer el que em va donar la gana, mentre el meu cos es deteriorava a tota velocitat. Cara als de casa, em posava la careta de tonto i "arreando", encara ho faig ara... ho faig amb tots els meus familiars ... ni me n'adono que ho faig ...-es com si un instint primordial em digues , "no manifestis qui ets, ni que penses, en realitat, perquè si ho veuen, et fotran la punyeta....". Als 25 anys ja estava fet papilla, la fatiga era tremenda i el dolor neuropàtic em tornava boig. La fama, fer discos, competir amb els de la cançó, ho trobava estúpid. Catalunya, la trobava estúpida. M'hauria quedat mil vegades a viure a Lucerna, o a Basel o a Friburgo, a Heildelberg... Una ciutat Universitària amb un ambient i una estètica insòlits, increibles, allò, per a mi , era el centre cultural d'Europa ....  Va sortir la oportunitat de quedar-me un parell d'anys a Maneim- Dusseldorf, amb els gastos pagats i només em calia fer un parell de "passes" a les nits en un Hotel de luxe. Cantant tot el repertori de'n Cafrune i estaben contentíssims... L'Escribà i en Miquel o van rebutjar,  però a mi m'interessava i els vaig trucar i els vaig oferir d'anar.hi sol, més be de preu. Ells em van dir que de fet era la meva veu la que els  agradava més del grup i que si volia podiem probar-ho. Llavors jo vivia al carrer París, cantonada Villarroel, però al carrer París, no hi era mai, o quasi mai...de fet al final només m'hi vaig estar deu mesos, perquè me'n vaig cansar... i ja em sobraba la pasta, tanta pasta, que  em vaig comprar un jaguar de segona mà i vaig pujar cap a Polònia i el hi vaig regalar el cotxe als meus pagesoss preferits, que alucinaven rabanets am aquell cotxe de luxe passat de moda- Fins i tot en qualsevol carreró de la Budapest més decadent, hauria estat més feliç, que no a Barcelona. Estic convençut de que tornar a Barcelona, a Lleida, tornar a casa, va ser el meu gran error. Vaig tornar per que em sentia malalt. Em va allargar la vida, es ara molt evident, perquè vaig frenar aquell ritme de vida nocturn i tòxic ,  (i dic tòxic per l'alcohol perquè jo mai he probat cap droga ilegal, ni tan sols els porros em fan cap gràcia.) I vaig plegar de beure, de ben segur,  però quan vaig tornar, tan adolorit i cansat, la meva vida ja m'importava una puta merda. Els metges em deien que tenia una depressió major ... i em donaven antidepressius, que en tres mesos em posaven com una  moto i llavors tornava a beure un dia, o dos i ja no podia més , acabava a l'hospital amb una fibril·lació, o amb un atac de pànic, els metges no van lligar mai la meva desmesurada reacció a la ingesta de alcohol, amb un trastorn neurològic, que era més que evident, Ja els val!!! també a alguns Psicòlegs que es feien pagar l'oro i el moro i que mai es van mirar la Polio com a possible causa de la meva "desestructuració". Només amb una repassada, haurien pogut escurçar un munt d'anys el meu sofriment, i s'haurien guanyat "honrradament" la pela que cobraben!!! Mamons! Fills de la gran Puta!!! La Síndrome Postpòlio ja estava manifestant-se amb tot el "seu esplendor". Jo pensava que tenia una polineuritis alcohòlica, com l'Estellés. Però això fou el primer que van descartar, quan a l'Hospital del Mar; Un neuròleg amable i tranquil, el Dr. Herraiz,  sense ínfules de cap mena, em va dir "probablement  teniu una nova patologia que està apareixent cada vegada més i a la que els americans en diuen Síndrome de Post-Polio, haurem de fer una bateria de probes per a descartar que no sigui cap altra cosa, però ja li dic que es molt possible que el seu malestar vingui d'això" De cop aquell bon home em  va obrir les portes del cel, que havia estat colpejant tota la vida!!! ----"KNOCKING ON HEAVENS DOOR!!!!!"---. Després de quasi be un any i mig fent probes de tota mena em va confirmar el diagnòstic. Era: un dels primers casos clars de Sindrome Postolio diagnosticats a Barcelona - actualment ja n'hi ha centenars, milers... Uns anys després, confirmat també, sense cap mena de dubte, per l'equip de la Clínica Institut Guttmann, que actualment es el centre de referència del Post-Polio a Catalunya. Soc - Era: un gat moll. I ja no tenia ganes de viure, de vegades una perillosa desgana de viure, però en saber el que tenia, em van agafar unes enormes forces per lluitar. No he tornat a beure més d'aquella manera autodestructiva, alguna vegada machacat pel dolor o per algun disgust massa insofrible, se me n'ha anat l'olla, però ja he pogut... "With a Little Help from My Friends" frenar immediatament. I les consequències ja no han sigut mai més, aquelles tortures, ni desastres psíquics i físics. D'això ja fa quasi 16 anys. Ara ja tinc les eines per a viure com una persona normal i no com un fugitiu. Ara, malgrat el dolor, la fatiga, la desmemòria  i de les limitacions que la SPP em comporta;  Moltes vegades:  soc feliç.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Penso.... alego desisteixo... i cambio de paradigma...

Ja que donat que la capacitat del blog s'acaba i em fa una peresa enorme de muntar-ne unaltre. I com que ja fa temps que penso que amb tot això de la Sindrome Post-Polio, no hi ha res a fer i que només faig que encabronar-me i perdre lo temps que em queda . I comprobat, en l'ultim test psicométric, a finals de Juliol,  que em queden quatre dies de cervell abans no pugui ni lligar quatre paraules amb sentit . Donc suprimiré totes les entrades referents a la Sindrome Post Polio i a la situació política i social, perqué lo mon va cap allá on el porten , com ha estat sempre i jo no hi puc fer res . Si de cas puc fer literatura que és la única cosa que se fer mig passable-ment ...i encara.  Si les meves ambables visitantes i visitants no hi esteu d'acord m'ho podeu dir , però ja us adverteixo que no sirvirà de res, pèrqué estic decidit a tranformar-me en una Palmera... i a no inmutar-.me mai més per res . Ja ni ha prou de portar-me a l'hort i alego fer-me passar per unaltre.

divendres, 5 d’agost del 2011

Y EL GIGANTE SE AGITA Y SE AGIGANTA Y PARA QUANDO OS QUERAIS DAR CUENTA: PUES OS COMERA

La OMS advierte de que el brote de polio detectado en Costa de Marfil podría extenderse a otros países

per l'Ana Liébanas el dilluns, 25 / abril / 2011 a les 12:47





MADRID, 25 Abr. (EUROPA PRESS) -

La Organización Mundial de la Salud (OMS) ha advertido que el brote de poliovirus salvaje tipo 3 (PVS3) detectado en Costa de Marfil podría extenderse por el territorio nacional y a otros países.

La OMS ha señalado en un comunicado que este brote está relacionado con el que se produjo en el norte de Nigeria a mediados de 2008 y que los tres casos de Costa de Marfil son los primeros que se detectan en el país desde 2000. En 2008 y 2009, este país se vio afectado por un poliovirus salvaje tipo 1 que se extendió por el oeste de África.

"Existe un alto riesgo de que el PVS3 se extienda dentro y fuera de Costa de Marfil", ha afirmado la organización, que ha indicado que la respuesta al brote podría verse limitada debido a la situación de inseguridad en este país africano.

"Dado que en Costa de Marfil y en otras zonas del oeste de África sigue habiendo lugares donde no existe una vigilancia, en este momento no se puede descartar que el virus circule sin ser detectado", ha explicado.

A nivel mundial, la transmisión del PVS3 se encuentra en el nivel más bajo registrado en la historia, y en lo que va de año solo se han detectado nueve casos, según la OMS, que ha subrayado la importancia de impedir "rápidamente" la extensión del virus para erradicar la polio.

Con ese fin, la OMS está llevando a cabo campañas de inmunización en varios países de la región y una investigación para saber dónde no se están realizando labores de vigilancia y remediarlo.


Y TAL COMO LO CUENTA EUROPA PRESS ;PUES ES DESINFORMACION Y MEDIAS VERDADES Y UNAS CUANTAS MENTIRAS....


Foto:http://www.mapacartografico.com/gratis-3532-mapa-politico-costa-de-marfil-1988.html

dimarts, 2 d’agost del 2011

LA CASA ( Tankas)

"...La casa era molt dolça. Com un codony madur"
Màrius Torres (La Torre)
  A la teulada
hi descansen els núvols
     de la tempesta,
l'arbre vell que s'hi vincla,
del llamp sap la fiblada..

   
   Claror de llostre
entra per tres finestres.
      Un sol de sesta
sembla que s'esmicola
per un vitrall de fulles.


   Caminet d'aigua
amb un port i drassanes.
      Jonquet de vímets
carregat de pirates,
cap al riu les batalles!.


    Damunt de l'era
a l'hombra de la palla.
      La migdiada.
un butzinar d'abelles,
un secador de figues.


   El temps passava
el forrelat dels dies.
      Quan les acàcies
ombrejaven la porta.
I al silló, l'aigua fresca.



   Jo m'ho mirava
embadalit de somnis;
      Sota la parra
abeuraven les mules,
al braçal que cantava.



   Em despertava
el piular sota els ràfecs.
      A la teulada
cent pardals encalçaven,
mosquits nats a l'albada.


   Nit estrellada
cúpula de miracles;
     Jo que m'estiro,
la galàxia ja em xucla,
com si fos una volva.


"...Cada hivern es podria , ben tancada i barrada..."
Màrius Torres (la Torre)
  



Miquel Àngel Tena-Rúbies
"La casa prop de la via" El Turó " Manacor 1993 

No fa gaire que s'acaba de convertir definitivament en una Cançó , tot i que mai vaig pensar en posar-li música . Hi ha tot un tou de poemes d'aquest llibre i d'altres que lentament s'ha convertit en cançons i allò que mai vaig pensar que passaria, hara ja ha passat ,osia que ho hauré de editar, mal me pessi , algun dia.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Una pèrspectiva muy interesante, que intuia hace muchos años... POR FIN ALGUIEN LO DICE CLARAMENTE Y LO PONE POR ESCRITO, Làstima por ciertos "desvios" de la version oficial....

  • Francisco Boy Cejudo LA POLIO QUE YO SUFRI FUÉ UNA POLIO PARALITICA , AUNQUE AMIGO DIEGO LOS VIRUS DE LA POLIO SON TRES(BRUNILDA,LANZIC Y LEOZ) EL MAS COMUN ES EL BRUNILDA y todos producen polio paralitica en más o menos grado amigo ya que el virus o los virus destruyen las hastas posteriores por donde van las neuronas motoras y ellas son las que estimulan la placa motriz que segrega ACETIL COLINA que es la que mueve el musculo y dependiendo el grado de neuronas afectadas se implican mas o mens musculos cuando el grado es menor hay gente en este caso lo suplen con hipertrofiando otra musculatura sustitutoria pero en realidad el o los musculos afectados por destruccion neuronal ser atrofian , los que sufrimos mas destruccion de las neuronas de la hastas posteriores de la medula espinal (F. EXTRAPIRAMIDAL QUE RECORRE LA MEDULA DESDE EL BULBO RAQUIDEO HASTA LA COLA DE CABALLO.-DONDE SE PRODUCE LA ESPINA BIFIDA POR FALTA DE ACIDO FOLICO EN LA DIETA MATERNA,POR DEFICIT DE LA PARED OSEA DEL CANAL NEURAL DE LA MEDULA HASTA EL SACRO Y SE SUELE PRESENTAR EN LAS VERTEBRAS DORSO-LUMBARES 2ª,3ª o 4ª LUMBARES)
    09 juliol a les 14:17

  • Francisco Boy Cejudo LOS EFECTOS TARDIOS DE LA POLIO SON MUY VARIADOS Y NO SE DAN POR IGUAL EN TODAS LAS PERSONAS QUE HAN SUFRIDO LA POLIO DEPENDE DEL DAÑO VIRAL QUE SU ORGANISMO HA SUFRIDO.POR ESO EL QUE TIENE MAS PARALISIS LO PRESENTA MAS FLORIDO V.G.(POR EJEMPLO) DEPENDIENDO DE LA CANTIDAD DE MUSCULATURA AFECTADA Y LA INCAPACIDAD SUFRIDA .EL BRUNILDA ES ORAL FECAL ESTO ES ENTRA POR LA BOCA COMO OTROS MUCHOS Y EL PRIMER SINTOMA ES UN CUADRO DIARREICO Y FIEBRE ALTA Y PASA AL HIGADO Y LUEGO COLONIZA LAS NEURONAS MOTORAS DE LA MEDULA Y LAS DESTRUYE, PRODUCE UNA HEPATITIS QUE DEPENDIENDO DE LA CANTIDAD DE VIRUS Y DE SU REPLICACION LA HEPATITIS SE CRONIFICA Y DEGENERA EL HIGADO PARA SIEMPRE ESTO PRODUCE CON EL TIEMPO ENCEFALOPATIA HEPATICA EL HIGADO NO FUNCIONA BIEN Y AFECTA AL SISTEMA NERVIOSO CENTRAL PRODUCIENDO ASTENIA PREMATURA ,SINDROMES PSIQUIATRICOS DEPRESIONES CRONICAS ,SINDROMES DE BIPOLARIDAD , Y OTROS TRASTORNOS LIMITES DE LA PERSONALIDAD ADEMÁS DE ESCLEROSIS MULTIPLE MIASTENIAS,FIBROMIALGIAS Y DEBILITAMIENTO GENERAL,QUE NOS HACE MÁS DEPENDIENTES CON LA EDAD AUN MÁS.Y MAS COSAS POR DESCUBRIR POR FALTA DE ESTUDIOS ESPECIFICOS TOTAL COMO SOMOS TAN POCOS. (OTRO DIA TE CONTARÉ LA TEORIA DE PORQUE EN LA DECADA DE LOS 1950/1960 HUBO EPIDEMIA DE POLIO EN NUESTRA BAHIA Y PERIFERIA). ES MUY INTERESANTE DIEGO
    09 juliol a les 14:36

  • Francisco Boy Cejudo AHH LA ESPINA BIFIDA NO TIENE NADA QUE VER COM LA POLIOMIELITIS EHH...SOLO TE ILUSTRABA AL RESPECTO POR SER COINCIDENTE EN UN LUGAR ESPECIFICO DEL CANAL NEURAL Y SE CONOCE SU ORIGEN ESTO ES DEFICIT DE ACIDO FOLICO EN LA MADRE POR ESO HOY DIA LOS GINECOLOGOS RECETAN (FOLAXIN,O LEDERFOLIN) DURANTE EL EMBARAZO....GRACIAS POR TU PACIENCIA DIEGO Y PERDONA POR LA DISERTACIÓN QUIZAS TE HAS ABURRIDO UN POCO ASÍ QUE PERDONA DE NUEVO AMIGO DIEGO




    De todas maneras la destrución se produce en el asta anterior i no en la posterior ( Hepppp!!!.- Que yo sepa y me han dicho.) Y no se fija el virus en el Higado, sinó en el intestino -placas de Peyer- (También que se sepa y se haya dicho) y la via afectada es la piramidal y no la extrapiramidal (segun se nos ha dicho hasta ahora ), Si el Dr. FRANCISCO BOY , hace esta aportación  tan novedosa y extraordinaria y puede demostrarla, estariamos ante la confirmacion definitiva de que la VERSION OFICIAL sobre la Polio y el Sindrome Postpólio , son un immenso fraude, cosa que sospechamos todos. Animo a  Dr. Boy a ilustrar sus teorias.Ya era hora de que un médico se atreviera a hablar sobre los efectos psiquiàtricos de la encefalopatia Poliomielítica. Aunque no acertara en las causas ya seria un paso de gigante. Aunque se lleve por delante a Bodian, Healstad, Bruno, Dalakas... i la madre que los parió. Gracias a DIOS!!! de que alguien tenga los Huevos de mentarlo abiertamente!!!!!

dimecres, 27 de juliol del 2011

Cesare Pavese (verrà la morte e avrà i tuoi occhi)




Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola
un grido taciuto, un silenzio.
Così li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.

Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.

dimarts, 26 de juliol del 2011

A VER SI SUS ENTERAIS D'UNA PUTA VES !!!!COÑO JODER YAAAAA???? NOOOOO!!!!!!!!!??????

Sindrome postpolio (G14) CIE-10 NO ES IGUAL a Efectos tardios de la polio (138) CIE-9 este codigo a desaparecido con la nueva cl


SÍNDROME         


DE 



POSTPOLIO 




(G14) 
Porqué mecaguenlamadrequeosparióatooslosburócratasdela medissinaquesolomareaislaperdispajoderipanohjasserloqueostocadehassercabroneshijosdelagranputaquesiempreestaisdandopolculoYa!