SÓC UN CANÇONS
A mi em van sembrar. Això.
Com si, en un principi, només fos una terreta abonada,
un hortet polit al jardí.
De fet com tothom que, inicialment, som un agre protegit
per una debilitat de bellesa intocable, protectora de les humitats
on llucaran les llavors que, per sort o per desgràcia,
hi tiren de qualsevol manera.
Així hi ha qui és ben sembrat i molts no ho són,
o només són terra forra, a molt regar, camps de lloguer
que mai dels mais no seran res més que allò que els es manat.
Ni s’ho repensaran.
Aniran de pet a fer el seguici dels altres
i els creixerà una mala herba o una mala folla de dos parells
d’hipoteques i seran advocats, traficants d’angoixes o banquers,
capellans, paletes, picapedrers o arquitectes.
Metges a mitges amb la Rockefeller Foundation,
o lladres conxorxats amb la policia. O no.
També poden ser alguna cosa inútil d’allò més digne,
és clar, segons qui els birbi, pintor, poeta, músic,
caçador de pensaments, captaire per mor d’altri,
pacifista, protestaire contra la injusta distribució del pa i la sal...
Malauradament la majoria arribarà a la variable edat de les conclusion
pensant honestament que ho han fet bé,
sense saber, ni sospitar, que no són res,
a part del personatge grotesc que volen ignorar,
i que no han fet res de bo
com no sigui que han estat prou hàbils en la manera de robar,
altrament dit guanyar-se la vida, parar bé la ratera, tenir un bon futur
i un pla de pensions. Com si el futur allargués més enllà del taud,
il·lusos, ànimes de càntir
i molt sovint ni això.- Gent dolenta.
A mi, però, em van sembrar,
ben aviat, cap als quatre o cinc anys,
al meu carrer de Sant Lluís de la Balaguer polsosa dels cinquanta,
tota en beix, amb pinzellades gruixudes dels verds de l’aigua
i de la bultra del meu riu, aquest Segre que em segrega,
amb una barrera de líquida distància i de memòria,
dels meus coetanis que no pas de tots el meus paisans,
d’una manera geogràfica, per no dir,
sense cap por, que m’hi enemista en casos particulars,
donada la estultícia manifesta a l’hora d’ocupar lloc
en el concurs permanent de pesca lliure,
amb les excepcions que calen, pertoquen
i em reservo com a ben nascut.
Un home que ja era vell
i que tenia un tarannà amable, més encara,
decididament bondadós, em va sembrar de paraules.
Les paraules que ell ordenava amb misteriosa il·lusió
i que després em llegia amb una cadència cerimonial.
Desembolicant-les amb una cantarella que feia que sumessin un sentit
que anava més enllà del seu estricte significat.
Aquesta paràbola de la multiplicació del sentit de les paraules,
segons el seu ordre, la seva entonació...
fou un dels primers grans descobriments de la meva vida.
Un altre fou molt anterior encara, primigeni.
- Lo Vicentet s’eixugava la punta del xiulet amb un trosset de paper
quan anàvem corrents a pixar junts a casa seva.
I és que, entre joc i joc,
i de tant caçar sabaterets al braçal del davant de casa,
ens venia sovint una pixera urgentíssima i de riuxadora abundància...
Jo que de nen ja era un bon foraster,
m’agradava anar a ca l’altri i m’hi feia un lloc amb troles, si calia,
m’asseia al jardí de cal Sr. Sebastianet,
entre la seva col·lecció de roses perfumades de colors,
i, a l’ombra de la parra, escoltava les seves poesies,
les noves i les més antigues que sovint em feia repetir...
-Dis-me aquella dels pobres! Sí, la dels pobres....
I en Sebastià posava la cara greu i solemne i desgranava la corranda:
“No deshonra la pobresa, jo tinc pobres ben amics, que consciència i honradesa, no els han permès fer-se rics.”Llavors em feia tot esgarrifança en intuir el sentit, inaprehensible encara
i alhora marcador, marcador d’un camí segur de retorn
cap a la meva infància, com en el conte...
sempre podria tornar als meus territoris primordials si seguia les paraules...
Aquesta llavor també va germinar en mi, molt tímidament i discreta,
però amb una arrel tan profunda que ben aviat va verdejar,
des de molt petit vaig començar a ser un pobre de solemnitat,
un poeta coix, petitet i mig autista que xafava tolls per Balaguer,
sota la pluja, rumiant que era Tom Soyer i fent projectes constructius
de cabanes a la vora del riu amb les planxes de sorra encartonada
que estenia la Coca Cola de lignines escumoses
que excretava, amb la més escandalosa impunitat,
la paperera d’en Porcioles, la totpoderosa IMPACSA,
a les platges del riu, més enllà del revolt de l’illa,
sota la SAFYC, a la bultra de l’horta d’avall.
No us penseu pas que algú va entendre res d’allò meu.
De la mena de planta que em naixia. No se'n podia parlar.
Vaig créixer d’amagat, soterrat per un món insensible,
sepultat per la ignorància i la ostentació de la incultura
com a modus vivendi acceptable i escaient.
La gana postguerrera tot just començava a mirar de cara al sol.
Un poeta català d’arrel noucentista, em va sembrar de paraules
quan encara no feia ni sis pams.
Com un ànec, vaig saber molt aviat, amb una seguretat
que a vegades encara em sorprèn, quin fora el meu camí,
quina la dèria que em guiaria...
Vet ací el secret d’aquest sacramental.
-Agullonat ara per un amor intens i dolç, que m’amara i m’enamora,
en un constant escorrim cara a fer les paus amb mi i amb els altres-
i fent la provatura de fixar- com qui fa col·lecció d’insectes rars-
moments de la meva manera de viure les coses
que s’han significat com a essencials en la meva manera de veure-les
i que de vegades han esdevingut cançons
o s’ han trenat com un manat de cebes, amb poemes, savieses,
intuïcions copsades al vol dels dies de la meva vida i de la meva mort.
Petjades que em menen a fer memòria del que us dic
i es fan prou evidents, mentre desgrano el rosari
amb tots els seus misteris.
Tot s’hi val per fer memòria i a mi la memòria
em brolla forçosament lligada als versos i a la seva música,
secreta o pública. A! Sí i a les agendes...les agendes i els papers
Tota la casa plena de papers!
Altrament no en tindria ni molla de memòria.
A mi, doncs, torno a repetir perquè quedi ben clara
la procedència de la soca, em van sembrar
i ara sóc un jardí, un hort, un bosc ...de cançons.
Sóc allò que en diuen els qui no hi pleguen res, ni ganes,
“un cançons” i de ben segur que mai no seré res més.
Ben cofoi jo, de tenir els ràfecs plens de nius...
Però ho sé, -que encara em canta l’ocellam,- i per molts anys,
que ja és molt més d’allò que saben
els qui només pensen en la pela, o en la guerra, que pel cas...
Al Sebastià Armenteri a la Lola, la Roser i el Marcel.lí
del Llibre de Màrio Quadern de Mahalta 2004
.jpg)
