Festival de la cançó al Gran Price 1970

Aquella vesprada vaig conèixer a en Barbat, qui em semblava un autèntic Deu, Jo vaig començar aprenent d'en Barbat, copiant-lo, i més tard en Subirachs, també una mica en Llach,.. en Molas en va dir... Una tarda -vespre al Musiclad de Mollerusa "veus? si m'haguessis enviat la cinta que et vaig demanar l'any passat a la Normal de Lleida quan vareu cantar amb l'Ovidi , ara series TU qui cantaria amb el LLach..." ho va dir com una mica ressentit el tio, i jo vaig pensar; vaja quin xollo que m'he perdut, aquest es deu pensar que perdo lo cul per fitxar per la seva cuadra de bufamicros... Això vaig pensar , si senyor i no me'n penedeixo gens. Lo que volia el Molas, era una colleta que es mengessin ço que no es volia menjar la seva estrella estrellada i així copar el mercat. Quan em van furtar un bolo dient que estava malalt i van enviar al Muntaner al meu llloc,  (estava clar que ell, ni fava de res )ja fou la guerra. Guerra que vaig perdre. Amb tots els honors faltaria més. També l'Adolf Caró,( ...i semblen de metall, fulles grogues brillants...) qui escoltava molt a la radio, i en Jordi Fàbregas, cantant l'Amsterdam de Brel i que anys més tard fou el motor de Coses i del Tradicionàrius, o la Murga o El pont d'Arcalis, i als de la Trinca, i a la Maria del Mar, la Deessa bruna de ses illes, a qui li perdono inclús que fos de la quadra del Molas, i al Sisa... estarrufat i al Pere Tàpies.... Em va presentar al púbilc en Ricard Fernandez Deu , que llavors era o aparentava ser un presentador "dels nostres " ara es un "Ppeperoni" i li estaré sempre agraït; per que va dir de mi coses tan agradables com: que era la més jove realitat de la cançó del moment i altres collonades així... vaig cantar tres cançons, l'Amic de Londres,(la meva 2ª cançó )Jo vivia en un reco de mon (La 3ª) , i un poema de Sebastià Armenter (Amb el parell vine, vine a llaurar/ que la terra ara en saó està/ apresta la rella fes un bon guaret/ qui malament llaura, la sega malmet...)-la 1ª- i després em vaig quedar a observar la moguda entre bastidors, vaig xerrar una miqueta amb en Barbat, i amb en Pere Tàpies, a fora hi van haver garrotades i van començar a entrar els grisos amb cavalls però la cosa tampoc va anar a més i a mi se'm van emportar per la porta del darrera no fos que rebéssim encara. Recordo al Jordi Fàbregas amb la guitarra enfundada i un tabard amb el coll alçat, alt i prim com un espàrrec, que s'acomiadà de nosaltres força tranquil...Tot normal per l'epoca, res d'extraordinari, allò es vivia amb una certa displicència...

Entre els assistents, a part dels germans Romaní, en Nolo i en Joan companys de cantades i altres jocs "de pilota basca" contra la paret... hi havia un senyor de Balaguer, el senyor Caballer, el pare del pintor i gran muralista Balaguerí. Ell, bon català de mena, es va quedar sorprès de veure'm per aquells andurrials fent la meva i en tornar al poble, prest ho va comunicar al meu pare tot felicitan-lo efusivament de tenir un fill tan bon patriota com jo... al vell mig del banc d'Aragó, si no em falla la memòria. El meu progenitor anava atabalat per un episodi realment surrealista que vaig protagonitzar no feia gaire, juntament amb la colla d'amics amb qui sortia sovint.
Fou la nit de fi d'any de 1969... El misteriós comentarista anònim deu recordar be l'episodi ja que en cita a la perfecció la causa justa...