.UNA FITA MES ALTA...: Deia un pedant de Lleida que a mi no m'interessava lo Rock , ni lo Blues i que per això era un passat de moda

divendres, 9 d’octubre del 2009

Deia un pedant de Lleida que a mi no m'interessava lo Rock , ni lo Blues i que per això era un passat de moda

3 comentaris:

Carme Rosanas9 d’octubre del 2009, a les 17:45
Com que passat de moda? Que no sap, el pedant... que hi ha cançons que no passen mai de moda?
ResponElimina
Respostes
Miquel Àngel 9 d’octubre del 2009, a les 18:46
El que no sap es que per a no passar de moda el millor es no estar de moda mai...
ResponElimina
Respostes
novesflors9 d’octubre del 2009, a les 21:24
Uf quina frase! Genial, me l'apunte: per no passar de moda el millor és no estar de moda mai.
Ara en estar més assossegada, si és possible, et demanaré el disc.
ResponElimina
Respostes

No dic el teu nom amb una nota més alta que l’altra,
mai no em moc del bell mig del pentagrama
on s’escriu la veu clara de l’instrument de la vida.
Cap to massa greu, per seriós que sigui l’entrebanc,
ni matolls de fuses pel damunt del violí on esclata el xiscle.
Parlo de tot amb la mesura justa
i la força en l’equilibri de tu entre mi, de jo entre tu,
cap al puny trenat de dits
que ens consolida el tranc i l’alegria.
No dic el teu nom sinó com si llegís un vers d’alta volada.
Torno de tu cap a tu, teixit, brodat al teu nom.
Tot incendi, càlid jo el dic com si et besés l’orella.
I vesso mel al teu mal, canto un salm pel teu neguit,
amb el teu nom tan valuós inserit en el silenci.
La paraula del teu nom, compàs de dos temps,
roda i ser,
flor
i salmòdia

Miquel Àngel Tena-Rúbies

L'Antoni Collado va fer la portada expressament per aquest disc , que fou en el seu moment (1993) poc entés . El Tradicionàrius estava encara en plena feinada de recuperació de materials i jo vaig pensar d'anar a vore al Carles Cases per a fer un disc conceptual on el llenguatge sortís de la mare del pulso i pua de sempre i prengués l'airet de les arrels aràbigues i de les illes del mediterrani.Però amb corda de bordó, corda grossa i en Cases ho va entendre fantàsticament be . Jo volia fer coses com les que fan els Sards o els de Corcega. De fet el projecte fou molt car. Car i ambiciós i de l'esforç en va quedar una desbandada del personal. Està clar que primer es van fer la foto. Qui va fer el disc en realitat fou el Motor ritmic d'en Lluis Llach i en Rabinat, amb les germanes del Cases als aviolonchels, la Rosa i el Ton es van muntar un tema per a lluir-se i ella va cantar una nana apa!! com que jo pagava el projecte no valia la pena gastar cartutxos . El cant de veritat el vaig fer jo i un bon coixí de baríton el Panxito Tomàs ,
Val a dir que després vaig fer una cura de desintoxicació en un caríssim balneari... es clar que vaig tenir que demanar un crèdit per a pagar al cobrador del Frac que es va endur tots los cales i no l'han tornat a veure...