L'any 1969 vaig començar a fer cançons, unes primeres cançons plenes de ganes de conèixer, necessitat d'aprendre i d'assimilar tot el que passava en la Barcelona convulsa, secreta i atemorida del refereréndum del Si forçós. Dels Macrojudicis,del TOP, de les notícies del Maig de Paris.I de la Nova Cançó...
Tenia 16 anys , n'anava a fer disset. Havia guanyat un estúpid concurs de col·legi de capellans amb l'inefable nom de "La canción blanca". Merda! , jo havia sortit a estripar en plan Bob Dylan amb una harmònica penjada al coll i cantant una cançó meva sobre un drogata de Londres. Els Frares no van entendre rés, però en Verdeny de Tremp, en Soler i altres de Sisè i de Preu em van votar en massa. Vaig guanyar però estava clar que amb aquell tema no podia anar gaire lluny . No em van deixar passar a la final... Quan s'ho van mirar millor fins hi tot em van cridar a l'ordre.
Després varen venir les escapades dels diumenges pels col·legis dels voltants. Demanava permís per qualsevol fotesa i apa , a fora m'esperaven amb una guitarra i roba adequada. Calia donar el pego! No podia anar pas amb la bata de quadres!!! o els jerseis de la padrina. Vaig començar a anar de negre absolut . Era la disfressa més fàcil i més eficaç.
En Quico Pérez, i el Ferran Garcia Mallol, els dos de Balaguer, els dos artistes , els dos activistes, i els dos lliures com els ocells ,- no pas com jo que era un presoner de misses dites i totes les per dir- que vivien en una pensió del Carrer fontanella, al davant mateix del local dels amics de la ONU. -Paraigua d'activitats diverses en pro de variades causes anti- franquistes.- Van proposar-me de cantar en un festival que s'hauria de celebrar al Price (ja desaparegut) on hi cantaria la plana major de la Cançó i on tindria el meu primer baptisme de masses.
Arribat el dia no recordo quin, em van venir a buscar al cole i amb troles en vaig sortir sense problemes...