VIII

Quina despesa de força i de ràbia, Mario!
Ho sabies que et devorà una mantis amorosa?
Mario enyorat, trenta anys d’incerta malenconia i presagis.
Hom no espera que moris així
i vençut enfilis el camí de retorn al treball,
als reptes i a les dignitats dels homes.
Hom no tolera que moris així, i calla.
No coneix quin plaer hi sents, quanta saviesa...
Al lloc on ets ja no hi cal ferros oi? Mario...amic.
Quina injustícia! Entre tu i jo.
Tu tan valent i jo tan estrateg.
A tu et van prendre el temps i la memòria.
Te’n recordes?
- Sí... ens vàrem trobar al mig del pont de baix
i no et vaig afigurar fins al cap d’una estona.
- Ploraves, Mario. - Sí, et deia que m’havien esborrat
la teva cara del cervell – que ja mai no seria igual.
- I fou pitjor encara, molt pitjor, Miquel...
- Com aquella tarda a la cabana del secà.- Ja estava vençut...
-I el concert de La Barberia... I el de Tàrrega.
-Vaig cremar la nau...
-I a mi la vida mateixa, és a dir el gaudi,
se’m va soldar amb l’amargura.
i amb tota la malícia.
- Collons quin fat mena les coses!
- Malaguanyat ! - malaguanyats!
- Cantàvem per soleáres Mario...
- Ara ens queda tot per viure, tot per fer...
- Company d’anar per terra...
- I la guitarra muda i descordada...
- Quants cops no hauré volgut seguir-te
com a un capità enmig de la sagnada!