I

Ara sí que va de veritats,
així que no em distreguis,
ni per un moment em servis la mirada
que em punxa rabiüda com un ganivet de circ.
Miro com vull i la clavo com un chapel a l’ull
d’aquell que em fa sentir de fora, un altre, un diferent;
perquè les seves veritats no són públiques ni notòries
i no el reté la vergonya
ni un micró més enllà
del borrissol de la pell
i porta la carona esmaltada
amb el rictus permanent de la innocència.
Ara sí que va de veritats!
i també d’orgulls com els meus,
en repassar les denes del meu temps
i advertir que sóc viu. Sí, tot viu, per ara,
encara que només fos per acabar aquesta tirada,
i, ja en posar el punt, rematant el vers,
quedés mort, sense memòria ni desig.
M’hauria pagat la pena d’haver triat el pedregar
per acabar d’eixa manera,
passant el riu amb l’aigua al coll.