IV

“Els rics mengen pa de xeixa

i per noltros sols no hi ha mestall"

Guillem d’Efak

Tenia un company i un amic,
els altres,
era una colla de veure, tots eren balaguerins.
Agafats per les espatlles anaven arreplegant amics.
Qui vol ju- gar al mo- ca- dor?
Primer s’hi ajuntava en Pau Vall, llavors lo Sanuy i en Ticó,
en Pijuan, lo Salord i en Lluís Vilarasau.
Lo Carles Gastó els comandava, perquè era el més decidit.
Qui vol ju- gar a gue- rra- de- ca- valls?
Tots...També l’Estany i en Biscarri.
Tots erem balaguerins.
I els altres,
si vols que t’ho digui ben clar,
mainada, flors de la innocència
o braç de la ignorància dels adults.
Això ho dic ara que quasi em forço a fer memòria
i també és allò que t’endeguen els que no els toca de res,
per a no furgar-hi massa
i fer-te callar impàvids si et queixaves.
Des de quan som tan magnífics i caritatius, els minvats?
De què ens valia aquell silenci ominós?
Com si tot l’afany esmerçat a ser presents a la rotllana,
aquell prestigi esquifit com la lenitat d’una almosta,
pogués de cop devaluar-se, encara més, tan sols de fer-ne esment.
La sospita d’una queixa l’extingia abans ni de pensar-la.
No ens vam permetre la més minsa defallença.
Tu i jo de la mà complint la llei i el manament,
els misteris de dolor i de la culpa, i no la nostra, la dels altres.
Maneres d’obviar coses insofribles...

***

Com les fotografies, ah sí! les fotografies,
les guardioles i els xinèts de l’Àfrica!
Els anticossos de la podridura de l’ànima
dels qui es conforten i s’animen a ultrança
fervorosos contra el mal.
El mal dels altres...
d’alguna divina manera els culpables.
Com més llunyà més tendre... i més indefens... el mal ...
Oi? Mario.
Que de prop ens fregava la maldat!