Sovint cauen dies que
passo com lliscant
per les dunes del llibre
de fotos d’un desert de mi.
Dubtant de ser-hi. I
no escric.
Perquè no en tinc
ganes, ni mica.
Ni se que collons
dir-me que valgui la pena
o sigui fiable o
gramàti-cable. Ja saps-Ni fava!
Em desperta un gris
gelat als plats dels ulls
que liofilitza els
adjectius.
Em cau cendra dels
cabells com als gurus.
Inspiro flaires de
purins i estossego pols dels camins.
Les guitarres al racó, desafinades, pobres! ni cas!
l'estudi: deu Km. de cables per endollar.
les cançons: tararí tararà. -Que ja no ve d'una. Ja!
Resumint, Miquel: a
l’era de la Torre. Trilla que Trilla.
Un any culls i un
altre no fas ni palla.
Diu que hi ha un temps per a cada cosa. Temps per collir i temps per lliscar.
ResponEliminaJa has començat a escriure, escrivint aquest post. Escriuràs, cantaràs, composaràs música. Segur. No pots deixar de fer-ho.
Abraçades, i ben tornat per aquests verals, encara que només sigui per treure el cap.
De fet no he marxat mai, (la lluna m'espera) Sempre a l'aguait del rapte.M'irritava la immediatesa d'escriure coses que demanen retocs a crits nomes de publicar-les .I parlar tant obscenament de mi i la meva peripècia. Tu ja saps Carme,com es dificil d'assolir una fita mes alta. I no parlo de literatura. Abracadetes.
EliminaHo sé Miquel Àngel. Una fita més alta en qualsevol lloc, és ben difícil, ja sigui literatura o amor o vida. Molt difícil. Ho sento cada dia, a cada tecla que pitjo, a cada paraula que dic. Però no sé aturar-me, perquè crec que, sent com jo sóc, no hi guanyaria res. Abraçadetes.
EliminaEi! Ara m'adono del canvi de nom del blog!!! en anar a tancar per marxar, ho he vist. Em sembla un bon presagi! ;)
Elimina