LLIBRE DE MÀRIO


LA POESIA RABIÜDA COM UN GANIVET DE CIRC I
TAN DOLÇA COM LA TRISTESA SOTA LA PLUJA,
de MIQUEL ÀNGEL TENA-RÚBIES

Presentació a una lectura dels seus poemes, al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona.

Al darrer poema de l’escruixidor recull TORNAR DE TU, el poeta ens diu una
veritat més, d’entre la veritat completa presentada fragmentàriament tot al
llarg de l’únic poema que compon el llibre, per cert presentat amb malícia
literària en ordre invers argumental:

...N’hi ha que no s’hi miren.
Ni en fan cabal.
Escolten les notícies,
fan la videta
com si fos un manament
de la llei del lliscar sense aturar-se.
Reproduir-se i prou. I no parlar-ne mai
del jou ni del rou acídul que va per dintre.

La teràpia d’escriure poemes, davant de tanta impudícia, li fa pensar que
potser hauria d’haver escrit una novel·la. Amb el dubte s’acaba el LLIBRE
DE MARIO. I, cansat de tanta proximitat, diu el poeta, que “em fa tornar de
mi” posa punt final al poema. De fet, diria jo, després de llegit aquest pròleg
en forma d’epíleg hauríem de començar el recull i, així, tancar la roda,
endinsant-nos en el Tu, roda del ser que l’acompanya, i arribar al final i
tornar a iniciar el cercle en espiral ja que en nostre amic només té cinquanta
anys quan escriu el Poema de la Vida en etern retorn.
Feia deu anys que havia publicat el seu primer llibre de versos, editat a
Manacor per Miquel Àngel Riera amb un pròleg de Xavier Carcía,
LA CASA PROP DE LA VIA.

Somiqueja el xafatolls
que mai dels mais s’atansà a la via.
A la via hi moren els gossos dels pagesos
i els infants ens moriríem de ganes de jugar-hi.

(Sembla que en Miquel Àngel s’anticipa als jocs del film del jove Mañas,
EL BOLA). Ara us llegiria tot el colpidor, lleial i obert poema, per
demostrar l’acostament constant del nostre poeta a la vida.
Hi ha el Tu amb majúscula, el tu amb minúscula i el tu amorós. El que obre
les portes i hissa bandera blanca i estén les ales cap als altres. El tu de tots
els altres. I el tu eròtic, amical i cooperador a les feines quotidianes.
Hauria de llegir-vos gairebé tot el llibre perquè és tot substancial.

Gravo quan sé que m’interessa i prou.
No tinc memòria per gastar-la en collonades,
ni temps per perdre postulant per fer-me un nom,
per bastir-me una carrera.
Em sé qui sóc i a la mida de la meva mesura
escric allò que em dicta l’entrecuix, la pell, l’ull i l’oïda,
el gust de llot de la por i de la mort,
l’esclat fulgent d’aconseguir ser l’altre
i deixar-m´hi anar com l’únic manament.

Hi ha una molt dolorosa denúncia.
ÉS IMPRESCINDIBLE ESCOLTAR EL POEMA SOBRE L’ESPERANÇA.
(poema V, primera part). Potser seguint, com en tantes d’altres coses, l’esperança es
tractada i conquerida a esgarrapades, les petjades del seu poeta de capçalera
Màrius Torres.
Toca fons i arriba al límit més esbalaïdor de les situacions.

A la teva boca menjaré la menja / dels déus de la calma.

De tant en tant una troballa del lirisme més original i musical:

...veia ploure sobre el riu, sol mi la, sol, no surtis mai, que no, mi fa re...

Em voldria aturar un moment per comentar l’aspecte més destacat de la seva
poesia i sé que us semblarà exagerat. Hi ha connexió directa a la xarxa del
més alt voltatge còsmic. Es connecta per mitjà de molts camins. En Miquel
Àngel ho ha fet pel camí més difícil i que tan com podem tots rebutgem de
seguir. Ningú no vol estripar-se la pell per tal d’arribar al moll de l’os. I si
no hi arribem és impossible de passar a l’altre costat del mirall.

I vessaré mel al teu mal,
cantaré un salm pel neguit,
amb el teu nom tan valuós
inserit en el silenci.
La paraula del teu nom,
compàs de dos temps,
roda i ser,
foc i salmòdia.

I diu encara al poema següent:

A tu et posaré un nom per distingir-te
clara i distinta entre les coses i els altres.
I jo em canviaré el meu
per respectar el teu futur partint de zero.

Tot talment com a les escoles iniciàtiques o a la presa dels hàbits dels nous
monjos i monges. Un nom esotèric de reconeixement, després d’una mort
simbòlica seguida d’un nou renaixement.
Hauria d’esmentar molts més moments d’aquest fet místic que esclata
imparable davant de la punyent i única realitat amagada sovint sota els
afalacs de les més banals circumstàncies.
Ens diu el Mestre L-.C. de Saint-Martin:” ...No oblidem, al capdavall, que
tot el que se’ns ha donat està infinitament pel damunt d’allò que nosaltres
podem donar...Heus ací com la clara i encesa humilitat ens ha de conduir a
la pregària; aleshores, la pregària, ens conduirà a la pau de l’ànima...”
(I vull afegir que pregar és descobrir la manera de sentir-nos units al TOT,
saber vèncer les separativitats entre nosaltres i totes les coses i sers dels
UNIVERSOS.)
Aquesta és l’actitud mística del nostre poeta.
Vull donar-li, també les gràcies pel poema que em dedica amb molta
agudesa i sensibilitat.

Hem après moltes coses i hem travessat amb ell el riu de la vida amb
l’aigua al coll. I ara estem més segurs, encara, que la mort, única aparença
infringida sense opció, és la platja on expira la nostra ignorància.
Bellesa, realitat i transcendència pànica!

Germà Miquel Àngel, quan em tractes de Mestre em sento un pobre ocellic orfe de
pare i mare. Sóc un etern aprenent, un altre més dels que han nascut
“minvats”. Plorem, plorem, per la nostra condició aquí baix. GRÀCIES,
GERMÀ, PER ENSENYAR-NOS A PLORAR AMB ESPERANÇA!

Anton Sala Cornadó
Centre Comarcal Lleidatà, 31 de gener del 2004.

QUADERN DE MAHALTA 2004