VI

L’amic es va morir un diumenge entre setmanes.
de beure aigua massa fresca acalorat,
ho varen fer córrer per l’escola.
Jo no m’ho vaig saber creure. Ja no em creia res de res,
des que del pont vaig veure un ofegat, nu, tot bot, d’un ocre clapat, blavós.
I se’m confon la mort del nen amb el record de l’aigua
omnipresent del riu i de la gentada en alarma sota el pont,
i els peixos i els lliris de la bultra, i un altre cop la gent corrent
pel carrer d’avall, cap a la plaça, aquell dia de Corpus
dels Tambors del Kilimanjaro,
i el teu cap ple de pols, Mario,
tou de caure entre la por i excitat d’estar viu...
i la senyora Antònia panteixant sobre l’asfalt i aquells dies tan llargs
de l’espera en la soledat dels jardins sense portes
que mai més no serien tan benignes ni tan acollidors,
sense l’Antònia i aquell : passa puça!,
toc, toc, toc, - Passa cap dins que plou! - Potser vols un caramel?
- Sí, de la nata de la vaca, un caramel cada dia,
un caramel calent de benevolència.
A l’inici instil·lat dels meus records hi ha una barreja de mortalla i cel·lofana
apegalosa, amb la paüra lenta i pesarosa de la tarda esborronada del mort blau.
Que petit era! encara em veig tot sol pel pont, i amb aquell mort tan blau...
com l’ombra immensa d’un núvol llostrejant-me, ja per sempre amb mi,
per sempre més amb mi...

***

No fa molt que n’he parlat amb un bon jan de la fornada,
- home d’una humanitat ben construïda,
defensada amb saviesa de la farsa general,
des de la talaia del poble -
que encara en recordava la versió pietosa, beneita i oficial.
Mai no he sabut del cert de que es va morir aquell pardal
de galtes rogenques que ens tractava bé.
L’únic d’aquell femer de pollastrets
que venia a jugar a boles amb nosaltres tot suat i vermell.
Potser albirava que com tu i com jo, oi Mario?
era un infant trencat d’antuvi,
amb el futur compromès per alguna insuficiència...
Digue’m, Mario, tu que ho saps, i que la meva és la teva,
de quin color se’n gira als ulls la mort als infants?