VII

L’ensenyança era
com era.
Els ensenyats
el què som...
ni més ni menys què el que som...
Ovidi Montllor

El company fores tu per condició coincident.
Anaves tot folrat de ferros fins als malucs.
I a mig curs vas arribar de Tragó
quan varen negar la vall de sota el Montdeví
amb la resclosa de Santa Anna.
Fores una novetat espectacular per la pollada,
molt alt, coixíssim si en feia comparança
a contracor per la meva pròpia sevícia.
Amb cara de poc amic d’entrada,
se’t notava que aquell giravolt forçós
de l’àmbit apamat on existies,
no et feia molla de gràcia.
Esbufegaves, Mario, a cada pas,
que per a tu eren deu, maldestre de rems
gosaves mantenir-te en equilibri
en front del món, com un insult
i en línia a la filera, transgredint-la
sota la mirada severa
d’un llec engominat que feia pudor d’esmegma.
Cap d’aquells mestres de la coquinesa
et va merèixer mai ! Tu vas ser el repte,
un exabrupte de la mala sort
en mans d’una colla d’apagallums...
Ai Mario! Mario! d’infant em deies:
“mai m’arribarà el temps del desengany”
i lluitaves com un heroi en una guerra
que jo ja intuïa perduda.
Menteixo! Ja n’havia pactat la rendició!
Un armistici indigne i sense condicions,
fins al jorn penitencial del gran incendi,
en què vaig començar a decapar,
a foc, la pell girada a freg de món
per la banda de la sang,
tota la bestreta inútil de la por.
I encara me’n quedava per trenta anys,
o quaranta... o fins avui...
així sóc viu, jo, Mario.