El primer gran hospital fou el dels nens.
Pobrets, tots porucs, amb les mans juntes cap a la capella.
Déu n’hi do florida glòria al mestre monsenyor
que confessava nens aterrits
i transmutava els seus pecats sota la imponent fuga de l’orgue
i les imatges seductores dels sants.
Feia el 724, que duia brodat a la bata de ratlles
i al cervell per si rebia visita o tenia una trucada
enmig de la cridòria d’aquell camp d’extermini espiritual.
I un dia els nens, tota la canalla a l’uníson,
vàrem cremar l’església.
I aquell sí que fou un bon miracle!
Tots els pecats dels nens, petitets,
venials, un a un, amb els mortals
també abocats, tot aquell vòmit de pecats,
sota la balconada del cor elevant-se com un magma
dels quatre confessionaris de fusta rogenca
i olorosa, ungida amb el sàndal d’aixella
de milers de mecs agenollats,
frec a frec amb la galta rasposa del pare.
Tanta por, tanta comburència
va pegar foc als circuits de l’orgue.
i al sostre de fustes precioses,
i, els vitralls rebentaven
llençant foguerades de gasos
dels colorets dels pecats.
Fumerols de pecats negres
i llargs com les sotanes panxudes,
brillants de sutja i de botons
s’alçaven pel damunt del barri
i els nens, embogits, aplaudíem aquella gran falla de pecats,
finalment expiats pel foc
justicier
de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada