dilluns, 12 de setembre del 2011

CANÇÓ DE NO ESTIMAR-TE

Voldria tenir un raig de paraules
per a poder-te dir
tota la foscor,l'esclat de basarda
despres de llençar una força, un pensar
després d'estimar tant, per a no estimar-te gens.
Per dir-te que han passat també aquest hivern
la neu i el fret , sense cremar res ni gelar.

Ara soc tan aprop teu. Com estàs tu lluny de mi...
I m'envolta la neu i el fret sense cremar res ni gelar...
Ara soc tan aprop teu . Com estas tu lluny de mi...
i m'envolta..

Voldria tirar un raig de paraules
per que en sabessis prou...
d'aquell pes al pit
que em deixa l'engoixa
i que em fa tornar un infant
pregant un petit perdó, per estimar-te tant
i buscant un motiu per a quedar-me sol.
I m'envolta a neu i el fret sense cremar res ni gelar.

Ara soc tan aprop teu. Com estàs tu lluny de mi...
I m'envolta la neu i el fret sense cremar res ni gelar...
Ara soc tan aprop teu . Com estas tu lluny de mi...
i m'envolta...


Miquel Àngel Tena-Rúbies.  Barcelona 1969.

En Manel Romaní, cirurgià, i boníssim compositor de cançons bellíssimes i un dels  millors amics que he tingut mai, tot i que no ens veiem prou sovint, per mor de circumstàcies diverses. Havia escrit una cançó d'amor preciosa ," No em deixis no , tinc por d'estar sol , vine aqui amb mi.../ com l'ocell que del niu se'n va i no hi torna mai més... / així tu un dia em deixaràs perdut i sol immens..." I jo em sentia incapàs de fer una cançó d'amor, perqué en aquells temps, els meus enamoraments eren purament platónics. En aquell temps a mi em rondava una fal·lera trista, per impossible. Per una noia del barri que també cantava cançons... en Nolo ja sap de qui parlo i ella també, així que millor que quedi entre nosaltres... han passat 42 anys ....Mare de Deu Sinyor!!! , com és possible !!! Aquest quadern de paper quadriculat que he redescobert, m'està fent  viure cada Flash Back !! que me n'hauré d'anar definitivament a Monjo si vull sobreviure....

divendres, 9 de setembre del 2011

Llibre de Benaventurances . Miquel Àngel Riera

Benaventurat aquell
que sempre esnsopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força ell d'existir
seguirà donant-s'hi la morrada més bèstia
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn de la tècnica de la travalada.
No desvia el cami, ans prossegueix i pensa.
"He caigut per que hi era. Encara hi som..
Just cau aquell que està dotat per fer-ho"

Miquel Àngel Riera . Llibre de Benaventurances.  Sa Nostra,  Manacor 1980

dijous, 8 de setembre del 2011

Memòria

El cos te memòria. El meu cos 
s'en recorda de tu , 
del teu despreci..
Del desamor.
El meu cos te una memòria lacerant
del dolor, de l'abús, de la pérdua.
El meu cos es recorda de tu.
De les teves tortures.
Totes les célules del meu cos
es posen alerta quan et reconeixen...
Perqué tu has existit sempre
i sempre existiràs.
El meu cos no descansa mai,
està esgotat de ressistir l'embat dels tu .
Simi grotesc que maltracta tot qui toca.

Miquel Àngel Tena-Rúbies. "Gest amagat" 1968. Inèdit.  


No, Carme, de fet fou durant el primer any a l'internat , sempre hi ha entre els pollastres, aquell que pica més fort, la cresta dels altres, el gallet del galliner... A mi m'ha tocat de trobar-me'ls molt sovint barrant-me el pas. Només per a divertir-se o per a demostrar-se a ells mateixos que son els més machets ... Es un tipus d'humà que necessita trepitjar qui considera més dèbil... li surt de dins d'una manera automàtica. Un dia, un d'aquestos de qui ja ni recordo el nom, em va acorralar al passadís de la capella on havia estat escoltant la Toccata i Fuga en Re Menor de Bach, interpretada a l'Orgue, pel Miguel Àngel Calabria, un gran music i Organista que era l'únic amic que tenia entre aquella colla d'escapçats del coco i pedòfils justificats, que ens feien de exterminadors mentals. Em va tustar de valent tot insultant-me ...Uns que pujaven cap a la classe, van parar la sumanta d'osties i jo vaig córrer com vaig poder cap a infermeria, perquè em sortia sang del nas i de la boca... . Tocava classe de Matemàtiques i vaig arribar tard, i en arribar, sense dir res, vaig escriure aquesta cosa que potser és un poema, no ho tinc clar... a la pissarra, com un autómata... després em vaig asseure. El professor, que era farmacèutic i un seglar, que ja en devia estar informat, va pillar de seguida l'assumpte i va enviar a l'interfecte, directe al cap de la disciplina amb una nota. Al poc temps, aquell bèstia fou expulsat del col·legi per causa d'una altra baralla on s'havia abraonat contra un nano que tenia leucèmia i li havien caigut tots els cabells.  A mi em van fer delegat de curs els companys de classe per majoria absoluta. El poder de la paraula fou el meu gran descobriment d'aquella experiència. Llàstima que encara em trobo gent de la mateixa mena massa sovint, al meu pas per la vida, i ara ja no em ve gens de gust que em facin sagnar pel nas o que em tirin per terra, em difàmin pública i privadament. O que em diguin que soc un esguerrat de merda... per exemple.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Divagar als 15 anys , Quan la Roser tenia 10 anys jo en tenia 15 , a punt de fer-ne 16

Jo no volia córrer, tampoc podia ,es ben cert, però què difícil!!.
Primer el bolígraf negre, el bolígraf a d'escriure en negre ...
La butaca, vaig atansar la tauleta- però no ratllava.
Sense parlar de les ganes d'escriure en un folio.
Volia escriure en un folio però no en tenia cap,
Quina desgràcia en tota la casa no hi ha un folio!!!
No tenia tinta la ploma tampoc, feia dies que anava sense caputxó ...
S'ha secat la tinta .
Al final vaig tenir que pujar a dalt , al meu  quarto
on dormo i on toco la guitarra quan estic nerviós.
Somio que algun dia seré un gran compositor,
que faré musica per les pel·lícules, 
o que cantaré cançons com lo Jacks Brel...
"No em deixis.... seré l'hombra del teu gos"...
Si aprenc a fer una cançó com aquesta seré molt feliç.
Et seré franc a cops penso que si m'esforço prou 
be podria arribar a fer-ho.
Al meu Quarto si que tinc tot lo necessari.
Torno a baixar les escales
i tot el meu cos fimbreja
com si estigués desllorigat ,
no sé si em costa més pujar o baixar...
Apa!! torna cap a dalt a pujar la llet a la meva germaneta.
La Roser es molt bonica i té 10 anys
Ara està malalteta, es costipa molt sovint
el nas li raja com una canella
i quan respira fa xiulets i te tos...
La Roser te por a les nits,
algunes nits plora com desesperada de por. 
I jo no sé que fer..el meu germà el Jesús tampoc sap que fer. 
He tornat a baixar i m'he posat a escriure això.
Perquè tinc tantes ganes d'escriure?,
necessito escriure .Potser es per que diuen que no parlo gaire.
Encara que sempre que dic alguna cosa em fan callar.
Vaig llegir coses del Samuel Beckett , allà al Col·legi,
Sobre tot els poemes i Molloi i Malone Meurt, 
en Francès, sempre amb el diccionari, es pesat però 
em va impressionar molt. Ara no sé per on tirar
només soc un crio que no sap res. Ja m'agradaria ser gran i savi, Ja!!
de vegades l'imito i al cap d'uns dies quan ho torno a llegir 
em quedo sorprès . Puja el meu pare i obre la porta 
No diu res només em mira com si estigues fent alguna cosa mal feta.
Es dolent escriure? 
Ara em tornen a cridar que baixa . Apa! cap a baix o hi haurà tangana.
..........................

Ja veus m'ha fet baixar per a dir-me que havia de tornar a pujar 
per a baixar la safata .... No volen que escrigui , ho ha fet expressa ment.
No sé quantes vegades pujo les escales al dia , 
aquestes vacances les pujaré dos mil vegades?
Mai aconsegueixo captar una xifra
tot el que té relació amb el càlcul em despista...

El Beckett es un matemàtic.No sé com em poden agradar
aquestes coses tan rares, ell es un vell i jo soc nen de 48 kilos.
Sembla que tot el que es vell ha de ser dolent
Perquè?
No veig gens de clar tot això dels Beatles i dels Rolligns Stones,
m'agrada el blues però no tota aquesta histèria , es agradable de sentir
però jo em sento molt apartat d'aquestes músiques,
m'agraden cançons passades de moda .No m'agrada la Moda!!!
A la merda la moda!!

Nen A sopar!!! aquesta frase em sona fatal,
jo mai tinc gana , m'obliguen a menjar , 
quan soc a l'internat no menjo rés , desprès m'escapo 
i me'n vaig al bar i devoro tapes i bec cervesa.
Avui he begut vi, feia dies que no ho feia.
m'afecta molt el vi, mig got de vi em fa tornar la papa.
D'ençà que em vaig engatar a casa del Veí, que era un trompa,
no m'he pogut engatar més, abans vomito.
però si bec una miqueta, només  una miqueta em marxa el cansament
i les cames van que volen..Tinc por de ser un borratxo...
Miquel!!! puja-li un vas d'aigua a la Roser-I no el tombis!!!
m'ha cridat ara ma mare.
........

Mentres pujava, s'ha mogut l'aigua i n'he tirat per les escales 
per un moment quasi em cau tot per terra...
estic acostumat a creure que soc estable al caminar
Però sempre que em passen coses d'aquestes 
em fa veure que no ho soc.. desprès em diuen que soc un desastre..
Potser si que soc un desastre. Segons ma mare no n'encerto mai ni una...
Es igual , no hi ha res a fer : quan venia cap a casa
la cama dreta anava sola cap a la dreta i l'esquerra seguia recta...
M'he posat a riure , soc el patachula mes chulo del barri , 
amb permís del Mario ,claro, que es més patachula que jo...
L'altre dia el Mario em va preguntar si a mi també em picaven les cames,
I jo li vaig dir a mi no em piquen però hi tinc formigues... millons de formigues.
Això!!! mateix ! Formigues No em piquen les cames!! hi tenim un niu de formigues.
Em va dir lo Mario, com si acabes de descobrir la sopa d'all
-A casa meva em diuen que estic carregat de manies- ...
A casa meva també. Anem a fotrens una cervesa? Oi tant!!
M'he posat a riure un altra vegada de vegades ric i no se perquè 
unes altres vegades ploro molta estona seguida i tampoc se perquè.

Les botes noves m'han fet una tocadura al taló del peu dret
potser per això avui girava tan el peu cap a la dreta.
mon pare quan em veu caminar , em mira amb cara de mala llet,
de vegades em diu "si tu volguessis caminaries molt millor"
"posa't recte quan camines!"  "ets un gandul!!" ..
Es veritat soc un gandul... no hi tinc res a  fer , vaig néixer gandul .
Les coses que a mi em fan il·lusió, que em criden l'interés o que se'm donen be
als meus pares no els hi agraden gens.
M'hauria agradat fer el Batxillerat de lletres.. el Llatí m'anava molt be 
Però ells em van matricular de ciències i jo amb això no puc, 
no m'entero de res, quan em van passar a L'Institut , a primer curs,
em van fer saltar l'ingrés i no se ni fer divisions.
Com volen que entenga les equacions, a primer curs a l'Institut
tampoc ens van ensenyar res , ens fotien una suma de 30 per 30 
i el profe es fotia a llegir el diari.... no sé ni el que es un quebrat!
Així que jo no soc jo perquè el que penso no ho puc dir
i he de fer veure que soc un altre.
Vaig llegir que Salvador Clotas diu que " ...si be un artista no te que ser forçosament 
un esquizofrènic, té que estar al menys en disposició de ser-ho en qualsevol moment"
Així que tampoc deu ser tan greu tenir que fer comèdia  tot el dia perquè no em fotin bronques.
No faig cas de ningú i procuro no dependre de ningú, però alego faig comèdia tot el dia 
A ells els agrada el Miquelet Pobret- pobret !! pues vinga comèdia a veure si em deixen en pau!
Si sabessin el que penso d'ells ... 
Intento entendre les causes de les coses , no m'interessen les coses superficials que a ells els preocupen tant.
m'agradaria poder estudiar música però es veu que això ara ho tinc prohibit.
I encara m'agradaria més que alguna de les de la colla de pijos on em va colocar ma mare,
deixés de explicar-me les seves penes d'amor i les seves calentures.
I escoltés les meves , que ja n'estic fart de ser el pare confessor de totes aquestes estretes calenta polles!

Miquel Àngel Tena-Rúbies. "Gest amagat" 1968. Inèdit. 


Pocs dies després d'escriure això, va tocar d'anar al neuròleg, un Catedràtic pesseter que es donava unes ínfules de gran savi i que amb els anys ha resultat que era un fantasma i un mentider.(-Segons els seus informes la Polio només havia afectat la cama dreta-) però això no va ser mai cert, vaig quedar afectat de varis muscles importants de la cama esquerra, -que ha treballat tota la vida amb un sobreús que ara passa factura- també dels braços i de les mans, els muscles respiratoris i els intercostals i va arribar fins a les espatlles pel darrera de l'esquena. A part de lesions internes a l'esòfag, i a l'estòmac, que mai han funcionat correctament. També va quedar afectat el mecanisme de la deglució i una progressiva disfunció en la reacció retardada dels esfinters...  i altres coses difícils d'objectivar, però que desde molt petit, em van fer la vida difícil. A mi la Polio no em va matar de miracle i em va deixar ple de lesions musculars, neurològiques, i també cerebrals, perqué ara, amb les ressonàncies magnètiques que m'han fet, es pot comprovar clarament les lesions bulbars i cerebel·loses, lesions diseminades per l'emisferi dret i el tàlam i l'hipotàlam, a part del RAS, el sistema d'activació reticular , que es el responsable de la vigilia i del son, que mai ha funcionat be. I que em va ocasionar la encefalitis provocada pel virus de la Pòlio. Mentrestant, jo era un Hipòcondriàc, que tenia la mania de queixar-me!!, cara a la meva família. L'ansietat, l'angoixa, i la confussió  que em generaven les disfuncions vagals que tenia continuament,  només me ho se jo... es possible que al pròxim que em tracti de "tio manies" li trenqui la cara sense més explicacions!. Aquell metge va enganyar als meus pares i sobre tot a mi, que mai vaig ser conscient de les meves limitacions reals). Els meus pares li van dir en aquella visita, que estava rar i que "tenia complexes" i no parlava gens i que  quasi no sortia de casa.- me'n recordo clarament -perquè ells, mai havien comentat amb mi aquelles coses, només em posaven "cara perro" contínuament. Jo, mentres em vestia darrera del "biombu", vaig pensar que els complexes els tenien "ells", perque no m'acceptaven tal com era, Ara sé , fixa't per a on!! que tenia un cocient verbal altíssim, però cada vegada que deia alguna cosa em feien callar. O es burlaben del meu llenguatge. No m'ajudaven, negaven que tingués problemes fisics, era un gandul i prou. I jo ja pensava que si era diferent, no en tenia la culpa. I l'altre - "el Gran Doctor pesseter", de cop va decidir que era l'hora de tornar-me a operar. En uns pocs dies ja estava un altra vegada al quiròfan. Aquella vegada em va agafar mal preparat. La sorpresa i la precipitació de les probes clíniques per a  la operació, em van fer venir molta angunia. Ja venia resabiat de la primera operació, als 11 anys, i d'una altra intervenció als tretze, per retardar el creixement, una animalada experimental, on vaig fer de conill... sabia que em farien mal. El meu pare va marxar, abans que entrés al quiròfan, per un viatge de negocis cap a França, i, això encara em va fer sentir més insegur. La cirurgia fou complicada i es va fer un auto-trasplantament de muscle i un allargament del tendó d'Aquil·les i algunes coses més al genoll, de fet fou una operació triple. El despertar de l'anestèssia fou horrorós, picaba amb els braços contra el llit i tenia tot el cos com si m'hagéssin electrocutat,  com adormit, amb un formigueix bestial, tenia vòmits i estava molt marejat. El Dr. Portal, el cirurgià traumatòleg que em va operar, va venir a vorem quan estava despertant i recordo que va dir "Este chico es muy nervioso, demasiado nervioso..." durant aquells dies una infermera joveneta, que em cuidava a les nits, em va dir que durant la operació havia tingut un "paro", que els havia donat un susto, però em va fer prometre que no diria res, perqué li anava la feina. Aquella noia es quedava quasi tota la nit amb mi i em feia riure i em deia que jo seria el seu germa petit...conto que fou un amor de 15 dies entre una noia dolça i un marrec que li demanava que li donés morfina perqué no podia ressistir el dolor... Jo no vaig dir mai res, sobre allò i crec que els meus pares mai ho van saber. Vaig entrar i sortir del quiròfan varies vegades i no vaig tornar al col·legi fins després de Nadal, osia sis mesos d'operació i de guixos i de llit- Recordo que encara anava amb crosses i que havia d'anar a recuperació a la clínica de Lourdes, que estava a la Travessera de dalt...cantonada Escorial. Vaig tenir que tornar a aprendre de caminar.  Sempre em diuen que amb aquella operació em va canviar el caràcter, però jo crec que el que va passar, es que es van consolidar uns trets que ja existien abans. D'aquella operació en vaig sortir sense por a la mort i sense por a res... També em vaig fer conscient de que la meva família i jo anàvem en direccions oposades i que mai ja no ens podríem entendre .El meu germà va assistir a les reunions de "Formación del Caràcter" o alguna flipada d'aquestes, amb el cap d'estudis de L'Institut. Un dèspota de L'Opus Dei. que era un Rock Water del 100% i va acabar amb una espondilitis anquilosant brutal, o quelcom semblant, malalties típiques de la rigidesa i crueltat mental cap a un mateixi i cap als altres. No sé si hi va anar gaires vegades, però entre l'integrisme catòlic de ma mare i la "santa" intransigència del "numerari" es va crear un abisme entre ell i jo. Ja no podíem ni lligar una frase,  em sentia foragitat  del seu àmbit, que d'alguna manera també era el meu i es va fitar una distància que no es corresponia per a res amb els anys que ens portem, total 18 mesos. Ens tractavem com  uns estranys, tenia sempre la sensació de que s'avergonyia de mi, també la tenia amb el meu pare. I amb la mare era ja, de sempre, una guerra declarada i sense pietat. Fou una separació, emocional, ideològica, i fins i tot de "clase", en aquells temps jo deia als meus amics que m'havia "desclassat" de la meva familia. I segurament era cert. D'alguna manera jo veia les coses diferent , la vida per a mi ja era una altra cosa més que medrar per una feina o una posició social... De fet encara es així,  tot i que amb els anys em anat pactat una "entente cordiale" tàcita. El meu pare m'asfixiava amb una sobreprotecció excessiva i castradora de qualque iniciativa que tingués, tant,  que no em deixava fer rés, no podia anar d'excursió, ni tan sols al cinema si a ell no li donava la gana, ni sortir de nit amb els amics i quan ho feia a pesar seu i m'escapava a Mollerussa, es muntaven uns "pollos" desmesurats i melodramàtics i aquesta sobreatenció, vigilant i paranoica, em desanimava d'emprendre res, i em feia sentir culpable fins hi tot quan m'ho passava be.  Ma mare, que es una  Tourette, sense diagnòstic i per tant una obsessiva compulsiva de molt calibre, no em trobava ni una sola gràcia, em difamava obsesivament davant qui fos, ço que em provocava unes explosisons de ràbia i frustració que acabaven girant-se contra meu , en un cercle viciós torturant i neuròtic. Anava per les botigues dient que jo era "la seva Creu"!!! i em feia saber  massa sovint que "ja havia arribat tard a tot arreu...". Em mirava i em tractava com si fos un pecat. De fet el seu pecat... perquè la meva Polio fou el resultat de la seva ignorància, per a no dir estupidesa, i això no ho ha pogut assumir mai. Ara em fa pena. Perqué ara veig que quan vaig agafar la Pòlio, ella es va desmuntar a peces,  fou un estigma social i es va tornar literalment boja i tota la vida ha estat fingint tenir unes conviccions que no ha tingut mai. No va poder assumir-ho i afrontar-ho, la vergonya se la va menjar . Va escombrar-ho tot a sota l'alfombra i la ferum  de la seva culpa va contaminar tota la familia.  Llavors ja em vaig quedar definitivament aïllat. I em vaig anar fent un caràcter esquerp, mig autista i molt independent, alhora molt mancat d'afecte i d'autoestima...- Fou en aquells anys, 15.16.17. que vaig començar a composar cançons. Em fixava molt amb l'Enric Barbat i amb en Rafel Subirachs, també escoltava coses dels italians antics, i de la Barbara , en Ferrat, i en Leo Ferré, Brassens, més tard, també al Brel i al Celentano, que em feia molta gràcia, i a casa del meu oncle en Romà Pujades, escoltava música clàssica i el sentia tocar el piano, primer un de paret, negre gran i tètric, com un taüt, amb canelobres, i, ja més endavant un  de cua d'un color caoba meravellós, recordo molt clara, la sensació de  basarda de que totes aquelles coses, discos, llibres, música, cultura... mai serien accessibles per a mi.- M'havia passat la infància estudiant solfa amb ma cosina, l'Enriqueta Tena, que es una grandíssima directora de cant coral,  però ara de música no en podia ni parlar. -Jo havia de ser Veterinari per decret- llei i el meu pare estava disposat a pagar set anys- o més,  de carrera a Saragossa. Un dia vaig parlar amb en Pere Aiguadé - que ja era a Saragossa fent els estudis de Veterinària i ja estava posat amb  la política i em va dir "Ni se t'acudeixi !! les passaràs mes putes que jo encara!!!. Alló es un feu de militars i enxufats del règim!! Si tenia algun dubte, en Pere me'l va aclarir ben clar. Ell potser ni se'n recorda, però jo si...  Al meu germà, però, no el deixaven estudiar una Enginyeria Superior d'Electrònica, i el van obligar a fer un peritatge. I quan va voler seguir estudiant Esade, no el van ajudar tampoc. Mai entendré aquesta manera de procedir amb les nostres vides, ni que fóssim gossos de fira!!." tu has de saltar la corda i tu has de passar per l'aro de foc"- Un dia li vaig dir que jo no volia passar-me la vida xafant merda i que mai estudiaria Veterinària, i que si de cas faria medicina i ell em va contestar que si no l'obeia em tallaria l'aixeta, i així va ser. Em vaig matricular de Dret, com m'hauria pogut matricular de bomber. I passava amb vint duros a la setmana. I moltes vegades ni això. Sempre feia el ridícul amb els amics per que ells al menys tenien els mínims per anar pel mon, però jo no. Era un puteig sistemàtic i humiliant. Llavors, desprès de dos anys de Dret a Lleida, mort d'aborriment i d'angoixa: vaig fotre el camp. Vaig començar pel meu compte a ser qui soc i no qui volien qui fos. L'alcohol ja era l'anestèssic primari del dolor i l'ansietat tot i que no tenia gens de tolerància i deseguida em feia mal. I tot plegat una fugida cap endavant, sense Destí ni Nord. La única cosa que em mantenia viu era la poesia i la música. Si no hagués tingut aquest anclatge mental, espiritual, intel·lectual, creatiu, jo m'hauria tornat boig. Em vaig passejar per tota Europa, cantant tot tipus de cançons, per a bregar-me en l'ofici, era conscient que només era un aprenent d'un gènere- el gènere dels trobadors de l'any mil-  que dura tota la vida, que és un camí iniciàtic, un Camí de Guerrers... Res a veure amb la música comercial, ni amb el triomf personal. Es el cami de gent soterrada , com en Baró, l'Ovidi, en Quico Pi, en Subirachs en Ramon Muns, en Pujadó , l'Enrric hernaez o en Barbat , gent que han fet d'aquest ofici un cami d'aprenentatge vital, que no te res a veure amb la fama que pugui generar, ni amb els diners que es pugin guanyar... En aquell temps, encara que d'una manera irregular, ja guanyava més diners que mon pare, (Un dia que m'ho va preguntar , com qui desprècia un negociant de chatarra i li vaig dir, doncs mira, aquesta temporada "Tant", i es va quedar lívid.)  De la mateixa manera que els guanyava, els gastava, viatjant, comprant instruments i equips de so, que després llogava. M'agraden les màquines d'audio tant com a un motero una Harley Davisson. O em quedava  6 mesos a Florència o a París.  Vivia en hotels, de vegades barats, de vegades cars,  Vaig fer gires per l'alemanya de l'est, sense cap mena de problema, amb músics fabulosos. Assajavem a Essen  i anàvem fins a Suècia, vaig  cantar a Stockholm i a moltes ciutats del Bàltick. Em vaig comprar una gran  casa de fusta, en un terreny de 6 hectàrees a la regió dels grans llacs a Polonia, que em va costar el mateix que una mòbil-home a Barcelona, i després la vaig posar a nom  d'una parella de pagesos joves que buscaven una "terreta" per casar-se, perquè en aquells temps era molt complicat per un estranger com jo, fer-me'n amo, amb el règim comunista, que tampoc era tan comunista, vist d'aprop - un aiguabarreig de corrupteles-   que ja trontollava, amb la pressió de Solidarnosck. Hi vaig passar moltes temporades i ells em tractaven tan amorosament, que varen ser el meu refugi espiritual durant uns anys. Després van tenir nens i nenes i treballaven molt a les terres dels voltants i jo tenia la sensació de que mes aviat feia nosa, de fet era una cosa més meva que seva, però vaig anar deixant de fer "el llarg viatge cap als llacs nevats". Ara mantenim contacte "virtual" i  encara ens estimem molt. L'Escribà, L'Amo absolut de la Salseta per eliminació, es pensa que a Suisa només hi anava amb ell i l'Ignasi Miquel, l'arquitecte Lleidatà, que ja es va morir fa anys,  però alego jo desapareixia per tornar-me'n cap amunt. A Suïssa hi feia contactes i lligava bolos per més endavant. Un cop que veníem de Paris amb una tia que ell s'havia lligat allí , em van deixar a Basel, Per que ells volien tirar cap a l'Est, pensant-se que jo baixaria amb tren fins a Port.bou. Però jo vaig tirar cap a Alemanya i vaig agafar un ferry fins a Noruega, allí m'hi vaig estar tres mesos, cantava per pubs i baretos a les nits i tenia molt d'èxit, vaig viure quasi tot el temps a casa d'un tio que era traductor i li encantava que li cantés cançons tradicionals catalanes. S'enyorava com un beneit aquell pobre català solitari d'Igualada.  De nits sempre anàvem junts a cantar i tornàvem de tort. I molt sovint força ben acompanyats... Molts anys després vaig saber que s'havia fet ric muntant una empresa de traduccions per Internet. Llegia molta novela negra. Raymond Chandler, Dashiell Hammett, com està manat ,  Marc Behm... i molts altres, a part del Poirot, que m'encantava i sobre tot a la Patricia Highsmith, que em fascina encara per psicòtica i malgirbada;  Jo era en Tom Ripley, jo era un Estrany en un tren... Vaig fer el que em va donar la gana, mentre el meu cos es deteriorava a tota velocitat. Cara als de casa, em posava la careta de tonto i "arreando", encara ho faig ara... ho faig amb tots els meus familiars ... ni me n'adono que ho faig ...-es com si un instint primordial em digues , "no manifestis qui ets, ni que penses, en realitat, perquè si ho veuen, et fotran la punyeta....". Als 25 anys ja estava fet papilla, la fatiga era tremenda i el dolor neuropàtic em tornava boig. La fama, fer discos, competir amb els de la cançó, ho trobava estúpid. Catalunya, la trobava estúpida. M'hauria quedat mil vegades a viure a Lucerna, o a Basel o a Friburgo, a Heildelberg... Una ciutat Universitària amb un ambient i una estètica insòlits, increibles, allò, per a mi , era el centre cultural d'Europa ....  Va sortir la oportunitat de quedar-me un parell d'anys a Maneim- Dusseldorf, amb els gastos pagats i només em calia fer un parell de "passes" a les nits en un Hotel de luxe. Cantant tot el repertori de'n Cafrune i estaben contentíssims... L'Escribà i en Miquel o van rebutjar,  però a mi m'interessava i els vaig trucar i els vaig oferir d'anar.hi sol, més be de preu. Ells em van dir que de fet era la meva veu la que els  agradava més del grup i que si volia podiem probar-ho. Llavors jo vivia al carrer París, cantonada Villarroel, però al carrer París, no hi era mai, o quasi mai...de fet al final només m'hi vaig estar deu mesos, perquè me'n vaig cansar... i ja em sobraba la pasta, tanta pasta, que  em vaig comprar un jaguar de segona mà i vaig pujar cap a Polònia i el hi vaig regalar el cotxe als meus pagesoss preferits, que alucinaven rabanets am aquell cotxe de luxe passat de moda- Fins i tot en qualsevol carreró de la Budapest més decadent, hauria estat més feliç, que no a Barcelona. Estic convençut de que tornar a Barcelona, a Lleida, tornar a casa, va ser el meu gran error. Vaig tornar per que em sentia malalt. Em va allargar la vida, es ara molt evident, perquè vaig frenar aquell ritme de vida nocturn i tòxic ,  (i dic tòxic per l'alcohol perquè jo mai he probat cap droga ilegal, ni tan sols els porros em fan cap gràcia.) I vaig plegar de beure, de ben segur,  però quan vaig tornar, tan adolorit i cansat, la meva vida ja m'importava una puta merda. Els metges em deien que tenia una depressió major ... i em donaven antidepressius, que en tres mesos em posaven com una  moto i llavors tornava a beure un dia, o dos i ja no podia més , acabava a l'hospital amb una fibril·lació, o amb un atac de pànic, els metges no van lligar mai la meva desmesurada reacció a la ingesta de alcohol, amb un trastorn neurològic, que era més que evident, Ja els val!!! també a alguns Psicòlegs que es feien pagar l'oro i el moro i que mai es van mirar la Polio com a possible causa de la meva "desestructuració". Només amb una repassada, haurien pogut escurçar un munt d'anys el meu sofriment, i s'haurien guanyat "honrradament" la pela que cobraben!!! Mamons! Fills de la gran Puta!!! La Síndrome Postpòlio ja estava manifestant-se amb tot el "seu esplendor". Jo pensava que tenia una polineuritis alcohòlica, com l'Estellés. Però això fou el primer que van descartar, quan a l'Hospital del Mar; Un neuròleg amable i tranquil, el Dr. Herraiz,  sense ínfules de cap mena, em va dir "probablement  teniu una nova patologia que està apareixent cada vegada més i a la que els americans en diuen Síndrome de Post-Polio, haurem de fer una bateria de probes per a descartar que no sigui cap altra cosa, però ja li dic que es molt possible que el seu malestar vingui d'això" De cop aquell bon home em  va obrir les portes del cel, que havia estat colpejant tota la vida!!! ----"KNOCKING ON HEAVENS DOOR!!!!!"---. Després de quasi be un any i mig fent probes de tota mena em va confirmar el diagnòstic. Era: un dels primers casos clars de Sindrome Postolio diagnosticats a Barcelona - actualment ja n'hi ha centenars, milers... Uns anys després, confirmat també, sense cap mena de dubte, per l'equip de la Clínica Institut Guttmann, que actualment es el centre de referència del Post-Polio a Catalunya. Soc - Era: un gat moll. I ja no tenia ganes de viure, de vegades una perillosa desgana de viure, però en saber el que tenia, em van agafar unes enormes forces per lluitar. No he tornat a beure més d'aquella manera autodestructiva, alguna vegada machacat pel dolor o per algun disgust massa insofrible, se me n'ha anat l'olla, però ja he pogut... "With a Little Help from My Friends" frenar immediatament. I les consequències ja no han sigut mai més, aquelles tortures, ni desastres psíquics i físics. D'això ja fa quasi 16 anys. Ara ja tinc les eines per a viure com una persona normal i no com un fugitiu. Ara, malgrat el dolor, la fatiga, la desmemòria  i de les limitacions que la SPP em comporta;  Moltes vegades:  soc feliç.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Penso.... alego desisteixo... i cambio de paradigma...

Ja que donat que la capacitat del blog s'acaba i em fa una peresa enorme de muntar-ne unaltre. I com que ja fa temps que penso que amb tot això de la Sindrome Post-Polio, no hi ha res a fer i que només faig que encabronar-me i perdre lo temps que em queda . I comprobat, en l'ultim test psicométric, a finals de Juliol,  que em queden quatre dies de cervell abans no pugui ni lligar quatre paraules amb sentit . Donc suprimiré totes les entrades referents a la Sindrome Post Polio i a la situació política i social, perqué lo mon va cap allá on el porten , com ha estat sempre i jo no hi puc fer res . Si de cas puc fer literatura que és la única cosa que se fer mig passable-ment ...i encara.  Si les meves ambables visitantes i visitants no hi esteu d'acord m'ho podeu dir , però ja us adverteixo que no sirvirà de res, pèrqué estic decidit a tranformar-me en una Palmera... i a no inmutar-.me mai més per res . Ja ni ha prou de portar-me a l'hort i alego fer-me passar per unaltre.

divendres, 5 d’agost del 2011

Y EL GIGANTE SE AGITA Y SE AGIGANTA Y PARA QUANDO OS QUERAIS DAR CUENTA: PUES OS COMERA

La OMS advierte de que el brote de polio detectado en Costa de Marfil podría extenderse a otros países

per l'Ana Liébanas el dilluns, 25 / abril / 2011 a les 12:47





MADRID, 25 Abr. (EUROPA PRESS) -

La Organización Mundial de la Salud (OMS) ha advertido que el brote de poliovirus salvaje tipo 3 (PVS3) detectado en Costa de Marfil podría extenderse por el territorio nacional y a otros países.

La OMS ha señalado en un comunicado que este brote está relacionado con el que se produjo en el norte de Nigeria a mediados de 2008 y que los tres casos de Costa de Marfil son los primeros que se detectan en el país desde 2000. En 2008 y 2009, este país se vio afectado por un poliovirus salvaje tipo 1 que se extendió por el oeste de África.

"Existe un alto riesgo de que el PVS3 se extienda dentro y fuera de Costa de Marfil", ha afirmado la organización, que ha indicado que la respuesta al brote podría verse limitada debido a la situación de inseguridad en este país africano.

"Dado que en Costa de Marfil y en otras zonas del oeste de África sigue habiendo lugares donde no existe una vigilancia, en este momento no se puede descartar que el virus circule sin ser detectado", ha explicado.

A nivel mundial, la transmisión del PVS3 se encuentra en el nivel más bajo registrado en la historia, y en lo que va de año solo se han detectado nueve casos, según la OMS, que ha subrayado la importancia de impedir "rápidamente" la extensión del virus para erradicar la polio.

Con ese fin, la OMS está llevando a cabo campañas de inmunización en varios países de la región y una investigación para saber dónde no se están realizando labores de vigilancia y remediarlo.


Y TAL COMO LO CUENTA EUROPA PRESS ;PUES ES DESINFORMACION Y MEDIAS VERDADES Y UNAS CUANTAS MENTIRAS....


Foto:http://www.mapacartografico.com/gratis-3532-mapa-politico-costa-de-marfil-1988.html

dimarts, 2 d’agost del 2011

LA CASA ( Tankas)

"...La casa era molt dolça. Com un codony madur"
Màrius Torres (La Torre)
  A la teulada
hi descansen els núvols
     de la tempesta,
l'arbre vell que s'hi vincla,
del llamp sap la fiblada..

   
   Claror de llostre
entra per tres finestres.
      Un sol de sesta
sembla que s'esmicola
per un vitrall de fulles.


   Caminet d'aigua
amb un port i drassanes.
      Jonquet de vímets
carregat de pirates,
cap al riu les batalles!.


    Damunt de l'era
a l'hombra de la palla.
      La migdiada.
un butzinar d'abelles,
un secador de figues.


   El temps passava
el forrelat dels dies.
      Quan les acàcies
ombrejaven la porta.
I al silló, l'aigua fresca.



   Jo m'ho mirava
embadalit de somnis;
      Sota la parra
abeuraven les mules,
al braçal que cantava.



   Em despertava
el piular sota els ràfecs.
      A la teulada
cent pardals encalçaven,
mosquits nats a l'albada.


   Nit estrellada
cúpula de miracles;
     Jo que m'estiro,
la galàxia ja em xucla,
com si fos una volva.


"...Cada hivern es podria , ben tancada i barrada..."
Màrius Torres (la Torre)
  



Miquel Àngel Tena-Rúbies
"La casa prop de la via" El Turó " Manacor 1993 

No fa gaire que s'acaba de convertir definitivament en una Cançó , tot i que mai vaig pensar en posar-li música . Hi ha tot un tou de poemes d'aquest llibre i d'altres que lentament s'ha convertit en cançons i allò que mai vaig pensar que passaria, hara ja ha passat ,osia que ho hauré de editar, mal me pessi , algun dia.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Una pèrspectiva muy interesante, que intuia hace muchos años... POR FIN ALGUIEN LO DICE CLARAMENTE Y LO PONE POR ESCRITO, Làstima por ciertos "desvios" de la version oficial....

  • Francisco Boy Cejudo LA POLIO QUE YO SUFRI FUÉ UNA POLIO PARALITICA , AUNQUE AMIGO DIEGO LOS VIRUS DE LA POLIO SON TRES(BRUNILDA,LANZIC Y LEOZ) EL MAS COMUN ES EL BRUNILDA y todos producen polio paralitica en más o menos grado amigo ya que el virus o los virus destruyen las hastas posteriores por donde van las neuronas motoras y ellas son las que estimulan la placa motriz que segrega ACETIL COLINA que es la que mueve el musculo y dependiendo el grado de neuronas afectadas se implican mas o mens musculos cuando el grado es menor hay gente en este caso lo suplen con hipertrofiando otra musculatura sustitutoria pero en realidad el o los musculos afectados por destruccion neuronal ser atrofian , los que sufrimos mas destruccion de las neuronas de la hastas posteriores de la medula espinal (F. EXTRAPIRAMIDAL QUE RECORRE LA MEDULA DESDE EL BULBO RAQUIDEO HASTA LA COLA DE CABALLO.-DONDE SE PRODUCE LA ESPINA BIFIDA POR FALTA DE ACIDO FOLICO EN LA DIETA MATERNA,POR DEFICIT DE LA PARED OSEA DEL CANAL NEURAL DE LA MEDULA HASTA EL SACRO Y SE SUELE PRESENTAR EN LAS VERTEBRAS DORSO-LUMBARES 2ª,3ª o 4ª LUMBARES)
    09 juliol a les 14:17

  • Francisco Boy Cejudo LOS EFECTOS TARDIOS DE LA POLIO SON MUY VARIADOS Y NO SE DAN POR IGUAL EN TODAS LAS PERSONAS QUE HAN SUFRIDO LA POLIO DEPENDE DEL DAÑO VIRAL QUE SU ORGANISMO HA SUFRIDO.POR ESO EL QUE TIENE MAS PARALISIS LO PRESENTA MAS FLORIDO V.G.(POR EJEMPLO) DEPENDIENDO DE LA CANTIDAD DE MUSCULATURA AFECTADA Y LA INCAPACIDAD SUFRIDA .EL BRUNILDA ES ORAL FECAL ESTO ES ENTRA POR LA BOCA COMO OTROS MUCHOS Y EL PRIMER SINTOMA ES UN CUADRO DIARREICO Y FIEBRE ALTA Y PASA AL HIGADO Y LUEGO COLONIZA LAS NEURONAS MOTORAS DE LA MEDULA Y LAS DESTRUYE, PRODUCE UNA HEPATITIS QUE DEPENDIENDO DE LA CANTIDAD DE VIRUS Y DE SU REPLICACION LA HEPATITIS SE CRONIFICA Y DEGENERA EL HIGADO PARA SIEMPRE ESTO PRODUCE CON EL TIEMPO ENCEFALOPATIA HEPATICA EL HIGADO NO FUNCIONA BIEN Y AFECTA AL SISTEMA NERVIOSO CENTRAL PRODUCIENDO ASTENIA PREMATURA ,SINDROMES PSIQUIATRICOS DEPRESIONES CRONICAS ,SINDROMES DE BIPOLARIDAD , Y OTROS TRASTORNOS LIMITES DE LA PERSONALIDAD ADEMÁS DE ESCLEROSIS MULTIPLE MIASTENIAS,FIBROMIALGIAS Y DEBILITAMIENTO GENERAL,QUE NOS HACE MÁS DEPENDIENTES CON LA EDAD AUN MÁS.Y MAS COSAS POR DESCUBRIR POR FALTA DE ESTUDIOS ESPECIFICOS TOTAL COMO SOMOS TAN POCOS. (OTRO DIA TE CONTARÉ LA TEORIA DE PORQUE EN LA DECADA DE LOS 1950/1960 HUBO EPIDEMIA DE POLIO EN NUESTRA BAHIA Y PERIFERIA). ES MUY INTERESANTE DIEGO
    09 juliol a les 14:36

  • Francisco Boy Cejudo AHH LA ESPINA BIFIDA NO TIENE NADA QUE VER COM LA POLIOMIELITIS EHH...SOLO TE ILUSTRABA AL RESPECTO POR SER COINCIDENTE EN UN LUGAR ESPECIFICO DEL CANAL NEURAL Y SE CONOCE SU ORIGEN ESTO ES DEFICIT DE ACIDO FOLICO EN LA MADRE POR ESO HOY DIA LOS GINECOLOGOS RECETAN (FOLAXIN,O LEDERFOLIN) DURANTE EL EMBARAZO....GRACIAS POR TU PACIENCIA DIEGO Y PERDONA POR LA DISERTACIÓN QUIZAS TE HAS ABURRIDO UN POCO ASÍ QUE PERDONA DE NUEVO AMIGO DIEGO




    De todas maneras la destrución se produce en el asta anterior i no en la posterior ( Hepppp!!!.- Que yo sepa y me han dicho.) Y no se fija el virus en el Higado, sinó en el intestino -placas de Peyer- (También que se sepa y se haya dicho) y la via afectada es la piramidal y no la extrapiramidal (segun se nos ha dicho hasta ahora ), Si el Dr. FRANCISCO BOY , hace esta aportación  tan novedosa y extraordinaria y puede demostrarla, estariamos ante la confirmacion definitiva de que la VERSION OFICIAL sobre la Polio y el Sindrome Postpólio , son un immenso fraude, cosa que sospechamos todos. Animo a  Dr. Boy a ilustrar sus teorias.Ya era hora de que un médico se atreviera a hablar sobre los efectos psiquiàtricos de la encefalopatia Poliomielítica. Aunque no acertara en las causas ya seria un paso de gigante. Aunque se lleve por delante a Bodian, Healstad, Bruno, Dalakas... i la madre que los parió. Gracias a DIOS!!! de que alguien tenga los Huevos de mentarlo abiertamente!!!!!

dimecres, 27 de juliol del 2011

Cesare Pavese (verrà la morte e avrà i tuoi occhi)




Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola
un grido taciuto, un silenzio.
Così li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.

Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.

dimarts, 26 de juliol del 2011

A VER SI SUS ENTERAIS D'UNA PUTA VES !!!!COÑO JODER YAAAAA???? NOOOOO!!!!!!!!!??????

Sindrome postpolio (G14) CIE-10 NO ES IGUAL a Efectos tardios de la polio (138) CIE-9 este codigo a desaparecido con la nueva cl


SÍNDROME         


DE 



POSTPOLIO 




(G14) 
Porqué mecaguenlamadrequeosparióatooslosburócratasdela medissinaquesolomareaislaperdispajoderipanohjasserloqueostocadehassercabroneshijosdelagranputaquesiempreestaisdandopolculoYa! 

dimarts, 19 de juliol del 2011

AIXO ENS PODRA ANAR BE : PERÒ COM SEMPRE LA PUTA MAFIA PEL MIG FOTENT-HO TOT

Publicado por Miguel Jara el 18 de julio de 2011
Hace unos pocos meses conocía a una científica española, Almudena Ramón Cueto, que lleva una carrera de Premio Nobel de Medicina. Tras muchos años investigando y publicando sus resultados en las mejores revistas de su ámbito ha descubierto cómo reparar la médula osea dañana en las personas parapléjicas y tetrapléjicas. Lo hace -ya lo ha documentado en ratas y primates- trasplantando células del bulbo olfatorio de ejemplares parapléjicos a su médula espinal y logrando así la regeneración de los nervios dañados. En el número de junio de la revista Discovery DSalud publiqué un reportaje extenso con entrevista a la científica incluida. Les resumo la historia.
El sistema nervioso es similar a un complejo circuito eléctrico en el que las neuronas dan las órdenes y hacen de “interruptores” y los nervios de “cables” que las transmiten mediante impulsos eléctricos haciendo que funcionen los órganos. Cuando las neuronas o los propios nervios se lesionan o degeneran puede interrumpirse el circuito dejando a unos y otros sin funcionalidad. En las lesiones medulares lo que se daña es “el cable”, el nervio que conduce la información. La médula espinal es la zona del sistema nervioso central que se halla alojada en el conducto raquídeo y posee 31 pares de nervios que se encargan de llevar los impulsos nerviosos desde el encéfalo a los órganos y músculos de tronco, cuello y extremidades y, paralelamente, las sensaciones de éstos hasta el cerebro.
En Europa hay actualmente unas ¡230.000 personas! con lesiones medulares; de hecho se producen 10.000 nuevos casos cada año. Muchas de ellas teniendo que hacer su vida en sillas de ruedas. La mayoría de los científicos, siguiendo las tesis del neurólogo Santiago Ramón y Cajal, afirman hoy que estas lesiones no tienen cura pero la doctora Almudena Ramón Cueto, investigadora responsable de la Unidad de Regeneración Neural Científica del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) -sita en el Instituto de Biomedicina de Valencia- lo desmiente. Es más, ha demostrado ya en animales que sí es posible recuperar la médula espinal dañada si no en todos los casos al menos en muchos. Primero en ratas y luego en monos, es decir, en primates no humanos. Un extraordinario trabajo realizado gracias a la Fundación Investigación en la Regeneración del Sistema Nervioso (Fundación IRSN) y al apoyo económico de instituciones como la Junta de Castilla y León, así como aportaciones de mecenas y particulares. Y asegura que no hay nada que impida pensar que eso mismo no sea posible conseguirlo en humanos.
¿Cómo? Trasplantado células del bulbo olfatorio de ejemplares parapléjicos a su médula espinal consiguiendo así la regeneración de los nervios dañados. Un descubrimiento extraordinario que podría permitir devolver la movilidad a cientos de miles de personas. De hecho en este momento ya hay más de 60 publicaciones científicas internacionales que confirman que las células obtenidas de la glía envolvente del bulbo olfatorio adulto permiten curar las lesiones medulares y otro tipo de lesiones y patologías del sistema nervioso. Lo que supone toda una validación internacional de la eficacia del método.
¿Y cómo se explica tal regeneración? Pues porque el trasplante de células de bulbo olfatorio a la médula perjudicada hace que los axones o conexiones de las neuronas dañadas de ésta se recuperen. La doctora Cueto hizo esa operación en más de dos decenas de ratas parapléjicas -todas ellas con inmovilidad en las patas traseras- y en todos los casos el trasplante les permitió volver a subir rampas de hasta 90º de inclinación; es decir, completamente verticales. La terapia tiene dos ventajas añadidas, es autóloga, el propio individuo se cura con “material” de su propio cuerpo y de aplicarse en humanos podría ser relativamente rápida y barata.
Se preguntarám por qué entonces no se la ha dado el Nobel a Cueto o por qué no se ensaya en humanos la técnica. La Fundación IRSN denuncia que el Instituto de Biomedicina de Valencia le está poniendo trabas para que continúe con sus investigaciones. Se sospecha que hay un grupo privado interesado en ofrecer lo mismo que Cueto pero con terapia génica para así beneficiarse con su patente. Eso se lo cuento en unos días si les interesa.

dimarts, 12 de juliol del 2011

GRAN NOTICIA GRIFOLS DA SEÑALES DE VIDA :INFORME SOBRE INMUNOGLOBULINAS

http://www.fbstib.org/imgdb//archivo_doc2528.pdf

Por esto te han matado por decir cosas que les molestan,querias levantar el espíritu de tus pueblos, empujar el alma hacia arriba . ESTO NO LES GUSTA A LOS AMOS DEL DINERO ;A LOS PATRONES QUE TE MATARON...

” No estás deprimido, estás distraído …
…Distraído de la vida que te puebla,
Distraído de la vida que te rodea,
Delfines, bosques, mares, montañas, ríos.
•No caigas en lo que cayó tu hermano, que sufre por un ser humano,
cuando en el mundo hay cinco mil seiscientos millones.
Además, no es tan malo vivir solo.
Yo lo paso bien, decidiendo a cada instante lo que quiero hacer y gracias a la soledad me conozco…… algo fundamental para vivir.

•No caigas en lo que cayó tu padre, que se siente viejo porque tiene setenta años, olvidando que Moisés dirigía el Éxodo a los ochenta y Rubinstein interpretaba como nadie a Chopin a los noventa, sólo por citar dos casos conocidos.

•No estás deprimido, estás distraído. Por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un sólo pelo de tu cabeza, por lo tanto no puedes ser dueño de nada.

•Además, la vida no te quita cosas: te libera de cosas… te alivia para que vueles más alto, para que alcances la plenitud.
De la cuna a la tumba es una escuela; por eso, lo que llamas problemas, son lecciones.
No perdiste a nadie: El que murió, simplemente se nos adelantó, porque para allá vamos todos. Además, lo mejor de él, el amor, sigue en tu corazón.

No hay muerte… hay mudanza.
Y del otro lado te espera gente maravillosa: Gandhi, Miguel Ángel,
Whitman, San Agustín, la Madre Teresa, tu abuelo y mi madre, que creía que la pobreza está más cerca del amor, porque el dinero nos distrae con demasiadas cosas y nos aleja, porque nos hace desconfiados.
•Haz sólo lo que amas y serás feliz. El que hace lo que ama, está benditamente condenado al éxito, que llegará cuando deba llegar, porque lo que debe ser, será y, llegará naturalmente.
No hagas nada por obligación ni por compromiso, sino por amor. Entonces habrá plenitud, y en esa plenitud todo es posible y sin esfuerzo, porque te mueve la fuerza natural de la vida, la que me levantó cuando se cayó el avión con mi mujer y mi hija; la que me mantuvo vivo cuando los médicos me diagnosticaban tres o cuatro meses de vida.

•Dios te puso un ser humano a cargo y eres tú mismo. A ti debes hacerte libre y feliz. Después podrás compartir la vida verdadera con los demás.

Recuerda : “Amarás al prójimo como a ti mismo”. Reconcíliate contigo, ponte frente al espejo y piensa que esa criatura que estás viendo es obra de Dios y decide ahora mismo ser feliz, porque la felicidad es una adquisición.

Además, la felicidad no es un derecho,
sino un deber; porque si no eres feliz, estás amargando a todo el barrio.
Un solo hombre que no tuvo ni talento ni valor para vivir,
mandó a matar a seis millones de hermanos judíos.

Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto, que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perusa, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el vino chileno, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileños, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman; la música de Mahler, Mozart, Chopin, Beethoven; las pinturas de Caravaggio, Rembrandt, Velázquez, Picasso y Tamayo, entre tantas maravillas.

•Y si tienes cáncer o sida, pueden pasar dos cosas y las dos son buenas:
si te gana, te libera del cuerpo que es tan molesto (tengo hambre, tengo frío, tengo sueño, tengo ganas, tengo razón, tengo dudas)… y si le ganas, serás más humilde, más agradecido… por lo tanto, fácilmente feliz, libre del tremendo peso de la culpa, la responsabilidad y la
vanidad, dispuesto a vivir cada instante profundamente, como debe ser.

•No estás deprimido, estás desocupado.
Ayuda al niño que te necesita, ese niño que será socio de tu hijo. Ayuda a los viejos y los jóvenes te ayudarán cuando lo seas.
Además, el servicio es una felicidad segura, como gozar de la naturaleza y cuidarla para el que vendrá.
Da sin medida y te darán sin medida.
Ama hasta convertirte en lo amado; más aún, hasta convertirte en el mismísimo Amor.
Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas.

•El bien es mayoría, pero no se nota porque es silencioso.
Una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que destruye, hay millones de caricias que alimentan a la vida. Vale la pena, ¿verdad?.

Si Dios tuviera un refrigerador, tendría tu foto pegada en él. Si Él tuviera una cartera, tu foto estaría dentro de ella. El te manda flores cada primavera. Él te manda un amanecer cada mañana. Cada vez que tú quieres hablar, Él te escucha, El puede vivir en cualquier parte del
universo, pero Él escogió tu corazón. Enfréntalo, amigo, ¡Él está loco por ti!

Dios no te prometió días sin dolor, risa sin tristeza, sol sin lluvia, pero él sí prometió fuerzas para cada día, consuelo para las lágrimas, y luz para el camino.

“Cuando la vida te presente mil razones para llorar, demuéstrale que tienes mil y una razones por las cuales sonreír”

http://es.wikipedia.org/wiki/Facundo_Cabral#cite_note-4

dissabte, 9 de juliol del 2011

Facundo

Que fecunda serà tu muerte Facundo
...Ellos no lo saben però El mismisimo Dios vendra de donde sea para mandar-los al infierno..
Que fecunda fue tu vida Facundo.
Tu muerte cambirà el mundo .
Porqué ya basta !! La ira estaba distraida tambien. 
Y todos los patrones del dinero seran puestos a dispòsicion de los tribunales del universo
Porqué esto es lo que ocurre cuando se distraen i matan a un Angel. Andaban distraidos con sus guerras...
Iremos de testigos Facundo , iremos por los planetas a pedir clemència para este mundo de simios assesinos.
I tu vida serà el gran poema de la paz y tu muerte el último disparo de la guerra.

diumenge, 19 de juny del 2011

VICTOR TORRES ENS DEIXA ...Mai podré oblidar la lliçó de vida que ens ha donat.

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l'ordenació que ha constel.lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d'una altra intensitat;
i tota vida és camí de soledat.
És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel.lació
fulgeix lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,
cap astre no pot mai brillar enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,
cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.
Màrius Torres,
18 de juny, 1942 |

dilluns, 6 de juny del 2011

MANEL MONTAÑÉS ...



Un dels qui van venir a vore com cantava a Verdú es aquest home de les terres de L'Ebre , empeltat a Balaguer de xicotet i que; Ara viu als desserts del Segrià...d'ençà ja fa mil anys que comparteix amb mi una certa manera de veure lo mon.Tot i que ell es un bluesman i jo un xiruques, hi ha un fil d'intimitat que ens converteix en còmplices... Capaç de fer cançons bellíssimes com aquesta o com "Les filles del General" que l'altre dia varem fer-li , expressament, amb l'arranjament original que ell va crear ....quan  fa... cincents anys varem grabar la cançó a l'Estudi del Santi Picó... amb lo Manu, allà a la vora de Canódrom.
Val a dir que El diumenge, va sonar molt i molt  millor.... quina llàstima. Total tot era un cable que feia "massa"

divendres, 27 de maig del 2011

JOSEP ESPUNYES , QUI VOL MES ACTUALITAT?

AUCA DEL PORC I JO


Existir voltat d'espectres
em mou a trencar respectes.
Es passeja damunt sang
per guardar el calçat del fang.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I mentida lleva en bloc
tot emprant porcell esnob.

Pel País molta façana
de la “Banca” Catalana.
Pel manobre es tota banca
vell taüt amb nova tanca.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I diner crida diner
sempre ben lluny de l'obrer.

El conreu de la cultura
no és pas prat pas de pastura.
Però sempre hi ha qui juga
amb la llet que el meix remuga.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I malgrat preus a l'abast
l'intel·lecte roman cast.

Doble corda gira el torn
pa cremat al sol del forn.
Amb el futbol, braus i teatre
s'alleugera el pernabatre.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I ningú per por de rebre
s'atreveix a alçar la llebre.

Prou! ( Se'm fa pesat treballar aquesta auca. )
Prou de mascarades i de disfresses!
Pels rostolls dels meu País, las de passar el rascle,
fermo segura certitud: poc home i molt de mascle.
I putes intel·lectuals. I una ètica que s'ascla...

Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa

Josep Espunyes
De “Temps de Manobre i L'Evangeli segons Sant Lluc”
Música : Josep Espunyes i Miquel Àngel Tena

dissabte, 21 de maig del 2011

ETICA

Està clar que l'home i la dona d'a peu conserva , una ètica , sigui la que sigui. L'Home encumbrat, l'Home i la dona de la Elit Política i Econòmica No tenen Ètica , se l'han venut durant el procés d'ascenció....

dimarts, 17 de maig del 2011

Poema VI

Acostumat
a presències lleus
i al domini tens del seu redos,
a fer-se la vida
com qui no fa ni viu.
A enguixar per fora
i esquitxar per dins.
A estimar damunt d'un receptari.
Ja tan acostumat
a ser fet passar per altri,
un enemic, un motllo,
l'escultura perfecta del desastre.
Avingut a esquivar penes
a remuntar vida
després d'encongir-se
fins al límit de l'alè.
Masegant mort
fent-li amistat tantes vegades,
tantes petjades, puntades al dret d'ésser.
Tanta vergonya... tant sorprès el seu cor
cada cop que la mirada o la paraula
s'hi claven com una punxa d'esbarzer a sota l'ungla.
Fora assenyat dir-te que això no ha d'existir
només per que ell ho vol?
Li fou donat poder per exercir el perdó
i en fa bon ús  i abús.
No esperis en và,  mai resprondrà
la teva voluntat de brega...
Que en pot saber de Tu,
si mai ha estat prou Jo
com per voler-se extens.
I, amb tot; t'acull dignament.
Si per mor d'atzar hi ha tocat,
ni que de resquill fos, atansar-se a entendre't;
Ja li ha semblat prou do.
I un fosc patac de llum
li ha fet girar el cap
a mirar endins,
a buscar on és. On existeix,
d'aquesta manera orfe, inhàbil.
Que no ho veus ? ... ho veus.
Tanta és la por...
Tanta en tens Tu?...
no m'ho puc creure.



La casa prop de la via , El Turó Manacor 1993
Revisat Abril 2011

divendres, 29 d’abril del 2011

XAVIER BARÓ .... LA MÀGICA OLIVERA....o La solitut del Trobador de fons.....


-Comentar l'última entrega discogràfica del Xavier Baró- LA MÀGICA OLIVERA-; és  un repte i és perillós, com a mínim arriscat, perquè om no es un crític musical, ni ganes, encara que com a company  trobaire i de pal poètic, podria emetre qualque crítica amb una bona floritura argumental. No m'interesa gens ni criticar i desfer-me en alabances . M'interesa l'obra concreta i els seus efectes a llarg plaç. Talment un pintor acumula obra i va marcant un traç que defineix la seva evolució . En Xavier Baró a fet de la seva obra musical tot una gran paleta de colors i de "ÈPOQUES". D'ençà de molt jove a l'Institut de Lleida, on ens varem conèixer. La seva recerca ha estat incansable i constant. Del Rock progressiu, fins a Rimbaud, de la cançó desproveïda d'aliatges inútils, fins a la consecució de la fusió amb l'arrel mes fonda. L'element més important del camí iniciàtic d'aquest trobador del segle X , reencarnat als XX i XXI, és precisament el seu propi redescobriment. En el moment en que les cançons més definitòries de la identitat de les nostres terres i de la nostra gent i les seves pròpies cançons s'identifiquen absolutament i no es poden distingir; sinó que miris els crèdits de la portada del disc, en aquest moment, dic , és quan el trobador es reencarna completament i es fa poble, es lliura de tota la morralla circumstancial, i oportunista del moment històric que li ha tocat de viure i esdevé etern i universal . Connecta amb el conscient col·lectiu del país, de la gent i del temps. No és tracta de cap novetat. Als Catarlans ens ha calgut fer això durant més d'un mileni per tal de conservar el nostre destí comú, i actualment , lluny de modes, i de interessos econòmics , lluny de brillantors artificials que devaluen el cant fins a límits vergonyosos, convertint la Troba en una mena de histèrica persecució del triomf personal ,al preu de l'horterada més desficiosa i vulgar. No es pot  fer una altra cosa que agrair-li al Trobador que encar sigui prou valent per seguir a la Dama . Prou integre per plantar cara a l'amoR, sense por a la foguera. Xavier Baró va més enllà d'allò que els Orbs entenen que es cantar, reprèn l'eixarm de la nostra memòria  i la retorna al seu lloc. O fa sense dispendis tècnics, ni escarafalls "productius". Senzill , tal com és , no tal com volen que sigui,  com ho fan els qui saben que estan de pas i que quatre petjades basten perquè algúns trobin el camí..

dijous, 28 d’abril del 2011

DEMA CONCERT A CALELLA DE LA COSTA AMB XAVIER BARÓ

Demà a l'hora de sopar farem un concert "manu a manu" amb el Xavier Baró a EL PLA DELS ENCANTS, de CALELLA de la Costa , al costat de l'Estació . Farem cançons d'arrel i venerarem la "Màgica Olivera", si voleu venir podeu sopar allí mateix , unja truiteta de bolets o algun plat casola de bona qualitrat endementres ens escolteu lo cantat. I sou convitats.

dissabte, 16 d’abril del 2011

D'EL BLOG D'EN RAPHEL PHERRER

Cabrum i aristocràcia

Raphel Pherrer





Polítics amb sous vitalicis, dret a pensió amb només set anys de feina, expresidents col·locats en altes instàncies d'empresses -amb sous astronòmics-,  banquers amb immenses primes, vols en primera classe, hotels de luxe, esplèndids berenars durant algunes reunions, grans sous, viatges de franc amb excuses institucionals, regals entre institucions, primeres fileres reservades als espectacles amb assistencia d'autoritats, cotxes amb xòfer, tractament especial d' honorabilitat, tribunals especials pels qui no poden ser jutjats amb el cabrum... Això no és una aristocràcia en tota? Al diccionari trobam la definició: aristocràcia és  la classe noble d'una nació, provincia, etc, el govern exercit per aquesta classe; o classe social que sobresurt d'entre les altres per alguna raó. No vivim, doncs, dins d' una soberana aristocràcia? Ara la Telefònica, que fa poc va anunciar que deixaria al carrer 5.600 treballadors del cabrum, ha anunciat que bonificarà els alts directius amb 450 mil·lions d'euros. Això no és una puta, descarada, repugnant i cruel aristocràcia que mentre oprimeix el poble planer engreixa aquesta banda de privilegiats? El segle XVIII, a França, es va produir la revolució francesa, que passà per la guillotina els nobles, el clero i les més altes burgesies. Les causes d'aquella revolució foren la incapacitat de les classes governants per fer front als problemes de l'estat, la indecisió de la monarquía, els impostos excessius que ofegaven els camperols i l'empobriment dels treballadors, entre d'altres. Us recorda alguna cosa aquella situació? La revolució començà quan la gent va dir prou, el cabrum s'armà, sortí al carrer disposat a eliminar la immensa paparra que els xuclava la sang sense donar-los res a canvi, més que opressió i abús. Sort tenen avui dia els polítics, la capellanada d' èlit, els banquers, les monarquies europees -engreixades amb garroves daurades; sort  tenen que la gent s'hagi tornat ximple com un moixet i que s'hagi abolit la guillotina, perquè si aquests aristòcrates haguessin viscut el segle de la revolució francesa i a França ja tendrien el cap a un parell de metres del cos. Tenen molta sort aquests aristòcrates contemporanis, de moment. Però la situació és especialment preocupant perquè les grans revolucions sorgeixen de sobte, fruit de la desesperació, la fam, la desolació social, la manca d'horitzonts i de futur i això és el sentiment col·lectiu que dia a dia arrela més entre el cabrum. Famílies que perden la casa i la feina, persones que no tenen per menjar, sous que van cap avall, impostos ofegadors, abusives i generalitzades tases i una absència d'accions útils per part de la nova aristocràcia, els quals membres s'estiren la perruca a les sales de palau per temes estúpids, banals, mentre el cabrum s'ofega als carrerons de les democràcies fingides. Hi és el foc i l'olla ja bull a les totes.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Gabriel Ferrater :LITERATURA


LITERATURA

Tan vehement, va dir-se un calamar,
faig el ridícul: un raig fi de tinta
ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perduda l'abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-se objectivat en l'arabesc
i fer-s'hi encara veure, subjectiu.
De l'urc de no amagar-se gaire, en deia
sinceritat:: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l'estil.
Lliurat a l'esperança que els espasmes 
de l'aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l'inefable el va temptar.
 
Gabriel Ferrater,  Barcelona: Edicions 62, 1979,

Gabriel Ferrater: Cançó del gosar poder


Cançó del gosar poder

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.
 
Gabriel Ferrater, Cançó del gosar poder. Barcelona: Edicions 62, 1979, p.147.

dilluns, 11 d’abril del 2011

D'AMORS,D?ENYORS I D'ALTRES COSES MARIA ZORAIDA BURGOSC MATHEU I PREMI MÀRIUS TORRES 1971

Bonnie and Clyde
van afusellar la nit passada
per arterioscleròtics,
tots els poetes sociorrealistes
que tímidament s'amagaven encara als aparadors.
Alguns van ésser tan sols decapitats
i parlaven uns mots abans de fondre's
en la prehistòria dels seixanta.
De sobte les tarjes entraven i sortien i ballaven
per les computadores poètiques:
cinc marilyns,
quatre somnis records sadomasoquistes,
alghun Guevara ernesto che,
Machín Breton Yvonne de Carlo
i dos Fitgerald à la recherche de la jeune fille
of  Long Island.
I resultava tant punyeterament intel·ligent
que gairebé em feien oblidar
que malgrat la llunyania dels records
seguien vigents els mites
i un mon
on podia ser encara un crim
parlar evasivament de noies i d'ametllers en flor.

Maria Zoraida Burgos Matheu , "D'AMORS D'ENYORS I D'ALTRES COSES"
I Premi Màrius Torres , Esbart Màrius Torres del Sícoris Club, Lleida 1971

dimecres, 23 de març del 2011

L'ANTON SALA-CORNADO

Segurament algú es preguntarà com és que no he parlat gens de L'Antón , ni del seu viatge , i us diré només una cosa , "ell no ha mort , és de vacances"

VELER NOCTURN

Santa nit.Plàcida nit.El sol etern ens il·lumina.

Busco les fulles de música - murtra florida? -amagades
als plecs de les veles del crit de la nit i ombrejades de sol.
Melodies eternes i noves s'enfilen als cims de la por,
de la joia i la feina. Vivim d'esperança i servei, cada dia
i cada any, com les oques del Mas de la Pau, a les eres del Cel.
Tanmateix, cada instant, ben igual, és perfecte pel so diferent
i relluca amb un ritme imprecís i subtil que no es deixa atrapar.
No he trobat les trompetes i sonen els grills i les flautes nocturnes.
Perdut al velam no conec la cangrea ni els flocs, el velatxo,
la gàbia baixa, ni l'ull dels nusos de dalt, les banderes i els corbs.
Arraulit a la cofa major miro el mar com la ma acollidora
que ens torna a la terra. I a l'alba que neix merleteja un colom.