dimarts, 15 de gener del 2013


Lo pis s'havia quedat desert , quasi ni eixecabem les persianes. Era ben be una epidèmia de tristesa ... s'havia de buscar un culpable .El pis , el telèfon .l'aigua ,la llum... set mesos d'atrasos que vaig acabar pagant Jo... però endementres tothom va marxar xiulant, havien trobat el culpable de tot ... i havien aprés a medrar...



No se si mai seràn certes totes aquestes coses
No se mai que he de fer
quan es fa fosc la casa sembla un claustre
i si encenc els llums m'esfereeixo.
Lo  Ferran no parla, ni menja , només dibuixa
de vegades passa l'escombra.
Ja veus que queda...
Sempre puc besar-me el bíceps dret
Sempre puc immaginar-me situacions possibles.


dissabte, 12 de gener del 2013

TINC UN AMIC QUE PINTA POESIA

(Tardé un año y quatro meses para encajar las bellas i duras i épicas metàforas de Tus poemas de bondad, sobre cada cosa i comprender al fin la profundidad de tu pensamiento; Amigo mio... . - Sé que sabes que estoy tan distraido que no me lo tendràs en cuenta. Y tambien sé que tu amistad es para mi como las botas para el gato. - Que perdido estaria todavia en la desmemòria sin tu ayuda Javier!!!) - TU tranquilizas las aguas de mis estanques turvios i me permites ver el fondo de mis fondos,  donde nadan los peces de colores...)
                                                
***



No estoy deprimido.
Solo estoy distraído ante la belleza del mundo”.
Me dices amigo, mientras libélulas de cristalinas transparencias ciegas,
voltean contra tu cielo de vidrio.
Y ante el espasmo de tu retina intentas en vano abrir la cortina.
Y contra un muro de luz de estrellas.
Fuera el océano se precipita contra imbatibles centinelas de piedra.
Y abandonada a su suerte la materia indeleble se espuma.
Y chorros de acero con lenguas de flujo sucumben ante el panorama de los abedules muertos.
Y así en el suceder de las olas, en el rumor de su antojo.
Revolotean inquietas sombras que anidan en los ojos donde la luz se derrumba.
Y rebaños de sanguinarios y enfurecidos búfalos se inquietan.
Y con sus patas peludas de ira pueblan las cejas.
Y el estruendor de la marea, en rabias de espuma y estampida ,
Abandonan la guarida y mugen con bravura al toro de la noche que reclina.
Y se espantan las amapolas rojas que como mariposas expandidas.
Lívidas descansan en la quietud de la tarde, asustadas, mustias y heridas.
E inquieto el corcel de la noche con sus espuelas de estaño hiere los ijares de la luna.
Esgrime con alarma su guadaña y amenaza con segar el campo de la alfalfa.
Que ante el acero helado entre tréboles palidece y se desangra.
Y tiemblan asustadas las margaritas del miedo como perros rabiosos ante una mano alzada.
A lo lejos amenaza tormenta.
Y el cuervo negro extiende su terciopelo de negras alas.
Y sume en la quietud dels obituario las lejanas plegarias del convento de Santa Clara.
Y los salmos a Dios tropiezan contra el muro de ignorancia en el cuarto de costura de las Salesianas.
En las catedrales de la luna los peces arcaicos se ahogan al petrificarse sus branquias.
Y en la mañana entretejida con suspiros perecen las almas en el fragor de las almohadas.
Cuando la salivilla blanca de los peces ranas se seca en la erosión de las escamas.
Y tú asciendes por el desfiladero de las especies disecadas expuesto a la erosión de las canas;
Y en la procesión de orugas de la Santa Compaña van repartiendo pétalos de rosa las núbiles i livianas.
Y con transparencias inusitadas se va encendiendo la insatisfecha carne humana.
Sedienta de besos y enarbolada de lisuras de manzanas frescas de sonrisas blancas.
Y la rosa de los vientos levanta las faldas.
Y el susurro de la tarde nemorosa ante el rumor de las aguas quietas,
sus lúbricos cuerpos desnudos lucen como velas hambrientas ante Diosas paganas.


Y tú me dices “Javier no estoy deprimido.
Estoy distraído ante la belleza del mundo”.
Y yo te comprendo, pues como Edipo castigado a la ceguera de los mil ojos de insecto,
trato de palpar con mis tentáculos de oruga irreverente las sutiles hebras de la escarcha.
Y como modistilla o zapatero de ojos sin legañas, con la precisión inefable de las arañas,
tejo incansable la túpida red que , desde el inicio del Mundo, hacen las parcas.
Y como Penélope obligada por una fidelidad que transciende,
intento en vano desenredar del ovillo el esqueleto invisible o la esencia inmutable de las cosas.
Mientras sutiles preguntas discurren y enredan las arcanas entrañas.


Pero todo es en vano.
Porque ante el crecer de las olas desaparecen
las huellas que los ingrávidos pies dejaros en la arena.
Y una y otra vez retornan en el esfuerzo excesivo de recuperar la memoria.
Y con el trabajo infatigable de las rocas la naturaleza cristalina del Mundo se quiebra.
Y las esencias se pierden en la bruma y los claveles mueren en su insana locura.
Entre el hazmereir de las quisquillas, la sonrisa burlona de los camarones
y el sarcasmo de las ostras.
Y otra vez empieza a crecer la luna con su ciclo interminable.
Y en la menarquia de las amapolas las jóvenes doncellas cuentan los días.
Y el viejo verde de los mares ante el temor se regocija y fuma su cachimba.
Y al caer la tarde cuando el sol bruñido en su sofoco descarga sus ardores y se refresca en el agua.
Una larga sombra o ancha estaca juega al equívoco de su viril constancia.
Y las Jóvenes doncellas juegan al escándalo y se cubren y tapan las caras
con sus tocas blancas de novicias rancias.
Y cuchicheando se cuentan sus pequeñas maldades como verdes ranitas en espera de estreno.
Y el croar invade las charcas que al atardecer en els verano se alarman,
ante el atrevimiento del Fauno que de su enorme miembro se ufana.


Y así continua la vida.
Y yo contemplo por mi ventana el ocaso del sol incendiando las montañas.


No amigo, yo tampoco estoy deprimido, me deprime ver como la vida pasa.
Me deprime mi esfuerzo vano de apuntalar mi esencia de existidor.
Mi amarga esencia de sufridor de los andamios del aire y de las cosas vagas


Mientras veo como te distraes ante la belleza del Mundo cuando no cantas.




AL RAPSODA Y CANTAUTOR MIQUEL ÀNGEL TENA RÚBIES
de su amigo : LEON CANTABRO
FRCO. JAVIER GARCIA QUINTANA
BARCELONA 10 DE AGOSTO 2.011




divendres, 11 de gener del 2013

LO JORDI GASION N'HA TRET UN DISC ...



No fa gaire que en Gasión "Lo fill"  me va enviar un disc amb unes cuantes cançons de factura molt  delicada , molt ben pensada i molt ben inspirada , I com que a mi aquest xiquet ja em va deixar parat una vegada que el vaig veure a Lleida amb tota la banda i el Mestre Txopeitia al "mandu"·Doncs avui us vull parlar , i parlar be,  de les bonances d'aquest disc, - diguem-ne ja "projecte" ,- entrega, -paquetet de cançons . Perquè avui mateix,  això de "fer un disc" ja ha ben passat a la Història , avui en dia, diguem que l'artista està en estat "d'evaluació continuada" i li es millor anar penjant l'obra a la Xarxa, que gastar-se los quartos editant amb una Discogràfica que no li pagarà mai un duro, perqué estan totes en suspensió de pagaments . L'Aventura de muntar una editora de discos es una cosa que es fa per amor a l'Art i per plaer de seguir editant música en format de disc , quan la música ja no necessita format perque n'es tota penjada del núbol i tot cristu la pot comprar o robar quan vulgui i a plaer. -Reflexions tangencials a part. Us volia dir que val la pena i n'es un plaer d'escoltar aquestes cançons del Jordi Gasión .Formen un corpus unitari , diguem que son cosines germanes totes elles menys una que en va posar d'un altre autor desconegut que fa uns trenta anys va editar un disc ... com que Jo no faig de crític ni penso que en tingui ni idea de criticar , pos no us en faré una dissecció perque no la faria be . Només us en diré que a mi m'entusiasmen aquestes cançons .De seguida hi vaig reconèixer l'antecedent de L'Isidor Marí i els UC.  No perque en sigui una còpia, sinò perque en destilen la mateixa  dolcesa i el mateix tarannà, i per a mi que la mateixa qualitat de cançons intemporals   Son cançons reposades, reflexives, allunyades de la música exitativa que s'entesten tant en embotir-mos al cap, les Radio-fòrmules . Lo fill ha crescut i s'ha afinat tant en la interpretació com en la composició dels temes que fa. Les lletres segueixen dien coses d'aquella manera un pel sorpresiva i alhora carregada de la dolça manera de parlar de la gent dels Costers del Segre...  i com que per a mostra un botonet us en deixo un tastet perque us hi aneu acostumant i ja "me vaig despediguent" per a no fer-me pesat , aneu als concerts d'aquest home que es un bon home i un bon Artista . Doneu-li la oportunitat de viure de la música i ell us donarà cançons que us acompanyaran per sempre ... Paraula .


Data de publicació: 20/11/2012
Jordi Gasion ha passat per l'Estudi 3 per presentar-nos el seu nou disc "Un altre ahir". Aquest és el segon treball de Gasion després de deixar enrera el seu projecte "El fill del mestre". Les melodies de la seva guitarra i la seva veu segueixen donant una personalitat inconfusible a les seves cançons.
  • Llicència estàndard de YouTube 


    Data de publicació: 29/10/2012


    AL TURÒ DE CADA VILA
                             Joann Barceló. Miquel Àngel Tena. Jordi Gasión

    A punta de sol se'ls veu traficar
    quan munyen la nit les últimes bruixes
    s'apleguen al cor d'un sec canyissar
    els nens febrosencs que planten maduixes

    i enxarxen estels amb amples filats.
    Xarrupen la llum que escampa la Plata
    penjada d'un cel on astres daurats
    són peixos de gel que arruixen escata.

    Al turó de cada vila
    un ramat d'escolanets
    disfressats de focs follets
    ballen amb sotana lila.

    Apunten al sol rocs de purpurina:
    li volen buidar els Monstres benignes
    per treure el secret d'aquesta metzina
    que ens ruixa els teulats de mots i de signes.

    Compte amb l 'Assassí que us volta els sembrats!
    Es menja els infants i penja les fades,
    escanya els ocells i ofega els guillats.
    El Crim un cop més té cames alades.

    Al turó de cada vila
    un ramat d'escolanets
    disfressats de focs follets
    ballen amb sotana lila.


    Llicència Llicència estàndard de YouTube

dimecres, 9 de gener del 2013

CONVERSA...


Quan crees  alguna cosa
se't posaran potser en contra
tots aquells que volien fer o fan la  mateixa cosa.
Tots aquells que en fan el contrari d'allò que fas Tu.
I tots aquells que s'ho miren , critiquen i no fan res.
Si ets prou fort per seguir fent la teva  cosa,
sense que els altres puguin desviar el teu camí.
Seràs benaventurat.
Perquè només els lliures d'esperit
poden recrear tot allò que ja està descobert
en la memòria més profunda del simi humà
i mantenir-lo en estat de consciencia d'ell mateix.
Totes les coses que et pots pensar que inventes
ja estaven inventades d'abans...
Només cal una generació
perquè la següent s'oblidi d'ella mateixa.
Totes les lleis i els dogmes que han regit la humanitat,
han estat relligades pels poderosos
per a mantenir-se com a caps de la manada.
No t'oblidis mai que l'home es:
"infinitament més llop que el llop"

(D'una conversa amb Miquel Àngel Riera ,
asseguts en una terrassa de la rambla de Catalunya...)
Mira por on, avui m' he recordat de  que havíem comprat bombons per na Roser...

dissabte, 5 de gener del 2013

La Sort

Si perdés la memòria del tot  estimada
llavors fora feliç ja no em recordaria
d'aquelles coses que em feren anar
amb una bicicleta sense rodes
uns patins sense coixinets
uns mínims sense mínim
un res sense dret
una queixa ofegada
una mort anticipada
una fuga en Mi Major desafinada
una vida bastida al damunt d'una mentida
Si perdés la memòria del tot estimada
fora una gran sort un privilegi
tornar de zero a començar la vida
sense memòria ni records ni rancúnies
de cap mena Quina oportunitat!!
Encara que    vols dir que no hi tornaria?
altra vegada a viure entortlligat
amb una bicicleta sense rodes
uns mínims sense mínim   ?
Si perdés la memòria del tot  estimada
N'hauria d'aprendre unaltre cop a viure
una mort anticipada
una Fuga en Mi Major   desafinada
una queixa ofegada
un res sense dret
amb molta sort  potser m'estalviaria
una vida bastida al damunt d'una mentida

divendres, 4 de gener del 2013

ILLES DINS UN RIU AIXÒ ES LO QUE SOM....





Títol: Illes dins un riu 
 Tomeu Penya amb Adriana Ceballos
Disc: Una aclucada d'ull
Any: 1994

El 1994 Tomeu Penya i la cantant argentina Adriana Ceballos graven aquesta versió del tema de Bee Gees, Islands in the stream, a duet amb producció de Gabriel Mesquida.



Nina quan te vaig conèixer canvià tot
vaig venir cap a tu amb lo meu millor
ben suau dins jo
era un sentiment tot nou

Tu me fas coses que jo no sé explicar
Aferra't molt fort que no sent mal
Cada cop del meu cor és un sentiment tot nou

L'amor tendre és cec i demana dedicació
L'amor que sentim no cal conversar
I plegats sense pressa ah ah
Fent l'amor l'un amb l'altre ah ah

Illes dins d'un riu, això és lo que som
Ningú més en mig, com pot ser millor
Vine lluny amb mi a un altre món
Si estem plegats no tenc por de res ah ah
Recolzant-nos l'un amb l'altre ah ah

No puc viure quan l'amor ja s'ha acabat
Res no té importància si no tens ningú
Que et doni calor en sa nit
Per perdre el sentit de la realitat

Això no ens passarà, dubte no n'hi ha cap
Aquest amor mai no s'aturarà
I el missatge és ben clar
si a aquest dic hem vist que no hi ha fi

No ploraràs més
i estimar-me no et faré mal
I enamorats viurem com ara i sempre
anem plegats sense pressa ah ah
Fent l'amor l'un amb l'altre ah ah

  • Llicència estàndard de YouTube

dimarts, 25 de desembre del 2012

Mantiguem doncs, malgrat lo material ofuscament del Mon , els Mites i els Arquetips , que tenen el sentit de preservar la memòria de l'Home, en tant que ser trasncendent... ja veiem el que es capaç de fer "L'homus Económicus",

Nosaltres no som d'eixe Mon!! cantava fort el Trobaire Raimon de Xàtiva , Doctor en Filosofia...

dissabte, 22 de desembre del 2012

33333

Si quan vaig començar aquest blog m'haguessin jurat que en aquestos anys entrarien a llegir les meves parides 33333 persones o vegades...no m'ho hauria pas cregut. Per a què publicar un llibre de poesia, per exemple, que no compraran ni trecentes persones si pots arribar a tota aquesta ingent quantitat de gent o de lectures a partir d'un suport virtual com es un blog??? quin sentit té ? Només es una qüestió Romàntica, i de Ego , potser de Prestigi? i encara ...Perquè no es pas econòmica això segur i de fa molt de temps ja. Ja penso que avui en dia publicar un llibre o un disc es més una qüestió promocional, i res més. potser estic equivocat o potser no ...

dimecres, 19 de desembre del 2012

DUBTE

No sé si dir
ni si vull dir
ço que encara no sé
que diré...







CALLA !! CALLA!!  Ditxosa la paraula que queda per dir!!!

dimarts, 11 de desembre del 2012

SI ... SILVINA, SI ... VIU, RIU I LA PENA AL RIU....


Molt ferm i resolut m'escolto i em destrio
d'allò que em val me'n faig la bona provisió
pels dies  a venir, han d'arribar per força
allò que em pena massa al riu ho  tiraré
com un sacot de gats corcats de sarna negra
d'allò que hagués estat ara ni me'n recordo
d'allò que soc n'estic joiós i satisfet
I ja podeu anar badant la boca molla
_ ja podeu fer i desfer de mi lo que vulgueu.
No passareu ni un dit de l'àmpit de la porta
d'aquest meu cor valent tan prest a la revolta._
_Que tria mots aguts per cada raig de vida
i els té comptats precís perquè tot just s'acabin
en expirar la veu el meu alè darrer._
No cal dir i dir tant per acabar en res
m'estimo més  no fer de savi ruc al pés
que cada idea  surt d'alguna boca bruta
per acabar essent tota una mala guerra.
- Així n'és boig orat com està demostrat
l'home que fa i desfà pacte amb la circumstància
i es creu al vent vanal que li bufa l'orella.
Si n'he viscut alat com m'ha donat la gana
ha estat per mor de TU ,d'AQUELL, o per mor d'ELLA-
I així n'he aprés poquet de tot una miqueta
i no us diré res més: puig la paraula dita
n'es un tallant rodó  de baster  afilat
es un aucell que vola cap a on vol i no ho sap
i el tinc fermat de mà i fa molts anys que ho sé
no faig pas com aquell que txerra que te txerra
sembla que diu i diu i al capdavall no diu...(re.)
si m'has entès prou be serà que ets el mes llest!!


 Miquel Àngel Tena-Rúbies:  Paraules i Melodia

 Dimarts 11 de Desembre de 2012

De vegades -massa poques_ quan cau una cançó. Perque cau,  o surt quan vol com d'un forat d'abellerol... es trena sola, tota sencera alhora; El tralarà i alhora el dit ben clar o potser no tan  de clar , que en això de trobar, lo Clus i lo Sirventés, es pot mesclar tal qual  i no és ni una cosa ni unaltra aquest gènere hibridat.- En aquest cas, la musiqueta torç el vers cap allà on vol i n'és quasi un miracle que acabi semblant que vol dir alguna cosa, perquè quan mana la música no mana la mètrica o si de cas la mètrica varia al caprici de la melodia que fa rodolins com vol  i no al'inrevès com acostumo i em plau més de inventar. Aquestos engendres.  Mai els he considerat poesia... de veres,  son, si d'un cas, versets oportunistes per bastir-ne una cançó . Lo altre que faig, no son cançons nomès tampoc, son poemes als que s'hi ha extret una melodia que ja portaven a dins...  Molt complicat tot plegat aquest aufici de Trobaire...i mal pagat per cert ; Ingrat. Ja d'ençà l'any mil, potser i ja d'abans ..Oi Trobairitz?Dama del castell de Belvis? Antigai dolça amant que em precedí en el foc per molt poc temps. Ella al Castell i jo al Camp dels cremats...