dimarts, 7 de maig del 2013

Laisse venir...

Si no t'hagués conegut mai m'hauria perdut
entre mig de les bardisses pels aiguamolls
de la vida que avança estellant No hi a pietat
ni dolçor ni altells on somniar que tot va be
Si no t'hagués vist venir vinclada en el dolor
d'una cadira vella de bova i rodejada
de llibres que llegeixes distreta mirant
per la finestra nova de la casa que vols
de la casa que fas i refàs amb la teva petjada
de ballarina trencada d'esforç del viure ingrat
dolorit d'estar sola mirant com els peus de la gent
inventaven llenguatges ignots que tu interpretaves
Si no t'hagués conegut esperant l'avenir tan incert
si no m'haguessis reptat amb el pas d'una dansa tan bella
Ni jo fora Jo ni TU fores qui ets ara ja tal com ets
Com seràs com seré com voldràs com voldré
Si no t'hagués conegut mai m'hauria perdut.
Laisse venir... laisse venir... se que el temps juga a favor teu.

divendres, 26 d’abril del 2013

Puig que la mort no existeix
mai dels mais m'encalçarà la por per ormeig de la vida
la meva vida perviscuda i lluitada
que m'estimo mes que a mi mateix
perque jo no soc aquell que viu
soc el que mira com l'altre sobreviu
i n'observa les fallides  les alegries
i per damunt de tot em fixo com estima
aquest ninot que diuen que soc jo
al gran teatrí que n'es lo  mon .
No us meneu a confusió
Jo no soc el personatge
Soc el tilellaire del que somnia.

divendres, 22 de març del 2013

L'am.Proba del cotó

cada vegada que li feia la proba del cotó em fallava -
i malgrat cada vegada jo me l'estimava mes.

Cada cop em fotia mes esta clar .Un es un home  integre i home al capdavall
es pot deixar desestimar feins a cert punt .
Pero Ais! cada vegada que li feia la probadel cotò
em feia sentir d'aquella menera---
I pensava millor no fessis com el calamar d'en Ferrater...
No fos que per amor et posseisis una bossa de plastic al cap.
calla calla no digos tonteries!!

dissabte, 16 de març del 2013

ET VAIG VEURE...



La vaig veure asseguda en un banc de la plaça d'Olot. Desentonava, rodejada de fulles , escombraires i algun borratxí. Tan ben vestida i tan bella , plorava amb un desconsol urgent. Mirava al seu redós amb un tic de confusió .Com si busqués alguna nansa on agafar-se. Com si se l'estigués enduguent un vent secret . Això es el que semblava. I.  Era Tan Bonica que feia patir. Jo, assegut al cotxe esperava que vinguessin de comprar , escoltava  aquesta cançó i la mirava . Llavors la vaig veure... mes aviat ella va veure que la veia... i va fer un esbos de somrrís com si es disculpés... vaig decidir sortir del cotxe i anar-li a dir que; No estava sola . Que la tristesa no dura sempre... I em va dir; - No .. si no estic trista .. ploro d'alegria . M'havien dit que tenia un càncer i ara resulta que fou un error de diagnòstic .No tinc cap càncer !! I jo, perplex per gir inesperat de la situació .Li vaig dir: es igual .No estàs sola!! Em va donar un peto apresurat i va sortir corrent . En quatre gambades es va girar i em va dir : Tu tampoc n'estàs de sol.

dimecres, 13 de març del 2013

NO US MENGEU LES FULLES DE LLORER




No us mengeu les fulles de llorer
els uns als altres,
terra endins hi ha massa hams esperant aigües revoltes.
Des del paisatge concret del riu i d'oliveres
a l'angle més meridional
d'aquesta terra tan ben adjectivada ja
en un assaig de càntic
el vostre happening sembla un espectacle brillant
castells de focs desfets en molts colors
de moda i modes,
crits de gavines giravoltant pel port,
pluja que cau inútil i es perd sobre l'asfalt,
llavor germinativa sembrada en terra forra,
força del mar que es desfà en broma contra els penya-segats.
Recordeu la paràbola que ens contaven a l'escola
del feix ben lligat i de la força.

"D'amors d'enyors i d'altres coses" MARIA ZORAÏDA BURGOS
  • La poeta Zoraida Burgos


  • Zoraida Burgos (Tortosa, Baix Ebre, 1933) és poeta i narradora. Diplomada en Biblioteconomia per la Universitat de Barcelona, ha exercit principalment de bibliotecària. Ha estat, durant molts anys, l’única veu femenina de la literatura de les Terres de l’Ebre i forma part —juntament amb Jesús Massip, Manuel Pérez Bonfill i Gerard Vergés, entre altres— de la generació de la postguerra catalana a Tortosa. La seva trajectòria literària s’inicia l’any 1970 amb l’obtenció del premi Màrius Torres pel poemari -D’amors, d’enyors i d’altres coses.- A part d'altres llibres de poemes Com Vespres, Reflexos , Cercle de la nit , Blaus. Cal destacar també la seva obra en prosa (L’obsessió de les dunes, 1993)- que va rebre el guardó Josep Pin i Soler el 1993 i la publicació de diversos llibres de narrativa infantil. com: Les culleretes de Lluna , el Mussol que va obrir els ulls de dia, la negreta Safu i el Narcís... Participa en varis projectes col·lectius sobre les terres de  L'Ebre I realitza la traducció al català de  "Carta desde la presò de Birmingham" de Martin Luther King

dijous, 21 de febrer del 2013

MOGUDA A LLEIDA.... SI MOGUDA

Ara fa un temps semblava que a Lleida hi tornava a ploure mes sovint. El Mestre Xavier Abrego Chopeitia havia fet un segell discogràfic: Klamor Discos, probablement l'ocult catalitzador de tota la moguda, que arreplegava la feina de una colla d'arreplegats que de fa mil anys que malden per tocar i passar de la frontera d'Igualada ... Lo Mister Jones , Lo Pardal Roker , els recentment rehabilitats i alliberats Rehenes Amb en A. Guillen Pedra i en Mestre Monge , Lo Fill , Altrament dit Jordi Gasion , i lo Xavier Baró que si no fos d'Almacelles seria de Zincinatti... La Meritxell Gene, Autora .cantant-autora i polivalent corista del que faci falta i més.( Gracies pels coros al Turó he???) Aquella altra Noia Morena de la que mai me'n recordo del nom però que es molt bona ( s'accepten aportacions )A si!! la Clara Vinyals, el Manel Montañes- Monta que ha tornat a fer coses amb lo Mestre Monge i les ha deixat gravades en vídeo cosa d'agraïr...En-Fado i la seva Carol-carismàtica veu cantant. Lo Josep Luis Esquer que n'ha tornat a fer un parell de produccións d'una qualitat increïble. Encara que era d'esperar o no es podia esperar menys del music mes sigilós de Lleida , ara disfressat d'un altre:  un tal Feel. I de ben segur que em deixo un munt de gent que també hi breguen. També en el camp de la Poesia . La sequera con substancial a les terres de l'Oest sempre ha estat una sequera falsa , mai fou veritat de tot que a Lleida no passes mai res .Lo Jordi Prenafeta , L'Amat Baró i els seus sorpresius recitals a traició com cal !!!  en Carles Mª Sanuy sempre entre tramoies ell, treballant amb en Toti Soler com aquell que no fa res i  destil·lant la dossi justa de vitriol per tal de que tot fumeigi i piqui una miqueta , no massa... Només que ara sembla que tot passa a l'hora i resulta engrescador. Si. I no parlem dels cl'assics com lo Pané o lo Borrell , en Pàmias i lo Jaume Pont i lo Rovira , que aquestos sempre hi han sigut ... Fins hi tot la pintura s'engresca amb en Josep Pascul i l'Amic D'Alpicat Ignasi Puente i Marrot que sempre posa el seu local acollidor a disposició de l'Art i de l'Artista . I lo Mestre Astudillo i els altres que encara fan unes fotos que em posen la pell de gallina  i... Fins hi tot sembla que algun "Maneu" s'ha posat les piles hi ha muntat un rondó de bolos (Hey!! que amb un no n'hi ha prou he????) Si no fos tan vell me'n tornaria a Lleida a reviure temps passats, Perquè ara les coses estan aparent-ment mil vegades millor que en els temps del Grup Ponent, però la carcanada no em tira, així que millor m'ho miro en la "Distanssia" que no es el olvido... M'entusiasma que el Gasion tregui un recull de cançons de factura acurada i bellíssima , que el Baró faci forat al Barna Sants i passi de ser un cantant de culte a ser liturgicament reconegut en una gran Missa concelebrada d'una vegada!! Com un dels grans aportadors de materials de la música d'aquest país ingrat que suportem . Materials per cert d'un gran  interès Històric . No conec ningú que hagi fet una síntessi de llenguatges de la categoria de la que ha fet en Baró . Crear un nou llenguatge potser es la proesa mes gran que pot fer un autor . No m'hi valen remix , ni fusions, si no son per a crear un llenguatge nou , i en Baró ho ha fet , pas per pas , com en una dansa premeditada. Aquest home senzill que es fa el Misteriós per tal de passar apercebut...en contra de la seva timidesa... ha creat un llenguatge . I ara gravarà un recopilatori en Directe . Ja era hora !! i benvingut!! que a Lleida passessin coses , i Ara es l'Ara d'aquest Moment , Ara estan passant !! Fora bo que la penya acudís als directes. Massivament, amb desmesura, talment fos un fenòmen de masses desmadrades!! Potser aixi els artistes amortitzarien de lluny, els anys de travessadesserts que han aguantat estoicament. El disc avui ja es un "producte " acabat , i l'artista viu de ser-hi en directe. Mai millor ,  ni més autèntic que ara !! S'acabat la comèdia.  Comença el concert!!! s'acabat la cultura subvencionada de la mediocritat , una entrada val 3 Euros o 6 tan se val, a preu de fa 30 anys!! que voleu més??? A! si!!! que portin als Manel per la Festa Major!! O al Loquillo per Enèssima...Com si aqui no hi hagués ningú que es mereixés cobrar un catxet com Deu mana !!

dimecres, 30 de gener del 2013

dilluns, 21 de gener del 2013

EL LLOP LELO


Al Montsec, ja fa molts anys, hi havia una manada de llops, eren uns llops “casolans”, més rossos que grisos, coneguts de la gent que de tant veure'ls els hi havia adjudicat un nom a cadascun i tot... la manada es mantenia en els seus territoris i mai interferia amb els pastors ni amb els pagesos que feinejaven a l'altiplà de Gabrieló, com en un pacte tàcit de mutu respecte i de no agressió. El cap dels llops era l'Ullal, li deien així perquè a part de ser mes fosc, -quasi be negre-, tenia uns molt llargs i afilats ullals blancs que ensenyava sovint a la mes mínima indisciplina des seus congèneres. En la societat dels llops, el cap de la manada estableix els límits del territori, va sempre amb la cua alçada i és l'únic que pot cobrir les femelles. Els altres llops, els de segona categoria, tenien que portar la cua entre les cames, disminuir la seva agressivitat cap a L'Ullal i el seu impuls sexual per les femelles. No tenien dret a aparellar-se i estaven en un permanent conflicte emocional per la seva pèrdua de dret al territori . Si poguessin matarien a L'Ullal, però no poden i ho saben. Ell llop negre és massa gran i poderós, es dominant i te els ullals mot més desenvolupats que els altres : En erigir-se com a cap, quan s'estava formant la manada i els altres llops eren joves, la seva transformació fou producte de tota una cadena de fenòmens hormonals que li van permetre adquirir més força i més preeminència sobre els altres. Modificant inclús el color del pelatge , el seu tamany i les seves dents. Encara que algun dels llops secundaris pogués tenir la sort de matar-lo, no tindria temps per adaptar-se al seu nou estatus de Cap i els altres el matarien també o moriria de por per que la responsabilitat l'ofegaria. Moriria d'un infart per estrès!!!
No sabria restablir els límits del territori, ni imposar als altres la política de relació amb els humans que protegia a la manada. Per aquesta raó l'Ullal n'era respectat pels pastors que inclús arribaven a dir sovint “Que duri molts anys aquest llop negre perquè d'ençà que hi es ell, les coses van molt be per a tothom”
Una mati rúfol i fredós, una colla de caçadors de Barcelona, amb la seva acostumada desconeixença de l'equilibri de les coses, es va trobar a l'Ullal al damunt d'una gran pedra, marcant el seu territori, davant dels qui considerava uns intrusos. Perseguien un porc senglar, però en veure aquell exemplar de llop tan gran i magnífic, el seu instint depredador mancat de seny, els va fer disparar sense ni pensar qui era aquell llop majestuós, que semblava no tenir-los cap mena de por. L'Ullal va morir pel dispar d'un estúpid caçador de ciutat que anava vestit de militar i que de seguida es va voler fet una foto aixecant el cap del gran llop com si hagués fet una gran proesa.
Entre la manada hi havia un llop boig, Un que de cadell s'havia despenyat per la Canal de l'Embut i uns pastors l'havien trobat mig mort prop de la font de Gabrieló, el van dur al veterinari, i el van curar de les múltiples fractures que s'havia ocasionat amb la caiguda... el van tenir prop de sis mesos engabiat i com que era cadell el van tractar com a un gosset i va compartir gàbia i menjar amb els gossos d'atura d'un pagués que vivia al Mas d'en Gasol al camí de sant Alís. Com que creixia de presa i de vegades ensenyava les dents als altres, aviat van decidir tornar-lo a aviar al territori dels llops i ell com era natural es va reincorporar a la manada com un llop secundari
...Però..Vet ací que aquella experiència amb els humans, els ramats i els gossos d'atura, que havia viscut, sumada al conflicte de l'accident terrorífic que va tenir, el van fer tornar més agosarat que el altres. No s'enfrontava directament a l'Ullal però feia una mica el que volia , “anava per lliure” es permetia llicències amb les femelles i de vegades anava fins als Masos a tornar a veure als seus antics amics .A la vall li deien el Llop Lelo, perquè no es comportava ni com un llop ni com un gos i no seguia ben be els estrictes paràmetres de la seva especie. L'Ullal el tolerava perquè estava desconcertat amb el seu comportament erràtic i els humans l'acollien amb displicència perquè el consideraven un llop boig i carinyos com un gos .Però de fet el Llop Lelo, era un gos dominant quan estava entre els gossos dels pastors perquè només el veien arribar que tots abaixaven la cua i li retien el coll . Segurament que la manada no s'esperava que al morir l'Ullal i començar les lluites rituals per a substituir-lo
- El llop boig comencés a canviar el color del pelatge i a aparellar-se amb les femelles sense que li ensenyessin les dents  De fet les femelles ja l'havien triat com a substitut del llop negre perquè ja els havia pessigat els malucs motes vegades, mentre es feia el “Lelo”. Algun llop secundari li va voler plantar cara  però els seus ullals ja eren mes llargs que els de qualsevol llop de la manada i també era més gran i poderós degut a que durant un bon temps de la seva creixença va ser alimentat amb molta cura pels humans. No va tenir cap problema per a fer-se el Cap de la manada.
La seva comprensió instintiva dels dos mons el va fer de seguida un cap encara més eficaç que l'Ullal i els pastors van trobar mot encertat que fos ell qui s'acabés imposant als altres llops... Si la manada hagués començat a invadir el territori de les pastures, ells mateixos haurien anat a matar al cap per tal de que canviessin de comportament. I ho haurien fet encara que haguessin tingut que eliminar a tota la manada .Perquè els pagesos no estan d'hòsties !!! i son molt més dominants que els llops!!
I Així fou com el llop xalat “Lo Lelo” que li deia la canalla del poble, que n'havia tingut un ensurt paorós de cadell i havia viscut una experiència extraordinària per a un llop, va esdevenir cap de la última manada de llops que quedava a la Vall d'Àger.

                                                          Al Françesc Puigpelat -autor de "Els Llops" en homenatge 

dimarts, 15 de gener del 2013


Lo pis s'havia quedat desert , quasi ni eixecabem les persianes. Era ben be una epidèmia de tristesa ... s'havia de buscar un culpable .El pis , el telèfon .l'aigua ,la llum... set mesos d'atrasos que vaig acabar pagant Jo... però endementres tothom va marxar xiulant, havien trobat el culpable de tot ... i havien aprés a medrar...



No se si mai seràn certes totes aquestes coses
No se mai que he de fer
quan es fa fosc la casa sembla un claustre
i si encenc els llums m'esfereeixo.
Lo  Ferran no parla, ni menja , només dibuixa
de vegades passa l'escombra.
Ja veus que queda...
Sempre puc besar-me el bíceps dret
Sempre puc immaginar-me situacions possibles.


dissabte, 12 de gener del 2013

TINC UN AMIC QUE PINTA POESIA

(Tardé un año y quatro meses para encajar las bellas i duras i épicas metàforas de Tus poemas de bondad, sobre cada cosa i comprender al fin la profundidad de tu pensamiento; Amigo mio... . - Sé que sabes que estoy tan distraido que no me lo tendràs en cuenta. Y tambien sé que tu amistad es para mi como las botas para el gato. - Que perdido estaria todavia en la desmemòria sin tu ayuda Javier!!!) - TU tranquilizas las aguas de mis estanques turvios i me permites ver el fondo de mis fondos,  donde nadan los peces de colores...)
                                                
***



No estoy deprimido.
Solo estoy distraído ante la belleza del mundo”.
Me dices amigo, mientras libélulas de cristalinas transparencias ciegas,
voltean contra tu cielo de vidrio.
Y ante el espasmo de tu retina intentas en vano abrir la cortina.
Y contra un muro de luz de estrellas.
Fuera el océano se precipita contra imbatibles centinelas de piedra.
Y abandonada a su suerte la materia indeleble se espuma.
Y chorros de acero con lenguas de flujo sucumben ante el panorama de los abedules muertos.
Y así en el suceder de las olas, en el rumor de su antojo.
Revolotean inquietas sombras que anidan en los ojos donde la luz se derrumba.
Y rebaños de sanguinarios y enfurecidos búfalos se inquietan.
Y con sus patas peludas de ira pueblan las cejas.
Y el estruendor de la marea, en rabias de espuma y estampida ,
Abandonan la guarida y mugen con bravura al toro de la noche que reclina.
Y se espantan las amapolas rojas que como mariposas expandidas.
Lívidas descansan en la quietud de la tarde, asustadas, mustias y heridas.
E inquieto el corcel de la noche con sus espuelas de estaño hiere los ijares de la luna.
Esgrime con alarma su guadaña y amenaza con segar el campo de la alfalfa.
Que ante el acero helado entre tréboles palidece y se desangra.
Y tiemblan asustadas las margaritas del miedo como perros rabiosos ante una mano alzada.
A lo lejos amenaza tormenta.
Y el cuervo negro extiende su terciopelo de negras alas.
Y sume en la quietud dels obituario las lejanas plegarias del convento de Santa Clara.
Y los salmos a Dios tropiezan contra el muro de ignorancia en el cuarto de costura de las Salesianas.
En las catedrales de la luna los peces arcaicos se ahogan al petrificarse sus branquias.
Y en la mañana entretejida con suspiros perecen las almas en el fragor de las almohadas.
Cuando la salivilla blanca de los peces ranas se seca en la erosión de las escamas.
Y tú asciendes por el desfiladero de las especies disecadas expuesto a la erosión de las canas;
Y en la procesión de orugas de la Santa Compaña van repartiendo pétalos de rosa las núbiles i livianas.
Y con transparencias inusitadas se va encendiendo la insatisfecha carne humana.
Sedienta de besos y enarbolada de lisuras de manzanas frescas de sonrisas blancas.
Y la rosa de los vientos levanta las faldas.
Y el susurro de la tarde nemorosa ante el rumor de las aguas quietas,
sus lúbricos cuerpos desnudos lucen como velas hambrientas ante Diosas paganas.


Y tú me dices “Javier no estoy deprimido.
Estoy distraído ante la belleza del mundo”.
Y yo te comprendo, pues como Edipo castigado a la ceguera de los mil ojos de insecto,
trato de palpar con mis tentáculos de oruga irreverente las sutiles hebras de la escarcha.
Y como modistilla o zapatero de ojos sin legañas, con la precisión inefable de las arañas,
tejo incansable la túpida red que , desde el inicio del Mundo, hacen las parcas.
Y como Penélope obligada por una fidelidad que transciende,
intento en vano desenredar del ovillo el esqueleto invisible o la esencia inmutable de las cosas.
Mientras sutiles preguntas discurren y enredan las arcanas entrañas.


Pero todo es en vano.
Porque ante el crecer de las olas desaparecen
las huellas que los ingrávidos pies dejaros en la arena.
Y una y otra vez retornan en el esfuerzo excesivo de recuperar la memoria.
Y con el trabajo infatigable de las rocas la naturaleza cristalina del Mundo se quiebra.
Y las esencias se pierden en la bruma y los claveles mueren en su insana locura.
Entre el hazmereir de las quisquillas, la sonrisa burlona de los camarones
y el sarcasmo de las ostras.
Y otra vez empieza a crecer la luna con su ciclo interminable.
Y en la menarquia de las amapolas las jóvenes doncellas cuentan los días.
Y el viejo verde de los mares ante el temor se regocija y fuma su cachimba.
Y al caer la tarde cuando el sol bruñido en su sofoco descarga sus ardores y se refresca en el agua.
Una larga sombra o ancha estaca juega al equívoco de su viril constancia.
Y las Jóvenes doncellas juegan al escándalo y se cubren y tapan las caras
con sus tocas blancas de novicias rancias.
Y cuchicheando se cuentan sus pequeñas maldades como verdes ranitas en espera de estreno.
Y el croar invade las charcas que al atardecer en els verano se alarman,
ante el atrevimiento del Fauno que de su enorme miembro se ufana.


Y así continua la vida.
Y yo contemplo por mi ventana el ocaso del sol incendiando las montañas.


No amigo, yo tampoco estoy deprimido, me deprime ver como la vida pasa.
Me deprime mi esfuerzo vano de apuntalar mi esencia de existidor.
Mi amarga esencia de sufridor de los andamios del aire y de las cosas vagas


Mientras veo como te distraes ante la belleza del Mundo cuando no cantas.




AL RAPSODA Y CANTAUTOR MIQUEL ÀNGEL TENA RÚBIES
de su amigo : LEON CANTABRO
FRCO. JAVIER GARCIA QUINTANA
BARCELONA 10 DE AGOSTO 2.011




divendres, 11 de gener del 2013

LO JORDI GASION N'HA TRET UN DISC ...



No fa gaire que en Gasión "Lo fill"  me va enviar un disc amb unes cuantes cançons de factura molt  delicada , molt ben pensada i molt ben inspirada , I com que a mi aquest xiquet ja em va deixar parat una vegada que el vaig veure a Lleida amb tota la banda i el Mestre Txopeitia al "mandu"·Doncs avui us vull parlar , i parlar be,  de les bonances d'aquest disc, - diguem-ne ja "projecte" ,- entrega, -paquetet de cançons . Perquè avui mateix,  això de "fer un disc" ja ha ben passat a la Història , avui en dia, diguem que l'artista està en estat "d'evaluació continuada" i li es millor anar penjant l'obra a la Xarxa, que gastar-se los quartos editant amb una Discogràfica que no li pagarà mai un duro, perqué estan totes en suspensió de pagaments . L'Aventura de muntar una editora de discos es una cosa que es fa per amor a l'Art i per plaer de seguir editant música en format de disc , quan la música ja no necessita format perque n'es tota penjada del núbol i tot cristu la pot comprar o robar quan vulgui i a plaer. -Reflexions tangencials a part. Us volia dir que val la pena i n'es un plaer d'escoltar aquestes cançons del Jordi Gasión .Formen un corpus unitari , diguem que son cosines germanes totes elles menys una que en va posar d'un altre autor desconegut que fa uns trenta anys va editar un disc ... com que Jo no faig de crític ni penso que en tingui ni idea de criticar , pos no us en faré una dissecció perque no la faria be . Només us en diré que a mi m'entusiasmen aquestes cançons .De seguida hi vaig reconèixer l'antecedent de L'Isidor Marí i els UC.  No perque en sigui una còpia, sinò perque en destilen la mateixa  dolcesa i el mateix tarannà, i per a mi que la mateixa qualitat de cançons intemporals   Son cançons reposades, reflexives, allunyades de la música exitativa que s'entesten tant en embotir-mos al cap, les Radio-fòrmules . Lo fill ha crescut i s'ha afinat tant en la interpretació com en la composició dels temes que fa. Les lletres segueixen dien coses d'aquella manera un pel sorpresiva i alhora carregada de la dolça manera de parlar de la gent dels Costers del Segre...  i com que per a mostra un botonet us en deixo un tastet perque us hi aneu acostumant i ja "me vaig despediguent" per a no fer-me pesat , aneu als concerts d'aquest home que es un bon home i un bon Artista . Doneu-li la oportunitat de viure de la música i ell us donarà cançons que us acompanyaran per sempre ... Paraula .


Data de publicació: 20/11/2012
Jordi Gasion ha passat per l'Estudi 3 per presentar-nos el seu nou disc "Un altre ahir". Aquest és el segon treball de Gasion després de deixar enrera el seu projecte "El fill del mestre". Les melodies de la seva guitarra i la seva veu segueixen donant una personalitat inconfusible a les seves cançons.
  • Llicència estàndard de YouTube 


    Data de publicació: 29/10/2012


    AL TURÒ DE CADA VILA
                             Joann Barceló. Miquel Àngel Tena. Jordi Gasión

    A punta de sol se'ls veu traficar
    quan munyen la nit les últimes bruixes
    s'apleguen al cor d'un sec canyissar
    els nens febrosencs que planten maduixes

    i enxarxen estels amb amples filats.
    Xarrupen la llum que escampa la Plata
    penjada d'un cel on astres daurats
    són peixos de gel que arruixen escata.

    Al turó de cada vila
    un ramat d'escolanets
    disfressats de focs follets
    ballen amb sotana lila.

    Apunten al sol rocs de purpurina:
    li volen buidar els Monstres benignes
    per treure el secret d'aquesta metzina
    que ens ruixa els teulats de mots i de signes.

    Compte amb l 'Assassí que us volta els sembrats!
    Es menja els infants i penja les fades,
    escanya els ocells i ofega els guillats.
    El Crim un cop més té cames alades.

    Al turó de cada vila
    un ramat d'escolanets
    disfressats de focs follets
    ballen amb sotana lila.


    Llicència Llicència estàndard de YouTube