dilluns, 7 de novembre del 2011

L'AMIC DE LONDRES


El dia 24 de maig de 1969 cantava aquesta canço al teatre (fantàstic teatre per cert!) del ·"Colegio Salessiano Santo Angel" del Paseo San Juan Bosco nº 74 , Sarrià,  Barcelona Una miqueta mes amunt del que fou el camp de futbol de l'Español, era la meva tercera cançó, i era d'una ingenuïtat pasmosa que ara em fa "enrojoli..." Era un concurs que s'anomenava "La cancion Blanca" -Inefable!!!, vaig guanyar el concurs amb una cançó que parlava d'un drogadicte... En aquells temps ningú parlava de drogues, les drogues no eren un problema encara. Però jo el veia venir, sempre he vist venir les coses. La matança es veia venir : El Magical Mistery Tour, els Stones, El Sumarino Amarillo...altrament dit Clometiazol.http://es.wikipedia.org/wiki/Clometiazol Els Bee Gees ,i el Desatre miner i el Massachussets que era un tripi del 40,



Els Troggs , els Kinks... l'illa de Whigt, el festival de Woodstoc, Jimmy Endrix, Cream, Janis Joplin, Joe Coker...Aquest fou el programa que vaig seguir amb un interés quasi premonitori... sabia que alló era històric i que obria les portes a unaltra manera de veure el mon, i també a un altra manera de combatre les idees que podrien cambiar el mon, les Drogues. Jo em vaig convertir en un antisistema ja llavors, llegia Keruak , llegia Hesse i Thomas Man, i Borrougs,em vaig amorrar a la mamella de la poesia beatnic anglesa i alemanya, vaig navegar desde Steiner a Huxley,  passant per Krisnamurty i el Chippanzé de Madam Blawatsky, (per que no m'ho vaig pas creure tot). En Barceló em va presentar al "Gordoyew" el gran timador de la consciència occidental i Jung em va aclarir les coses i em va salvar la vida. No pas els seus acólits que son una puta secta de peseteros. Vaig vomitar Proust una llarga temporada i només em va fer trontollar l'arrivada del Punk, i del "No Future", els poetes del Punk ; La Patti Smhit, amb Horses, vaig escriure per Arista-Capitol, la ressenya de premsa de HORSES de  la Patti Smhit que llavors es pixava als escenaris i la van trobar massa agosarada... volien "contemporitzar"; Perqué a espanya, deien, aquelles coses s'havien de suavitzar i fer passar per rock en Angles i res més , !!!La mateixa companyia de discos -Columbia -Arista-de la Patti Smhit,  la més gran poetesa del Punk Rock actual , passat i futur, era tapada, difuminada per la seva pròpia companyia de discos!!! Jo vaig plegar amb buit mesos de treballar per aquells fills de la gran puta. Perqué jo no en se de contemporitzar!! ni porto la clenxa a sota el nas tota polsosa de "guix"...


.


Vaig llegir "La energia de los esclavos" de Cohen i ja en vaig tenir prou. Jo també vaig veure el "No Future", o millor dit vaig veure el que ara està passant i ha estat passant, ja fa 43 anys quan en tenia 15 i em vaig negar resoludament a participar-hi. Jo no tinc una relació malaltissa amb la música, ni amb el treball. Tinc una relació d'odi i lluita amb un mon corrupte, i, una societat profundament malalta ... per que sé que adaptar-se, i establir complicitats amb el principi del mal que domina aquest mon, és un acte de traició espiritual a un mateix i a la possibilitat de cambiar encara que sigui un milímetre la direcció cap al desastre.. I també sé que no es pot servir a la pela posant cara de tenir valors ètics, perquè la merda acaba sobreeixint per les orelles i tots els orificis del careto.  I res d'aquest mon em farà canviar de pensament. Encar que em costi la sang de tots els dies, encar que em tanquin al " Gulag". Cent vegades, els Latigueros genèrics de tot qui planta cara al sistema pútrid i criminal que ens regeix. Es una qüestió d' Ètica. Només es una qüestió Ètica. Així de simple. - Ximple!!!.- 
Jo soc aquell que escup a la cara del Botxí mentres l'escanya...        
"Invoco Joglaria, la rel més fonda de  l'Olivera!!!"

EL PROGRAMA DE WOODSTOC

Divendres 15 de agost

El concert començà oficialment a les 5:08 de la vesprada, comença amb un recital folk de Richie Havens.
  • Richie Havens (Va obrir el festival - va tocar 7 cançons)
    1. High Flyin' Bird
    2. I Can't Make It Anymore
    3. With A Little Help
    4. Strawberry Fields Forever
    5. Hey Jude
    6. I Had A Woman
    7. Handsome Johnny
    8. Freedom
  • Swami Satchidananda
  • Country Joe McDonald. Va tocar amb la seua banda els The Fish
    1. I Find Myself Missing You
    2. Rockin' All Around The World
    3. Flyin' High All Over the World
    4. Seen A Rocket
    5. The "Fish" Cheer/I-Feel-Like-I'm-Fixin'-To-Die Rag
  • John Sebastian
    1. How Have You Been
    2. Raimbows All Over Your Blues
    3. I Had A Dream
    4. Darlin' Bé Home Soon
    5. Younger Generation
  • Sweetwater
    1. What's Wrong
    2. Motherless Child
    3. Look Out
    4. For Pete's Sake
    5. Day Song
    6. Crystal Spider
    7. Two Worlds
    8. Why Oh Why
  • Incredible String Band
    1. Invocation
    2. The Letter
    3. This Moment
    4. When You Find Out Who You Are
  • Bert Sommer
    1. Jennifer
    2. The Road To Travel
    3. I Wondered Where You Bé
    4. She's Gone
    5. Things Are Going my Way
    6. And When It's Over
    7. Jeanette
    8. America
    9. A Note That Read
    10. Smile
  • Tim Hardin, an hour long set
    1. If I Were A Carpenter
    2. Misty Roses
  • Ravi Shankar, tocà 5 cançons mentre plovia
    1. Raga Puriya-Dhanashri/Gat In Sawarital
    2. Tabla Solo In Jhaptal
    3. Raga Manj Kmahaj
    4. Iap Jor
    5. Dhun In Kaharwa Tal
  • Melanie
    1. Beautiful People
    2. Birthday of The Sun
  • Arlo Guthrie
    1. Coming Into Los Angeles
    2. Walking Down the Line
    3. Amazing Grace
  • Joan Baez
    1. Oh Happy Day
    2. The Last Thing On My Mind
    3. I Shall Bé Released
    4. Joe Hill
    5. Sweet Sir Galahad
    6. Hickory Wind
    7. Drug Store Truck Driving Man
    8. I Live One Day At A Time
    9. Sweet Sunny South
    10. Warm and Tender Love
    11. Swing Low Sweet Chariot
    12. We Shall Overcome

Dissabte 16 de agost

El concert es reanudà a les 12:15 pm

Diumenge 17 de agost, a dilluns 18

Joe Cocker va ser el primer concert del dia després de la nit maratoniana i va iniciar del programa del dia a les dues de la vesprada.
  • Joe Cocker
    1. Delta Lady
    2. Some Things Goin' On
    3. Let's Go Get Stoned
    4. I Shall Bé Released
    5. With A Little Help From My Friends
  • Després de Joe Cocker el festival es va suspendre durant unes hores per una forta tempestat.
  • Country Joe and the Fish Amb ells es va tornar a reprendre el concert a les 6 de la vesprada.
    1. Rock and Soul Music
    2. Thing Called Love
    3. Love Machine
    4. The "Fish" Cheer/I-Feel-Like-I'm-Fixin'-To-Die Rag
  • Ten Years After
    1. Good Morning Little Schoolgirl
    2. I Can't Keep From Crying Sometimes
    3. I May Bé Wrong, But I Won't Bé Wrong Always
    4. Hear Me Calling
    5. I'm Going Home
  • The Band
    1. Chest Fever
    2. Tears of Rage
    3. We Can Talk
    4. Don't You Tell Henry
    5. Don't Do It
    6. Ain't No More Cane
    7. Long Black Veil
    8. This Wheels On Fire
    9. I Shall Bé Released
    10. The Weight
    11. Loving You Is Sweeter Than Ever
  • Blood, Sweat & Tears a mitja nit amb un recital de 5 cançons.
    1. More and More
    2. I Love You Baby More Than You Ever Know
    3. Spinning Wheel
    4. I Stand Accused
    5. Something Coming On
  • Johnny Winter
    1. Mama, Talk to Your Daughter
    2. To Tell the Truth
    3. Johnny B. Goode
    4. Six Feet In the Ground
    5. Leland Mississippi Blues/Rock Me Baby
    6. Mean Mistreater
    7. I Can't Stand It (With Edgar Winter)
    8. Tobacco Road (With Edgar Winter)
    9. Mean Town Blues
  • Crosby, Stills, Nash & Young van començar a les tres del matí, el seu recital està separat en dos parts, una part acústica i una altra d'elèctrica
    • Part Acústica
    • Parte Acustica
    1. Suite: Judy Blue Eyes
    2. Blackbird
    3. Helplessly Hoping
    4. Guinnevere
    5. Marrakesh Express
    6. 4 + 20
    7. Mr. Soul
    8. Wonderin'
    9. You Don't Have To Cry
    • Part Elèctrica
    1. Pre-Road Downs
    2. Long Time Gone
    3. Bluebird
    4. Sea of Madness
    5. Wooden Ships
    6. Find the Cost of Freedom
    7. 49 Bye-Byes
  • Paul Butterfield Blues Band
    1. Everything's Gonna Bé Alright
    2. Driftin'
    3. Born Under A Bad Sign
    4. Morning Sunrise
    5. Love March
  • Sha-Na-Na
    1. Na Na Theme
    2. Jakety Jak
    3. Teen Angel
    4. Jailhouse Rock
    5. Wipe Out
    6. Who Wrote the Book of Love
    7. Duke of Earl
    8. At the Hop
    9. Na Na Theme
  • Jimi Hendrix Va insistir a ser ell qui toquès en últim lloc. Es va programar la seua part per a la mitjanit, però per retards en el festival no va tocar fins a les 9 del matí del dilluns. Es diu que van arribar a veure'l 500.000 persones, encara que va començar amb un públic de 80.000. El recital va durar dues hores, sent el concert més llarg de la seua història. Va tocar 18 cançons, concloent amb Hey Joe:
    1. Message to Love
    2. Hear My Train A Comin'
    3. Spanish Castle Magic
    4. Red House
    5. Mastermind
    6. Lover Man
    7. Foxy Lady
    8. Jam Back At The House
    9. Izabella
    10. Gypsy Woman
    11. Fire
    12. Voodoo Child (Slight Return)/Stepping Stone
    13. Star Spangled Banner
    14. Purple Haze
    15. Woodstock Improvisation
    16. Villanova Junction
    17. Hey Jo
    18.                                                                                         VIKIPENDIA
EL FESTIVAL DE LA ILLA DE   Wight.

La historia de un festival olvidado, la Isla de Wight

Hace más de cuarenta años se celebró la primera edición de festival europeo que daría la réplica a Woodstock del verano del amor

En el Olimpo de los grandes momentos musicales destacan marcos y paisajes rodeados de un aura especial, escenarios míticos. Woodstock, Monterey, Montreux, Glastonbury o Roskilde. Entre los grandes pocas veces se nombra a uno de los más emblemáticos, la Isla de Wight (Inglaterra). Se acaba de editar por primera vez la actuación de Leonard Cohen en la isla. Un directo a las dos de la madrugada seguido por más de medio millón de personas.



El festival original se celebró de 1968 al verano de 1970 en la isla que da nombre al evento, venía a ser el Woodstock europeo y alcanzó un mayor aforo. Sería un festival de vanguardia musical en una Europa en la que los jóvenes empezaban a alzar la voz. El Papa Pablo VI publicaba ese año una encíclica en contra del uso de los preservativos, Francia vivía su mayo universitario, en Inglaterra los Beatles publicaban su White Album y se precipita el final de la década que intentó cambiar el mundo.
Entre el asesinato de Martin Luther King, la matanza de My Lai en Vietnam y la primavera de Praga, se colaba un evento festivo que proclamaba la paz en Europa. Un festival diferente. Acababa agosto y diez mil personas reunían para ver las actuaciones de Jefferson Airplane, Arthur Brown, The Move, Tyrannosaurus Rex o Plastic Penny.
Un año después, y dos semanas más tarde que el festival de Woodstock, arrancaba la segunda edición con 300.000 asistentes. El incremento del aforo se debió al regreso de Bob Dylan a Inglaterra después de unos años retirado por un accidente de moto. El cantante, acompañado de The Band, fue el gran reclamo del cartel de una edición que completaban The Who, Joe Cocker, que venían de actuar en Woodstock, The Nice o Tom Paxton.
Pero todo lo bueno se acaba, y todo lo que se acaba termina por algo. En la edición de 1970 el aforo se desbordó, se colaron miles de personas y el recinto reboso. Las autoridades no podían garantizar la seguridad ni el abastecimiento. Entre 600.000 oficiales y unos 800.000 calculados, asistieron al festival. Hubo saqueos, trifulcas, asaltos al comercio en una isla cuya población, por aquellos años, apenas superaba el centenar de miles. Tras esta edición no se volvería a celebrar un festival en la isla en más de treinta años.
La culpa fue de Jimmy Hendrix, el primero en confirmar su asistencia apenas tres semanas antes de susu asistencia apenas tres semanas antes de su muerte, pero Hendrix no fue solo, convenció a unos cuantos amigos. Fueron cinco días de música. Las primeras jornadas contaron con gente como Judas Jump, Kathy Smith, Rosalie Sorrels, o Kris Kristofferson. Supertramp, con su disco debut, Gilberto Gil o Chicago fueron abriendo el festival hasta la llegada del fin de semana.
El sábado estaba completo, Miles Davis, Joni Mitchell, The Doors, The Who o Ten Years After, ponían su sonido en la isla. El domingo era el día esperado, casi veinte horas de conciertos con las actuaciones de Donovan, Jethro Tull, Jimmy Hendrix, Joan Baez, y el mencionado cierre nocturno de Leonard Cohen.
En el siglo XXI la música volvió a la isla, grandes grupos devolvían el rock a Wight. Rolling Stones, Neil Young, U2, Coldplay, The Kooks o The Police. En 2006 se le otorgaba el premio a Mejor Festival Británico. Buena organización, grandes bandas, patrocinio de marcas y beneficios considerables, la Isla de Wight era un éxito, pero ya no era lo mismo.

Jo era molt jovenet, però vaig viure tota aquella moguda amb un interès mil·limètric. De fet la gran revolució ideológica i musical d'aquells anys, va fer cambiar el mon i va posar en circulació una nova manera de matar, una nova manera de fer la guerra:. Les Drogues. Tanmateix els ideòlegs i els protagonistes principals n'eren ben concients. Y està molt clar que hi ha hagut complicitats escandaloses de molts personatges que s'han venut al sistema, els qui no ho han fet, s'han mantingut prudents i ambiguus, per a salvar la pell i als que no es van deixar comprar, sencillament els varen matar. Així de clar.

Allen Ginsberg



A l'esquerra, Allen Ginsberg amb el seu company íntim, el poeta Peter Orlovsky
Irwin Allen Ginsberg (3 de juny de 1926 - 5 d'abril de 1997) fou un poeta beat estatunidenc que va néixer a Paterson, Nova Jersey.
Enllaç entre el moviment beat dels anys 50 i els hippies dels anys 60, va compartir amistat amb, entre d'altres, Jack Kerouac, Neal Cassady, William S. Burroughs, Patti Smith, Gregory Corso, Herbert Huncke, Rod McKuen i Bob Dylan.
La poesia de Ginsberg estava molt influïda pel modernisme, el romanticisme, el beat i la cadència del jazz, a més per la seva pràctica del budisme Kagyu i el seu origen jueu. Es considerava hereder de William Blake i de Walt Whitman. La potència dels poemes de Ginsberg, els seus llargs versos i la seva exhuberància del Nou Món, reflexaven la continuïtat de la inspiració que reclamava. Altres influències també incloïen al poeta estatunidenc William Carlos Williams.
La principal obra de Ginsberg, "Howl", és molt coneguda per la seva frase d'obertura: "He vist les millors ments de la meva generació destruïdes per les drogues i l'alcohol". L'obra es va considerar escandalosa en el moment de la seva publicació per la cruesa del seu llenguatge, que sovint és explícit. Poc temps després de la seva publicació al 1956 per una petita editora de San Francisco, l'obra fou prohibida. La prohibició fou un cas cèlebre entre els defensors de la primera emmenda de la Constitució del Estats Units; fou anul·lada, després de què el jutge Clayton W. Horn declarés que el poema posseïa importància social redemptora. Les idees polítiques llibertàries i en general anti-sistema de Ginsberg van atreure l'atenció de l'FBI, institució policial que el va considerar com una greu amenaça per la seguretat.
És en part interessant ressaltar que la segona part de "Howl" va estar inspirada i escrita principalment durant una visió causada pel peyote. Ginsberg va intentar escriure nombrosos poemes sota la influència de diferents tipus de droga, incloent l'àcid lisèrgic o LSD. Aquesta pràctica era una manifestació específica del seu enfoc experimental de caràcter més general; per exemple, també va escriure poemes recitant-los, gravant-los en cintes i transcribint-ne els resultats.


Allen Ginsberg amb Bob Dylan el
 1975

En els seus escrits i en la seva vida, Ginsberg defensava la llibertat i l'autenticitat. Molts dels seus poemes són extremadament sincers i directes. Per exemple, a "Kaddish", descriu la bogeria de la seva mare en termes ben clars. A "Many Loves", descriu el seu primer contacte sexual amb Neal Cassady, que fou el seu amant i amic. Algun dels seus poemes posteriors es centren en la seva relació amb Peter Orlovsky, el seu amant de tota la vida a qui va dedicar "Kaddish and Other Poems".
El seu viatge espiritual aviat va començar amb visions espontànies i va continuar amb un viatge a l'Índia i una trobada casual en un carrer de Nova York amb Chögyam Trungpa, Rinpoche, un budista tibetà mestre de meditació de l'escola Vajrayana, que es va convertir en el seu amic i mestre durant tota la vida.
En la seva vida política, fou un iconoclasta, utilitzant el seu ingeni i el seu humor per a lluitar per la causa de la llibertat personal dels altres, sovint arriscant-se a sí mateix. Ginsberg va ajudar a finançar l'School of Disenbodied Poetics de Jack Kerouac a la Universitat de Naropa, a Boulder, Colorado, una escola formada per Chögyam Trungpa, Rinpoche. També fou co-fundador, al costat del poeta francès Jean Jacques Lebel, d'un dels festivals de poesia més importants del món, conegut com Poliphonix.
El Ministeri de Cultura francès el va nombrar Cavaller de l'Ordre de les Arts i les Lletres l'any 1993.

"El nostre objectiu era salvar el planeta i alterar la consciència humana. 
Aixo ens portarà molt de temps, si arriba a passar".

VICKIPENDIA
Miquel Àngel Tena-Rúbies at Cap comentari:

dimarts, 25 d’octubre del 2011

GOITA QUE M'HE TROBAT!!!



L'any 1977-78 vaig triar uns amics i varem preparar amb Ferran Garcia Mallol,(actual portamveu i gestor del catau poètic de L'ORIGINAL) en Miquel Estrada,(Baixista del Grup COSES) i en Jep Nuix( Immens compositor i gradíssim flautista i músic generós i afable persona, a qui dec una lliçó vital que mai podre tornar, com no sigui al cel...). A partir d'una proposta de la Promotora Enllaç, en aquell cas mitjancera de "La Caixa" em varen encarregar de muntar un espectacle  que  varem anomenar "UN TROBADOR S'ESDEVINGUÉ" .I que versava sobre cançons dels trobadors i altres troballes. Vàrem fer l'espectacle per multitud d'escoles de catalunya . La "Caixa a les Escoles", fou una iniciativa molt reixida dels primers anys del Pujolisme que va portar la musica tradicional i la poesia a les escoles de tot catalunya i va suplir d'alguna manera la inòpia económica en la que ens vàrem quedar els músics durant la "Operació Desmantellament", que va patir la Cançó. Aquesta és una adaptació d'un texte de Guillem de Bergadà en el que posava a parir al Marqués de Mataplana, unaltre Trobaire de malnom... ja ni em recordava que existís. Frou gràcies a un regal que em va fer la meva cosina l'Isabel Pujades, prestigiosa Demògrafa i Catedràtica a la Universitat de Barcelona, que en aquells temps feia coses per Planeta i va tenir la gentilesa de lliurar-me els tres volums de Martí de Riquer sobre "Los Trobadores". Obra exaustiva i definitivament cabdal per saber de que va i d'on ve la meva professió de cantador de poesies. Encara que pel meu gust feta des d'una optica massa "afecta al règimen" per a dir-ho d'alguna manera. La informació que aporta Martí de Riquer em va captivar i motivar de per sempre més. En Rafel Subirachs va fer el seu disc "SI COM L'INFANT QUAN APREN DE PARLAR"en aquell temps també.

A partir dels materials que va recopilar d'en Riquer i d'altres i que fou, per a mi, una de les fites més importants, una joia genial i la més profundament significativa de tota la Història de la nostra cançó. Cal tenir amb compte tot aquestos precedents a l'hora d'entendre  la meva relació amb la música, i amb la poesia. So pena de confondre'm amb un  rockero...o de no entendre res de res...

Miquel Àngel Tena-Rúbies at 3 comentaris:

dissabte, 22 d’octubre del 2011

LEONARD COHEN Todo empezó en esta tierra

Vídeo del discurso de Leonard Cohen

Es un honor estar aquí esta noche, aunque quizá, como el gran maestro Riccardo Muti, no estoy acostumbrado a estar ante un público sin una orquesta detrás. Haré lo que pueda como solista. Anoche no logré dormir, pasé la noche en vela pensando en qué podía decir hoy aquí. Después de comerme todas las chocolatinas y cacahuetes del minibar garabateé unas pocas palabras pero dudo que haga falta referirse a ellas. Obviamente, estoy muy emocionado por el reconocimiento de la fundación. Pero he venido esta noche a expresar otro tipo de gratitud que espero poder contar en tres o cuatro minutos.
Cuando estaba haciendo el equipaje en Los Ángeles me sentía inquieto porque siempre he tenido cierta ambigüedad sobre la poesía. Viene de un lugar que nadie controla, que nadie conquista. Es decir, si supiera de dónde vienen las canciones las haría con más frecuencia. Es difícil aceptar un premio por una actividad que en realidad no controlo. Haciendo el equipaje para venir, cogí mi guitarra Conde, hecha en España hace 40 años más o menos. La saqué de la caja y parecía hecha de helio, muy ligera. Me la puse en la cara y la olí, está muy bien diseñada, la fragancia de la madera viva. Sabemos que la madera nunca acaba de morir y por eso olía el cedro, tan fresco, como si fuera el primer día, cuando compré la guitarra hace 40 años. Y una voz parecía decirme: "Eres un hombre viejo y no has dado las gracias, no has devuelto tu gratitud a quien la merece: el suelo, la tierra, al pueblo que te ha dado tanto. Porque igual que un hombre no es un DNI, una calificación de deuda tampoco es un país. Ustedes saben de mi fuerte asociación con Federico García Lorca y puedo decir que mientras era joven y adolescente no encontré una voz y solo cuando leí a Lorca, en una traducción, encontré una voz que me dio permiso para descubrir mi propia voz, para ubicar mi yo, un yo que aún no está terminado.
Al hacerme mayor supe que las instrucciones venían con esa voz. ¿Y qué instrucciones eran esas? Nunca lamentar. Y si queremos expresar la derrota que nos ataca a todos tiene que ser en los confines estrictos de la dignidad y de la belleza. Así que ya tenía una voz, pero no tenía el instrumento para expresarla. No tenía una canción. Y ahora voy a contarles brevemente la historia de cómo conseguí mi canción.
Yo era un guitarrista indiferente. Solo me sabía unos cuantos acordes. Me sentaba con mis amigos, bebía y cantaba, pero nunca me vi como un músico o un cantante. Un día, a principios de los años sesenta, estaba de visita en casa de mi madre. Su casa estaba cerca de un parque con una pista de tenis donde íbamos a ver jugar al baloncesto. Era un lugar que conocía de mi infancia. Me paseé por allí y encontré a un joven tocando una guitarra flamenca. Me encantó, estaba rodeado de algunas chicas y me senté a escucharlo, me cautivaba, yo quería tocar así, aunque sabía que nunca lo lograría.
Me acerqué a él y nos entendimos medio en francés medio en inglés y pactamos unas clases en casa de mi madre. Era un joven español. Al día siguiente se presentó. Me dijo: "Déjame escucharte tocar algo". Lo hice y declaró que no tenía ni idea. Él cogió la guitarra, la afinó, me la devolvió y dijo: "No suena mal. Ahora tócala de nuevo". No cambió mucho. La cogió otra vez y me dijo: "Te voy a enseñar unos acordes". Tocó una secuencia rápida de acordes y luego me explicó dónde tenía que poner los dedos y me dijo otra vez: "Ahora toca". Pero fue un desastre.
Al día siguiente, empezamos de nuevo con esos seis acordes. Muchas canciones flamencas se basan en ellos. Al tercer día la cosa mejoró. Aprendí los seis acordes. Al día siguiente el guitarrista no volvió por casa. Dejó de venir. Como yo tenía el número de la pensión donde se alojaba fui a buscarlo para ver que le había pasado. Allí me contaron que aquel español se había suicidado, que se había quitado la vida. Yo no sabía nada de él, de qué parte de España era, por qué estaba en Montreal, por qué estaba en la pista de tenis, por qué se había quitado la vida.
Sentí una enorme tristeza. Nunca antes había contado esto en público. Esos seis acordes, esa pauta de sonido, ha sido la base de todas mis canciones y de toda mi música y quizá ahora puedan comenzar a entender la magnitud del agradecimiento que tengo a este país. Todo lo que han encontrado favorable en mi obra viene de esta historia que les acabo de contar. Toda mi obra está inspirada por esta tierra. Así que gracias por celebrarla porque es suya, solo me han permitido poner mi firma al final de la última página.
Discurso pronunciado por Leonard Cohen en la entrega de los premios Príncipe de Asturias.
Miquel Àngel Tena-Rúbies at 6 comentaris:

diumenge, 16 d’octubre del 2011

HISPASÒNIC UNA WEB AMB MOLTES COSES QUE DIR

HISPASONIChttp://www.hispasonic.com/blogs/siete-pecados-capitales-artista/2798

Los siete pecados capitales... del artista

Lenguaje Musical hace 17 horas
Como introducción para este artículo desearía traer a nuestra memoria la película “acordes y desacuerdos” de Woddy Allen (aquél que la haya visto, si no tampoco importa), donde el autor nos lleva por la vida (mediante una falsa biografía) del “segundo mejor guitarrista del mundo” de Jazz en los años treinta. Un músico genial pero que como persona dejaba mucho que desear...
Esta película es una ficción pero la vida real de muchos artistas, de muchos genios (músicos, pintores, escritores...), nos demuestra que no tiene porque ir unida a la capacidad artística la de tener una “vida ejemplar”. A veces pasa, pero si el ser humano no es perfecto ¿por qué tendría que serlo el artista?.
En todo caso los artistas tenemos nuestras propias debilidades y “pecados” característicos, los cuales nos acompañan durante nuestro trabajo y nuestras aspiraciones. A modo de juego (insisto en esto último) se me ha ocurrido tratar de adaptar los siete pecados capitales al mundo del arte (no me preguntéis como he llegado a esta idea...). Inspirándome en ellos, por supuesto, desde una adaptación libre y manipulada...
 
Lujuria
Nuestra música es importante, pero ¿más que nuestra vida personal?.
Un artista puede trabajar incluso cuando duerme. Es muy complicado ponerle horario a una actividad artística (aunque hay artistas muy disciplinados, excepciones...). Cuando uno esta inmerso en el proceso de trabajo cuesta desengancharse de él. La salud puede resentirse si uno es excesivamente bohemio y no controla sus impulsos creativos. Pero que cada uno haga lo que quiera, ¿no?. El problema puede venir, quizá, con la gente que te rodea. Si uno tiene familia y amigos y quiere conservarlos probablemente tendrá que organizar su trabajo (una organización excesiva personalmente no creo que sea tampoco muy “sana” para la creatividad, salvo que uno sea un robot... o lleve intención de serlo). El “riesgo” no está en involucrarse al máximo o en meterse hasta las mismísimas entrañas de algo que nos apasiona (una obligación para un buen artista), sino en el tiempo que podemos pasar ahí, en esas “profundidades”. A un artista hay que exigirle que se involucre a tope, pero tu pareja, amigo, hijo... (por ejemplo) también puede exigirte un mínimo de involucración en ellos (yo tengo serios problemas con la “lujuria”... que nadie lo saque de contexto...). Además, como comentaba en este otro artículo (el que sólo de música sabe....), como artistas tampoco nos interesa estar rodeados exclusivamente de arte.
Pereza
Dejo el margen las connotaciones más obvias que sugiere este término en cualquier actividad. Quizá sea por la influencia mediática, pero da la sensación de que vivimos una época en la que se pretenden crear “éxitos” con más bien poco y esto a alguna gente que empieza y se acerca al mundo de la música se le contagia.
Un estribillo y una estrofa que recuerden a algún tema que funcionó para el gran público en su día y a ir tirando... Cuidando la parte técnica (la tecnología nos lo exige) pero descuidando la sustancia (la creatividad, en la música de consumo rápido, tiene, al parecer, menos poder de persuasión). Lo que aún no tengo claro es si es al gran público al que le interesa ese “más bien poco” o es a la voraz industria a la que le interesa mantener un público, que tal vez pudiera inclinar sus oídos hacia otros derroteros, consumiendo productos más opacos. Por lo tanto el origen de esta versión del “pecado” no sé si se encuentra en esos “productores” (que nadie se ofenda que no me refiero a él ;) ) o en los receptores.
(Ojo, que yo soy defensor de que con un “V IV I” se pueden hacer cosas estupendamente interesantes. Cuando digo “más bien poco” no me refiero a utilizar pocos elementos. En la simpleza a veces puede estar el medio o el secreto)
Gula
La gula incide en el abuso de una actividad (alimentarse) diaria que es indispensable para mantenerse con vida. Existen elementos indispensables para el músico. Un guitarrista sin guitarra poco tiene que hacer, pero quizá rodearse de demasiados instrumentos (lo dice uno que tiene unos cuantos más de los necesarios) no sólo no sea necesario sino que en ocasiones ralentiza el proceso de producción ¿Quién no ha estado horas buscando el sonido para un tema entre los miles de los que dispone, hoy en día, en esas gigantescas librerías?. Aquí todo dependerá del virtuosismo de cada uno para saber donde está tal y cual sonido y de como sacar el máximo partido a cada instrumento.
Ira
La paciencia es una virtud en cualquier cosa. En el proceso de creación por descontado, al menos para mí (ver artículo sobre la “lenteja”...).
El pasado año me hicieron una serie de encargos sobre un estilo que no había tratado nunca. Tuve días muy malos porque no lograba el “sonido” que precisaba el género. Estaba de mal humor, estaba enfadado. Pero ¿por qué? O mejor dicho, ¿con quién? Con quien me había hecho el encargo no, era una oportunidad de conocer escenarios diferentes. Además, el responsable en todo caso sería yo por haberlo aceptado. ¿Conmigo mismo?, pero si trabajaba día y noche... Sería injusto. Pero sí, era yo el responsable y merecía mi enojo. Había descuidado lo más importante, una de las cosas que me hizo convertirme en compositor. El placer de hacer música, el trayecto, el aprendizaje. Lo había olvidado, o lo había rechazado, sólo estaba pendiente del resultado, quería el resultado y ¡lo quería ya!. Hay cosas que no dependen de uno mismo y esas cosas no pueden convertirse en nuestro objetivo.
Por otro lado madurar una idea, darle forma, pulirla... lleva su tiempo, y ese tiempo es necesario. Y en ese tiempo podemos encontrarnos con el verdadero placer de hacer música (un placer, además, exento de “pecado capital”...).
Envidia
Cada autor es único y debería saberlo. Cada uno tiene algo que decir y tiene sus propias palabras de decirlo. He hablado mucho sobre esto en otros artículos por lo que no me enrollaré demasiado sobre esta idea.
En realidad querer ser como otro artista es ponernos el listón demasiado bajo. El listón debería encontrarse en la posición en la que uno llega a desarrollar su propio lenguaje: “Hablar”, artísticamente, usando sus propias palabras. Un listón que sólo puede superar él mismo.
Avaricia
Aprendiz de mucho, maestro de... más bien poco. Aunque debo reconocer que no es así en todos los casos, a veces me sorprende de lo que son capaces algunos (y esto me arrastra en parte al “pecado” anterior).
Es bueno aprender y tomar conciencia de qué es lo que se nos da mejor y exprimirlo al máximo. Si lo que queremos hacer no es lo que se nos da mejor, entonces tendremos que pelear por convertirlo en algo que lleguemos a ser capaces de hacer con los ojos cerrados (el conformismo probablemente sea un “pecado” mucho mayor). Pero hay que pelear. Intentar dominar muchos géneros, muchos instrumentos, nos esta quitando, quizá, un tiempo (que es limitado) para profundizar en aquello en donde más podemos aportar y donde mejor nos podemos desarrollar y crecer. Uno puede superar algunos “límites”, pero tal vez no haga falta que los intente superar todos (en una vida media de apenas, con suerte, 80 años). En un sentido similar: Está bien dedicar mucho tiempo al estudio pero también conviene reservar espacio para poner todo lo aprendido en práctica.
Soberbia
La soberbia, la vanidad, esta considerada por la mayoría de culturas/religiones el pecado principal. El padre de todos los anteriores... ¿La vanidad en el músico? Esto se merece un artículo aparte... ;)
 
Seguro que existen muchos más “pecados” pero yo he puesto el límite en aquellos que me sugerían los populares pecados capitales.
Para terminar reconocer que, por supuesto, soy un “pecador”. Creo que han encajado muy bien en mí cada uno de estos siete pecados capitales en lo que llevo de trayectoria como músico. Con algunos soy más “indulgente” pero con otros me peleo a menudo, ya que considero que ponen en riesgo mi desarrollo como artista y como persona. Pienso que las cosas nunca pueden quedarse quietas, continuamente tomamos decisiones (por activa o por pasiva). Todas esas decisiones, esa persona que construimos y damos forma día a día, se verá reflejada en nuestras obras como artistas. Aunque a veces parezca, como en el protagonista de la película de Woddy Allen, que la persona va por un lado y el arte va por otro. Supongo que porque las personas, en el fondo, en la mayoría de casos no son ni del todo “negras” ni del todo “blancas”. Y, por supuesto, ni del todo “grises”.
Juan Ramos
Miquel Àngel Tena-Rúbies at 3 comentaris:

dimarts, 11 d’octubre del 2011

GUILLEM VILADOT, DE L'URC DEL COS A L'AMOR FÍSIC




 BESA'M DE BESOS


Besa'm de besos la boca, de besos
omple'm l'escrot; opera'm amb paciència
i mots la brasa del desitg; la ciència
del tot amor obre, estrena'n els resos.


Besa'm amb besos d'origen els pesos 
dels ous i fes-ne el motllo i la cadència
dels dits. Adula'm les natges, d'ardència
de llengua canta'n edictes encesos.


Besa'm de besos d'incendi l'esquena;
damunt dels gland deixa-hi estoles de
roses, i a l'anus pastura-hi la trena


dels llavis sense cap mida ni fre.
Besa'm de besos la boca. L'obscena
distància clou i emporta't tot l'alè.


GUILLEM VILADOT   AMOR FÍSIC,  Llibres del mall desembre de 1983


Fou un parell d'anys abans quan estava fent rodar les Benignes en directes esporàdics, per tal d'anar-les polint i triant . Varem recalar a Riella.- Agramunt-.  Lo poble de l'Apotecari Poeta que des de el "TEMPS D'ESTRENA" em tenia captivat, intrigat, meravellat i reptat. No m'atrevia gaire amb lo Viladot; Massa potència creativa, molta energia i un rerefons gens fàcil ...la podia cagar moltíssim amb ell. No era pas una fonteta de rajolí aquell home, era un doll, una segla, un canal!! 
Després de probar so i deixar-ho tot preparat per la missa major.  Vaig anar a veure'l a la farmàcia, em va fer pujar a una mena d'entre sol, on era evident que escrivia  per la quantitat de papers, arxius i una mena de caos organitzat que tant be conec . En xerrar una estona de poemes i cançons, d'en BARCELÓ, del disc que volia fer i tal... em va treure un parell de mecanoscrits  fotocopiats, que tenia en un calaix, i em va esputar: A veure si tens collons de posar-li música  amb aixós!! i jo valent que soc, li vaig dir que musicar un poema no era qüestió de collons sinó de que el poema cantés o no.-  Si els poemes em canten: dona-ho per fet!!. Doncs t'espero aquí mateix!! Era un reptador, li agradava provocar i "Epater", com a ningú que hagi conegut mai. Tenia un JO molt treballat i sense cap mena de pudor, un JO artístic segur d'ell mateix i alhora molt conscient de que ja era un pòstum. 
Eren els originals de dos llibres que havia escrit per a segellar boques i llengües envejoses, per a fer testament i manifest de la seva pròpia carnalitat. 
M'hi vaig posar de seguida. llavor jo vivia a Gerb l'espai creatiu més potent que mai he tingut.  Em va commoure profundament la seva valentia i deshinibició lèxica i poètica. Era com dir-los a tota aquella púrria de tiradors de premis de fira . A veure si teniu pebrots de parlar de les coses tal com jo ho faig !! A veure pandilla de mamons!! qui de vosaltres s'atreveix a dir que us passeu la vida llepant culs per a que us donguin un premi i un càrrec de gestor d'alguna Fundació!!
Era engrescador, Trangresor!! impúdic fins a la pròpia vergonya. Un temps després, quan ja cantava aquestes sonets,- (una forma poètica clàssica que se'm dona molt be de musicar, per cert) uns quants en vaig fer, bastants,- la gent em fugia dels concerts, no aguantaven l'impudorosa poesia que posava en evidència la decadència física d'un home que s'aferrava a la vida i al sexe com si es nega a deixar de jugar. Amb aquestos dos llibres en Viladot va demostrar que era un home valent i un grandíssim poeta. La tavernària crosta cultural Barcelonina, la pedanteria estúpida i oficialista dels qui administren el prestigi dels altres... va rebre aquest monument a l'home "tal com es", amb un gest despectiu. En Viladot ni es va immutar . Ja sabia que de Lleida estant mai de la vida seria ningú mes que un escriptor de comarques... Li'n fotia un rabanet , ell ja era el poeta més agosarat de la poesia catalana de tots els temps , l'home que va fer esclatar la poesia visual , l'esculptor de paraules i matèria que va donar vida a una obra monumental que encara han de descobrir la gran majoria de Catalanets. Talment fos un preludi bíblic en Viladot va morir d'una leucèmia al 1999. Lo pardal va volar: i amb ell un far d'interés literari i artístic que va minvar -queda el seu llegat però-  l'alegria de la revolta  a les terres del Sió.


BÉSA'M, SEÑOR,¡AMB ELS BESOS DE TA BOCA!(Càntic dels càntics 1:2, 8:6)




Poesia

  • Sopes amb pa torrat (1965)
  • Contrapoemes (1972)
  • Entre Opus i Opus (1973)
  • Amor físic (1983)
  • Urc del cos (1985)
  • Res comú (1997)
  • Poesia completa (1990-1996) (1998)
  • Papers de l'oblit (2000)

Novel·la i narrativa breu

  • Temps d'estrena. Barcelona: Selecta, 1959.
  • Els infants de Riella. Barcelona: Destino, 1965.
  • Erill avall. Barcelona: Alfaguara, 1966.
  • La gent i el vent. Barcelona: Selecta, 1967  1966)
  • La rel de panical (o L'arrel de panical). 1970. (inèdit fins el 1974)
  • La cendra. Barcelona: Nova Terra, 1972; Barcelona: Hogar del Libro, 1980, 2a ed.
  • Memòria de Riella Barcelona: Pòrtic, 1974. Tetralogia que inclou les obres de 1959 a 1974:
    • Temps d’estrena
    • Els infants de Riella
    • La gent i el vent
    • La rel del panical (fins aleshores inèdit)
  • Tingues memòria de mi. Barcelona: Galba, 1976.
  • Ricard. Barcelona: Galba, 1977.
  • La llei de pedra i altres històries. Barcelona: Pòrtic, 1979.
  • L'amo. Barcelona: Laia, 1982.
  • Discurs horitzontal. Barcelona: Pòrtic, 1982.
  • Memorial de Na Nona. Barcelona: El Mall, 1983.
  • Autostop a la ciutat submergida (1984)
  • Mà de reis. Barcelona: La Magrana, 1985.
  • Simetria. Barcelona: El Mall, 1986.
  • Ciutadà 000000000001. València: Tres i Quatre, 1989.
  • Joana. Barcelona: Columna, 1991.
  • Itineraris interiors. Lleida: La Mañana, 1992.
  • Carles. Barcelona: Columna, 1994.
  • Autobiografia de Déu. Barcelona: Columna, 1997.
  • El Trill: Els coixins, El poeta, El braser. Lleida: Pagès, 1998.
  • Els ulls. Barcelona: Columna, 1999.
  • Les vellicositats. Lleida: Pagès, 1999.
  • Ruth. Barcelona: Columna, 2000.
  • L'energia. Barcelona: Columna, 2001.

Altres

  • La finestra induïda (1980), assaig
  • El vell ocell (1982), per a infants
  • Simbad, el mariner (1982)
  • Professor Fluss. El televisor vivent (1982
Miquel Àngel Tena-Rúbies at 4 comentaris:

dijous, 6 d’octubre del 2011

Cançons al Monestir...

 
VALLBONA DE LES MONGES

Un silenci que talla les hores
Una cambra nua una cel·la clara
Un claustre soliu
Un marc per les estrelles
Una tarima de fusta
Que no s’hi adiu
Fondré la reixa aquesta nit
D’un esgarip
Les cançons han de cantar
Sense clivelles.
Cofoi o trist de seguir viu
Vinc tant cansat del crit
De la suor i de la gent
Que m’esbalço en buit
Amaram d’ambar com tu saps
Làs vinc amiga cap a tu
Porta’m balla’m
Apodera’t de mi, calla’m
Entendreix-me
Destapa’t el pit
Novícia de l'amor que em cura

Miquel Àngel Tena-Rúbies  “Coses de cantar” 1975 Inèdit
Miquel Àngel Tena-Rúbies at Cap comentari:

dilluns, 3 d’octubre del 2011

FENHEDOR, QUE SOC

I tu, Àliga llunyana;
Fes ombriu a la buidor,
baixa a l'obaga,
al tremolí del fred.
L'intensitat de viure com si No,
d'estimar com si, Si.
Busca'm cada nit, apropa't.
Deixa't veure. Toca'm.
Però no m'escolis l'ànima.
Ja no em cal cap més mestratge
que estimar-te.



Miquel Àngel Tena-Rúbies "Gest amagat" 1968  inèdit
Miquel Àngel Tena-Rúbies at 6 comentaris:

dimecres, 28 de setembre del 2011

A LA TEVA MANERA ...

                                                                                             “Fum i tabac      a la cambra oblidada
                                                                                                   on passo nits      fent versos fins a l'alba
                                                                                               parlant de tu     de mi i del mon hostil
                                                                         Filant ben prim”

Xavier Bru de Sala “La fi del Fil” 1973 “Premi Carles Riba 1972”
                                                                                      Proa, "Els llibres de L'Osa Menor" nº75


Vull fer l'intent       ja sé que altra vegada
no hi haurà flor       ni palmes ni basarda
          Ja se molt  be         per a on copsar-te el somni
Seré furtiu.
Puc be dir no      i també m'enganyo sol
potser vull plors     Em miro al teu mirall
si l'ultim mot      el dic fora del clos
Puc ser altiu
la Dama em cal         podré fer-ne poemes
si et tinc l'amor      veuré d'anar-hi a Roma
si em manca el sol           m'animarà la lluna
Moriré al viu
I aniré drut      al teu cau on febrejo
que no en puc fer      d'aquesta espera l'arc
tensat i llest       L'amor m'amara l'arma
Et soc captiu.



Miquel Àngel Tena-Rúbies 13 de Maig de 1974 inèdit
Miquel Àngel Tena-Rúbies at 4 comentaris:

dilluns, 26 de setembre del 2011

Quina enveeja , Quina enveeja!!! Papallones i ocelletseeets!!




PRS SE Angelus
Enviado por Henry Amat el Sáb, 24/09/2011 - 03:53.

Paul Reed Smith ha aprovechado la 5ª edición del evento "Experience PRS", para presentar el nuevo modelo de guitarra acústica "SE Angelus".

Una guitarra con tapa sólida de Abeto y sistema de refuerzo “hybrid X”, cejuela y selletas de hueso, y los clásicos inlays con forma de pájaro en el diapasón.

La "SE Angelus" se presenta en dos versiones: “Standard” y “Custom”. La primera tiene aros y tapa trasera de Caoba con puente y diapasón de palorrosa. Mientras que el modelo "Custom" tiene aros y tapa trasera de Palorrosa con puente y diapasón de Ébano.

Inicialmente, la PRS "SE Angelus" estará disponible en cantidades limitadas a finales de 2011, y será un instrumento puramente acústico. La línea de productos se ampliará para incluir modelos electro-acusticos a principios de 2012.

En el siguiente vídeo, podéis ver al guitarrista Todd Bauchspies tocando con la versión "Custom" durante la presentación en el "Experience PRS".

Informació estreta de  http://www.guitarrista.com/
Miquel Àngel Tena-Rúbies at 3 comentaris:

diumenge, 25 de setembre del 2011

RESCAT d'un poema del 69

Canto a Tolosa.
Conto contactes, actes,
mans i encaixades de mans.
Repetim, repeticions, repertori repetitiu.
portes de reservats.
PRIVEEEEE, avui de priva res de res...

HO BOY!
Zoraida!!! -treu-me d'ací!!.Ara vull ser a Tortosa!.
YOU CAME A LONG WAY, BABY.

Desempolsegar antics tractats de biofísica
al límit del cervell...
Se m'ha adormit un braç, ara tot el cos...
No se com puc estar cantant amb el cos tot adormit...
i només fem probes de so.

ACLARIMENT:
Aquest podria ésser un poema nou
però és un doloret de partera primerenca.
HO BOY!!
la ment buida...
deu,vint mil sindicalistes?
Collita del trenta-sis?.
Preludi.
Assaig...Que si que ja!!!
Sortim . La manta al cap!!!!
Canto....Marius Tòrres, "la Nit es un Palau a la teva mesura..."
a la segona estrofa ja no tremolo,
canto Viladot, "besa'm els pesos dels ous..." m'ho passo be..
canto a l'Espunyes,"Només rebre i sempre només rebre!!!."
Em canto a mi...Dorm, Dorm..
En canto una d'en Bashung."Volontaire"
Jo sol amb la guitarra. Mira si em cago de por !!!
Fer el "Volontaire" a França, sense els Noir Dèsir al radere: es una temeritat.
Estant contents !! els agrada!!. I jo també, m'agrada en Bashung!!
Es tot un detall, per la meva part...
Això va a més, em diu nosequí, ja hem fet deu CKILCS !!!
s'acaba, en volen més, i encara més. Canto Jordi Pàmias.
Anem a Plegar caragols, pugem al Turo de la vila, collim Cireres.
I fem la DANSA FINAL!!!
A la guitarra... Gemma Plandolit!!...
Al piano...NIPÎ!
al Contrabaix ...Jordi Sarraute!!!
a avioloncello Joaquim... Alabau??!!...
setze minuts de  picamans.
Qui es pensen que soc aquesta gent?
Si a mi no em foten ni cas a Barcelona!
Hem de tornar a sortir: va! vinga, va! unaltra i fora!!!
"Ai amic meu dels anys amb l'armonia..."
Aquesta els matarà de son;
Final Total...
S'han posat drets!, de cop s'han posat drets tots a l'hora!!!
Collón quina descarga d'endorfines!!!
Ostia,! quina borratxera!!! lo Sarraute riu com un beneït!!
fem reverències, mamons, que som a França!!
Això no pot ser bo per la cocotera...
El camerí es una ratonera. M'estic pixant per moments.
-A vingut la Madam del Llach,,, i m'ha petonejat
Segur que era ella. No pot ser d'altra.
Neteja'm el carmí de les galtes Gemma, com es treu aquest pringue?
-No hi han més discos ...sis capses de discos,
venen a que firmis els discos.
N'hi ha un que et vol dir no se que, diu que es de Lleida
- la Mare de Deu!!
Preguntal's si volen que tornem l'any que ve!!
Per la cosmopista, un autonauta va preguntar: tenim algun altre bolo, aviat?
-A Catalunya, NO.
Busca't un mànager Francés, va dir en Sarraute.

Miquel Àngel Tena-Rúbies.  Data incerta, inèdit i escrit a mà en un paperot. 
No està massa clar qui éren els músics i no m'en enrrecordo de tots, només d'alguns, però es igual en aquells temps n'ava amb aquestos...
Miquel Àngel Tena-Rúbies at 3 comentaris:

dissabte, 24 de setembre del 2011

TERESA

                                                                             Llisquen dofins per la pell del record que s'encalma...
                                                                                  27 Poemes en tres temps Miquel Marti i Pol


Veure't clara al plom nocturn em costa massa.
Aquest poema es una signatura de rendició.
Parlar d'amor m'ajuda,-si m'incites-,
a fugir de la conversa.
Fes-me cas, fuig, t'estic temptant.
I si m'hi caus, t'hauré vençut.
I amb el poder, gosaré d'esclavitzar-te.
Allà cap on vaig. Es una terra infecunda,
caldrà molt de muscle per a fer-hi neixer cards...
Tu no ho resistiràs.
L'amor es l'esclau més desgraciat del temps.
El sexe les cadenes...
Ara,
-Tens lava a les orelles?

Miquel Àngel Tena-Rúbies   "Paraules geométriques" 1976 inèdit
Miquel Àngel Tena-Rúbies at 2 comentaris:

dimecres, 21 de setembre del 2011

FREDOR.

He trobat la plaça blanca.
Fot un fret que em pelo.
L'aigua cau de les teulades,
a sanglotades.
Ja ni ploro; Em descongelo...

Miquel Àngel tena-Rúbies . Gest amagat 1968, Inèdit


Quan era petit, a Balaguer, hi feia un fret tundral, Siberià. Ara en fa, però no tant, dels balcons penjaven canelobres de gel que generava la mateixa boira pixarrosa, durant la nit. I que de vegades, en desgelar, eren un autèntic perill pels vianants, perquè queien com espases afilades. Aquest poema el vaig fer de memòria, mentre esperava l'autobús de l'Alsina Graells, a les 6 del mati, crec, per anar cap a Barcelona, un dilluns al dematí. Era tan trist tenir que marxar cap aquell internat de fàstics i solituds, que el fret em gelava les llàgrimes que no em permetia deixar anar... recordo que el vaig escriure al bitllet, amb un llapis, i una lletra molt petiteta... Quan ja érem a la carretera, cap allà a la creu dels 19. Uns homes innocents que van matar en un "Paseillo", ves a saber quins animals, o agents del "Satàlin", que varen provocar la guerra, perquè la guerra la varen gestar tant els uns com els altres. Doncs allí el vaig escriure, i recordo els camps de l'Urgell gebrats, blanquíssims, com si hagués fet una nevada i amb els arbres fruiters afilerats com guerrers de terracota, irisats de cristall blanc, fins allà on la boira volia deixar veure...  
Miquel Àngel Tena-Rúbies at 3 comentaris:

divendres, 16 de setembre del 2011

MANEL MONTAÑES - XAVIER MONGE -- VERSIO DE "HOME NU"·

Miquel Àngel Tena-Rúbies at 8 comentaris:

M'AGRADA LA BRISA QUE PASSA PEL PONT (Cançó)

M'agrada la brisa
que passa pel pont
quan l'espill del riu,
de nit, doblega la ciutat a l'inrevés.
Quan vora un fanal es d'un dia estrany.
I per la bultra et perd l'engany..
M'agrada abocar-me a la barana del pont
quan es com si l'aigua fes córrer un gran vaixell
i jo partís d'un port emmirallat, cap als mars del Sud..
riu avall ,  cap als meandres del Delta i fins a la mar .
Amb ell.

M'agrada la brisa
que passa pel pont
m'agraden les cases
badallant de son i el riu fa olor de misteri
quan sota un fanal em sento molt sol
i a la vora d'un pollancre em pren el dol.
M'agrada quedar-me ben al mig del pont.
Mentre la gent dormen, el silenci nu, sota les teules,
a dins de les cambres closes.. i jo em sento un capità,
a punt de donar l'ordre de partir cap al demà...
Sense ells...

Miquel Àngel Tena-Rúbies "Gest amagat" inèdit- 1968)
Miquel Àngel Tena-Rúbies at 5 comentaris:

dijous, 15 de setembre del 2011

Ia Clua . Tristessa .

Miquel Àngel Tena-Rúbies at 2 comentaris:

dimarts, 13 de setembre del 2011

MONES DE SEDA?

Si escoltes a John Cage, no hi trobaràs gaires adornaments a la seva musica , tampoc amb Setie , o amb Montpou... així tants altres compositors meravellosos que fan un estalvi de additaments que pot arribar fins al punt que les seves obres ratllin l'anorèxia ornamental . Quan feia de "Ministre" de programació musical de l'Ateneu Barcelonès, vaig fer venir no pocs compositors contemporanis que feien ballar els seus esquelets musicals damunt del piano de cua, amb una pasmosa indiferència .Vaig arribar a la conclusió de que la major part de la musica actual classico-Contemporània era una música extraviada,  esquerpa, inanimada, emocionalment psicòtica, aburrida fins a la homilia i refugi de musics que se les donen "d'alguna cosa que no son" osia: genis incompresos... Podria fotre canya fins a provocar la iracúndia de massa gent, a qui m'aprecio molt, així que pararé. Però el cas que ens ocupa ara es ; Posar "adornes" o no posar-n'hi. Si per exemple volem convertir una peça per a piano sol, en un conjunt de corda amb 10 violins 5 violes 4 cel·los i dos contrabaixos, estem fent una orquestació que és una composició musical nova o es operació d' estètica  de la peça origiràl?. Sempre donem més valor a l'acte creatiu; Per tant la peça original a piano sol es qui hauria de manar en l'escala del valor artístic, la translació del tema a un conjunt de corda seria més una qüestió tècnica més producte del caprici o de l'Ego del qui fa les particel·les...
Si en el meu cas faig un esquelet melòdic sobre un poema X .Em pregunto : Es del tot necessari afegir-li uns "Arranjaments" de cinc, deu o 15 instruments per a vestir de Rococó una peça que va néixer nua, nueta ?... El cant Gregorià no en te cap d'ornament i no per això deixa de ser bellíssim, magnificament solemne i de vegades emocionalment potentissim. La resposta podria ser una mica Budista .:"El Camí del mig", però llavors els treballs per a piano de'n Setie, o Montpou, quedarien als llims... No hi ha resposta.  Només com va dir Rach Miel "tinguis pressent que els additaments o l'ausècia additaments només haurien de potenciar la bellesa i la energia de la teva música, mai al contrari. "  Així que sense resposta però amb un únic objectiu "cercar la bellesa" .Quan una mona es de seda, ja no la cal vestir, es prou "mona" per ella mateixa... El meu pròxim disc(- que dic Ara!!! el meu pròxim projecte- ) es dirà "MONES DE SEDA" perqué de discos no crec que en faci mai cap més .....


Benaventurat aquell que un jorn lliurà la vida
al compromís vitenc de cercar la bellesa
fent palanca pel món, resseguint-li el misteri,
amb formes, sons, paraules, línies, gestos,
i, un jorn, ja sense ungles, de tant gratar fondo,
s’acara amb desesper a la collita d’ombres,
únic guany obtengut. Però és enterc i prova
de seguir provant més fins que, ja al límit,
es palpa el cos, es troba vell i pensa,
quan mira els resultats i no la hi torba: “Almanco
fóra bell no haver nat.” Però existeix, i calla.
També ho fóra morir, però no gosa.
I, cop en sec, ja al cim del desencant, s’adona
que la bellesa és allí, just de cercar-la.

Miquel Àngel Riera Nadal, sa Nostra , Manacor 1980 Llibre de benaventurances
Miquel Àngel Tena-Rúbies at 3 comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)