TOT DEU TENIR UN SIMBOL AMAGAT

Tot deu tenir un símbol amagat:

l'aigua del pou, la lluna que s'hi apaga,
que faci vent i udoli el somni alat,
aquests estels, aquesta nit obaga...
Però no el sé, el fons de les figures
que a sota el fang algú ha inscrit amb signes
d'un alfabet remot: imatges pures
si sou vidents -pels orbs, lletres malignes.
Quan entri al pou tot el que sé ho sabré
a l'inrevés. L'enteniment s'empassa
codis de cec: damunt de l'aigua plou.

(No sap ningú com destriar el clixé
del psalm ocult, però ens hi afanyem amb traça
car som un pou a dins d'un altre pou.)

DIABLES D'ESCUMA (PREMI VICENT ANCRES ESTELLÈS 1980) PROA .OSSA MENOR) JOANN BARCELÒ I CULLERÉS

De les Benignes que es van quedar per a vestir  Sants , aquesta es potser la que més m'agrada , te un aire de blues, però no es un blues i està mes inspirada en Celentano que en BBKing, No quadrara mai perquè la vaig viciar de tan cantar-la sense músics i ara no sabria cantar-la d'una altra amnera sense que perdés l'eixarm. M'es igual un dia faré un disc de cançons descuadrades, que son les més bones que he fet mai , les que no quadren ,ni marquen el pas i van al seu rotllo .Perquè coi la música ha d'anar sempre encotillada pel compàs? i si em dona la gana de saltar- me la norma , que passa , que em fotran una multa o que? , i a mi que m'enfot el que diguin els obsessius del ritme !!! el veritable ritme es aquell que fa que una cosa que no quadra t'agradi igual que una que quadra . Mas difícil todavia señores!!!!salto triple mortal con folre i manilla!!!Ttarrrrrriiiiiiiiii fan les gralles!!! creieu que el primers joglars es preocupaven massa de si quadrava o no el compàs amb que cantaven les cançons dels pijos Nobles desvaguerats que es deien a si mateixos Trobaires (Ara no se per que en diem trobadors?) . Pos No . Jo he vist partitures d'aquells temps i no se si quadraven però per a mi que no.Espera que vaig  a buscar-ne una ara torno....

 Guillaume Apollinaire (Roma, 26 d'agost de 1880 - París, 9 de novembre de 1918) va ser un escriptor en francès, capdavanter del moviment surrealista.

A VORE, ON SON ELS COMPASSOS, ON SON? O COM ESTAN REPRESENTATS ,!!!! jeejejejej: no hi ha compassos. N'aven per lliure a l'any mil!!!!!

Així que jo també i n'iré a partir d'ara ja no quadraré mai més La Insumisió musical comença per fer descuadrar el compàs !!! Visca la revolució!!! 

Tot deu tenir un símbol amagat!!!!

HOME BOSCÓS

Soc un home boscós. Com ja va dir Lo Vilaro de Peramola (Lo Poeta). Tirant a cepat i amb una mata de cabells flonjos d'un negre virolat de vermell de sang de tronc. I de carbó d'alsina. Tinc les mans grosses i amples. Fortes com per donar un mastegot o penjar-me del arbres. Però només hi tinc durícies a les puntes dels dits de la mà esquerra, ja sabeu perquè. I si no ho sabeu us ho diré : de tant tocar lo llaüt. Y els braços els tinc llargs i un pel arquejats, musculats de tant d'anar amb Croses o remar cadires de rodes. De les cames no en parlo gaire perquè no son el meu orgull. Me les estimo molt, i si no fos així ja no caminaria, però només em donen disgustos. Tinc la mirada d'en Banga , la d'un gat , d'un aligot...i a les bultres, els ulls se'm tornen del color milvert de les fulles de l'heura, dels lliris i els pollancres. I també com l'aigua remansada de les tolles del riu. De tant d'anar a pescar de nen, els ulls se'm claven al moviment subtil dels peixos a sota de l'onatge lleu de les voreres i als pensaments dels rostres. Soc un home boscós, em vaig criar entre arnes i carboneres. Vaig créixer de pa amb mel, oli i tomates, figues, mores, anous i avellanes i xocolata del piló. Sota els penya-segats del Montsec, i per aixós; Soc sec i abrupte com la terra que em va fer. I dolç com la fruita madurada amb llum de lluna plena. I soc home de poques hòsties quan m'humilien. També soc  gran devot de la Verge de Colobó i faig exvots a l'ermita de Pedra.I si algun dia em perdo i no apareixo; Busqueu-me pel congost de Montrebei o pels Masos de Millà. I no us oblideu de mirar a dins de la Pertusa o de les Torres de Cas. Podria estar dormint espaterrat a l'ombra de l'abisme. Em sé de ben petit el nom del bolets de les rouredes  i les obagues molsoses del Montclús i  el de les herbes, totes, les bones i les dolentes. A mi ja no em cal viatjar amb avions que no van enlloc. Jo ja em se la barreja per anar on vulgui sense pagar un duro. A mi no em calen Ales Delta per volar. Ja em sé totes les dreceres. Soc un Home boscós. Soc a mig camí de la saviesa i ho sé. I també sé d'aquí a no res, que ja seré un vell venerable. Porteu-me flors- Soc un rebel d'aquells que fracassaren. Però no uns meneu a engany ni m'han vençut ni m'ha virat la idea. Busqueu un roure de mil anys o una alzina de dos mil i enterreu-me  allí als seu peus. No vull que ningú em cremi com fan  amb les deixalles. No vull que m'incinerin  com a una víctima de guerra .Vull que lentament els cucs "facin un sopar fred amb el meu cos" . Com s'ha fet sempre en terres meves. Soc un home boscós. I tinc el "braç potent de les fúries de la terra", d'anar a trompellons per les pedreres, em vaig tornar valent, més que la mort. Tot i que no ho era...

I tan us don un moc com un besuc i tan me val un plor que una abraçada.

  
Miquel Àngel Tena-Rúbies . Dissabte, 11 de febrer de 1912

Fotos: Xavier Romero

BON DILLUMLLS LLUMINOS A TOTHOM

RES MES!!! O Potser No...

Banga. Personatge de L'obra ULLS DE GAT MEQUER de Joann Barceló I Cullerés , Es un dibuix de JORDI BULBENA Primera Edició La Galera .1979 . Narrativa , adaptada al teatre pel director teatral Jaume Jovells als voltants de l'any 1987-88

Novela de literatura infantil que fou un gran èxit tan de vendes com de crítica . En Paraules de Josep Vallverdú ; Possiblement El més gran representat del gènere amb el permís de Joaquim Carbó, clar, "l'únic escriptor de literatura,per a nens i nenes , que em fa por, es en Joan Barceló",Paraules pronunciades pel Josep Vallverdú a la sala D'exposicions de L'Ajuntament de Balaguer durant la presentació d'un interessant i exhaustiu llibre sobre els ocells de Balaguer i les seves rodalies a la Comarca de la Noguera. Obra del seu nebot Xavier Aixalà, llavors resident a Balaguer i bon amic meu. I a qui des-de aquesta  referència, envio una abraçada molt forta.

AVUI NEVA AVUI MANA L'EMPERADOR

POEMA XXV - EL PIS DE LA BADIA - MIQUEL ÀNGEL RIERA

Allunya-vos de mi se veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor , al budellam o al penis
i el meu paisatge està sotmés al seu domini,
obeidor tot jo al seu codi de  signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica.
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
pequé me sent molt viu quan la tristesa em mata
i un no se què m'empeny a aportar-hi prosèlits.
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la,
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.
A vegades no sé si em dol o si m'agrada.