25 anys

Ara acabo de fer comptes. Enguany fa 25 anys que es va editar el disc si no m'equivoco 83+10=93+10=2003+5=2008 = 25 es una bona data per a reeditar un disc !.
aquest mati m'ha semblat veure a Sant Pere però com que encara piulo serà que encara em queda coses per a fer entre altres passarvos els mp3 als privelegiats entre els quals s'hi comta el Quelet, Per cert Quelet saps com em dein a mi a casa meva quan era un xiquet? Donquis Quelet!! així que des d'ara serem de la tribu dels eo eo xim bum bum!!! ja comencem a ser colla he?

DOS I CANÇONS

Avui a Radio Premià de Mar a les 6 de la tarda parlarem de les "Cançons de la nit Benigna " i la seva reedició , es per si voleu sintonitzar , no tinc ni idea de en quina frequéncia emiteixen .
Val a dir que ... val mes no dir res.
Lo pirata pata palo ataca de nou ... Je Je

Esperarem

Em penso que l'autor del blog torna a estar mandrós, molt mandrós.
En fi, hi posaré una miqueta de música per amenitzar l'espera.
Algun dia hauré de parlar dels efectes de la veu, de segons quines veus, com la del Miquel Gil, que si l'escolto amb auriculars i la deixo entrar fins a l'estómac, m'hi fa un bon nus...

CANÇONS DE LA NIT BENIGNA

DANSA FINAL

Vull resumir què és ser feliç:

menjar, dormir, assaborir el paisatge

i jeure amb dona d’or en llit ben llis,

passar pel món sense pagar peatge.

Jo ja en tinc prou: m’ho dic quan parlo amb mi,

davant l’espill de plata renegrida,

el ventre ple, als dits el vi més fi,

imaginant mullers de molta mida.

(Però no és cert. Llegiu, si no, aquest vers.

L’he fet potser perquè el necessitava,

com l’aigua al mar, com l’òliba la nit.

Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,

foragitar del rostre moc i bava,

no reflectir en paper el propi neguit.)

Lletra: Joan Barceló

Música: Miquel Àngel Tena

DORM

DORMO COM SI VETLLÉS UN MALALT INCURABLE

J. Barceló

Tenies foc als anys

Allò que obtens de mi...

Una i altra vegada,
he rellegit els teus versos d'amor i desamor
i m'ha bagat de fer-te una cançó a ritme
de samba lenta,
perqué he trobat un no se què de tropical
per la badia.
Ara que ja lluca un nou estiu, quasi fa un any
que te'n parlava
d'això d'escriure't com un bitló a tenir en compte.
Aquesta lentitud, però em desespera.
Hi han massa embalums a casa meva.
Si m'he posat fa un temps a fer-ho no és per delit,
és per enveja.
A tocs d'espais el meu metrònom dicta l'hora.
La llum ara s'encén, ara s'apaga...
Caetano Veloso em canta "Terra... Terra... Com més distancia..."
I jo moll d'enyorança, intento no ofegar-me,
fugir cap endavant
d'aquest adagio d'hores
viscudes com si no i a la manera d'altri.
I vaig representant en la funció el meu paper
que, ja ho veus, tot i ser a dues veus, és un monóleg.