I en dir el Poema així diguent-lo
sia amb lo cant que hi duu posat
com un pensament previ o una roba
interior de fantasia
que el poeta ja ni amaga perquè la vol
lluir per seduir-mos
En dir-lo en fer-lo cant es quan
n'agafa una volada
com si lliurés pels terrats un estol
de coloms blancs
i em pren del cor endins un muscle
diastòlic
un vent de sang cap la gola que en
pujar
de l'estomac cap al coll gira fort com
un fibló
contaminant-ho tot de bondat i d'emoció
I perds lo mon de vista
com aquell que n'infla globus pels
infants
i acaba marejat de tant bufar
N'és lo vers que s'apodera de tots
i ja només ets el ninot xerraire el
ventríloc
del poeta que va escriure el guió del
drama
que s'exalta en la música
O l'Arlequí de la comèdia bufa d'un orat
O l'Arlequí de la comèdia bufa d'un orat
que escrivia de nits voltat de fums
d'herbes de marge o de cascalls...
ves a saber de quin bolet
en va sortir aquell ramat d'escolanets
No soc pas jo ... que en soc posseït
per vers i pel seu cant
La paraula m'empeny a ser agosarat
talment com el miracle de la
multiplicació del Pa
El poema es propaga com un foc ànima
endins pels ulls i les orelles
I sento un clik!! un espetec de colors
a les mirades
I sé que ja no es meva la cançó
Que ja no tornaran els coloms blancs al
colomar
Que ja son Pa multiplicat
El poeta somriu al cel estant i el
ventríloc baixa de l'altar
Es l'hora dels petons, les abraçades...
les paraules dolces de sentir
Es l'hora de vigilar molt perquè
les mirades cremen.
I no saben perquè però t'estimen i
n'has de tornar el Pa just a cadascú
Després en la calma del silenci quan
ja tot es passat
entens molt be perquè ho fais això de
fer volar paraules
com si fossin coloms blancs
Miquel Àngel Tena-Rúbies. Dimecres 20 de juny de 2012
Això del ventríloc i de la multiplicació dels pans són dues imatges poderoses. Suposo que parles de quan cantes en públic.
ResponEliminaSi Si.. Elena , sempre em faig ptreguntes sobre el fenòmen de la comunicació que s'estableix entre el póblic i el que diu o canta poesia , encara que fa molts anys que ho faig sempre es un misteri , hi ha vegades que es genera una energia amorosa potentíssima- Quelcom que has de saber controlar o s'et pot girar en contra , segueix sent un misteri . En Lluis llach en va fer una cançó ,d'amor d'aquesta sensació el T'estimo. amor particular, De fet hi ha un gran component amorós , en Serrat en diu "Material sensible" crec que tots ens preguntem el mateix..
ResponEliminaPer si no ho saps, t´ho dic.
ResponEliminaHo fas molt bé això de fer volar paraules i ens arriben i, crec, que de vegades no ets prou conscient de com arriben!
Sempre tan dolç, tan company, fins i tot quan t´emprenyes conserves la gràcia del teu cor. Un cor gran, sensible, generós.
Una aferradeta.
"El pa just a cadascú". Tothom pren del poema allò que vol o necessita. I de la veu, la cadència que el guareix. Preciós.
ResponEliminaM'has deixat empanada, Miquel Àngel. Tu a part ser un cançons, ets màgic. No tothom sap fer volar paraules tan amunt. Magnífic!!
ResponEliminaAi Lluneta quan m'emprenyo no hi veig d'emprenyaduraperò potser si que tens raó de que no sé fins on arriba ço que dic i que canto , .he de saber administrar els vostres elogis o no en faré bon us , al igual em penso que soc una Rock Star... i llavors ja l'hem cagat!!!
ResponEliminaSilvineta , si t'empanes es que has menjat massa pa, així que ara també fes dejuni un dia i no em facis la pilota que Tu en saps més que jo d'escriure be , jo faig volar coloms perquè de petit ja n'era un mag molt poderós .... Huuuuuuuuu!!!
ResponEliminaGracies per ser sempre tan bona amb mi.
Cantireta tos necessitem la nostra justa ració de pà , perque tots tenim un cor que glateix al ritme que necessita Gracies per l'elogi ,venint de Tu es un Honor molt gran ... avui dejunaré i faré penitencia n'iré a un camp de rostoll segats de fa poc i m'hi rebossaré com una croqueta per que em punxi ben punxat la palla seca i em torni lo seny a lloc.
ResponEliminaCompte amb la sequera. Hi ha espurnes de geni que cremen la collita d'un any sencer. I ara callo. Preservo l'enginy.
ResponEliminaLa paraula m'empeny a ser agosarat. Aquest és el vers. Un vers alexandrí que segresta amb el seu ritme.
ResponEliminaDesprés de llegir tants elogis que són més que paraules. Em sento part d'aquesta sintonia de miríades...que saben escoltar i et veuen i t'estimen, per ser vos qui sou. Arrebossat de matolls d'olor maragda espígolada. Agosarat i tímid, com un nen que encara no sap que té la mida de totes les coses...
ResponEliminaNovesflors em mires amb lupa Tu he? jo que escric a batzegades ni me'n adono , més aviat evito penjar.me de patrons , si ho fés escriuria mils de versos per a no dir rés.
ResponEliminaCarmetttaaaaa si no etessis tant lluny et faria una abraçada que et petaria les costelles... !!! No em digos aquestes coses noia que m'anrrejolo...
ResponEliminaBuenooo Us perdono a Tots i totes per ser tan amables amb mi , però no ho sigueu tant porfa!! que alego me puja al cap i estic insoportable....
ResponEliminaA i m'he cambiat d'avatar perque ja estic cansat de fer de Banga, ara toca fer de mi mateix APA!!!
ResponElimina"I no saben perquè però t'estimen"
ResponEliminaa l'escenari ...
i aquí... també ens agraden les paraules i els coloms blancs.
Una abraçadeta de bona nit.
I bon dia! Carme ja devia estar fent panses quan vas venir anit
ResponEliminaL'avatar nou continua en blanc (cap) i negre (samarreta), però sembla més real ;)
ResponEliminaBon dia.