Soc un home boscós. Com ja va dir Lo Vilaro de Peramola (Lo Poeta). Tirant a cepat i amb una mata de cabells flonjos d'un negre virolat de vermell de sang de tronc. I de carbó d'alsina. Tinc les mans grosses i amples. Fortes com per donar un mastegot o penjar-me del arbres. Però només hi tinc durícies a les puntes dels dits de la mà esquerra, ja sabeu perquè. I si no ho sabeu us ho diré : de tant tocar lo llaüt. Y els braços els tinc llargs i un pel arquejats, musculats de tant d'anar amb Croses o remar cadires de rodes. De les cames no en parlo gaire perquè no son el meu orgull. Me les estimo molt, i si no fos així ja no caminaria, però només em donen disgustos. Tinc la mirada d'en Banga , la d'un gat , d'un aligot...i a les bultres, els ulls se'm tornen del color milvert de les fulles de l'heura, dels lliris i els pollancres. I també com l'aigua remansada de les tolles del riu. De tant d'anar a pescar de nen, els ulls se'm claven al moviment subtil dels peixos a sota de l'onatge lleu de les voreres i als pensaments dels rostres. Soc un home boscós, em vaig criar entre arnes i carboneres. Vaig créixer de pa amb mel, oli i tomates, figues, mores, anous i avellanes i xocolata del piló. Sota els penya-segats del Montsec, i per aixós; Soc sec i abrupte com la terra que em va fer. I dolç com la fruita madurada amb llum de lluna plena. I soc home de poques hòsties quan m'humilien. També soc gran devot de la Verge de Colobó i faig exvots a l'ermita de Pedra.I si algun dia em perdo i no apareixo; Busqueu-me pel congost de Montrebei o pels Masos de Millà. I no us oblideu de mirar a dins de la Pertusa o de les Torres de Cas. Podria estar dormint espaterrat a l'ombra de l'abisme. Em sé de ben petit el nom del bolets de les rouredes i les obagues molsoses del Montclús i el de les herbes, totes, les bones i les dolentes. A mi ja no em cal viatjar amb avions que no van enlloc. Jo ja em se la barreja per anar on vulgui sense pagar un duro. A mi no em calen Ales Delta per volar. Ja em sé totes les dreceres. Soc un Home boscós. Soc a mig camí de la saviesa i ho sé. I també sé d'aquí a no res, que ja seré un vell venerable. Porteu-me flors- Soc un rebel d'aquells que fracassaren. Però no uns meneu a engany ni m'han vençut ni m'ha virat la idea. Busqueu un roure de mil anys o una alzina de dos mil i enterreu-me allí als seu peus. No vull que ningú em cremi com fan amb les deixalles. No vull que m'incinerin com a una víctima de guerra .Vull que lentament els cucs "facin un sopar fred amb el meu cos" . Com s'ha fet sempre en terres meves. Soc un home boscós. I tinc el "braç potent de les fúries de la terra", d'anar a trompellons per les pedreres, em vaig tornar valent, més que la mort. Tot i que no ho era...
I tan us don un moc com un besuc i tan me val un plor que una abraçada.
Miquel Àngel Tena-Rúbies . Dissabte, 11 de febrer de 1912
Fotos: Xavier Romero
Home boscós, i en arribar a la profunditat del bosc més espès, la tendresa.
ResponEliminaUau, quin autoretrat! Em lleve el barret (tot i quer no en porte). Una meravella d'escrit.
ResponEliminaSi haig d' entendra boscós com a profund tens rao, ets molt boscós nanu!!
ResponEliminaBoscós, feréstec, com una sura selvatana. Però enlairadís. Per les músiques trescant.
ResponEliminaCarme :la tendresa "se le supone" peruqe sense ella almenys jo no puc viure .graciesper esta-hi sempre
ResponEliminaNovesflors. Si a Tu t'agrada jo ja volo perquè el dia que pugui escriure com ho fas faré festa major Gracies per treure't el barret inexistent.
ResponEliminaMarta , Martona, viatgera valenta i peliona. El bosc com més vell més profund. T'estic molt agraït de que em facis amiga , m'agraden les dones valentes com TU. sense pels a la llengua. Ni remilgus. Guapa!!!
ResponEliminaJordi , Ja has tornat dels teus viatges paraulers? Saps que a Peramola del riu en diuen Fiume? Apa que es tot un llatinaju he?
ResponEliminaMentre llegia l'escrit m'he sentit tan a gust, per les orelles entrava el teu so, pels ulls de la imaginació et donava la ma i sentia les durícies verdes pessigollant-me el cor. I a la vegada tot els verds aromes del bosc més amagat, de sobte han esclatat en un pausat silenci. petonàs i abraçada
ResponEliminaCom un bosc primari, frondós de saviesa! M'agrada aquest escrit, diu més del que mostra.
ResponEliminaCarmetaaaaa!!!! no me digos eixes coses txiqueta que me fas pondre lo sol i me pose tot vermell com un tomatot de l'horta d'Oliola,o com una bóbila de totxos, Apa Tu ves Cantant una estona cada dia he? aque així faràs que la veu estigue a lloc quan siga l'hora de la veritat!!!!!!Un petó i una abraçada !! trumblaylà!!! quina fresca hi feie!!!!!
ResponEliminaSilvia ,la literatura bona al menys ha de tenir dos o tres capes , sinò no sua misteri i no enganxa , es sosa i mancada de'eixarm... De totes maneres jo no soc un bon exemple perqué em passo l'acadèmia per "lo forro" i me quedo tan panxo!! Apa!!! Gracies per venir a vore'm...He??
ResponElimina