Arribaré de nit, sense ni avisar a casa
i faré un escorriall per les hombres del viure.
Tu ja te n'aniràs a jeure a la llitera
deixant-me absurd com mai m'hagués pogut sentir.
Me menjaré l'alcohol que mata la cadència
de l'amor que tenia i que no vindrà mai.
I adormiré potser per l'àmbit de les hores
l'intent d'aconseguir la minsa pau interna.
Més tard me n'aniré, fugiré com un vent,
amb una breu tronada de porta i d'ascensor.
Tronat! Me sents tronant...Plorant em tronen plors
al fons de la mirada, de vidres d'accidents,
de sangs als hospitals, de violències nul·les.
I em refrego amb un mon que mai m'ha d'excedir,
que quan pels regs del cos m'hi corren les urgències:
no em tocarà ni un pèl per l'amor que em pertoca,
sinó que em moriré com qualsevol cosota...
La casa prop de la via 1993 El turó Manacor
Ui, l'asperger...
ResponEliminaNomés eren consequències emocionals i etiliques del poast polio...
ResponEliminaAixí està millor. De vegades està bé aplicar una mica de censura consensuada...
ResponEliminaBona nit, sielu!
És tristot, però té un ritme i una músicalitat preciosa. Per llegir-lo en veu alta. Una abraçada bruixot.
ResponEliminaAh! I pel que fa als efectes d'escoltar massa cops la cançó aquí al teu blog, continuen en estudi, però n'hi ha, i tant que n'hi ha! Bé Rut, tenies raó.