.UNA FITA MES ALTA...

divendres, 13 de juny del 2008

"EL PIS DE LA BADIA"

He estat pujant a peu al pis de la badia

com un infant intens frisós d'anar a fira

i, en veure'm ja pel quart, he trobat que semblava

com si m'hagués quedat l'edat endarrerida

rodolant cap avall mentre jo prosseguia

grimpant el darrer tram amb l'ajut d'unes ales

que essent part del meu cos ja feia temps no usava.

He arribat al sisè lleuger com la pelussa

que escampen els ocells a trenc de primavera

i aborrallona el vent pels racons de la tarda.

Però tot just obrir, he vist per la barana

que circumda el balcó tot un rengler de xifres

simulant no ser més que un estol d'oronelles.

M'he trobat molt feixuc, gravat per la tristesa

de sentir-me ferit per la fredor d'uns signes

que se'm claven al cor talment un escarràs.

I, en guaitar pel balcó, he estat a temps de veure

per un instant molt breu però prou per delmar-me

l'espectre de la mort tombant la cantonada.

Miquel Àngel Riera "El Pis de la Badia"

Columna 1993 2ª edició

14 comentaris:

Mallerenga13 de juny del 2008, a les 10:40
Goita, si has tornat al món...
ResponElimina
Respostes
Miquel Àngel 13 de juny del 2008, a les 11:09
Calla Calla... que he estat uns dies de Tramadol, que no podia més, a la fi, avui estic millor, es la vida tal com es... això del antibiotic em sembla que va fatal , penso que trucaré a l'alegre i li diré que prou...
Soc un pupes sense remei... Je je...
ResponElimina
Respostes
Mallerenga13 de juny del 2008, a les 11:22
Alguna cosa així m'imaginava...
Els pupes sempre són (som) pupes, hi ha coses que no canvien.
ResponElimina
Respostes
Miquel Àngel 13 de juny del 2008, a les 11:38
Apa, podriem posar la cançó "com una primícia" al desota de la lletra , que t'en sembla Filadora?
ResponElimina
Respostes
Mallerenga13 de juny del 2008, a les 12:45
Ja ho havia pensat. Sense música és un poema que mai no m'havia dit gaire res, però amb música és una bomba.
De totes maneres, me fa mitja cosa posar a la xarxa un tema inèdit... Vós maneu.
ResponElimina
Respostes
Miquel Àngel 13 de juny del 2008, a les 13:15
Es igual ja es hora de obrir portes només és una maqueta pero no deixa de ser una versió mig apanyada, així que la posem i a veure que diuen els eo eo, i per cert El Quelet que fa? que s'ha espantat de debó o que? Torbo que no hauria de desapareixer ara no et sembla ... Quelet "Ego ti absolvo in pecatis tuis..." tres avemaries i una lavativa i ja pots tornar a bloguejar i tal.
ResponElimina
Respostes
Mallerenga13 de juny del 2008, a les 13:27
D'acord, la penjo i t'envio el codi.
El Quelet diu que està reflexionant i que farà un post on sortirà de l'armari. Ara, però, es veu que està força ocupat...
Coi de Quelet! Qui el va parir!
ResponElimina
Respostes
Miquel Àngel 13 de juny del 2008, a les 13:42
Jo no el deixaria sortir , ,Ja no podria viure sense el Quelet, es que ja me l'estimava jo aquest valencianet...Si. Coi de Quelet!! Qui el va parir!!
ResponElimina
Respostes
Mallerenga13 de juny del 2008, a les 13:57
Ja negociarem, aviam si hi parlo avui i arribem a un acord...
ResponElimina
Respostes
Miquel Àngel 13 de juny del 2008, a les 16:15
Jo tenia un amic que tenia una amiga que li deia Carlitos
ResponElimina
Respostes
Mallerenga13 de juny del 2008, a les 16:31
Ara m'he perdut...
ResponElimina
Respostes
Miquel Àngel 13 de juny del 2008, a les 16:42
Si Si La Carlitos...
ResponElimina
Respostes
Mallerenga13 de juny del 2008, a les 18:44
Però si el Carlitos és mon pare! Hahaha!
Ja veurem què fa "la" Quelet.
ResponElimina
Respostes
Anònim17 de juny del 2008, a les 1:53
Coi de Quelet!
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

No dic el teu nom amb una nota més alta que l’altra,
mai no em moc del bell mig del pentagrama
on s’escriu la veu clara de l’instrument de la vida.
Cap to massa greu, per seriós que sigui l’entrebanc,
ni matolls de fuses pel damunt del violí on esclata el xiscle.
Parlo de tot amb la mesura justa
i la força en l’equilibri de tu entre mi, de jo entre tu,
cap al puny trenat de dits
que ens consolida el tranc i l’alegria.
No dic el teu nom sinó com si llegís un vers d’alta volada.
Torno de tu cap a tu, teixit, brodat al teu nom.
Tot incendi, càlid jo el dic com si et besés l’orella.
I vesso mel al teu mal, canto un salm pel teu neguit,
amb el teu nom tan valuós inserit en el silenci.
La paraula del teu nom, compàs de dos temps,
roda i ser,
flor
i salmòdia

Miquel Àngel Tena-Rúbies

L'Antoni Collado va fer la portada expressament per aquest disc , que fou en el seu moment (1993) poc entés . El Tradicionàrius estava encara en plena feinada de recuperació de materials i jo vaig pensar d'anar a vore al Carles Cases per a fer un disc conceptual on el llenguatge sortís de la mare del pulso i pua de sempre i prengués l'airet de les arrels aràbigues i de les illes del mediterrani.Però amb corda de bordó, corda grossa i en Cases ho va entendre fantàsticament be . Jo volia fer coses com les que fan els Sards o els de Corcega. De fet el projecte fou molt car. Car i ambiciós i de l'esforç en va quedar una desbandada del personal. Està clar que primer es van fer la foto. Qui va fer el disc en realitat fou el Motor ritmic d'en Lluis Llach i en Rabinat, amb les germanes del Cases als aviolonchels, la Rosa i el Ton es van muntar un tema per a lluir-se i ella va cantar una nana apa!! com que jo pagava el projecte no valia la pena gastar cartutxos . El cant de veritat el vaig fer jo i un bon coixí de baríton el Panxito Tomàs ,
Val a dir que després vaig fer una cura de desintoxicació en un caríssim balneari... es clar que vaig tenir que demanar un crèdit per a pagar al cobrador del Frac que es va endur tots los cales i no l'han tornat a veure...