.UNA FITA MES ALTA...: J.W. Lennon

dilluns, 12 de novembre del 2007

J.W. Lennon

No crec en els Beatles..../
Tan sols crec en mi.

3 comentaris:

Carme Rosanas13 de novembre del 2007, a les 2:06
Segur que teniu raó, tu i Jonh Lennon i jo dec tenir com una mena d'adicció però encara m'agrada creure en la gent. Sobretot en els amics.
ResponElimina
Respostes
Miquel Àngel 13 de novembre del 2007, a les 10:48
Ara si que et torno l'abraçada virtual , et veig trista i això no ho vull pèr a tu...
tanmateix un congres a la Toscana no és cosa de perdre's per culpa d'un bufat, així que passi pàgina , que la sopa d'all fa eons que es inventada.
ResponElimina
Respostes
Carme Rosanas14 de novembre del 2007, a les 0:35
Moltissimes gràcies. Trista no... i ara menys que mai. Crec que ja vaig esgotar la tristesa durant uns anys. Ara ja no. Malgrat tot t'accepto l'abraçada virtual, aquestes coses no sobren mai.
ResponElimina
Respostes

No dic el teu nom amb una nota més alta que l’altra,
mai no em moc del bell mig del pentagrama
on s’escriu la veu clara de l’instrument de la vida.
Cap to massa greu, per seriós que sigui l’entrebanc,
ni matolls de fuses pel damunt del violí on esclata el xiscle.
Parlo de tot amb la mesura justa
i la força en l’equilibri de tu entre mi, de jo entre tu,
cap al puny trenat de dits
que ens consolida el tranc i l’alegria.
No dic el teu nom sinó com si llegís un vers d’alta volada.
Torno de tu cap a tu, teixit, brodat al teu nom.
Tot incendi, càlid jo el dic com si et besés l’orella.
I vesso mel al teu mal, canto un salm pel teu neguit,
amb el teu nom tan valuós inserit en el silenci.
La paraula del teu nom, compàs de dos temps,
roda i ser,
flor
i salmòdia

Miquel Àngel Tena-Rúbies

L'Antoni Collado va fer la portada expressament per aquest disc , que fou en el seu moment (1993) poc entés . El Tradicionàrius estava encara en plena feinada de recuperació de materials i jo vaig pensar d'anar a vore al Carles Cases per a fer un disc conceptual on el llenguatge sortís de la mare del pulso i pua de sempre i prengués l'airet de les arrels aràbigues i de les illes del mediterrani.Però amb corda de bordó, corda grossa i en Cases ho va entendre fantàsticament be . Jo volia fer coses com les que fan els Sards o els de Corcega. De fet el projecte fou molt car. Car i ambiciós i de l'esforç en va quedar una desbandada del personal. Està clar que primer es van fer la foto. Qui va fer el disc en realitat fou el Motor ritmic d'en Lluis Llach i en Rabinat, amb les germanes del Cases als aviolonchels, la Rosa i el Ton es van muntar un tema per a lluir-se i ella va cantar una nana apa!! com que jo pagava el projecte no valia la pena gastar cartutxos . El cant de veritat el vaig fer jo i un bon coixí de baríton el Panxito Tomàs ,
Val a dir que després vaig fer una cura de desintoxicació en un caríssim balneari... es clar que vaig tenir que demanar un crèdit per a pagar al cobrador del Frac que es va endur tots los cales i no l'han tornat a veure...