XIV
SEGUICISomnio que
segueix baixant pel riu, molt abrupte,
encara fusterer, d’aigües primitives,
mon rai.
I ja molt fatigat, exhaust,
ressegueixo a les riberes els paisatges de ma vida.
M’arriba de la mà un bleeixir d’aigües molt càlides,
tranquil·les. Una mica més lluny,
pel damunt de la via,
enmig d’un tou humit de fulles i verdesca,
la casa i la collita.
La roda i el ser que m’acompanya.
Ara sóc als meandres,
on el riu s’eixampla i es fa dolç, profund i savi.
A les bultres, ara, tot s’amanseix,
lluny dels gorgs, els remolins,
i les escumes furioses de l’aigua deslliurada
pel baixant perillós de la torrentera.
Ara torna de mi la part millor i més sucosa de la vida,
perviscuda,
vida, però, que ja no m’és del tot imprescindible.
N’he sabut tant i tant, a cops, i de dia en dia!
Car tot mon riu, d’ençà ben al principi,
des de dalt del cim esquerp i virginal de les muntanyes,
fins ara al pla,
ha estat prou brau com per bastir-me,
- tant de bo no em deixi mai
la gosadia de posar-la en joc -,
una vida molt plena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada