XIX
Jo tinc els genolls, els peus,
la memòria lluenta dels peus fins als genolls.
Com el martell estèril de titani clínic.
Com el focus del quiròfan, blanc, alògen
i roig com la bata de rus i la sang,
i verd com la paret del passadís i els draps
i net com el tall del bisturí.
Tinc els peus, tinc els genolls.
I la son d'agulla
esgarrifosa papallona a la mà esquerra.
I un inici de pèrdua
i una mort de por.
El record amagadíssim d'un engany,
d'un viatge clar, molt curt, sense paisatge.
Tinc els genolls.. jo tinc els peus...
Ara tinc però més coses
tinc les mans, els ulls,
i penis i llavis i boca,
les dents, les mans, i encara més les mans
i el cap tot. I el ventre i la vida.
Ara ho sé: vaig de retorn...
d'una mort tan certa
com que tinc tot el que tinc
i més, molt més encara del que tinc.
La Casa prop de la via (El Turó) Manacor 1993
Aquest matí he estat a l'Hospital, m'han fet probes rutinàries per a una intervenció menor que tinc programada per la setmana que ve...
ResponEliminaSempre que vaig als hospitals em recordo de memòria i em dic com un mantra, aquest poema que vaig fer fa tants anys que ni ho sé , es un intent jovenivol d'expressar com em vaig sentir en despertar de l'anestèsia a la segona operació, per la Pòlio, als 15 anys. Vaig tenir una parada i no m'ho van dir fins molt de temps després... fou molt estrany per que jo ja ho sabia.
La meva família va dir-me sovint que a partir d'aquella operació em va canviar el caràcter..., es veritat que em vaig tornar murri i vaig començar a escriure, i a fer cançons, i a vestir-me de negre. Tenia la certesa de que ja mai aniria amb el ramat. Tenia altres certeses i la dèria de no participar mes en certs jocs...Una intuïció només?
La certesa que mai no aniries amb el ramat...
ResponEliminaNo participar més en certs jocs...
Tot això als 15 anys? Déu n'hi do. Deixa'm que t'admiri una miqueta per tot això. Jo als 15 anys... uff, tot just començava a anar en ramat i a jugar a certs jocs ... mica en mica potse r m'he anat desampallegant de coses. Ha costat. M'agraden els radicals.
Benvolguda Carme:
ResponEliminaNo volia encetar el "Llibre de Màrio"
en aquest blog per que em sembla una mica bèstia i massa psicoanalitic, pero en justa retribució a la teva admiració i per que em sembles una persona discreta que sap driblar be les xafarderies , t'en fare una calderilla de les meves infàncies. Res mes adient que tenir una amiga psicòloga si mai tinc unaltre atac de pànic... ja sabre a qui recorrer, Je je!!
Ei! Si mai tens un altre atac de pànic... doncs si podria ajudar-te. Espero que no sigui el cas. Que n'has tingut alguna vegada? moltes?
ResponEliminaETIOLOGÍA DEL SPP.
ResponEliminaEl primer estudio de la etiología de la fatiga PPS fue llevado a cabo por Owen y Jones. Ellos evaluaron el condicionamento cardiopulmonar en los sujetos con post-polio y encontraron un 'nivel de capacidad cardiaca comparable a aquellos pacientes después de un reciente infarto de miocardio'.
Concluyeron que la fatiga post-polio puede estar relacionada con un desacondicionamiento cardiopulmonar puesto que es 'bastante similar a la (fatiga) observada en individuos (deconditioned) con síndrome de dolor crónico'. Los sujetos de este estudio eran significativamente diferentes de los pacientes de post-polio con fatiga tratados por este servicio, muchos de los cuales informan una fatiga severa y maligna y no sólo 'problemas moderados con la fatiga y el esfuerzo'. Donde los sujetos de Owen y Jones informaron de fatiga tras '5 ó 7 minutos de ejercicio', nuestros pacientes no pueden ejercitarse durante un minuto sin experimentar fatiga. Además, la fatiga post-polio es más que el 'cansancio' físico y la falta de aliento de que informan nuestros pacientes con dolor crónico. Como una superviviente de la polio describió su fatiga, 'Me siento muy soñolienta, como si estuviera drogada. Cuando tengo cosas que hacer me pongo muy nerviosa y estresada y entonces no puedo organizar mi mente para hacer el trabajo. Incluso cuando duermo diez horas nunca me siento descansada. Mi cerebro está siempre fatigado'.
Imagina't un crio de 15 anys amb aquesta simtomatolagia , tancat en un internat, als anys 60, i et pots imaginar els atacs de pànic que vaig tenir. Ara però ja fa molts anys que he aprés a no morir-me de por amb els meu "voltios" intempestius , respiro fomdo , penso per on perdo oli, i si convé passo de tot , el mreste del dia ... en fi ...