HE SOMNIAT CODONYS....

SI EM DEIXAU... US DIRÉ QUE JO SI QUE HO SÉ...

POEMES INCORPORATS

Per desig exprés de Miquel Àngel Riera, en el disc “TORNAR DE TU” s’hi afegiran algunes cançons que vaig composar durant les  estades convidat a “Miamar”, la casa familiar del poeta al port de Manacor i que tenen un clar referent a l’amistat que tan Miquel Àngel Riera com na Roser Vallés i els seus fills Miquel Àngel, Maria del Mar i Roser  em van lliurar.

Durant la presentació dels llibre de poemes “LA CASA PROP DE LA VIA” a L’Ateneu Barcelonés, l'any 1994, Miquel Àngel Riera va llegir el poema “PASSO UN TEMPS D’ESPERA” com a mostra definitòria de  la meva  poesia.

Recuperat aquell recitat, posteriorment d’una gravació quasi accidental de l’acte,( vagi aquí el meu agraïment a en Key Macias, tècnic de só del acte i del concert posterior , que va enrregistrar-ho tot ) he cregut avinent incorporar-ho al disc com un document sonor inèdit de la veu del Poeta i com a justificació i agraïment. 

En breu adjuntaré l'audio recuperat i corregit de la cinta original. 

PASSO UN TEMPS D’ESPERA

Recita : Miquel Àngel Riera

Passo un temps d’espera repassant dies

que son només descans i flor d’oblits.

I sé ben cert que llisco per la vida

I que en passar amb la quilla esmolada,

Tallo la pell del temps

que m’ha tocat per viure

fent-ne dues meitats:

la veritable i l’altra

que encara és més i més insuportable.

Em fa fàstic

Això de fer balanç per que l’edat m’empeny.

D’això que en diem el temps, no en trobo els albarans,

Si les factures: Deutes, omissions,

Coses per a fer, llacunes molt salades,

On el present aixeca el braç

Dient qui soc.

Quan sol fondejo

en badines de temps dins la ferida,

ni la memòria és prou evocadora.

Com per negar-li-ho tot. Entre nosaltres:

El temps em balda clivellant-me en excés.

Vull oblidar-me de que el tinc per eina.

I emprendre per ma pell més singladures.

Si encara és prou tibant per acarar;

L’embat de les onades del passat.

L’aiguat de la crescuda del present.

Desig de serenor pel futur, fent meandres...

Miquel Àngel Tena “La Casa Prop de la Via”

“EL TURÓ” Sa Nostra , Manacor 1993

SI ... Si... Que t'ho diré... . T'ho cantaré si no en tens prou....

ET DIRÉ QUE T'ESTIM

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa

que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.

Et diré que t'estim fent acte de presència

per sentir-me més viu, més de ple en aquest món

on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge

amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,

que estic trist perquè pens que la vida em curteja,

i també que t'estim. T'ho diré davant gent,

onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç

de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.

t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,

traient el cap enmig de tants de noms que em volten

sense aconseguir més que un foc d'estellicons.

Escriuré que t'estim amb geroglífics propis

pels murs dels excusats dels cinemes de barri

vora aquells mots gravats al cim de la tristesa

que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.

Et diré que t'estim a les cinc de la tarda

quan els àngels condormen amb les ales plegades,

pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim

en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,

dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,

aquideçà d'un món que ignoram si existeix.

Faré senyals de fum cap allà on et trobis,

t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa

travessant un espai d'impossibles distàncies.

T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja

al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,

i passaré les tardes, si torna la tristesa,

buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.

  Miquel Àngel Riera "El Pis de la badia"

   Columna 1992 1ª edició

EM FA FELIÇ POSAR EN PRÀCTICA AQUEST POEMA .... DESCOBRIR PERSONES SINGULARS I DEIXAR-ME SEDUÏR . ENAMORAR-ME CADA DIA I QUE S'ENAMORIN DE MI ES EL QUE EM MANTÉ VIU....

"MAI DONIS PER FINIT..."

Mai donis per finit el temps de seduir-me,

allò que obtens de mi que no et conformi mai.

Sempre hi ha un més enllà, una fita més alta

cap a la qual segur que ens plaurà gravitar.

Tu me fas engrandir les ànsies de misteri,

m'agrada, amb tu, sentir-me perdut dins la mar gran,

m'atrau anar sense rumb, aquest no tocar en terra

del qual ara ja en deim miquelangelejar.

Defineix, davant meu, els signes del teu codi,

desdibuixa'm, confon-me amb tant de tuejar,

apropa't fins al punt on et perdi de vista:

si em veus empal·lidir, és perquè em dones fam.

Miquel Àngel Riera "El Pis de la Badia"

Columna 1992 1ª Edició