ET DIRÉ QUE T'ESTIM
Et
diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que
m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et
diré que t'estim fent acte de presència
per
sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on
adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb
el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que
estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i
també que t'estim. T'ho diré davant gent,
onsevulla,
a tothora, en sentir-me capaç
de
dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
t'ho
diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient
el cap enmig de tants de noms que em volten
sense
aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré
que t'estim amb geroglífics propis
pels
murs dels excusats dels cinemes de barri
vora
aquells mots gravats al cim de la tristesa
que,
empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et
diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan
els àngels condormen amb les ales plegades,
pels
pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en
estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins
la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà
d'un món que ignoram si existeix.
Faré
senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré
coloms amb mots d'escampadissa
travessant
un espai d'impossibles distàncies.
T'ho
diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al
pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i
passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant
calaixos plens de dirés-que-t'estim.
Miquel Àngel Riera "El
Pis de la badia"
Columna
1992 1ª edició
