Ovidi Montllor en directe a TVE, Prado del Rey, Madrid. Amb Toni Xuclà, Toti Soler i Yashu (Tete Matutano). MONTSERRAT.

Montserrat  (Ovidi Montllor)

El pas tel temps farà de nosaltres colors.
Ja no se n'anirà l'ocell de tants amors.
Vidres fràgils de goig.
Nits i dies de sols.
Vaixells de deu mil ports.
Adéu a tots els dols.
El vent que se'n va.
Campanes de tardor.
Pluja, neu, on són ja?
Cap segon sense enyor.
Desmesuradament.
Tot és com ha de ser.
El rellotge és absent.
I sempre hi ha que fer.
 Plor d'amor, ja són mar.
Raig de foc que no para.
Els Déus volen baixar.
Font fresca tot i encara.
 Onades contra el roc.
Tempestes d'inquietud.
Tot menjat pel nou foc.
Amor meu, és per a TU.

TOTI SOLER & CARLES M. SANUY - "DE VEURE UN NEGRE TORNAR-SE TANT BLANC" - UN ESPERAT SUCCÉS .- POESIA DE VERES I MÚSICA VERITABLE-.... DOS HOMES FORTS A L'ENSEMS...

Us faig avinent la informació sobre l'espectacle que, amb el títol de De veure un negre tornar-se tan blanc -amb textos de CARLES MARIA SANUY i música de Toti Soler -  S'estrenà a Balaguer, el propassat divendres dia 20 d'abril, a les 21.00hs en ocasió de la inauguració del nou  

 Casal d'Entitats -  Lapallavacara.

 


Per a una millor lectura dels textes us recomano que us baixeu l'arxiu l'obriu amb un visulitzador habitual de fotos o arxius varis.

Al Carles M. Sanuy. Jo li dec masses coses per a posar-me ara a fer-li una apologètica .Basta que us digui que ens vam criar al mateix carrer i que entre casa seva i casa meva només n'hi ha unaltra. Que de molt jove en Carles M. ja va donar mostres de tenir una curiositat i un talent que el feien singular . Si. Ell es una persona singular entre tants plurals que feinegen i romanen orbs al nostre poble tant bonic . Darrera de moltes iniciatives  que apelen a la cultura com a mètode de salvació contra la estulticia, hi és Ell. I segurament hi serà sempre . Aquesta vegada no vaig poder anar a vorel's . Em perdo moltes coses últimament ... com en Casassas a l'Horiginal d'ahir... però hi soc igual . 

Quan al Toti Soler que voleu que us digui, que no sapigueu, us en transpasso l'alegria de tenir-lo encara entre nosaltres ...I que encara li quedin restes per emprendre noves aventures com aquesta... Gràcies Toti.

SOC UN CANÇONS

SÓC UN CANÇONS

A mi em van sembrar. Això.
Com si, en un principi, només fos una terreta abonada,
un hortet polit al jardí.
De fet com tothom que, inicialment, som un agre protegit
per una debilitat de bellesa intocable, protectora de les humitats
on llucaran les llavors que, per sort o per desgràcia,
hi tiren de qualsevol manera.
Així hi ha qui és ben sembrat i molts no ho són,
o només són terra forra, a molt regar, camps de lloguer
que mai dels mais no seran res més que allò que els es manat.
Ni s’ho repensaran.
Aniran de pet a fer el seguici dels altres
i els creixerà una mala herba o una mala folla de dos parells
d’hipoteques i seran advocats, traficants d’angoixes o banquers,
capellans, paletes, picapedrers o arquitectes.
Metges a mitges amb la Rockefeller Foundation,
o lladres conxorxats amb la policia. O no.
També poden ser alguna cosa inútil d’allò més digne,
és clar, segons qui els birbi, pintor, poeta, músic,
caçador de pensaments, captaire per mor d’altri,
pacifista, protestaire contra la injusta distribució del pa i la sal...
Malauradament la majoria arribarà a la variable edat de les conclusion
pensant honestament que ho han fet bé,
sense saber, ni sospitar, que no són res,
a part del personatge grotesc que volen ignorar,
i que no han fet res de bo
com no sigui que han estat prou hàbils en la manera de robar,
altrament dit guanyar-se la vida, parar bé la ratera, tenir un bon futur
i un pla de pensions. Com si el futur allargués més enllà del taud,
il·lusos, ànimes de càntir
i molt sovint ni això.- Gent dolenta.
A mi, però, em van sembrar,
ben aviat, cap als quatre o cinc anys,
al meu carrer de Sant Lluís de la Balaguer polsosa dels cinquanta,
tota en beix, amb pinzellades gruixudes dels verds de l’aigua
i de la bultra del meu riu, aquest Segre que em segrega,
amb una barrera de líquida distància i de memòria,
dels meus coetanis que no pas de tots el meus paisans,
d’una manera geogràfica, per no dir,
sense cap por, que m’hi enemista en casos particulars,
donada la estultícia manifesta a l’hora d’ocupar lloc
en el concurs permanent de pesca lliure,
amb les excepcions que calen, pertoquen
i em reservo com a ben nascut.
Un home que ja era vell
i que tenia un tarannà amable, més encara,
decididament bondadós, em va sembrar de paraules.
Les paraules que ell ordenava amb misteriosa il·lusió
i que després em llegia amb una cadència cerimonial.
Desembolicant-les amb una cantarella que feia que sumessin un sentit
que anava més enllà del seu estricte significat.
Aquesta paràbola de la multiplicació del sentit de les paraules,
segons el seu ordre, la seva entonació...
fou un dels primers grans descobriments de la meva vida.
Un altre fou molt anterior encara, primigeni.
- Lo Vicentet s’eixugava la punta del xiulet amb un trosset de paper
quan anàvem corrents a pixar junts a casa seva.
I és que, entre joc i joc,
i de tant caçar sabaterets al braçal del davant de casa,
ens venia sovint una pixera urgentíssima i de riuxadora abundància...
Jo que de nen ja era un bon foraster,
m’agradava anar a ca l’altri i m’hi feia un lloc amb troles, si calia,
m’asseia al jardí de cal Sr. Sebastianet,
entre la seva col·lecció de roses perfumades de colors,
i, a l’ombra de la parra, escoltava les seves poesies,
les noves i les més antigues que sovint em feia repetir...
-Dis-me aquella dels pobres! Sí, la dels pobres....
I en Sebastià posava la cara greu i solemne i desgranava la corranda:
“No deshonra la pobresa,
jo tinc pobres ben amics,
que consciència i honradesa,
no els han permès fer-se rics.”
Llavors em feia tot esgarrifança en intuir el sentit, inaprehensible encara
i alhora marcador, marcador d’un camí segur de retorn
cap a la meva infància, com en el conte...
sempre podria tornar als meus territoris primordials si seguia les paraules...
Aquesta llavor també va germinar en mi, molt tímidament i discreta,
però amb una arrel tan profunda que ben aviat va verdejar,
des de molt petit vaig començar a ser un pobre de solemnitat,
un poeta coix, petitet i mig autista que xafava tolls per Balaguer,
sota la pluja, rumiant que era Tom Soyer i fent projectes constructius
de cabanes a la vora del riu amb les planxes de sorra encartonada
que estenia la Coca Cola de lignines escumoses
que excretava, amb la més escandalosa impunitat,
la paperera d’en Porcioles, la totpoderosa IMPACSA,
a les platges del riu, més enllà del revolt de l’illa,
sota la SAFYC, a la bultra de l’horta d’avall.
No us penseu pas que algú va entendre res d’allò meu.
De la mena de planta que em naixia. No se'n podia parlar.
Vaig créixer d’amagat, soterrat per un món insensible,
sepultat per la ignorància i la ostentació de la incultura
com a modus vivendi acceptable i escaient.
La gana postguerrera tot just començava a mirar de cara al sol.
Un poeta català d’arrel noucentista, em va sembrar de paraules
quan encara no feia ni sis pams.
Com un ànec, vaig saber molt aviat, amb una seguretat
que a vegades encara em sorprèn, quin fora el meu camí,
quina la dèria que em guiaria...
Vet ací el secret d’aquest sacramental.
-Agullonat ara per un amor intens i dolç, que m’amara i m’enamora,
en un constant escorrim cara a fer les paus amb mi i amb els altres-
i fent la provatura de fixar- com qui fa col·lecció d’insectes rars-
moments de la meva manera de viure les coses
que s’han significat com a essencials en la meva manera de veure-les
i que de vegades han esdevingut cançons
o s’ han trenat com un manat de cebes, amb poemes, savieses,
intuïcions copsades al vol dels dies de la meva vida i de la meva mort.
Petjades que em menen a fer memòria del que us dic
i es fan prou evidents, mentre desgrano el rosari
amb tots els seus misteris.
Tot s’hi val per fer memòria i a mi la memòria
em brolla forçosament lligada als versos i a la seva música,
secreta o pública. A! Sí i a les agendes...les agendes i els papers
Tota la casa plena de papers!
Altrament no en tindria ni molla de memòria.
A mi, doncs, torno a repetir perquè quedi ben clara
la procedència de la soca, em van sembrar
i ara sóc un jardí, un hort, un bosc ...de cançons.
Sóc allò que en diuen els qui no hi pleguen res, ni ganes,
“un cançons” i de ben segur que mai no seré res més.
Ben cofoi jo, de tenir els ràfecs plens de nius...
Però ho sé, -que encara em canta l’ocellam,- i per molts anys,
que ja és molt més d’allò que saben
els qui només pensen en la pela, o en la guerra, que pel cas...

Al Sebastià Armenter
i a la Lola, la Roser i lo Marcel.lí 

del Llibre de Màrio Quadern de Mahalta  .-Lo Petit Plató- Suports Virtuals A.C. 2004

ANEM PER FEINA !!! HE JOSEP??

Plantas que curan, plantas prohibidas (con Josep Pàmies) from Miquel Figueroa on Vimeo.
Josep Pàmies es un agricultor conocido por su apoyo a la iniciativa legislativa popular contra los transgénicos en Catalunya, y por ser miembro de la asociación “La dulce revolución”, desde donde promueve el conocimiento y uso de las plantas medicinales.



Hoy conoceremos algo más sobre estas plantas que curan y sobre la particular cruzada de Josep contra ciertos intereses que, al parecer, pretenden controlarlas.

ME SEMBLA QUE, SI, QUE T'ESTIMO...

Me sembla que t'estimo d'aquella manera que estimen los homes, de la meva quinta, a lo brut. I sense mirar-s'hi gaire. Tot i que no m'agrada jugar a la botifarra ni fumar puros, ni gairebé lo futbol, ni la boxa. I menys les carreres de cotxes. Em sembla que t'estimo... M'ho he de repensar be perquè, sempre m'havien dit que aixòs que mai he sabut ben be que cony és. Era una cosa seria.

De fet, alego n'ant pel mon, he constatat que estimar es una activitat humana d'allò més voluble, inestable i espantadíssa. Jo no en sabia d'estimar. Ni la més idiopàtica idea. En vaig aprendre així de cop.

Un dia a l'Hospital, de Valls, on m'hi van portar d'urgències despres d'un recital. Que se m'havia tornat a inflar lo pericardi. I quasi ni podia respirar d'una punxada d'acàcia traidora. Idiopàtica està clar, perquè a trentanys vista encara no sabem perquè en lloc de pericardi, tinc un peix globus idiota.

Doncs com et deia; Acabava de sortir del Pere Mata de Reus. Un lloc preciós, i perillós. D'una arquitectura formidable, amb jardins i pavellons Modernistes d'en Domenech i Montaner, on havia passat un més de vacances forçades sota vigilància continua... perquè deien que em volia morir. Total per una mitja trompa ploranera... I jo ni fava TU!!!, be dons, vaig empalmar d'un Hospital a l'atre. Jo sempre faig surf pels Hospitals!! .  En el fons dels teus escrits hi trobo una tristor tan gran que em fa venir una pena infinita. Es el teu viatge amb submarí qui em te fascinat mentre exploten cargues de profunditat. Ara ací, ara allà. 
Perqué t'amagues tant?

Llavors vaig rebre una carta d'amor. Potser no n'havia rebut mai cap de carta d'amor... Em deia que mentre vaig estar allí; Ella s'havia posat molt millor i que encara que mai m'hagés dit res. Ni jo a ella . M'estimava molt, perquè pocs dies desprès que jo marxés, li havien donant l'alta.

I que era molt feliç perquè ja no tenia aquelles visions terrorífiques.

Y ja creia que podria portar una vida normal i que com que estava convençuda que havia estat jo qui l'havia curat; Si a mi m'esqueia be, i no la trobava massa lletja: es volia casar amb mi, per amor, he?

I alego passava a enumerar la seva dot de pubilla del Penedès. Que deu ni do el bragetassu que hauria fet si arribo a dir que si. I em caso amb aquella desconeguda amb cara d'espantada que tenia visions terrorífiques perquè n'era una esquizo recurrent que vivia al purgatori, la pobreta. Com qui nie's fill de puta o cap de personal. Que tots portem la nostra creu. I em d'anar "al Tajo" peti qui peti... Ves que se jo!! perquè li va tocar aquell sofriment innombrable . I lletja no ho era pas ...que era força ben plantada i esvelta i amb una carona de ratolineta i uns rinxols fent-li marc que li donaven un ariet d'indefensa que es feia estimar només de veure-la... Burro que vaig ser... que m'hauria solucionat la vida !!!

Pobreta; Em va fer plorar i en entrar lo metge de sobte i veure que plorava: va dir autoritari .Això no pot ser que aquest home està massa trist...i girant-se a l'infermereta jove que portava al darrera com si fos un carretonet, li va dir amb  molta convicció que m'havien de cuidar millor. Que obris la finestra que alló semblava un tanatori!! Llavors em va dir a mi, amb un to baixet de complicitat... ." Ja m'ha dit lo Martin, de Pere Mata, que les has passat molt putes, una mica de gratis... sense gaire cap motiu.

No et preocupis que ja te'n refaràs, que ets molt fort Tu i llavors, Toma castanya!!! em va dir que la seva dona tenia un disc meu i que si li voldria firmar. Hòstia beneita !!! I jo amb la carta d'amor amagada sota els llençols i plorant perquè n'era la primera i la última vegada que una dona em demanava que em cases amb ella i em posava a disposició 70 hectàrees de vinyes i unes caves per fer vi escumós... que en feien no recordo quantes mil de botelles a l'any...amb tota la maquinària d'alta tecnologia que havia heretat de feia poc quan es van morir de cop els seus pares i un germà en un viatge i ella es va tornar lela.

Ara no sé qui estava més de l'olla. La noieta de la carta d'amor que es volia casar amb mi. De ben segur que tenia una por tan gran, d'estar tan sola, que s'hauria casat amb qualsevol gitano...

O el metge que en un més i mig no va trobar la causa de la meva inflamació pericardíaca...

Tot plegat, ara ja se perquè tenia lo cor petat. No feia massa que m'havia separat de la meva dona i sobre tot dels meus dos fills i axó em matava lo cor i clar s'inflamava el molt idiota...

Pos ara em penso que si que t'estimo, d'aquesta manera, a lo bèstia, com feim los homes de la meva quinta, que només sabem parlar de pits i culs i del cotxe o de la feina ...