ME SEMBLA QUE, SI, QUE T'ESTIMO...

Me sembla que t'estimo d'aquella manera que estimen los homes, de la meva quinta, a lo brut. I sense mirar-s'hi gaire. Tot i que no m'agrada jugar a la botifarra ni fumar puros, ni gairebé lo futbol, ni la boxa. I menys les carreres de cotxes. Em sembla que t'estimo... M'ho he de repensar be perquè, sempre m'havien dit que aixòs que mai he sabut ben be que cony és. Era una cosa seria.

De fet, alego n'ant pel mon, he constatat que estimar es una activitat humana d'allò més voluble, inestable i espantadíssa. Jo no en sabia d'estimar. Ni la més idiopàtica idea. En vaig aprendre així de cop.

Un dia a l'Hospital, de Valls, on m'hi van portar d'urgències despres d'un recital. Que se m'havia tornat a inflar lo pericardi. I quasi ni podia respirar d'una punxada d'acàcia traidora. Idiopàtica està clar, perquè a trentanys vista encara no sabem perquè en lloc de pericardi, tinc un peix globus idiota.

Doncs com et deia; Acabava de sortir del Pere Mata de Reus. Un lloc preciós, i perillós. D'una arquitectura formidable, amb jardins i pavellons Modernistes d'en Domenech i Montaner, on havia passat un més de vacances forçades sota vigilància continua... perquè deien que em volia morir. Total per una mitja trompa ploranera... I jo ni fava TU!!!, be dons, vaig empalmar d'un Hospital a l'atre. Jo sempre faig surf pels Hospitals!! .  En el fons dels teus escrits hi trobo una tristor tan gran que em fa venir una pena infinita. Es el teu viatge amb submarí qui em te fascinat mentre exploten cargues de profunditat. Ara ací, ara allà. 
Perqué t'amagues tant?

Llavors vaig rebre una carta d'amor. Potser no n'havia rebut mai cap de carta d'amor... Em deia que mentre vaig estar allí; Ella s'havia posat molt millor i que encara que mai m'hagés dit res. Ni jo a ella . M'estimava molt, perquè pocs dies desprès que jo marxés, li havien donant l'alta.

I que era molt feliç perquè ja no tenia aquelles visions terrorífiques.

Y ja creia que podria portar una vida normal i que com que estava convençuda que havia estat jo qui l'havia curat; Si a mi m'esqueia be, i no la trobava massa lletja: es volia casar amb mi, per amor, he?

I alego passava a enumerar la seva dot de pubilla del Penedès. Que deu ni do el bragetassu que hauria fet si arribo a dir que si. I em caso amb aquella desconeguda amb cara d'espantada que tenia visions terrorífiques perquè n'era una esquizo recurrent que vivia al purgatori, la pobreta. Com qui nie's fill de puta o cap de personal. Que tots portem la nostra creu. I em d'anar "al Tajo" peti qui peti... Ves que se jo!! perquè li va tocar aquell sofriment innombrable . I lletja no ho era pas ...que era força ben plantada i esvelta i amb una carona de ratolineta i uns rinxols fent-li marc que li donaven un ariet d'indefensa que es feia estimar només de veure-la... Burro que vaig ser... que m'hauria solucionat la vida !!!

Pobreta; Em va fer plorar i en entrar lo metge de sobte i veure que plorava: va dir autoritari .Això no pot ser que aquest home està massa trist...i girant-se a l'infermereta jove que portava al darrera com si fos un carretonet, li va dir amb  molta convicció que m'havien de cuidar millor. Que obris la finestra que alló semblava un tanatori!! Llavors em va dir a mi, amb un to baixet de complicitat... ." Ja m'ha dit lo Martin, de Pere Mata, que les has passat molt putes, una mica de gratis... sense gaire cap motiu.

No et preocupis que ja te'n refaràs, que ets molt fort Tu i llavors, Toma castanya!!! em va dir que la seva dona tenia un disc meu i que si li voldria firmar. Hòstia beneita !!! I jo amb la carta d'amor amagada sota els llençols i plorant perquè n'era la primera i la última vegada que una dona em demanava que em cases amb ella i em posava a disposició 70 hectàrees de vinyes i unes caves per fer vi escumós... que en feien no recordo quantes mil de botelles a l'any...amb tota la maquinària d'alta tecnologia que havia heretat de feia poc quan es van morir de cop els seus pares i un germà en un viatge i ella es va tornar lela.

Ara no sé qui estava més de l'olla. La noieta de la carta d'amor que es volia casar amb mi. De ben segur que tenia una por tan gran, d'estar tan sola, que s'hauria casat amb qualsevol gitano...

O el metge que en un més i mig no va trobar la causa de la meva inflamació pericardíaca...

Tot plegat, ara ja se perquè tenia lo cor petat. No feia massa que m'havia separat de la meva dona i sobre tot dels meus dos fills i axó em matava lo cor i clar s'inflamava el molt idiota...

Pos ara em penso que si que t'estimo, d'aquesta manera, a lo bèstia, com feim los homes de la meva quinta, que només sabem parlar de pits i culs i del cotxe o de la feina ...