Reso desesperadament, demano com un lladre a punt de robar, prego amb obstinació, m'humilio fins al "glop definitiu", faig una llista dels meus desoris, segueixo traduïnt els moviments de l'ànima, la que em fa ser quelcom més que un simi normatitzat. Parlo amb ell, el crido, l'espero, m'hi entrego, busco qui he faltat, perdono al meu germà, m'acaricio el cor, escombro la meva vorera, faig el que puc, penso en vosaltres, faig amb vosaltres. Llavors desperto. La religió del mon es una matança.
Reso desesperadament, demano...
dijous, 26 de juny del 2008
Si, Si que us ho diré...
ET DIRÉ QUE T'ESTIM
Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho diré davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.
"El Pis de la badia"
Columna 1992 1ª edició
Miquel Àngel Riera
Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho diré davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.
"El Pis de la badia"
Columna 1992 1ª edició
Miquel Àngel Riera
divendres, 13 de juny del 2008
"EL PIS DE LA BADIA"
He estat pujant a peu al pis de la badia
com un infant intens frisós d'anar a fira
i, en veure'm ja pel quart, he trobat que semblava
com si m'hagués quedat l'edat endarrerida
rodolant cap avall mentre jo prosseguia
grimpant el darrer tram amb l'ajut d'unes ales
que essent part del meu cos ja feia temps no usava.
He arribat al sisè lleuger com la pelussa
que escampen els ocells a trenc de primavera
i aborrallona el vent pels racons de la tarda.
Però tot just obrir, he vist per la barana
que circumda el balcó tot un rengler de xifres
simulant no ser més que un estol d'oronelles.
M'he trobat molt feixuc, gravat per la tristesa
de sentir-me ferit per la fredor d'uns signes
que se'm claven al cor talment un escarràs.
I, en guaitar pel balcó, he estat a temps de veure
per un instant molt breu però prou per delmar-me
l'espectre de la mort tombant la cantonada.
Miquel Àngel Riera "El Pis de la Badia"
Columna 1993 2ª edició
dimecres, 4 de juny del 2008
Arribaré de nit, sense ni avisar a casa
i faré un escorriall per les hombres del viure.
Tu ja te n'aniràs a jeure a la llitera
deixant-me absurd com mai m'hagués pogut sentir.
Me menjaré l'alcohol que mata la cadència
de l'amor que tenia i que no vindrà mai.
I adormiré potser per l'àmbit de les hores
l'intent d'aconseguir la minsa pau interna.
Més tard me n'aniré, fugiré com un vent,
amb una breu tronada de porta i d'ascensor.
Tronat! Me sents tronant...Plorant em tronen plors
al fons de la mirada, de vidres d'accidents,
de sangs als hospitals, de violències nul·les.
I em refrego amb un mon que mai m'ha d'excedir,
que quan pels regs del cos m'hi corren les urgències:
no em tocarà ni un pèl per l'amor que em pertoca,
sinó que em moriré com qualsevol cosota...
La casa prop de la via 1993 El turó Manacor
i faré un escorriall per les hombres del viure.
Tu ja te n'aniràs a jeure a la llitera
deixant-me absurd com mai m'hagués pogut sentir.
Me menjaré l'alcohol que mata la cadència
de l'amor que tenia i que no vindrà mai.
I adormiré potser per l'àmbit de les hores
l'intent d'aconseguir la minsa pau interna.
Més tard me n'aniré, fugiré com un vent,
amb una breu tronada de porta i d'ascensor.
Tronat! Me sents tronant...Plorant em tronen plors
al fons de la mirada, de vidres d'accidents,
de sangs als hospitals, de violències nul·les.
I em refrego amb un mon que mai m'ha d'excedir,
que quan pels regs del cos m'hi corren les urgències:
no em tocarà ni un pèl per l'amor que em pertoca,
sinó que em moriré com qualsevol cosota...
La casa prop de la via 1993 El turó Manacor
Subscriure's a:
Missatges (Atom)