Dia mundial de la poesia

Com que l'autor principal d'aquest blog es troba des de fa un temps en una altra dimensió, i com que em va deixar les claus per si volia regar de tant en tant l'hortet, aprofitaré per festejar el Dia mundial de la poesia.

Existeix un espai, entre tots dos, que alhora
ens separa i uneix: és un àmbit mudable
que modelam tu i jo donant-li formes nostres
amb les quals definim, a cada instant, el demble
de l'esforç rabiüt que feim per vincular-nos.
Ens movem per dins ell segurs: és bla i retràctil,
afavoreix l'avenç d'un cos en cercar l'altre
convertint la distància en una transparència
i es deixa travessar pel vol de la paraula
sense que el seu sentit perdi ni un plomissol.
És el terrer calent on el prodigi arrela!
Quan la vida ens distreu, uns instants, un de l'altre
requerits per mesters o afanys de sobreviure,
engrandeix de volum avançant les fronteres
que, amb el teu cos i el meu, conforma a banda i banda.
Perfila a cada instant l'exacta dependència,
engrandida o minvada, que ens uneix, variable
segons com al moment ens aleni la vida.
És el centre del món i el punt on feim bescanvi
dels confins personals que l'amor configura.
De nosaltres és ple de batecs, de deixalles,
de grafittis urgents, de reclams vius, d'ardències.
Ell és el passadís que embrutam: adorem-lo,
perquè dins ell hi ocorre el millor de nosaltres.

VIII, El pis de la badia
Miquel Àngel Riera

Avec le temps

Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
on oublie le visage et l'on oublie la voix
le cœur, quand ça bat plus, c'est pas la peine d'aller
chercher plus loin, faut laisser faire et c'est très bien

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
l'autre qu'on adorait, qu'on cherchait sous la pluie
l'autre qu'on devinait au détour d'un regard
entre les mots, entre les lignes et sous le fard
d'un serment maquillé qui s'en va faire sa nuit
avec le temps tout s'évanouit

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
mêm' les plus chouett's souv'nirs ça t'as un' de ces gueules
à la gal'rie j'farfouille dans les rayons d'la mort
le samedi soir quand la tendresse s'en va tout' seule

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
l'autre à qui l'on croyait pour un rhume, pour un rien
l'autre à qui l'on donnait du vent et des bijoux
pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous
devant quoi l'on s'traînait comme traînent les chiens
avec le temps, va, tout va bien

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
on oublie les passions et l'on oublie les voix
qui vous disaient tout bas les mots des pauvres gens
ne rentre pas trop tard, surtout ne prends pas froid

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
et l'on se sent blanchi comme un cheval fourbu
et l'on se sent glacé dans un lit de hasard
et l'on se sent tout seul peut-être mais peinard
et l'on se sent floué par les années perdues- alors vraiment
avec le temps on n'aime plus


Lletra i música: Léo Ferré

OASI

IX

Et lliuro l’esperança que em queda
perquè l’aixequis
així com qui pren per les aixelles
i eleva un infant en alegria.
Però no et confiïs,
l’espera en l’aflicció és un extrem sideral,
xucla sovint com un planeta erm, arrasat,
que atrau cossos en deriva.Ve
i cavalca per la tempesta de l'ànima,
on l’home que sóc s’esquinça llampegat
com un arbre gran de les muntanyes.
Això que veus són les estelles,
la fusta rogenca encara.
L’olor de la meva fusta és perdurable
com els pensaments de l’amor,
del temps i de la mort.
Et lliuro l’esperança que em queda.
Ara sé que em pertany fins al punt
de deixar escrit que ningú la posseeixi sinó Tu.

Tornar de Tu 2004 -Quadern de Mahalta

Males Noticies

Els Catarlans ens quedem cada cop més sols...





Jordi, El Pont d'Arcalís


Estic xocat per una notícia terrible.
Aquest vespre m'han dit que la Maria Laffitte,
degut a una greu malaltia, ens ha deixat.
No sé pas què dir-vos.
No tinc cap més informació.
Tot és prou injust.
Estic trasbalsat.
Jordi




us trameto la nota que ha enviat la família.
Jordi
Mor Maria Laffitte, una de les grans veus de la cançó en català

Cofundadora del Tradicionàrius, havia estat membre d'Ara Va de Bo i
d'Els Trobadors

...

La cantant Maria Laffitte i Masjoan, que es va donar a conèixer com una
de les grans veus de la Nova Cançó amb el nom de Dolors Laffitte, va
morir ahir divendres a l'hospital Josep Trueta de Girona, on havia
ingressat per sotmetre's a unes proves mèdiques.
Cofundadora del festival Tradicionàrius, havia estat membre de diversos
grups, entre els quals destaquen la formació per al públic infantil Ara
Va de Bo i el duo Els Trobadors, amb el qual va obtenir un notable
prestigi en els circuits internacionals de les noves músiques i la
música medieval. Oni Wytars, Unicorn i altres conjunts de referència
del panorama europeu de la música antiga li van demanar que col·laborés
amb la seva veu en discos i concerts.
Demà diumenge serà incinerada en la intimitat familiar i dimecres a les
4 de la tarda tindrà lloc a Santa Maria de Porqueres, al Pla de
l'Estany, un acte públic dedicat a la seva memòria.

Laffitte va néixer el 1949 a Roda de Ter en una família d'origen occità
per part del pare. De ben jove va entrar a treballar en una fàbrica com
el seu veí Miquel Martí i Pol. Va estar visquent molts anys a Manlleu i
quan va començar la seva carrera professional va marxar a Barcelona,
Piera, diferents poblacions del Pla de l'Estany i Girona, on va passar
els últims anys.

Es considerava una trobadora catalana i una artista vocacional. Va
començar a cantar en públic als vuit anys. Als divuit, amb la cançó A
cara o creu, va quedar segona amb Lluís Llach al I Festival de la Cançó
de Barcelona, un certamen internacional semblant al d'Eurovisió. També
el 1968 va publicar el seu primer disc, amb cançons occitanes
contemporànies, sota l'estímul de Josep Maria Espinàs, que li va
adaptar diverses cançons estrangeres (com una memorable versió d'Els
vells, de Jacques Brel) i va escriure sobre ella: «No és gens exagerat
de dir que Maria Laffitte té totes les condicions (veu, sensibilitat i
recursos) que caracteritzen una cantant d’excepció. Només cal
escoltar-la».

Com a intèrpret, va destacar per la bellesa del color de la seva veu
(una de les més personals de la cançó en català), per la claredat de la
seva dicció i per la capacitat de matisos de la seva expressivitat.

Va rebre diferents premis, i va actuar amb èxit al Canadà, l'Índia,
Veneçuela i altres estats. Entre la seva extensa discografia
sobresurten els seus primers elapés, Varietat de varietats (1973) i
Hello, Dolors! (1975), una producció molt curiosa de La Trinca
enregistrada amb cançons que van compondre expressament per a ella
Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i altres cantants catalans.

Va formar part dels grups Ara Va de Bo, La Corranda, L’Arc en el Cel,
Ensemble Llull, Joi de Trobar i Els Trobadors, fundat amb Alfons
Encinas, pare dels seus fills Míriam i Pau, també músics. Amb Et ades
sera l’alba, el disc que va publicar el 1991 amb Els Trobadors, va
aconseguir una remarcable projecció arreu del món entre els circuits de
la música de la nova era i va obtenir el reconeixement d'artistes
importants, com Loreena McKennitt o Paul Horn, amb qui va compartir
escenari. Va col·laborar en discos o altres projectes amb Oni Wytars,
Katharco, Unicorn i Accentus, formacions referencials del panorama
europeu de la música antiga. També va col·laborar amb Las Madres del
Cordero (una banda de Moncho Alpuente), Hilario Camacho, L'Ham de Foc i
L'Albera.

Va oferir recitals de cançó d'autor, de cançó tradicional, de lírica
trobadoresca, de música medieval, de música antiga, de cançons
sefardites, de poesia catalana (va ser una de les més tenaces
divulgadores de les obres poètiques de Miquel Martí i Pol, Josep Palau
i Fabre, Jacint Verdaguer i Ramon Llull) i occitana, i d’animació per a
infants. També va treballar a la ràdio, la televisió i el teatre, en
els espectacles musicals Bestiari, muntatge sobre textos de Pere Quart
ideat per La Trinca, i Rocky Horror Show, dirigit per Ventura Pons. Va
ser cofundadora del festival Tradicionàrius i de l'associació cultural
Pangea Music, amb qui organitzava el Cicle de Concerts de La Llum al
Romànic. Va presentar sessions de musicoteràpia. Les seves cançons
evocaven sovint els animals. Atreta per la natura, interessada en la
recerca espiritual i compromesa socialment, va formar part en diverses
ocasions de candidatures d'organitzacions ecologistes en convocatòries
polítiques. Col·laborant als inicis de la revista Integral i amb el Dia
de la Terra (n'era la vice-presidenta). La jovialitat, l'alegria, el
dinamisme, la bondat i l'altruisme són alguns dels trets que van
definir la seva personalitat.

Després de molts anys de presentar-se en públic amb el nom de Dolors
Laffitte, va adoptar el de Maria Dolors Laffitte abans d'acabar triant
el definitiu de Maria Laffitte. «Prefereixo pensar que abans quan em
cridaven em deien D’olors. Afegint l’apòstrof, es converteixen els
Dolors en olors i sempre és més agradable. En tot cas, m'he volgut
treure del damunt tots els dolors de la meva vida, començant pel del
nom», explicava.

Girona, 16 de febrer del 2008

PER A ALBERTI, A TRAVÉS DEL SILENCI

Què puc dir de la font d'on he begut les meves
primeres paraules?
Què puc dir de les ales que van fer volar
la meva impaciència?
Què puc dir d'un camí que jo hauria seguit
si hagués nascut a Cadis?

És com un vell amic o un vell paisatge fos
amb l'esguard que el revifa
o un aire conegut molt endins de nosaltres
amb melodies d'infantesa.

"L'Home refet per versos que s'obren al món
com un gran finestral..."

Què puc dir d'un poeta amb qui em lliga el silenci?

Gener 1968


Francesc Vallverdú
De la meva agenda
Somni, insomni
Llibres de l'escorpí, abril 1974

JORDI PÀMIAS 70 ANYS

els 27 poemes en tres temps

Em van arribar ciclostilats, l'any de la pera- de la Tia Nuri, que es una progre- i els vaig tenir uns quants anys i en vaig fer algunes cançons. Algú mels va robar, fou un mig amic que ja no és ni això.Vaig escriure al Miquel Martí Pol demanant-li permís a posteriori i em va contestar amb una fitxa escrita a màquina, encara la conservo arxivada en alguna capsa de papers... "no t'encaparris massa en això de venir-me a veure- no soc gaire de bon veure ara..." em deia sorneguer, també em deia algunes altres poques coses, com que el meu entusiasme pels seus poemes li justificava el fet d'escriure. No el vaig anar a veure, però vaig cantar per molts escenaris quatre o cinc cançons de palla trenada. Sobre tot una cançó ...

"El més difícil doncs, es sobreviure
amb escates de vidre a les entranyes,
i plom en lloc de sang a dins les venes.
Sobreviure, cordar-se les sabates
treballar , fer l'amor
llegir poemes, veure envellir a la gent,
cantar amb veu alta..."

Conec molt be la seva por, i la seva enveja, conec el mateix dolor i llavors ja el coneixia i per això cantava rabiut ...amb escates de vidre a les entranyes! i plom en lloc de sang a dins les venes.
Sobreviure.
Avui a Lleida el poeta Jordi Pàmias i Grau, fill de Guissona i mestre i amic, molt bon amic meu, celebrarà els seus setanta anys . Jo no hi seré per cantar-li:

Per codolars d'esglai,
la nostra vida enfila
un ignorat camí...

Vidres a les entranyes
i plom en lloc de sang a dins les venes...

Quasi no puc descordar-me les sabates.
Esguello com un porc ferit aquesta nit!
de por i d'enveja!!

Endevinalla

"...llisquen dofins per la pell del record que s'encalma..."

7

Tot ho he donat per un retorn al somni,
per un treball a la mida de l'home,
solcar conreus en una terra fèrtil
o navegar per un mar sense tràngol.
Em sé ancorat en antigues fondàries
en el repòs de les aigües de segles,
tot modelant la imperfeta figura
de l'animal que es sosté amb dues cames
i en el reflex del mirall vol refer-se.
No donaré ni un bri d'aquesta història
per remolins de joia fugissera,
LSD de somnis entre límits
teleguiats pel déu de l'or i l'Hades.
No puc tallar la corda que m'hi lliga
ni quedant sol a la ciutat que estimo
ni esdevenint estranyes les paraules,
que sempre he dit, en un cor de rialles.
Rebré l'escarn de l'il·lús i del neci,
em blasmaran per tenir la mirada
contra el dolor de la gran majoria,
i no entendran les coses més senzilles.
Esperaré la meva mort, indòcil,
no doblegat per la reviscolada
dels pretendents que criden en la fosca
contra el meu pas volgudament fidel.
No refiat, ni segur, en la petjada,
perquè el camí no es fa planer ni fàcil,
i sempre hi ha paranys a les garrigues
per aturar l'embranzida més ferma.
Són passos clars d'una vida jugada
fins a la fi pel més llarg dels viatges
sense el consol de tenir res a canvi,
sinó l'amor per les petites coses,
per un borrall de feina ben deixada,
per un somrís d'unes mans endurides,
per un esguard encreuat en silenci
--teu, sobretot, compartint l'aventura.



Alguns poetes fan gran festa de la cordial amor que Penelope hagué a Ulixes, marit seu, per tal com en sa llonga absència no l'oblidà...


Francesc Vallverdú
Somni, insomni
Llibres de l'Escorpí, abril 1971

GLOSSA 3

...e intendi che'l tuo cantare
e'l nostro, che tu ci fai fare,
s'ode da molti e del palagio, e
di fuori; imperocché questo
palagio si guarda per te da
molti uomini armati, i quali
forse ne potrebbono avere
malo esemplo.

Stimmate, IV

Eren cançons totes noves al vent.
Quatre-cents dolls de veus joves rajant
sense grillons, refent la llibertat.
Un nou país germinava en els cants
--no era pas intangible, era allà,
al nostre entorn: dominàvem els mots,
prenien cos els poemes d'Espriu
i Pere Quart, saltant per un moment
el desesper per tothom compartit.
Els punys del mal ens han fet més desperts
per al triomf costós de la cançó,
i al capdavall n'hem sabut que lluitem
perquè mai més no pugui ser ofegada,
perquè mai més no ens prenguin les paraules.

Francesc Vallverdú
Somni, insomni
Els llibres de l'Escorpí, abril 1971

L'ESPERANÇA FA DE MAL ESPERAR

On veille en pense à tout à rien,
On écrit des vers de la prose...
Aragon

Penso en tot i en no-res, escric en vers o en prosa
i així, tot esperant, trafico alguna cosa.
Hi ha rars moments de goig que em pertoca parlar
i faig versos eixuts perquè m'entengueu clar:
no m'atureu, amics, quan el meu puny s'aboca
embriac de cançons per a la vostra boca.
Potser no penso en res, però m'hi confonc tot:
és la joia del cant, l'esperança que bot.
Després, quedant tot sol o llegint el diari,
em sabré empresonat, sense esper que m'amari:
llavors és diferent el batec del meu cor,
que, mentre va esperant, cada goig se li mor...

Desembre 1969

Francesc Vallverdú
Somni, insomni
Els llibres de l'Escorpí, abril 1971

I si el desig...

Fos qui mou les coses? i si fos el desdesig qui obre la porta?. Tot allò que penses actua realment sobre la teva realitat?. Si es així , tal com diuen, tal com ho van dir també els avatars. Llavors entenc ja moltes coses que han passat.
També penso ara que jo puc mutar el meu present moment a moment.
Benvinguda esperança. Ho sabia de sempre .Ho he ignorat sempre.
"Benaventurat aquell qui sempre ensopega amb la mateixa pedra"

ESPERANÇA ....

Francesc Vallverdú va escriure L'ESPERANÇA FA DE MAL ESPERAR amb una cita d'Aragon. (On veille en pense à tout à rien./ On écrit des vers de la prose...) al Desembre de l'any 1969 , l'any en que vaig començar a cantar en públic les primeres cançons. Ben aviat però, al 1970 era raptat per la manada ( Ai!! maleït cau de neurosi!!. Exili i rapte, asfíxia i rebuix) per tal d'allunyar-me de la fal·lera de sortir als escenaris i començava una llarga travesia de quatre anys pels desserts gebrats i boirosos de Lleida. Impedit de ser qui era, ja, definitivament, i per la força eixalat com un colom esclau de no sé quin poder. Ara em sembla absurd que no em revelés molt abans amb la mateixa violència... -Ma che!- Si, que es tractava de violència .

A l'Octubre del 73, precisament la tarda del dia 16, després d'estar una bona estona a l'Ateneu que era just al pis de dalt de la llibreria, escoltant el Dioptria d'en Pau Riba, vaig comprar a la Llibreria La Noguera, la primitiva del carrer de Sant Josep nº 1, el llibre SOMNI, INSOMNI editat per Edicions 62 dins de la col·lecció Els llibres de l'Escorpí. l'Abril de 1971.
Em deleixo en recordar cada detall de l'adquisició d'aquest llibre que ara tinc al devant, entre el teclat i la pantalla i que encara es conserva prou be, després d'un periple de 34 anys, quatre mesos i 10 dies , si no m'erro.

Tres poemes em van penetrar, com una via a la vena, per sostenir la meva ideologia, bastida de versos que anava arreplegant per ací o per ellà, per on passava... el 7 de la pagina 19. La Glossa 3 de la pàgina 35 (que ja pertany a les GLOSES ALS "FIORETTI" DE SANT FRANCESC (1966) i L'ESPERANÇA FA DE MAL ESPERAR de DE LA MEVA AGENDA (1960-1970) La que va esdevenir una cançó a les meves mans i no per que no intentés fer-ho amb les altres dues, el micel·li es encara a l'espera de les humitats i la solana. I jo tinc els records en flama ara.
Em preguntes per qué, Mallerenga?.

Doncs pots ben creure que aquestos tres poemes han estat la meva armadura. TRENTAQUATREANYSQUATREMESOSIDEUDIES fa que lluito amb aquestes armes.

Després va venir l'estètica d'en Pamies, el Dò de Marius Torres, la saviesa d'en Riera ... i tants i tants que m'han creat com soc. Et dono, Mallerenga, entrada per que hi posis tu les poesies, ja saps soc molt gandul i em canso de transcriure.

Tot plegat ve del Dimarts, que vaig anar al metge. El Dr. José Alegre, de Terol i home entusiasta com n'hi ha pocs i que em te al menys il·lusionat en que alguna cosa s'hi pot fer en ço que em passa. Cosa que ningún matasanos havia aconsseguit fins ara. El Dr. Alegre doncs: va dir per primera vegada que s'està investigant un fàrmac que esta donant bons resultats amb la fatiga. Em va donar esperança. Ho va manifestar clarament! que hi ha una llum d'esperança amb un tractament que podria començar ben aviat, va dir que hi ha malalts de fatiga que han pogut tornar a fer una vida normal. Saps el que vol dir això? Mallerenga?!! Fa uns dies que tinc el cor eixalabrat, finalment L'ESPERANÇA FA DE BON ESPERAR!!! Quasi em costa de dir-ho de tant acostumat que tinc l'original d'aquest vers al cap. De tantes vegades que he hagut d'utilitzar-lo per a fer coixí de paciència i de força.
Sàpigues, Mallerenga, que devia tenir 19 anys al 73 i que la fatiga i el dolor ja formaven part de la meva existència i de la meva resistència. Ara em venen, com diria l'estimat Xavier Garcia, unes irresistibles ganes de plorar i alhora de cantar. Si.

VISITA AL MAS LLUERNA

Vàrem baixar de la ribera del Sió, tots tres

a dins del cotxe, envoltats pel baf dels vidres

i una nit al defora que per fosca que fos,

ni gosava apagar la llum que ens envoltava.

Una lluerna de raigs d’alegria,

fent -mos la rateta, ens seguia des del turó.

No dèiem res, per una bona estona, un silenci

d’àngel expectant semblava elaborar un salm.

De sobte la Carme, bruixa com ella sola,

digué en un bot –Ostres!! Quina lluna,- es plena?

Ja érem quasi a la cruïlla de Balaguer

i el salm ja era prou clar- ja era una cantata- i la lluna quasi plena

i a punt per esclatar ben al davant nostre. – No, però ... que be

ens ho hem passat- Oi? - Aquesta gent son molt mes

d’allò que m’esperava.- Has vist quin hort ?

I la cabana de palla?- i els camp dels codonys?

- No heu notat res ?- Jo si, quelcom indefinible, - Un sentiment

d’acollida tendre com un plançó, i, una certa solitud

si, mes aviat melangia. - Una melangia amorosa...Això.

Es com un espai de llibertat, allò dels jardins del Redfield.

Es el findhorn catarlà... Je je! Ho dius per l'incendi?

-A mi m’ha semblat tot d’una fragilitat extremada-

Precisament per aquesta fragilitat enfront del panorama

desolador del mon, per això tenen tanta força. Si i alhora,

la bellesa protectora dels infants. La bellesa que va sempre de la ma de la bondat.

Això també passa amb la natura – La Isel te nom de Mel.

- I en Ricard te nom d’isard !! Ja Ja. - No ho han tingut gens fàcil.

- Els pagesos son arrauxats. Segur que encara els han fet més putades

de les que ens han dit. -A mi em faria por... – A mi no, por de que?

- home si et cremen el cobert, et contaminen l’aigua...

Qui ho te clar s’enfronta amb els de la gleva, encara que només sigui

pel fet de ser diferent . - Aquestes agressions son la confirmació

de que van per bon camí.- La Isel ha dit que hi havia una finca

amb una caseta. –A si? no ho he pescat- Si, diu que n’hi ha a la venda.

-A mi no em faria res. - Jo es que estic feta un embolic- encara no se que vull...

Jo demà, m’he de trobar amb els del Vicente Ferrer...Ja et veig un altre cop a la India...

Pensava sol, passant per la Panadella, que les coses no succeeixen per què si

i que si saps buscar-li el truc. Un dia qualsevol, que has anat a passeig

com qui no vol....o potser esperonat pel desencís i el fàstic .

Pot, per l’art de l’atzar, o sia , la sincronicitat. Lloat sia Jung.

Convertir-se en una autèntica, joiosa, esperançadora, sorprenent, troballa

i de pas en el principi, qui sap, si els Deves volen,

d’una llarga i valuosa amistat.

A la Isel i al Ricard