OASI

IX

Et lliuro l’esperança que em queda
perquè l’aixequis
així com qui pren per les aixelles
i eleva un infant en alegria.
Però no et confiïs,
l’espera en l’aflicció és un extrem sideral,
xucla sovint com un planeta erm, arrasat,
que atrau cossos en deriva.Ve
i cavalca per la tempesta de l'ànima,
on l’home que sóc s’esquinça llampegat
com un arbre gran de les muntanyes.
Això que veus són les estelles,
la fusta rogenca encara.
L’olor de la meva fusta és perdurable
com els pensaments de l’amor,
del temps i de la mort.
Et lliuro l’esperança que em queda.
Ara sé que em pertany fins al punt
de deixar escrit que ningú la posseeixi sinó Tu.

Tornar de Tu 2004 -Quadern de Mahalta