dimecres, 14 de novembre del 2007

VII
L’ensenyança era
com era.
Els ensenyats
el què som...
ni més ni menys què el que som...

Ovidi Montllor


El company fores tu per condició coincident.
Anaves tot folrat de ferros fins als malucs.
I a mig curs vas arribar de Tragó
quan varen negar la vall de sota el Montdeví
amb la resclosa de Santa Anna.
Fores una novetat espectacular per la pollada,
molt alt, coixíssim si en feia comparança
a contracor per la meva pròpia sevícia.
Amb cara de poc amic d’entrada,
se’t notava que aquell giravolt forçós
de l’àmbit apamat on existies,
no et feia molla de gràcia.
Esbufegaves, Mario, a cada pas,
que per a tu eren deu, maldestre de rems
gosaves mantenir-te en equilibri
en front del món, com un insult
i en línia a la filera, transgredint-la
sota la mirada severa
d’un llec engominat que feia pudor d’esmegma.
Cap d’aquells mestres de la coquinesa
et va merèixer mai ! Tu vas ser el repte,
un exabrupte de la mala sort
en mans d’una colla d’apagallums...
Ai Mario! Mario! d’infant em deies:
“mai m’arribarà el temps del desengany”
i lluitaves com un heroi en una guerra
que jo ja intuïa perduda.
Menteixo! Ja n’havia pactat la rendició!
Un armistici indigne i sense condicions,
fins al jorn penitencial del gran incendi,
en què vaig començar a decapar,
a foc, la pell girada a freg de món
per la banda de la sang,
tota la bestreta inútil de la por.
I encara me’n quedava per trenta anys,
o quaranta... o fins avui...
així sóc viu, jo, Mario.
VI



L’amic es va morir un diumenge entre setmanes.
de beure aigua massa fresca acalorat,
ho varen fer córrer per l’escola.
Jo no m’ho vaig saber creure. Ja no em creia res de res,
des que del pont vaig veure un ofegat, nu, tot bot, d’un ocre clapat, blavós.
I se’m confon la mort del nen amb el record de l’aigua
omnipresent del riu i de la gentada en alarma sota el pont,
i els peixos i els lliris de la bultra, i un altre cop la gent corrent
pel carrer d’avall, cap a la plaça, aquell dia de Corpus
dels Tambors del Kilimanjaro,
i el teu cap ple de pols, Mario,
tou de caure entre la por i excitat d’estar viu...
i la senyora Antònia panteixant sobre l’asfalt i aquells dies tan llargs
de l’espera en la soledat dels jardins sense portes
que mai més no serien tan benignes ni tan acollidors,
sense l’Antònia i aquell : passa puça!,
toc, toc, toc, - Passa cap dins que plou! - Potser vols un caramel?
- Sí, de la nata de la vaca, un caramel cada dia,
un caramel calent de benevolència.
A l’inici instil·lat dels meus records hi ha una barreja de mortalla i cel·lofana
apegalosa, amb la paüra lenta i pesarosa de la tarda esborronada del mort blau.
Que petit era! encara em veig tot sol pel pont, i amb aquell mort tan blau...
com l’ombra immensa d’un núvol llostrejant-me, ja per sempre amb mi,
per sempre més amb mi...

***

No fa molt que n’he parlat amb un bon jan de la fornada,
- home d’una humanitat ben construïda,
defensada amb saviesa de la farsa general,
des de la talaia del poble -
que encara en recordava la versió pietosa, beneita i oficial.
Mai no he sabut del cert de que es va morir aquell pardal
de galtes rogenques que ens tractava bé.
L’únic d’aquell femer de pollastrets
que venia a jugar a boles amb nosaltres tot suat i vermell.
Potser albirava que com tu i com jo, oi Mario?
era un infant trencat d’antuvi,
amb el futur compromès per alguna insuficiència...
Digue’m, Mario, tu que ho saps, i que la meva és la teva,
de quin color se’n gira als ulls la mort als infants?
V




Llegir i somniar: vet ací la primera soledat
i amb ella un sentiment profund d’anar per lliure,
lligat amb grillons a la nostra condició d’exempts.
El dia de la gran foguera vaig arrencar-me el número de la bata
i vaig ser altre cop jo, absolutament, i amb tota la folgança.
Però sota el tou calent de la cendra de la por
em va quedar, tibant, una cremada d’ànsia.
Des dels meus deu anys, quan era pescador
a les roquetes de la bultra de l’horta d’amunt
i llegia Mark Twain i la bleda de l’Enid Blyton.
M’he precipitat, ho reconec,
ja no cal que em desviïs la mirada,
ja no hi porto ganivets de venjança.
En fer memòria de la cremà gloriosa dels pecats de tots els nens del mon
m’ha tornat una blanor com qui surt d’una consulta de mil duros,
on ha deixat anar quatre manies, un malson o una baralla.
Tot plegat ha estat una arrencada furibunda... innecessària
I de què li ve ara tanta cremor?- deus pensar tu,
si mai t’has enllotat en la ferida...
IV



“Els rics mengen pa de xeixa
i per noltros sols no hi ha mestall"
Guillem d’Efak



Tenia un company i un amic,
els altres,
era una colla de veure, tots eren balaguerins.
Agafats per les espatlles anaven arreplegant amics.
Qui vol ju- gar al mo- ca- dor?
Primer s’hi ajuntava en Pau Vall, llavors lo Sanuy i en Ticó,
en Pijuan, lo Salord i en Lluís Vilarasau.
Lo Carles Gastó els comandava, perquè era el més decidit.
Qui vol ju- gar a gue- rra- de- ca- valls?
Tots...També l’Estany i en Biscarri.
Tots erem balaguerins.
I els altres,
si vols que t’ho digui ben clar,
mainada, flors de la innocència
o braç de la ignorància dels adults.
Això ho dic ara que quasi em forço a fer memòria
i també és allò que t’endeguen els que no els toca de res,
per a no furgar-hi massa
i fer-te callar impàvids si et queixaves.
Des de quan som tan magnífics i caritatius, els minvats?
De què ens valia aquell silenci ominós?
Com si tot l’afany esmerçat a ser presents a la rotllana,
aquell prestigi esquifit com la lenitat d’una almosta,
pogués de cop devaluar-se, encara més, tan sols de fer-ne esment.
La sospita d’una queixa l’extingia abans ni de pensar-la.
No ens vam permetre la més minsa defallença.
Tu i jo de la mà complint la llei i el manament,
els misteris de dolor i de la culpa, i no la nostra, la dels altres.
Maneres d’obviar coses insofribles...

***

Com les fotografies, ah sí! les fotografies,
les guardioles i els xinèts de l’Àfrica!
Els anticossos de la podridura de l’ànima
dels qui es conforten i s’animen a ultrança
fervorosos contra el mal.
El mal dels altres...
d’alguna divina manera els culpables.
Com més llunyà més tendre... i més indefens... el mal ...
Oi? Mario.
Que de prop ens fregava la maldat!

ELS HOSPITALS...

III



El primer gran hospital fou el dels nens.
Pobrets, tots porucs, amb les mans juntes cap a la capella.
Déu n’hi do florida glòria al mestre monsenyor
que confessava nens aterrits
i transmutava els seus pecats sota la imponent fuga de l’orgue
i les imatges seductores dels sants.
Feia el 724, que duia brodat a la bata de ratlles
i al cervell per si rebia visita o tenia una trucada
enmig de la cridòria d’aquell camp d’extermini espiritual.
I un dia els nens, tota la canalla a l’uníson,
vàrem cremar l’església.
I aquell sí que fou un bon miracle!
Tots els pecats dels nens, petitets,
venials, un a un, amb els mortals
també abocats, tot aquell vòmit de pecats,
sota la balconada del cor elevant-se com un magma
dels quatre confessionaris de fusta rogenca
i olorosa, ungida amb el sàndal d’aixella
de milers de mecs agenollats,
frec a frec amb la galta rasposa del pare.
Tanta por, tanta comburència
va pegar foc als circuits de l’orgue.
i al sostre de fustes precioses,
i, els vitralls rebentaven
llençant foguerades de gasos
dels colorets dels pecats.
Fumerols de pecats negres
i llargs com les sotanes panxudes,
brillants de sutja i de botons
s’alçaven pel damunt del barri
i els nens, embogits, aplaudíem aquella gran falla de pecats,
finalment expiats pel foc
justicier
de Déu.