ELS HOSPITALS...

III

El primer gran hospital fou el dels nens.
Pobrets, tots porucs, amb les mans juntes cap a la capella.
Déu n’hi do florida glòria al mestre monsenyor
que confessava nens aterrits
i transmutava els seus pecats sota la imponent fuga de l’orgue
i les imatges seductores dels sants.
Feia el 724, que duia brodat a la bata de ratlles
i al cervell per si rebia visita o tenia una trucada
enmig de la cridòria d’aquell camp d’extermini espiritual.
I un dia els nens, tota la canalla a l’uníson,
vàrem cremar l’església.
I aquell sí que fou un bon miracle!
Tots els pecats dels nens, petitets,
venials, un a un, amb els mortals
també abocats, tot aquell vòmit de pecats,
sota la balconada del cor elevant-se com un magma
dels quatre confessionaris de fusta rogenca
i olorosa, ungida amb el sàndal d’aixella
de milers de mecs agenollats,
frec a frec amb la galta rasposa del pare.
Tanta por, tanta comburència
va pegar foc als circuits de l’orgue.
i al sostre de fustes precioses,
i, els vitralls rebentaven
llençant foguerades de gasos
dels colorets dels pecats.
Fumerols de pecats negres
i llargs com les sotanes panxudes,
brillants de sutja i de botons
s’alçaven pel damunt del barri
i els nens, embogits, aplaudíem aquella gran falla de pecats,
finalment expiats pel foc
justicier
de Déu.

II

“Ho sabies
perquè el passat
és encara una llosa feixuga
que ens prem els cossos ,”
Carles M. Sanuy

He guardat totes les agendes
des que vaig començar a escriure cartes
i les mil millors poesies
de la llengua de ma mare,
com puntes de coixí per anar trenant memòria.
Muntanyes de papers carregats escales amunt,
escales avall cada cop que he migrat d’hospici.
Jo sí que en tinc de memòries i paperines!
Guardo les cartes de mon pare
i les entrades dels concerts
i les factures pagades i les sense pagar
i les anotacions de la feina
i el dia que la vaig perdre per sempre
i cantava una cançó desesperada,
abocat a la barana del riu,
com si fos al pont d’un vaixell,
en un creuer malenconiós,
cap a un exili de músic mal pagat.
I un per un els mesos i els anys que he estat esperant,
amb una fal·lera convençuda, la prova definitiva
que la decepció tan sols era un miratge.
Sé que et tenia capficat, Miquel.
Res de la nostra historia hi té a raure
amb la decepció, ans al contrari.
Encara hi sóc. Sí, per a contar-ho:
fer-ne testimoni, i desnuar,
si un dia puc, del tot, la causa profunda
de la nostra inèpcia a sobreviure.
Per ara em remeto als últims descobriments.
Últims? - Un frau als dèbils,
de proporcions desmesurades, obscenes ,
com tants i pitjors n’hi ha – què hi fa si som
trenta sis mil, com trenta sis milions?...
Ho trobaràs tot a la web de Lincolnshire
http://www.ott.zynet.co.uk/polio/lincolnshire/library/ballinger/updatepps.html
busca en aquell mar “ The Neuroanatomi of Post-Polio Fatigue”
i ho has d’entendre tot, o potser,
encara et semblarà que en faig un gra massa.
Sé que la mort és la platja on expira la ignorància.

I

Ara sí que va de veritats,
així que no em distreguis,
ni per un moment em servis la mirada
que em punxa rabiüda com un ganivet de circ.
Miro com vull i la clavo com un chapel a l’ull
d’aquell que em fa sentir de fora, un altre, un diferent;
perquè les seves veritats no són públiques ni notòries
i no el reté la vergonya
ni un micró més enllà
del borrissol de la pell
i porta la carona esmaltada
amb el rictus permanent de la innocència.
Ara sí que va de veritats!
i també d’orgulls com els meus,
en repassar les denes del meu temps
i advertir que sóc viu. Sí, tot viu, per ara,
encara que només fos per acabar aquesta tirada,
i, ja en posar el punt, rematant el vers,
quedés mort, sense memòria ni desig.
M’hauria pagat la pena d’haver triat el pedregar
per acabar d’eixa manera,
passant el riu amb l’aigua al coll.

dedicat

A Mario Aige, músic.

fites dels territoris por on transites....

“Signaré amb creu de guix
el pam de terra erma por on pelluquen viure
asseguts a l’esglaó de la voravia
o perduts pel laberint de les cantonades humides,
immòbils al portal orinat que mai no travessen les alegries,
els que nasqueren minvats:”

Miquel Àngel Riera


“Jo sóc un home que posa tenacitat i ferro espiritual a la tasca
d’aconseguir ser un home sense intimitat.
Jo sóc un home sense intimitat.”

Blai Bonet