dijous, 30 de gener del 2014
dimarts, 28 de gener del 2014
ROBIN GIBB . The Titanic Requiem I. Triumph (Shipbuilding) (1/15) L'OBRA CABDAL D'UN COMPOSITOR GENIAL
ROBIN GIBB VEU I PRINCIPAL COMPOSITOR DE BEE GEES. No va poder estar a l'estrena de la seva obra cabdal -compartida amb el seu fill Robin Gibb Jr. - Que el demostra com un definitiu clàssic de la musica dels segle 20 a cavall del 21 . Per al meu gust una obra mes inspirada i mes important que la incursió de MC'arntney al mon de la musica Clàssica, que mes aviat fou tova i sense massa traça .. Aqui Robin Gibb demostra amb escreix perquè era un doll tant impressionant de melodies d'èxit popular. I es perquè tenia un arxiu musical profundissim. Si hagués estat un compositor clàssic també hauria donat grans fruits!! Avui que ens ha deixat Pete Seeger. Vagi també aquest rèquiem impressionant per a ell i per a la seva lluita.
Podeu buscar al You tube tota l'obra repartida en 15 entregues que no tenen desperdici .
divendres, 24 de gener del 2014
LA CREU D'0C , LA CREU DELS CATARS SERA EL ROSETÓ DE LA 12 CORDES .
.jpg)
La fare sobre una planxa de fusta de teca, que tinc per algun calaix i de tal manera que es pugui posar i treure per si cal reparar la electrónica que hi haurà a l'interior , "Un piezoelectric al pon transmetra a un previ el vibratge de les cordes i la podre endollar a un amplificador o directament a una taula de só. Es bàsic poder equalitzar be aquestes guitarres o sonen - de vegades - una mica "enfangades" de barreja de frequències. Estic en "Ellu" rebaixant la tapa fins a dos milimetres molt poc a poquet, talment esculpint-la com si fos un violí . Si tot surt com em penso que ha de sortir . Sonarà molt millor que abans a part de que li posaré una boca interna que es un gran descobriment modern :
.jpg)
O-PORT
- COSES QUE DIU LA GENT SOBRE L'ARTILUGI NOU QUE ES UN INVENT DE (PLANET WAVES) DE FET UNA MARCA DE MOLT BON HARTWARE PER A AUDIO)
1-
Fantástica solución para potenciar el volumen en acústico y evitar acoples amplificando.
Lo he utilizado en una acústica Cort con piezo de Thomann y en escenario, amplificando por la PA y funciona muy bien. Anteriormente usaba un tapón de goma, que imposibilita el uso acústico. El O-Port permite utilizar la acústica sin enchufar, sonando incluso con más proyección que antes. Lo mejor es que evita casi por completo los acoples al usarla amplificada con el piezo.
Se ajusta perfectamente a la boca de la guitarra, aunque la boca sea algo estrecha (como la mía) y no hay que quitársela para nada. Es muy fácil de colocar. La tengo colocada desde que la compré hasta ahora.
Artículo muy recomendable.
Lo he utilizado en una acústica Cort con piezo de Thomann y en escenario, amplificando por la PA y funciona muy bien. Anteriormente usaba un tapón de goma, que imposibilita el uso acústico. El O-Port permite utilizar la acústica sin enchufar, sonando incluso con más proyección que antes. Lo mejor es que evita casi por completo los acoples al usarla amplificada con el piezo.
Se ajusta perfectamente a la boca de la guitarra, aunque la boca sea algo estrecha (como la mía) y no hay que quitársela para nada. Es muy fácil de colocar. La tengo colocada desde que la compré hasta ahora.
Artículo muy recomendable.
2-
Une bonne surprise
dissabte, 18 de gener del 2014
LA MATÀ PERQUÈ ERA SEVA!!
Augmento la superfície de tot el perímetre d'encolat perquè val la pena de fer-ho més resistent , aquestes vetes ranurades de fusta ja les venen fetes i es mes còmode que tenir que fer-les tu. Que tampoc es cap cosa difícil he?? , o sencillament anar fent taquets triangulars de fusta com fan molts Luthiers artesans que ho fan tot ells ... Per apanyar guitarres velles m'estimo més aquestos materials ja fets perquè son molt exactes i no em donen problemes.
Ja'stà ! amb una nit de "pinces" n'hi ha prou per que s'aguanti be, encara haure d'esperar uns dos o tres dies per anar be i que la cola s'estrenyi del tot, si encolés ara la tapa faríem un "Desastre Miner" com la cançó dels Bee Gees que escoltava de adolescent per la radio i m'agradava molt, la versió original ( en blanc i negre) costa de trobar però si la trobo també la posaré perquè sonava un pel diferent: Bee Gees, foren anteriors a l'èxit massiu dels Beatles i varen començar a triomfar a Austràlia de molt jovenets, quasi uns crios ... Cosa que molta gent no sap es que foren un cas de precocitat comparable als jackson Five a l'altra punta del Planeta , com ho demostra aquest video de l'any 1963.
En aquesta época els vaig descobrir, a partir del "Desastre Miner" i "Massachusetts". No m'he perdut ni una sola de les seves cançons. Perquè a mi em crida la melodia, més que la percusió i la rítmica, el meu arxiu melòdic inconscient es "Akàssic". Perquè porto tota la vida buscant melodies que m'emocionin i em donguin "origens " dels que partir. Que per a res es copiar res . Son els mateixos recursos que tenen tots els compositors. Que son persones que tenen la atenció enfocada a captar la esencia melòdica de tot el que escolten. I passa igual amb la pintura, amb la poesia i la literatura i en general amb totes les arts.
Tot i que eren Anglesos. Uns anglesos emigrants. I pobres. Els dos petits eren bessosn i tenien signes clars de "desnutrició infantil". A part de compartir una genètica que els va portar als dos a la tomba de malalties de l'aparell digestiu. Per a mi son els grans i autèntics motors del Pop Anglès i Mundial.
La seva llista d'èxits es aclaparadora i supera amb escreix a la dels Beatles per la Gran raó de que varen durar trenta anys més!! i tot hi que tenien una vesant comercial, molt ben pensada per arribar a les masses de tot el mon ; Com a compositors, destaca Robin Guibb. Melodista inspirat i sensible d'una grandissima Originalitat . Bee Gees sempre foren un cas a Part. Precisament per la seva Originalitat; Grandiosíssim cantant, amb una veu d'un timbre molt especial de tenor alt, contra alt, i soprano altíssim i autor de les millors cançons del grup juntament amb Maurice Guibb Que en els ultims anys va prendre més protagonisme amb la seva veu de falset extrem, que era ben be un "impossible" sense ser un "Castratti" .Anys de tècnica i depuració, varen fer aquell miracle de veus superagudes que va obri-los el mercat de les discoteques de tot el mon ... Un mercat per a res despreciable... ans ben al contrari , mes extens si cap que el mercat convencional. La seva visió comercial era molt intel·ligent . I ens aquest aspectes foren un clar precedent de ABBA en la manera de accedir al gran públic. I en certs aspectes en la búsqueda de la melodia ... -Robin va morir fa poc. I ara ja només queda en Barry Guibb. Precisament el mes gran dels germans. Eren melódicament molt bons. A l'altura d'en Mac'Carntney- (de l'època dels Beatles), Lennon o Keit Richards. Dylan o Neil Young... I una llarga filera de noms també.!!!com Roy Orbisson unaltre monstre de la melodia!!- O més si consideres que ajuntaven comercialitat i qualitat a parts iguales, cosa que no està pas renyida en absolut!! Espectaculars amb els jocs vocals sempre. El seu gran éxit en la banda sonora del "Toni Manero" de "La febre del Dissabte a la nit" , els va tornar a la primerissima fila dels grups vocals del pop Mundial. En una operació d'actualització i Marketing que els va re inventar per al gran públic aconseguint seduir a les noves generacions. Això no ho ha fet Ningú! del seu nivell en tota la història del Pop; Una gran demostració de talent. Autors de tants d'èxits que fins hi tot el mallorquí TOMEU PENYA en va fer una versió molt exitosa de aquest tema. Quan ja havia donat la volta al Mon . Molta gent. Aquí , no sap que "Illes dins un Riu" es una canço : de BEE GEES
En aquesta época els vaig descobrir, a partir del "Desastre Miner" i "Massachusetts". No m'he perdut ni una sola de les seves cançons. Perquè a mi em crida la melodia, més que la percusió i la rítmica, el meu arxiu melòdic inconscient es "Akàssic". Perquè porto tota la vida buscant melodies que m'emocionin i em donguin "origens " dels que partir. Que per a res es copiar res . Son els mateixos recursos que tenen tots els compositors. Que son persones que tenen la atenció enfocada a captar la esencia melòdica de tot el que escolten. I passa igual amb la pintura, amb la poesia i la literatura i en general amb totes les arts.
Tot i que eren Anglesos. Uns anglesos emigrants. I pobres. Els dos petits eren bessosn i tenien signes clars de "desnutrició infantil". A part de compartir una genètica que els va portar als dos a la tomba de malalties de l'aparell digestiu. Per a mi son els grans i autèntics motors del Pop Anglès i Mundial.
La seva llista d'èxits es aclaparadora i supera amb escreix a la dels Beatles per la Gran raó de que varen durar trenta anys més!! i tot hi que tenien una vesant comercial, molt ben pensada per arribar a les masses de tot el mon ; Com a compositors, destaca Robin Guibb. Melodista inspirat i sensible d'una grandissima Originalitat . Bee Gees sempre foren un cas a Part. Precisament per la seva Originalitat; Grandiosíssim cantant, amb una veu d'un timbre molt especial de tenor alt, contra alt, i soprano altíssim i autor de les millors cançons del grup juntament amb Maurice Guibb Que en els ultims anys va prendre més protagonisme amb la seva veu de falset extrem, que era ben be un "impossible" sense ser un "Castratti" .Anys de tècnica i depuració, varen fer aquell miracle de veus superagudes que va obri-los el mercat de les discoteques de tot el mon ... Un mercat per a res despreciable... ans ben al contrari , mes extens si cap que el mercat convencional. La seva visió comercial era molt intel·ligent . I ens aquest aspectes foren un clar precedent de ABBA en la manera de accedir al gran públic. I en certs aspectes en la búsqueda de la melodia ... -Robin va morir fa poc. I ara ja només queda en Barry Guibb. Precisament el mes gran dels germans. Eren melódicament molt bons. A l'altura d'en Mac'Carntney- (de l'època dels Beatles), Lennon o Keit Richards. Dylan o Neil Young... I una llarga filera de noms també.!!!com Roy Orbisson unaltre monstre de la melodia!!- O més si consideres que ajuntaven comercialitat i qualitat a parts iguales, cosa que no està pas renyida en absolut!! Espectaculars amb els jocs vocals sempre. El seu gran éxit en la banda sonora del "Toni Manero" de "La febre del Dissabte a la nit" , els va tornar a la primerissima fila dels grups vocals del pop Mundial. En una operació d'actualització i Marketing que els va re inventar per al gran públic aconseguint seduir a les noves generacions. Això no ho ha fet Ningú! del seu nivell en tota la història del Pop; Una gran demostració de talent. Autors de tants d'èxits que fins hi tot el mallorquí TOMEU PENYA en va fer una versió molt exitosa de aquest tema. Quan ja havia donat la volta al Mon . Molta gent. Aquí , no sap que "Illes dins un Riu" es una canço : de BEE GEES
Els grups fan revivals d'ells mateixos. Però no es re inventen i replantegen tot el seu estil actualitzant-lo com varen fer ells, s'ha de ser molt bo per a poder fer això!! perquè es una operació molt arriscada. Si no surt be :estàs mort perquè no has guanyat públic nou i has perdut el vell... Només els Stones ( que mai han fet aquesta actualització, mes aviat una repetició millorada d'ells mateixos. Molt bones repeticions per cert i cada vegada més perfectes.), es poden comparar a l'éxit i la influència que varen aconseguir els Bee Gees. Que molta gent, sobre tot ací, a Les Espanyes, que som uns ignorants musicals de vergonyosa i Wertiana insistència, considera només un grup comercial i foren molt més que només això. Busca sempre la melodia, conta sempre quantes i originals melodies fa un grup, un compositor, que arribin a l'ànima de la gent i entendràs el perquè de l'èxit . El misteri de l'èxit es "La Melodia". I mai em cansaré de buscar-la per les novetats musicals ... i QUAN PARLO DE MELODIES SON MELODIES COM AQUESTES ... que estan pel damunt , molt pel damunt de la mitja mitjania mediocre del que surt avui . En que tot està mes que exaurit!!
In the event of something happening to me
There is something I would like you all to see
It's just a photograph of someone that I knew
Have you seen my wife, Mr. Jones?
Do you know what it's like on the outside?
Don't go talking too loud, you'll cause a landslide,
Mr. Jones
I keep straining my ears to hear a sound
Maybe someone is digging underground
Or have they given up and all gone home to bed?
Thinking those who once existed must be dead?
Have you seen my wife, Mr. Jones?
Do you know what it's like on the outside?
Don't go talking too loud, you'll cause a landslide,
Mr. Jones
From the album 'THE ULTIMATE BEE GEES'
- LA VERSIÓ ACTUALITZADA DELS BEE GEES QUE VA DONAR LA VOLTA AL MON.
El màstil s'haurà de corregir un pel . Hi ha un "traste" que sobresurt precisament el la linea divisoria de la caixa i el màstil, era d'esperar que es mogués. Però no passa res, amb un tornillu que mou un ànima ,metalica que hi ha a dins del mastil i que hi sobresurt al cap del mànec, corregiré un pel de "panxa" que fa , només son unes micres però podria donar problemes de "cerdeix" o de mal contacte de les cordes amb els trastes. aquestos son problemes petits que ja estaven al guió. I que es corregueixen sobre la marxa.
De fet el mànec esta en bones condicions, pel meu gust es massa "gruixut" i el rebaixaré una mica donant-li una forma mes aplanada pel mig i una corba menys pronunciada a les vores cosa que farà més fàcil tocar i s'adaptara millor a la mà. Si convé, que ja ho veuré desprès de rebaixar-lo, li faré una canal . O dues per a posar-li dues varetes de fibra de carbono que a més de decorar molt be el mastil, li donaran estabilitat i deixarà de moure's per sempre més.
No esta mal No.
La tapa ja esta quasi del tot polida i acabada. Ara es quan la rebaixaré fins als dos mil·límetres o potser no tant, per tal de que sigui força sólida .Farem experiments per saber com reaccionarà a la vibració, però quasi no caldria fer-ho. Només colpejant-la una mica, ja es nota com ha canviat i com "ressona" més llarg i profund en cada zona amb el seu espectre de frequencies. Per això les varetes son diferents i tenen aquestes curvatures, per tal de ressonar per simpatia a les diferents notes de la millor manera possible; Que mai es la millor, sols una aproximació ben intencionada. Potser el Luthier japonés s'aproxima a la perfecció ... però tampoc cal anar al japó per a veure guitarres d'alta gama ... A València i Granada o de fet tota Andalusia, esta plena de Luthiers que son meravellosament eficaços . Jo vaig tenir una flamenca de Ariza, (Granada) que era una autèntica passada. Com sonava!! de brillat i espetegadora!!, anava molt be per acompanyar el cant,,, i era comodissima de tocar clar que em va costar 300.000,- pesetes d'allavorens- i parlo de fa 40 anys... i em vaig esperar dos anys. Fins hi tot em va demanar la mida de la ma entre el dit petit i el polse, i la distància del colze al dit gros i algunes mides més que ara no recordo. Ariza feia les guitarres a mida segons les teves mides, com fan avui en dia molts luthiers bons, com Belluci . Un gran mestre brasiler que te una pàgina web que potser es la millor del mon que he vist sobre guitarres de Gama alta, http://www.mangore.com/bellucci-best-selling-guitars.html (tot i que hi ha qui l'acusa de fer servir fustes tropicals de dubtosa procedència... Jo diria que no, perquè em sembla un home que estima molt el que fa... però està clar que al Brasil els certificats sobre la tala de les selves Amazòniques no deuen ser massa fiables... de fet enlloc del Mon son fiables. Per aquesta raó: actualment investigo pel meu compte totes les fustes autòctones que tenim aquí i que molt sovint cremem a la llar de foc, per a mirar de fer instruments que no hagin de dependre, al menys tant, de la tala de selves verges que fan grans companyies Fustereres que veritablement es passen la normativa internacional pel forro. -Una nit algú va tirar una peça d'abric damunt de la guitarra flamenca i jo m'hi vaig asseure al damunt. Vaig tenir un gran disgust... he tingut unes quantes guitarres, i algunes han mort d'accident . Com la japonesa Kasuga que va caure escales avall a Paris i dues: d'emprenyadura. Una vegada en vaig destrossar una contra una cadira perquè estava emprenyat com una mona per un bolo que no va sortir gens be. Per un equip de so que hi va posar l'Ajuntament, que no valia res. I no el sabien fer anar, els xispes del poble .Em varen fer patir com un cabró i al damunt no em varen pagar com havíem quedat ...- Des llavors vaig tenir sempre un equip propi per a fer els meus recitals.... Fins hi tot avui que no en faig. Tinc un equip per sonoritzar sales de 300 o 400 pèrsones (Per si de cas, perque jo no m'he retirat pas mai...( estic entre parèntessi si de cas) he??) I la guitarra aquella no quintava be, no afinava i sonava a barullu, tot i que n'era força cara ....era una Parramon fabricada a valència per un Luthier "negre, que va resultar un "Fiasco" tot i que valia 100.000,- peles, A una guitarra així, se li ha d'exigir uns mínims d'estabilitat i afinació, que aquella peça per la raó que fos, no tenia ... a més com més passava el temps, anava a pitjor... i va pagar el pato... si fos ara l'hauria, potser, pogut ajustar. Però la vaig donar per morta i com diu lo Tango: "La vaig matar". Perquè era meva!!!"
ACTUALITZAT!!!
A punta de sol amb ulls de mussol
deserto curull de somnis de TU
del llit calentó amb gran tremolor
encenc el reactor que em diu:-
Actualitzat!
I o ho faig tot mesell . Mani'm!
Microsoft!-
Me prenc la ració de píndola i pot
que em lliga el cervell amb corda de
port
Me faig un te verd de moro amb herbei
i sento cantar al Jose Luis Feel .
-Actualitzat!
Me diu una veu de sota el conscient
que encara me dorm per damunt la pell.
Busco el Facebook com un Zombitzat!
Per veure que hi diu qualsevol orat
i veig que son vius ja mitja meitat.
De cop un me diu que soc atzucac:
Actualitzat!!
I marxo corrent del mig del mercat
per tal de no dir allò que vull dir
No fos que pel cas m'hagués d'alterar
la pau que ja em costa de tant
preparar
me miro la fusta que em deu esperar
me somriu i em diu :Actualitzat!
Agafo el ribot i li'n trec la llengua
nomes un micró perquè faci veta de
tirabuixó
Li foto passades amb forta emoció
i acabo la feina amb un Plis! Plas,
tres!
Avui n'és un dia com tots els demés
un dia com altres que passarà prest
I jo que me'l miro com si no fos meu..
i sento una veu que em diu :
Actualitzat!!
i n'és l'Antivirus de l'Ordinador.
Quin Te mes dolcet que m'he fet avui!
Quina vida tova que tinc si jo vull!
La nova pastilla que prenc a la nit
me duu Levo-Dopa al tàlem ferit.
I la Dopamina me fa feliçet i ben
educat
Quina vida tova que tinc si jo vull!!
- I jo que m'estiro ja al meu sofà-llit
pos ja m'he cansat de dir el que dic:
no se ni el que em dic n'estic
adormit: Actualitzat!!
m.a.t.r. 17/01/2014
divendres, 17 de gener del 2014
I NO PARIS DE RASCAR
I SERAN UNA SOLA CARN... VA DIR L'AVATAR.. així serà finalment una sola peça que dringui a l'unisó dels gruixuts als primets tots los cants dels aucellets!!!
les varetes s'han "d'aprimar" "afinar"... s'han d'incorporar a la tapa talment fòssin part de la meteixa fusta , perque de fet ho son , estan fetes de la mateixa llenca de fusta i un cop treta tota la cola sobrant que només faria que disfressar la vibració , farem les probes de com sona i de quan dura el que sona ... El taco que ha d'aguantar el pont encara s'haurà de rebaixar un parell de milimetres , despres hai faré 12 forats per les clavilles que aguantaran les cordes i el pintare amb Epoxi perque s'endureixi al màxim . No es pot tenir pressa amb aquest aufici ... tot i que hi ha mestres que ho tenen tot tant medit i polit que fan enveja !! Un dia tindré un taller com aquest!!! es molt ZEN!!
MISTICA DEL FUTUR EN EL PRESENT: HUMANITZANT LA MUSICA ELECTRÒNICA
http://elukelele.com/discography/misticos-de-cafeteria-en-el-piso-19-buscando-al-unicornio-de-arnold-laine/
Místicos de Cafetería – En el piso 19:
buscando al unicornio de Arnold Laine
¿Sabéis de algo complicado? Sí
bueno, sabréis de muchas cosas, pero en lo que a nosotros nos concierne,
que es la música, algo complicado es escuchar un disco de una vez y no
darte ni cuenta.
Místicos de Cafetería consiguen con En el piso 19: buscando al unicornio de Arnold Laine
que lo más pesado del álbum sea el propio nombre, pero les perdonamos
hasta eso sabiendo que supone un homenaje a The Pink Floyd (así se
llamaban cuando Barrett reventaba las guitarras).
En el piso 19: buscando al unicornio de Arnold Laine
es una sucesión de canciones llenas de ritmo, en la que encontramos la
mezcla perfecta entre electrónica, house y funk, estilos que han casado
bien entre sí a lo largo de la historia, y que Místicos de Cafetería
mezclan a la perfección de nuevo, dándoles su toque personal, ese toque
psicodélico en forma de misterio, envolviendo canciones para que sean
el regalo perfecto.
White Zombies se erige
como tema de apertura, abriendo el álbum de forma triunfal y tenebrosa,
con un final oscuro y que recuerda a Jugband Blues de Pink Floyd. En Dime Quien Soy
aparece DJ Bollywood, lleno de dudas vitales, que acaban rompiendo en
un final en el que el protagonista sigue sin encontrarse a si mismo. Barbara Allen
es una renovación del clásico inglés del siglo XVII, que cuenta la
historia de la cruel Barbara Allen, una femme fatale de la época, que
provocó la muerte de su amante, para luego morir ella por el sufrimiento
ocasionado. Místicos de Cafetería le dan su propio toque a la historia, aunque ni aquí la señorita Allen escapa a las campanas de la muerte. En el piso 19
es el primer hitazo del álbum, empieza fortísimo, con uno de esos
ritmos a los que es imposible escapar, ni lo intentes, tus pies te
obligarán a bailar. Místicos de Cafetería esconden bajo
un instrumental genial, una letra de igual calidad, llena de denuncias y
con un final muy claro: el señor Bollywood dispara su sonrisa. Y vaya
que si lo hace en este álbum. Desenfocado nos traslada a una experiencia
mística y muy ácida, una especie de Heroin de la Velvet Underground
pero en versión lisérgica. En el desierto es un pequeño y bonito oasis
que nos introduce a Un caballo sin nombre, la versión de Místicos de Cafetería
del tema de los America. Cabe decir que es una versión muy atrevida, ya
que transformar un tema con un mensaje que encaja muy bien con su
estilo folk, en otra, con el mismo mensaje, pero con un estilo
totalmente diferente es complejo, pero Místicos de Cafetería
salen bien parados, sabiendo usar a la perfección los pasajes
instrumentales al final del tema, siempre calmados, y por supuesto
poniendo la guinda con un final que podemos calificar como de
psicodélico y confuso, acorde a la transformación del desierto en mar
que nos cantan. Buscando al Unicornio de Arnold Laine
es otra experiencia alucinógena muy explícita y bien narrada, el otro
gran hitazo del álbum, y es que no le falta nada: dice quién es, dónde
está, describe objetos, colores… y por supuesto mucha metralla en su
ritmo, aprovechando al máximo el recurso del bajón-subidón para acabar
reventando con un final que se anuncia oscuro, pero que acaba de la
forma más clara con la que puede acabar un tema psicodélico. Solo porque lo sientes
es el penúltimo tema del álbum y vuelve a tirar de la épica en su
instrumental, y de la oscuridad en su letra, oscuridad que también
aparece para cerrar el tema, pese a que el solo previo indique lo
contrario. Con Místicos de Cafetería nunca sabes cómo va a seguir una canción, y ahí reside parte de su encanto. Mantis Religiosa
cierra el álbum de forma genial, describiendo una relación de amor de
lo más servil y desesperada por la parte masculina, la versión salvaje
del pagafantas.
Y así finaliza la orgía musical de Místicos de Cafetería con En el piso 19: buscando al Unicornio de Arnold Laine,
un LP que muestra muy a las claras sus intenciones, hacer que te muevas
sobre la pista, sea en plena noche, o en pleno after (si es que estos
existen) con sus temas más oscuros. Místicos de Cafetería
vuelve a marcar territorio, con un estilo tan singular como
inclasificable. Solo añadiré una cosa más, si eres DJ o neoinDJ (sí, de
esos que van a pinchar como el que fríe un huevo), no olvides incluir
algún tema de En el piso 19: buscando al Unicornio de Arnold Laine.
dimecres, 15 de gener del 2014
QUAN? PROJECTE. MIQUEL DE PALOL
Q
Tenia 22 anys? quan vaig posar música a aquest poema que formava part d'un recull inicial que en Palol va perdre en algun catau del Barri gòtic una vesprada de trons?.. Inicialment en deia "Llet i vi" ... Despres fou un "Projecte". Varem refer el camí junts per tal de trobar el mecanoscrit, però fou infructuós. La memòria prodigiosa d'aquest geni de la literatura que es en Palol va fer que el recuperés o potser en tenia alguna copia original feta a mà? . Es una d'aquelles cançons que puc cantar a capella, sense mes additaments i en qualsevol moment. Me surt com un crit o com un vòmit , igual que el "Només rebre" de l'Espunyes o "El més difícil doncs es sobreviure" de Martí i Pol. Perquè ja es-son de fa molt de temps una prolongació del meu pensament, una crossa amb la que vaig per la vida, sabent que mai em rendiré... I que mai tampoc em callaré més, l'abus al que la hipocresia dels benestants, sotmet als minvats. El malestar físic que ja tenia llavors, em va fer incorporar aquest "PROJECTE" Al meu ideari més íntim i també més públic. I sempre li estaré agraït al Miquel de Palol per haver escrit aquesta, per a mi en particular; Meravella vital.
dimarts, 14 de gener del 2014
TORNEM A LA FUSTA... QUE EM DISTREC AMB EL BARULLU DEL MON I ALEGO NO ACABO MAI!!
L'Encolat de l'entramat de varetes que porta una guitarra sota la tapa es pot fer de moltes maneres. N'hi ha de mes professionals i n'hi ha de mes expeditives. No es necessita una excessiva pressió sobre les fustes, amb un sol "sargentu" mato tres pardals d'un Tir i me'n queda prou be. Desprès amb la lija i els formons i el ribot petitò, si cal, encara refinaré més l'envarillat i netejare el sobrants de cola fins a aconseguir un só que m'agradi.Faré algunes probes d'espectre de freqüències amb un micròfon d'alta sensibilitat i un software d'anàlisi d'audio que ja be inclòs al meu Dawn, o Sequenciador habitual. Que vol dir el software que utilitzo per a gravar i mesclar pistes, que ve a ser com un estudi de gravació virtual. Per tal de confirmar que no falla estrepitosament en alguna gama. Normalment no passa. Si has seguit uns paràmetres correctes. Però aquesta etapa es la que determina el futur qualitatiu de la guitarra. I la seva solidesa .
Ara la llenca de fusta fràgil ja es una peça que sembla "irrompible " i sòlida . Un taco, ara tenyit, de tres capes de fusta encolada serà l'ancaltge interior del pont i sostindrà les 12 cordes metaliques. De fet aguantarà una gran pressió que es distribuirà sobre la creu principal i unes altres bigues que aniran pels laterals de la creu fins a dalt de tot de la tapa. Tot està pensat i calculat per que no es deformi la tapa per la "enorme" pressió de les 12 cordes metàl·liques sobre el pont. El so que dona ara si la piques pel davant es encara sec i de poca duració, hauré de afinar mica en mica les varetes i rebaixar el gruix fins que em doni el "dring" que indica que sonarà amb prou amplitud i duració. La forma d'onada de les varetes es per tal de que l'espectre del so es localitzi en els distints punts, i no es pas aleatòria, ni la posició, ni la llargada. Tot té un perquè i encara que els planells ja ens donen una aproximació del que ha de ser. Es el treball posterior sobre la tapa el que realment "afina" . Encara queda molta feina per fer i ara comença la part més delicada . M'estic plantejant de no posar un forat central com es la norma mes corrent, sinó provar alternatives com ara les de Ovation o Peavey , o Walden, en models que fan propostes agosarades a l'hora d'expulsar el só .
 |
| La cara amb el futur forat .Serà o no serà? |
 | ||
| Aquest sistema esta molt provat en guitarres de fibra |
Això em donaria la possibilitat de posar una pastilla o varies de distints tipus sota les cordes que convertís la guitarra en una "elèctrica" de 12 cordes en un moment donat. I en una acústica en un altre . Avui en dia els pedals de modulació fan autèntiques meravelles a l'hora de ampliar les possibilitats d'un instrument. Sempre que d'entrada soni mínimament be . Ja m'ho pensaré mentre faig "L'afinació". La fusta encara s'ha de rebaixar be be un mil·límetre en tot el perímetre, però ara ja es farà pel davant. Així que s'ha de cuidar molt l'estètica . No volem pas que la guitarra sigui "lletja"...Posats a fer procurarem que a part d'un só acceptable també faci bona cara...No?
Aquest altre de Walden, es ben novedòs i a mes incorpora el forat lateral que acostumen a posar els Luthiers Brasileros. Com ara el Mestre Bellucci.
 |
| Cada cop es fa mes obrir els laterals per expulsar barullu... |
  |
| UNA GUITARRA FANTÀSTICA , PRECIOSA . ME FA DENTETES QUI LA DISSENYAT I QUI L'HA FET |
Peavey acaba de treure aquest model d'acústica amb una doble d'expulsió, pel lateral i per la part alta de la tapa que es força interessant. Poster s'haurien hagut de cuidar una mica de no deixar veure tant la roba interior de la Dama i posar-li unes bones pestanyes a la Llàgrima... Tanmateix així de sencill també queda prou be... i deu abaratir costos.
 |
| Aquest sistema de Crafter s'ha deixat veure ultimament amb molts bons resultats en electroacustiques |
JOT DOWN --- JUAN PERRO --- ON SON LES MENTS PENSANTS D'AQUES PAIS?? QUE UN MUSIC S'HA DE JUGAR EL TIPUS PER DIR EL QUE NO DIU NINGÚ????
Chavales, ¿queréis crecer en un país desalmado?
Congreso de los diputados (CC).
Durante
el último año he contrastado a menudo estados de ánimo con extranjeros
hermanos de lengua y con españoles emigrados en cuyos rostros he visto
la claridad de la decisión. Ya en el avión de regreso, nada más mirar de
reojo la portada de los diarios, las sensaciones empiezan a cambiar de
signo. La luz peninsular, graciosamente indecisa, entre europea y
africana, proporciona un minuto de ilusión, pero tarda poco en dejar
paso a la sombría impresión de retornar a un estado de cosas gris y
amenazador, que se confirma con el primer informativo. Las noticias
transmiten una sensación de estancamiento insoportable, de recaída en
una especie de castigo divino. Me refugio en la distancia de la
curiosidad etnográfica para anotar esta observación: la naturaleza en mi
país tiene virtudes que se apagan en cuanto alzan la voz sus nativos.
Al
caudal obtenido por procedimientos ilegítimos, puesto a salvo en
paraísos fiscales y ratificado por el apaño legislativo, la negra
avaricia de nuestras élites puede añadir en la columna de su haber el
desánimo completo de la sociedad española. La especulación que se
apodera del bien común no solamente ha desangrado la economía y aflojado
el pulso del cuerpo social, sino que, al pretender hacer pasar por
bueno un estado corrupto, ha dejado al país sin espíritu, literalmente
desalmado. He aquí el efecto más temible de la crisis. En otras
latitudes la maldad actúa sin máscara, pero en España aspira a ser
bendecida por un carcomido derecho de señorío, a justificar el
sometimiento de las clases populares y la apatía de los jóvenes con una
democracia de cartón piedra que se publicita en imágenes digitalizadas.
La
pérdida anímica de la sociedad española tiene sobrados precedentes
históricos: en el bandolerismo primitivo, en la corrupción de la nobleza
aliada con la delincuencia, en el anhelo de fortuna desmedida, en el
desprecio por los oficios manuales, en el ideal imposible de la limpieza
de sangre, en la exaltación de la fe reducida a espectáculo. Pero está a
punto de consumarse precisamente cuando los españoles parecíamos haber
llegado por primera vez a un consenso para poner remedio a nuestros
males atávicos. Un falseamiento paulatino de los artículos de la
constitución relativos al estado social libre y de derecho, a la
soberanía popular, a la separación de poderes, a la nación de naciones,
está al cabo de lograr lo que no pudieron siglos de absolutismo, la
cansina alternancia en el gobierno de los partidos burgueses y las
dictaduras militares.
La
explicación de estos hechos es simple, aunque de intrincada apariencia,
y debe ser urgentemente compartida con las jóvenes generaciones tanto
en casa como en la escuela. El sistema de partidos ha protegido la
alternancia excluyente de la derecha tradicional con la
socialdemocracia, garantizándose el beneplácito inicial de los
nacionalismos conservadores, que luego acaban por pasar factura. El
predominio de los partidos de gobierno, tanto a nivel estatal como
autonómico, se sostiene sobre dos pilares fundamentales: la especulación
financiera y la manipulación de la opinión pública. Los especuladores
financian a los partidos de los que obtienen contratos prometedores, los
partidos favorecen a los grupos mediáticos afines, los grupos
mediáticos aprovechan su influjo para engrosar las cuentas de sus
directivos.
Esta
circulación del poder no constituido influye poderosamente sobre el
voto, que es el único modo de participación democrática, y secuestra la
soberanía popular, obligándola a pasar por el aro de la filiación
clientelar. No hace falta perder mucho tiempo en discusiones sobre
formas del estado que son mero decorado de teatro: vivimos sometidos a
una oligocracia financiera, partidista y mediática. Quien no participa
en el reparto de favores económicos, de cargos públicos o de horas de
entretenimiento deportivo, está virtualmente fuera del sistema. Si
todavía dispone de un puesto de trabajo, gracias a un oficio ajeno a la
especulación, a la política de ámbito nacional o local, a los operadores
de comunicación, está seriamente amenazado de perderlo, por muy liberal
y respetable que sea su profesión.
Algo
parecido ocurre en la mayoría de los países occidentales que nos han
proporcionado el modelo, pero aquí el cerco que amenaza a la democracia
se estrecha rápidamente debido a algunos factores determinantes: la
apropiación de las estructuras sociales por parte de las élites más
voraces y la calculada dependencia de la judicatura o de la Agencia
Tributaria respecto del ejecutivo agravan las consecuencias de la cesión
de la soberanía popular en manos de los partidos mayoritarios, de
quienes los financian ilegalmente, de los medios que encubren la
manipulación de la opinión pública bajo un ligero y pegajoso barniz de
independencia informativa.
La
mentira se ha convertido en sinónimo del quehacer político, justificada
por las técnicas de imagen y por los índices de audiencia. Son
incontables los casos en que los responsables públicos mienten sin
recato en los medios de comunicación o en las audiencias judiciales y,
cuando sus mentiras son puestas al descubiertο, prosiguen tranquilamente
en sus cargos. Cada vez es más difícil que la verdad se abra paso en la
política española. Los jueces que se atreven a plantar cara a la
corrupción se ven obstaculizados o apartados de sus funciones. En
particular quienes ponen el dedo en la llaga de la banca que ha servido
para expoliar y endeudar a las comunidades locales, corrompiendo a sus
funcionarios, extendiendo la red de la infamia por las cuatro esquinas
del mapa.
Por
si esta barbarie que ha desangrado el país fuera poca cosa, el partido
en el Gobierno —principal responsable, aunque no único, en el diseño de
esa estructura dispuesta para el saqueo—
pretende no solo quedar impune modificando las leyes a su medida, sino
extender definitivamente el alcance de la especulación privada a las
áreas más sensibles del bien común. Imaginemos el porvenir de la sanidad
y de la educación en manos de empresarios como los que han saqueado las
cajas, a los que hay que rescatar mientras multiplican sus ingresos
millonarios, prestos a vender a la primera de cambio su mercancía a
intereses foráneos, aún más voraces y experimentados en hundir empresas
en aras de la libertad de mercado.
La
reforma laboral nos engaña al pretender que va a crear nuevo empleo. Su
objetivo principal es aligerar los costes del despido libre, el
secundario repartir empleo precarizado. La destrucción masiva de empleo
se debe al estallido de la burbuja inmobiliaria, que lo creó de forma
artificial, pero también al hecho de que las nuevas tecnologías tienden a
suprimir tareas y oficios tradicionales. Para crear empleo saneado y
durable habría que inventar empresas nobles, abrir para las energías
jóvenes cauces prometedores, más anchos que el deporte de élite, si bien
no exentos de pagar impuestos. La ciencia y la tecnología tendrían que
aliarse con las humanidades y las artes —que representan nuestra mejor tradición sin que la Constitución las reconozca—
y atraer estudiantes extranjeros hacia nuestras viejas universidades.
Eso no parece entrar en las miras de la nueva ley de educación. El país
no tiene energía para inventos. Ni para reconocerse a sí mismo.
No
es exagerado decir que nuestro país está, más que desanimado, desalmado
por la falsedad, por la falta de conciencia social e histórica, por una
apariencia de democracia que amenaza con derrumbarse, que intenta
sostenerse con medidas autoritarias dictadas por el miedo. Miedo al
reflujo de la verdad, a las previsibles reacciones populares, a la
inmigración proveniente de los países más pobres. Se desvían del alcance
de los jueces sanciones desmesuradas contra la libertad de expresión,
en nombre de la seguridad exclusiva de los servidores de la plutocracia;
se arman barreras crueles en las fronteras, que no pretenden sino
contentar a los señores de Europa con el llamativo color de la sangre.
Tanto celo se pone en proteger los privilegios de las élites que los
propios arietes de las finanzas tienen que corregir el ardor de sus
cancerberos.
Una
temible arrogancia de larga tradición en España proclama que es natural
la desigualdad entre los hombres, mientras hace todo lo posible por
aumentarla artificial e ilegalmente. Privatiza el bien común, pero
nacionaliza agujeros bancarios e infraestructuras deficitarias. Habla
sin respeto de «izquierda indigente» y encarece la inteligencia de un
sistema de mercado que funciona por automatismos más bien primarios. Su
orgullo de casta se apoya en un razonamiento bastardo, que falsea la
prueba concluyente. Su concepto de sociedad consiste en fortalecer a la
minoría dirigente en edad productiva y en mantener a la mayoría cerca de
un umbral de pobreza graduable a voluntad. Es un concepto de sociedad
sin futuro.
Esto
ya no es un asunto de izquierdas o de derechas. La posibilidad de
buscar otro horizonte está en manos de todos, pero principalmente en las
vuestras, chavales, cualquiera que sea la educación que hayáis
recibido. Tal vez podáis evitar, con un nuevo concepto de generosidad
respetuosa, que nuestros lares pierdan el ánima para siempre. Vuestros
hermanos mayores ya están buscándose la vida en el extranjero, son el
renovado exilio de la ilusión, de la creación y del pensamiento
hispanos. Cuando me encuentro con ellos en ciudades del Viejo o del
Nuevo Mundo, me reciben con la misma alegría cualquiera que sea su
comunidad de origen. Eso me hace pensar que quizá un país que pierde el
alma pueda empezar a rehacerse en la imaginación de los que se han visto
obligados a marcharse. La pregunta, chavales, es si vosotros queréis
crecer en un país desalmado. Si respondéis que os da lo mismo, yo
también emigro. Y si me viera atrapado por el hechizo de las luces y de
las sombras peninsulares, emigro al menos con el pensamiento, me quedo
como ausente entre vosotros.
Artículos relacionados
- Compartir este artículo:
dilluns, 13 de gener del 2014
REHENES EL DESORDRE PREMEDITAT DELS CREATIUS: ABISMOS DESORDENADOS
Me penso que fou cap allà al 94 que vaig deixar de tenir noticies del grup Rehenes, eren mals temps per a la lírica i la post Olímpica crissi, afectava a tot i a tothom, recordo que fou llavors que vaig treure "Terra" amb "La Rural", grup ocasional, que m'hauria pogut estalviar ,com un paraigues quan no plou i treure el disc com a solista .- Sugerència d'en Carles Cases, que com a Productor artístic de seguida va veure qui n'era el motor cantabile ideològic i económic del Disc. No se perquè varen plegar Rehenes, però m'ho imagino... "Inanició"... ni tampoc Primavera negra : que "el mateix" . Se que en Baró va anar a Madrid i que allí va fundar una nova "empresa..." de Rehenes en sabia la bicefàlia. Per una banda en Guillen Pedra. Creatiu de idees brillants i potents, que composa els temes i que es un motor anímic de tres parells de nassos i per l'altra la sapiència i el talent musical del Mestre Xavier Monge , que jo ja havia tastat en uns quants bolos que varem fer junts . Llàstima que jo passava per una època de desengany profund que va culminar en un bolo a les festes de la Merce a la Plaça del Pi : en unes condicions vergonyoses que m'acabaren de confirmar que "Ara per Ara" llavors, tots els meus intents de surar professionalment serien aniquilats per el que jo ja en deia "La mano negra". Sia: el despreci mes absolut a la feina que fèiem. No m'afectava només a mi i als cantautors en general, també als creatius del rock i als de tots els àmbits de la cultura ... es tractava de mantenir al país en Stand By. En una inòpia absoluta ... en aquell temps dominava el sector de la Cultura de l'Ajuntament de Barcelona ... Un Sociata amb ínfules d'arribar a ministre ... i que valguem Deu!! que hi ha arribat !! i amb canvi de camisa inclosa... Ara es el ministre de la descultura.. deu de ser un especialista en el tema ... Situada la situació; En la que una mica tots ens varem tenir que mal guanyar les garrofes fent el que sabíem fer..i altres coses. Diré que la miraculosa resurrecció de Rehenes em va il·lusionar un munt . Quan al Face vaig sentir dir que en Guillen Pedra preparava un nou disc amb el seu grup vaig pensar que la remoguda que es va iniciar amb el denostat "Tripartit" i que ara CIU s'esforça en ensordinar un altre cop... encara tenia una mica de coll com per a salvar iniciatives artístiques que amb el temps agafen cada cop més, la seva veritable dimensió i la seva importància com a motors del fet cultural. Ja no es temps de discutir "LA NECESSITAT DE L'ART" ... a hores d'ara ja sabem que la fé mou muntanyes i remou consciències i que ser músic en aquest país es ser un pringat. Un pringat a molta honra. Com en Baró, com el Fill del Mestre, Com Lo Pardal Roker, com Mister Jones, com la Gené o l'Heura Gaia, Com J-L Feel o el Monta que a migrat a London de "pur fàstic" i altres que me'n deixo... Mestre Abrego Txopeitia a part - perquè ell es un cas a part i punto. Perquè l'he vist tocar masses vegades per dir que es un pringat i si de cas es un músic de luxe!! i es del Nord... ; I com Guillen Pedra que en aquests Abismos desordenados torna a demostrar que aquells intents primers no foren pas cap criaturada... I que de Balaguer estant, es pot arribar a Tokyo, passant per Shangay, o per Guandong - Hong -Kong que es on actualment radica el centre productiu i cultural del mon. Avui no cal per a res una discogràfica que s'emporti els beneficis i mati de gana als musics. Fotent-los-hi fins hi tot el 50% dels drets d'autors que potser no cobraran mai. L'autoedició esta demostrant que el 300% que aplicaven el Corte Inglès , l'FNAC , Discos Castelló en gloriosa fallida, Gong... i altres grans cadenes...als preus dels discos, era només un bluf que matava la gallina dels Ous d'Or. I que la gallina no eren les gran botigues de discos; Eren els artistes que els inventaven el producte i les alimentaven.
Com ja deia en Brian Eno: això dels discos ha durat el que ha durat ( 50-60 anys??) i no tenia cap sentit que durés per sempre, era la "Grassa de Balena", que en el seu temps es feia servir per a il·luminar les cases, desprès van venir el petroli i el gas i desprès la electricitat... i aviat ja no hi haurà ni cables per a transportar-la... avui fer un disc: es fer un projecte. Realitzar-lo i penjar-lo al Núvol. Molt mes que matar-se a colocar-lo a botigues on ningú va a comprar. O Només quatre megalòmans. A mès quin sentit te vendre "Masters" que es poden duplicar "ad infinitum" sense cap pèrdua? En de que va aparèixer el format CD; el Negoci del disc va signar la seva sentència de mort. Avui penjar un disc - ja en podem dir "un projecte musical"- com aquest ._( que al meu entendre no té desperdici, perquè esta confegit amb la il·lusió del retorn i el talent acumulat d'un home que es un entusiasta del que fa, i un altre que es un geni del teclat..i de l'harmonia i d'uns músics: Bep Vidal, , Edu Castillo i Miquel Suárez que estan a l'altura dels que tiren del carro i ho demostren a bastament.)_ Es una aventura que pot acabar petant a Tokyo, com ja he dit, perquè sona a bona musica que regalima. i avui qualque cosa dona la volta al mon amb unes hores. M'he escoltat el disc un munt de vegades, l'he portat al cotxe i l'he posat en les mes diverses circumstàncies anímiques per tal de trobar-li la falla... i a cada vegada m'ha agradat mes, i més me l'he fet meu. Tant que ja forma part dels discos que mai llençaré a l'estanteria polsosa del "sinofos"; Es potent!!, es emocionalment intens! està molt inspirat! i els textes casen a la perfecció i diuen coses ...podria ser que no diguessin res, com acostuma a passar ... però no. Diuen coses que es fan sentir. En aquest aspecte Guillen Pedra també es un autor molt complet, que no necessita ripiar faciló per a confegir uns textes amb força i profunditat ... I en conjunt -tot el paquet de cançons- està musicalment molt ben construït.! No es un rock primitiu, repetitiu i habilidós, es un rock revertit a bona música i amb moltes i excel·lents aportacions. No renuncia als orígens, una aclucada d'ull a Caned Heat, al principi i amb l'orge de "Cuando sonries" queda de puta mare!! o el so vintage i primegeni del "Ultimo tren". O el - temazu - i l'arranjament èpic de "Jugetes rotos", que per a mi: es digne de que sigui escoltat sense sombrero!! La triaria com la millor? No; Fora injust amb les altres de ben segur!! Però tot va mes enllà i remata millor encara la feina, que els recursos anecdòtics. A mida que ho escoltes mes vegades. Si jo hagués estat a la producció, que no hi hauria estat mai, de ben segur hauria canviat algunes coses o l'hauria enviat a Masteritzar a Milà.
Més que res perquè una feina de luxe, es mereix un remat de Luxe. I ja no venia de la pasta que costa fer-ho. Tot i que ningú t'assegura que acabi essent lo millor. Així que aixòs son figues d'un altre paner, i elucubracions que no tenen res a veure amb la música, ans amb el maquillatge, ja li vaig dir a L'Antonio el que pensava ... i que ara ja's aigua beneïda. De ben segur que en aquestos territoris de Rock, el Mestre Txopeitia em fot unes quantes, moltes, de voltes. No soc un Rocker i tothom ho sap, cosa que no vol dir que no trempi amb una bona peça de rock. No seré pas jo qui li vagi a esmenar la pàgina, el disc es de totes totes una gran producció, des de el só, i els arranjaments, on brilla especialment en Xavi Monge, les aportacions de lo Txope a la guitarra. I el motor: que va com una seda. Fins al disseny, on el nen Súria, guitarrista de talent mes que sabut i demostrat, també ha confegit una portada i unes fotos, en un muntatge que va molt per feina i la fa bona i suggerent! Estem parlant d'un disc que esta fent Història en aquest mateix moment. I que no s'hauria pas d'acabar aquí. EP!! Antonio Guillen Pedra . Xavi Monge, i el motor rítmic que els segueix ; En volem més !. En volem un altre...Una altra entrega !!
-La vostra música fa falta. Si, ens fa falta.
REHENES UN GRUP QUE JUNTAMENT AMB PRIMAVERA NEGRA (que ja no es probable que renaixi) ES LO MILLOR QUE HA DONAT PONENT EN EL TERRITORI DEL ROCK... SEGURAMENT EL FAR WEST DE CATALUNYA, ES ACTUALMENT, EL RESERVORI MES ORIGINAL DE LA MÚSICA QUE ES FA AL PAÍS ... I QUE ES FARÀ... PERQUÈ DONO PER SENTAT QUE AIXÒ ENCARA NO S'ACABAT!!
dissabte, 11 de gener del 2014
LA TAPA HARMÓNICA...
 |
| Planell d'una guitarra tipus Jumbo de Gibsson |
Presentades sobre una plantilla de cartolina que dibuixa les dimensions exactes de la que serà la façana de la "Nova guitarra". Les varetes son les que donen resistència i sonoritat a la tapa harmònica. Una Gibson Jumbo com la que surt al planell, les col·loca d'aquesta manera, i jo faré un símil encara que segurament les posaré paral·leles que també es fa en altres sistemes . Gibson les fa arribar fins als laterals per augmentar l'anclatge de la tapa, però jo no ho faré pas amb totes, nomes amb les de la creu i les de la part fonda de la tapa . Amb això n'hi ha prou , la Jumpo es una guitarra molt més gran que aquesta i segurament neccesita més punts de reforç . Jo també en necessito d'anclatges, les persones a les qui estimo son els meus anclatges i entenc l'amor com una força centrífuga que gira en espiral i s'eixampla a cada volta, com més ample i més abarqui el teu amor, mes ben anclat et sents a la vida. Segueixo fent anar el cutter i la lija . I un cop encolades encara les hauré "d'afinar" fins que la tapa doni la sonoritat equilibrada i abarqui també totes les frequències de l'espectre sonor; Com l'amor que ha de arribar a tot el teu espectre de relacions i anar més enllà encara. Quan una relació es perd per que has comés un error de vegades te remei i de vegades no en te . No val la pena renunciar a l'amor per un error humà per gros o aparent que sigui. Al capdavall la paràbola dels talents va d'això... No pas de cap "negoci". Tampoc aquesta feina es un negoci, perque si hagués de cobrar les hores que hi passo la guitarra valdria un "Potossí" però no ho val. Perque les coses que es fan per amor no es poden tassar per un preu. Les que es desfan per desamor, de vegades si que tenen un preu. Com quan una asseguradora tassa els desperfectes ...depen del que s'inclou en els desperfectes...Al Capdavall cal fer una bona tapa harmònica.
divendres, 10 de gener del 2014
JODER CON EL PODER Y TAL!!! ....
Al youtube en trobaren la resta , No tot son topnteries al You tube el que no entenc es com no l'han matat aquest home ...
dijous, 9 de gener del 2014
Ara ve la part delicada...
De tot el procés, el mes pesat es la lija, primer per que fa pols i em fa esternudar i desprès perquè la màquina que tinc no es la que hauria de fer servir i te una eficàcia dubtosa i limitada, i tercer perquè a l'hora de la veritat s'ha de treballar molt a ma, avui passaré el dia lijant la tapa per a igualar el dessota ja que les fustes molt sovint venen tallades de diferents gruixos com es pot veure a l'afegitó que hi vaig posar, aquestes fustes que tinc estan pensades i tallades a la mida d'una guitarra clàssica normal, però les acústiques Americanes son bastant mes grans .- No passa res si has d'afegir una "ala" a cada costat, mentre sigui simètrica i estigui ben encolada. Abans de l'encolat definitiu hi posaré un reforç per evitar que arribés a cedir. Tanmateix una vegada rebaixat i ajustat serà tan poca cosa que ni es veurà, la veta es la mateixa perquè la fusta es de la mateixa llenca.. ni es veurà la unió. Ara es hora d'anar amb compte perquè he de procurar rebaixar al menys un mil·límetre i mig m d'una manera uniforme i donant-li un pel de concavitat .Les varetes que ja estan preparades i també la tindran per tal d'acompanyar a la fusta a fer aquesta miqueta de "Panxa" que es "esculpida" i de vegades una miqueta entrada a pressió a l'hora d'encolar . Si es fa així la fusta agafa un"dring" molt bo. Ara calleu!!-Psssst!!, que m'he de concentrar i fer-ho molt a poc a poquet perquè sinó la puc espifiar i llavors el resultat en lloc de bo, serà "Una vulgaritat" !! Sonarà igual però no sonarà tan be com si l'encerto en aquesta fase. Aquí es on cada constructor te els seus secret que experimenta amb els anys d'ofici, i no explica mai a ningú. Només quan ja plega, elegeix un successor a qui ja ha estat preparant i li transmet els seus secrets... M'apassiona aquesta manera de fer que tenen els Luthiers , em remet al Renaixement. A les confraries d'artessans i als gremis ... on la "Universitat era "la Practica" I els aprenents sabien que eren aprenents i els mestres sabien que eren mestres. Ara qualque marrec de 24 anys fa un MIR i ja es pensa que es un Deu de la neurologia o de la especialitat que ha triat però en realitat no sap una merda de res I això passa amb totes les "Carreres" que us penseu que sap un advocat quan acaba "la Carrera"?: pos no res . A penes si ha vist un judici... a la Universitat a part de teoria només els donen una pàtina de "classe" i els estructuren per a ser i sentir-se com a posseïdors de "la veritat" oficial. que acostuma a ser Mentides i Deformacions segons els interessos del mercat de treball. El Pla Bolonya no pot ser més descaradament això!!. Si algun dia va ser la seu de la cultura ; Avui la Universitat es només una fàbrica de gilipollas, destinats a ser mandos intermitjos de la carn de canó laboral. Ufff !! quin fàstic m'ha fet sempre això dels "recursos Humanos"!!! i les teories de DEUSTO-OPUS sobre el treball.
Pos això: avui toca rebaixar i si puc fer el forat de la boca, preparar la ranura pel rosetó i començar a encolar "la creu" que suportarà la resta de varetes . Això si tot va be... i no se'm cansa la monyeca o passa una mosca i me'n vaig amb la mosca. Que també passa... O també podria ser que em naixés una melodia al mig de l'estereo del cap i passes de tot per a inventar-me una cançoneta. Perquè això de fer cançonetes encara es prioritari per a mi i sempre ho serà. EL QUE NO ES CAP PRIORITAT ES PUBLICAR-LES . M'encantarà ser un Postum!!!
A i per cert !! com que tinc una preciosa planta d'Alfàbrega que em perfuma l'ambient, avui faré una pasta de Quinoa amb arrós que es boníssima, i te molta bona proteïna, sense gluten transgènic, amb un Pesto de luxe!! i després faré un peixet a la planxa amb una miqueta de Julivert i una patata al caliu.Toma ja!! O potser una auberginia escalivada ... O podria fer un Tombet!!No???
dimecres, 8 de gener del 2014
N'ARI NANT!!!
Hi ha que pensa que les coses es poden fer ràpidament i amb la màxima eficàcia i tal pasqual... però en aquest aufici de fer o reconstruir instruments no pot ser aixínes, si encoles per exemple aquesta veta ranurada al lateral de la caixa per a augmentar la superfície d'encolat de la tapa i així donar-li un plus de resistència a futures deformacions, hauràs d'esperar al menys 48 hores i encara serà massa poc, abans no encolis res més, perquè sinó a mida que la cola estreny per una banda, estira per l'altra i el resultat pot ser un desastre. No podré encolar la tapa fins que hagin passat un dies prudencials i tot el varillatge que ara estic confegint, a part, no estigui ben encolat i desprès ben esculpit y refinat i lijat per tal de que faci be la doble funció de suport i de ressonància, que ha de tenir . Finalment he decidit que utilitzaré un sistema clàssic i no el Lattice, fora massa complicat fer-ho be i amb tots els elements que s'hi han de posar . Epoxi, Fibra de carbono en tires que hauria d'anar a comprar a BCN a un lloc que jo me se... i me fa peresa enorme anar a Barcelona, ja nomes hi vaig quan he d'anar de metges!!. I al capdavall ningú m'assegura que realment aquest sistema estigui massa probat en aquest tipus de guitarres... El que he vist son adaptacions fetes per afeccionats que pengen vídeos al youtube, però no m'agrada el que he vist... em podria trobar que al cap d'uns mesos, la tapa tornés a tirar cap a endavant com va fer l'antiga ... i no me la vull jugar. De vegades val la pena jugar-se-la . I de vegades no.
Més superfície d'encolatge,
més garanties de que no torni a fallar ... mentrimentres anem ajustant la tapa poc a poquet i amb molta cura al voltant de la sanefa de tres colors : blanc-negre-blanc que ja m'està be, n'hi podria posar un altra que afegís verd, per exemple, però no val la pena complicar-se, de fet en una guitarra nova això es fa un cop encolada la tapa, però en aquest cas ho faig a la inversa per estalviar-me desencolar la sanefa i desprès tornar a posar-ne un altra. Pos vaja una burrada, no??? Fem el dibuix del forat i preparo l'estri per fer-lo a la mida exacta, desprès triaré un rosetó, en tinc un parell que s'hi adiuen a aquesta guitarra, ja us els deixaré triar, ho posarem al vostre gust, mira si en soc de democràtic, tot i que ens volen fer perdre la fe en la democràcia a base d'escàndols i corrupcions. Jo encara hi crec. Només faltaria que amb aquesta puta crisis fictícia indecent i abusiva , ens sortís un "Salvapàtrias" i tornéssim a marcar el pas de la Oca!!! no et fot???. El rosetó te una funció decorativa, però també fa de protecció per que el forat no s'escletxi amb les tensions de la fusta . Sovint per sota del rosetó s'hi posa un circul de fusta , que pot ser de faig, per tal de augmentar aquesta protecció, qualsevol fissura de la veta faria que per un canvi de temperatura o d'humitat la guitarra s'obris de dalt a baix ; Fa molts anys. Una guitara "Kasuga" japonesa que era força bona i em vaig comprar a Paris desprès de que la meva que era una Estruch de les antigues sia de les bones, perquè en els últims temps ja no ho foren de tan bones... em caigués per unes escales i es trenques tota sense remei (sinistre total). Donc la kasuga va literalment petar i es va "obrir en canal" per que sense adonar-me'n l'havia deixat al sol mes de deu minuts, n'hi va haver prou per que la tingues que fer reparar per un luthier,
perquè en aquell temps jo no en sabia pas tant com ara, que tampoc es que en sàpigui pas tant... Tinc el taller a dalt a la terrassa en una casa de Fusta que em va fer el meu amic Daniel del Monte, que es de Uruguai i fabrica i dissenya taules de Surf, i barques de fibra ... es molt bo amb això. Ara torna a ser a l'Uruguai perquè manen els seus, je je!! I sempre em recordo d'ell, perquè mentre fèiem la caseta de fusta en ho varem passar molt be. Al Daniel, la dictadura militar el va apallissar de valent, però ell va resistir, encara que de vegades l'angoixa se'l menjava viu, es molt bona persona el Daniel... d'aquelles persones que tenen tantes coses que explicar que mai et cansaries d'escoltar-lo... - Però ara de fet treballo ací a baix, al pis, per a fer coses que no fan gaire pols. Perquè a dalt fa fret . Un dia us posaré unes fotos del talleret que tinc ... es fan servir molt petits estris per a facilitar la feina ... el ribot de varies mides, i que es imprecindible, una lijadora que aviat canviaré per una de cinta que m'anirà molt millor que aquesta que es de les que vibren i fot un soroll espantós!!, formons, cutters, pinces de tota mena per encolar, fresadores petites i mes grans i un Dremel que es La gran " Navalla Suisa " que ho fa quasi tot i va molt be per a fer coses de precisió...
 | ||
| Aquest era el model kasuga que va petar d'estar al sol Japonesa, però molt bona; Com les Anika que son una passada també. |
I per avui The End... que sinó no avanço i només estic pendent del blog que es tota una punyetera addicció.
Al capdavall "tot es vanitat i atrapar vents" que diu l'Eclessiastes!! Tot esta dit i tot està per dir...(sempre em recordo d'aquest llibret de la Biblia que te quatre pàgines, només però es el que val mes la pena de tota la col·lecció de llegendes Sumèries que es aquest gran Llibre de Petete sobre el que es basan la nostra civilització occidental, depredadora i cruel, com el mateix Deu que surt al llibre...( ep !! com sempre: la caga amb les Dones he?? deu ser atàvic aquest odi a la dona... amb el que m'agraden a mi !!!) Perquè, Deu, si no es Bondadós, no m'interessa... No el posaré pas en questió, pobre de mi, que soc un ignorant, ni potser entendre mai els seus motius per a jugar-se la vida del pobre JOB amb el Puto Diable, que pel que es veu son col·legues, van a prendre copes junts... I fan juguesques amb els humans . Hostia!! quin Deu mes Macarra!! Al meu cor hi ha la llavor d'un Deu bondadós i no la d'aquest que li agraden les ofrenes de sang i carn cremada... Valguem Deu!! quantes animalades!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)